Els valencians que vàrem nàixer en els anys
cinquanta ens vàrem formar en la creença que el valencianisme anterior a Joan
Fuster era casolà i sense valor. En canvi, els estudis recents sobre la
Renaixença i sobre el primer terç del segle XX estan arribant a uns resultats
prou diferents de les idees que teníem. Una d'eixes investigacions és el llibre
d'Agustí Colomer Temps d'acció. Acció
Nacionalista Valenciana 1933-1936 (València, Denes, 2007), guanyador del
XIII premi Francesc Ferrer Pastor. Colomer estudia un partit polític (Acció
Nacionalista Valenciana) que, encara que va tindre una vida molt breu (de
Els lectors trobaran tractats temes tan importants com saber per què els partits polítics valencianistes són necessaris i per què han d'estar coordinats entre ells. Acció Nacionalista Valenciana partia de la base que les persones i els pobles necessiten la consciència i la voluntat per a tindre una vida plena. En conseqüència, buscava que els valencians augmentàrem la consciència de ser un poble i la voluntat de dirigir el nostre futur. També pensava que, sense unitat interna, el valencianisme difícilment quallaria i s'expandiria.
Ara bé, amb el fet nacional no n'hi havia prou per a recuperar-nos com a poble. Per a Acció, el recobrament d'un poble és la recuperació d'una societat i, per tant, els valors socials i polítics hi són centrals. En eixe tema, Acció no es deixa dominar per les modes imperants (anarquisme, feixisme, comunisme), sinó que es troba a l'avantguarda dels moviments socials europeus. Són conscients que no són vàlids ni el capitalisme ni les respostes anarquistes i comunistes. L'intent d'evitar l'enfrontament destructiu entre la patronal i el moviment obrer els fa tindre coincidències amb el socialisme europeu.
La particularitat d'Acció Nacionalista Valenciana deriva de la seua base cristiana: la voluntat de considerar la persona i arribar a un equilibri entre la persona i la comunitat. Una civilització que no tinga en compte els valors humans de la persona no anirà massa lluny; perquè incrementar el benestar material és important; però, amb això només, els moviments socials s'aigualixen i es desfan. Per a avançar i per a perdurar, l'ètica i el respecte als sentiments han de ser centrals en la política i, en general, en la vida humana.
Justament per la formació humana profunda que tenia, Acció va mostrar la incompatibilitat radical que hi havia entre el cristianisme i el feixisme, davant del qual té una actuació tan lúcida com compromesa.
El vessant de la persona s'havia de completar amb els pobles. Contra el liberalisme (que només considera els drets i els deures de la persona), calia considerar els pobles, independentment que constituïren un Estat o una part d'un Estat. De la mateixa manera que en el vessant social Acció tenia una perspectiva universal, ara passa igual. El seu interés i la seua informació abastava tots els continents.
Realment, Acció Nacionalista Valenciana és una de les organitzacions socials pioneres en la recepció del pensament personalista i comunitari, nascut en França a la primeria dels anys trenta. La ideologia del personalisme va influir no només en la formació de la Unió Europea, sinó encara en el desplegament d'una Europa respectuosa amb els seus pobles i les seues llengües, és a dir, l'emergència de l'Europa dels Pobles al costat de l'Europa dels Estats.
La unió dels factors humans, els socials i els nacionals fan que l'organització valenciana adopte actituds positives i vàlides en temes difícils, com ara en el comportament que el valencianisme deu tindre davant del tema d'Espanya. Ací, em limitaré a informar que la posició que defensa Acció no és ni proespanyola ni antiespanyola; i és eficaç des d'un punt de vista social.
La formació profunda també explica la prudència amb què Acció actua en el tema de les relacions lingüístiques entre els balears, els valencians i els catalans. Una prudència que el pas del temps ha demostrat que era pertinent. En canvi, com a partit polític estava especialment unit a la Unió Democràtica de Catalunya, i també tenia moltes vinculacions amb el Partit Nacionalista Basc. Amb eixos dos partits, compartia el seu ideari socialcristià i el deler per enfortir la personalitat nacional dels respectius pobles.
Pel que fa a la dreta espanyola, Acció discrepava molt, i no solament pel seu centralisme castellanitzador. També acusava eixe sector polític d'estar pròxim al feixisme i de tindre actituds purament negadores de l'esquerra, contra la necessitat ètica d'aportar propostes positives o constructives.
L'interés polític dels valencianistes d'Acció Nacionalista Valenciana no es limitava només al País Valencià o a l'Estat espanyol. També seguien atentament què passava pel món. Així, tenien interés per la guerra d'Abissínia; o pel referèndum del Sarre, i la persecució dels catòlics en Alemanya; o pel sindicalisme cristià belga i els moviments nacionalistes de Bretanya, Lituània o Ucraïna. Eren uns valencianistes de voluntat cosmopolita. En eixe sentit, és exemplar el seu setmanari Acció que, al llarg de 112 números –fins, precisament, el 18 de juliol de 1936– informava als lectors des d'una òptica democratacristiana i valencianista. Acció Nacionalista Valenciana era ben conscient de la importància dels mitjans de comunicació en el combat polític.
Un partit polític amb les característiques descrites havia de tindre confiança en ell mateix i en el seu futur. I així és. En els seues escrits, no apareix en general ni el pessimisme ni l'exasperació. A més, la serenitat i la valentia d'Acció encara tenen més mèrit a causa del clima bàrbar i bel·licós que hi havia per Europa aleshores. Un clima que no estava només per Astúries, per Alemanya o pels pobles supeditats als soviètics, sinó també pel País Valencià. A més, la violència afectava directament un sector ben important per a Acció (violacions d'esglésies, assassinats de capellans).
Realment, el valencianisme que comença a desplegar Teodor Llorente amb molt de tacte durant la segona mitat del segle XX havia arribat a una maduresa important en els anys trenta. Només hem de lamentar que la intolerància, l'infantilisme i l'egoisme dels uns i dels altres afonaren el futur d'Acció i, en general, el del valencianisme. Amb uns quants anys més, hauríem sabut com responia electoralment la societat valenciana a un partit polític que encarnava tan bé la prudència i la moderació que tenim la major part dels valencians.
Colomer nota «l'escassetat de monografies sobre els partits polítics valencianistes» (p. 10). Convindria saber si eixa absència és un efecte del culturalisme i l'elitisme que ha predominat en el valencianisme en el període 1960-1990. Ben mirat, qui no és essencialista i està arrelat a la societat valenciana sap que, una de les coses que necessitem per a avançar, són partits polítics valencianistes. Una conseqüència d'eixa convicció és voler saber quins són els precedents del valencianisme actual i com han actuat: quina ideologia tenien i com la presentaven a la societat valenciana; com s'organitzaven i què feien per a augmentar la formació dels afiliats i dels simpatitzants; a quins problemes s'encaraven i com els tractaven. En canvi, els elitistes que senten indiferència pels predecessors, a més de tindre el perill de considerar-se molt sabuts, tendiran a no estudiar els precedents polítics.
Contra eixa concepció, cal insistir que els canvis socials no cauen dels núvols. Diguem-ho clarament: el valencianisme difícilment avançarà si no estudiem els predecessors per a deduir en què varen actuar bé (i, per tant, ho hauríem de mantindre) i quines coses eren poc positives (i, en conseqüència, les hauríem de canviar). Els qui reflexionen poc sobre els seus predecessors tenen l'eixida de cloure's en boires hipotèticament culturals i no posar-se proves per a deduir si la seua praxi incidix en la societat. Ben mirat, eixe comportament és poca cosa més que un autoengany.
Si Agustí Colomer s'ha endinsat diverses voltes en l'estudi d'autors valencianistes i de moviments del passat, no és perquè siga un historiador professional, sinó perquè és un valencianista compromés i sap que, per a aclarir les possibilitats que té el valencianisme actual, hem de reflexionar sobre el passat.
A més d'expressar-li agraïment pels seus treballs d'història, també voldria subratllar les reflexions i les propostes que ha realitzat per a contribuir a eixamplar la base social del valencianisme. En eixe sentit, s'inscriuen els articles de tema polític, inspirats en la filosofia personalista i comunitària d'Emmanuel Mounier, i emmarcats en les obres col·lectives de l'anomenada «tercera via» (Document 88) i el «valencianisme dialògic» (El valencianisme que ve i Vida amunt i nacions amunt). També podem destacar la seua contribució a iniciatives culturals, com ara la direcció de la col·lecció Rent (de literatura religiosa en valencià). Encara cal esmentar la seua participació en les tertúlies i espais d'encontre entre valencianistes de diferents sensibilitats. Eixes característiques seues (especialment reflexionar sobre la direcció que hauria de tindre el valencianisme central, i buscar espais de col·laboració) expliquen el seu interés per estudiar la vida d'un partit polític valencianista. I les dades que ha trobat i ha descrit en Temps d'acció són realment positives, com mostren les idees exposades en aquesta ressenya. Seria un bon símptoma de salut social que el seu llibre fóra llegit i debatut en les bases del valencianisme, activitat ben escassa a pesar de l'hipotètic culturalisme que tindria el valencianisme dels darrers cinquanta anys.
També seria molt positiu que els responsables del nacionalisme polític valencià aprofitaren més les potencialitats d'aquells valencianistes que, com Agustí Colomer, malden per augmentar el sentiment comunitari nacional dels valencians, i això tant en el camp de la reflexió com en l'aplicació a l'acció. Potser les aportacions d'eixes persones ajudarien a trobar les solucions més bones i evitar marrades, cosa que acceleraria l'arrelament, l'expansió i l'avanç del valencianisme polític. La quantitat de valencianoparlants, la vitalitat del valencià i la consciència de ser valencians són factors positius que no es corresponen amb els vots que actualment té el valencianisme polític. Certament, no és fàcil eixir-se'n del clot en què va caure el moviment durant els anys setanta i huitanta i, probablement, cal desplegar una multiplicitat d'accions. Però diria que dos d'eixes accions són incrementar la coordinació i escoltar regularment aquells valencianistes que a través dels seus treballs han demostrat tindre formació i arrelament a la societat valenciana.
Abelard Saragossà (Universitat de
València)
L'ós rentador és un animal típicament nord-americà, que campa al seu aire pels marges dels rius i pels boscos de bona part del Quebec. També és fàcil veure'l en parcs i àrees residencials. Rep el nom de «rentador» perquè abans de cruspir-se els aliments els mulla dins l'aigua. El juliol passat una femella prenyada de tres ossets rentadors va parir dins de la xemeneia d'una llar de foc, en desús temporal, d'una torreta d'Île Bizard (Mont-real). Els propietaris, que viuen a les ribes de Rivière-des-Prairies (riu dels Prats), van sentir els xiscles dels nounats i, de seguida, van tapar la llar amb una reixa.
A diferència de la resta del Quebec, que és bàsicament francòfon, a Mont-real una part important de la ciutadania és anglòfona. És el cas de la família que va descobrir els cadells de l'ossa rentadora. Entenen bé el francès però el parlen amb alguna dificultat. Per això la mestressa va demanar de ser atesa en anglès quan va avisar per telèfon a la protectora d'animals. La petició lingüística va ser en va, atès que la conversa es va desenvolupar en francès. Dels anglòfons quebequesos que vaig conèixer, no van ser els únics que provaren de fer parlar els francòfons en anglès. No obstant això, aquesta família confessa que els fa vergonya no expressar-se millor en francès, ja que des dels 4 anys resideixen a Mont-real. També va enraonar en francès el professional de la protectora que poc després es va desplaçar fins a la casa per observar de prop el que passava. Tant la telefonista com aquest tècnic van transmetre un missatge ferm de coherència lingüística: sempre es van mantenir en francès.
No oblidem que el Quebec és una «província canadenca» amb el francès com a única llengua oficial (l'altra «província» on la llengua francesa gaudeix de reconeixement institucional és la veïna Nova Brunswick, però és cooficial junt amb l'anglès). I que, a més, les llengües d'estat del Canadà són el francès i l'anglès. Amb l'aprovació l'any 1977 de la Carta de la llengua francesa, els quebequesos van reafirmar la seva voluntat de fer del francès la llengua habitual de la vida pública. Sobretot per contrarestar la força d'atracció de l'anglès i facilitar la integració lingüística dels immigrants. En aquesta línia, el document Vivre en français au Québec, editat pel Secrétariat à la politique linguistique, assenyala: «La situation de la langue française en Amérique du Nord reste donc précaire et doit faire l'objet d'une vigilance constante». Això explica la creació de neologismes, també dits quebecismes, per aturar l'adopció de mots anglesos. És el cas de courriel per e-mail, fin de la semaine per week-end, stationnement per parking, arrêt per stop (en els senyals de trànsit),...
El treballador de la protectora va decidir instal·lar a l'interior de la llar de foc un aparell que produeix un xiulet linial molt fi, que esdevé insuportable amb el pas de les hores. I que obliga els «okupes» a abandonar el lloc. Hi ha identitats lingüístiques que, amb la complicitat dels aparells estatal, mediàtic i comercial, emeten un brogit tan ensordidor que també aconsegueixen foragitar altres llengües, incloses les autòctones. Aquesta mena de sónar lingüístic no sempre funciona, tal com demostra el cas quebequès respecte a l'anglès. I és que quan una llengua amb risc de ser desplaçada disposa d'un suport institucional seriós i decidit, que promou la consciència lingüística i una autoestima grupal positiva, és possible neutralitzar fins i tot la llengua més poderosa del món.
L'endemà al matí, mentre esmorzava en el jardí de la casa, em va caure al cap quelcom rogenc que tacava. Enfilada en un cirerer hi ha havia la femella, que havia deixat per uns instants la mainada, endrapant cireres a cremadent.
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans
L'article (el
[l'],
la
[l'],
els,
les) precedeix el
nom substantiu o altres mots substantivats indicant-nos-en el nombre i, en molts casos, el
gènere. Com que les formes de plural no s'apostrofen, sols en posarem algun
petit exemple.
Apostrofarem
Apostrofarem les formes del singular de l'article (masculí el i femení la), de manera que es reduiran a l' davant un mot que comenci amb vocal o h.
Atenció, però, que l'article femení
la, si va davant
les vocals i o
u, sols
s'apostrofa si aquestes són tòniques. Exs.:
l'hivern, l'home, l'IVA
(impost), el KGB (comitè), el tipus, l'ullal, l'Uruguai,
etc.
l'amiga, la CIA (agència), la
crisi, l'hora, l'oportunitat, l'única, l'ínfula, l'íntima, l'Índia, l'ungla,
l'urpa, l'urna, l'única, l'Úrsula, etc.
els tipus, els homes, els
pantalons blaus, etc.
les crisis, les amigues, les
úniques, les tisoretes, etc.
Hem d'apostrofar l'article (o la preposició de) quan va
davant paraules estrangeres catalanitzades que duen una hac no
aspirada (muda). Exs.:
l'haixix, l'hàmster,
l'handbol, l'hoquei, l'harakiri... i d'handbol, d'hoquei,
etc.
Apostrofarem l'article masculí en paraules començades per s líquida (que generalment solen ser d'altres idiomes). Exs.:
l'scherzo,
l'snack-bar,
l'Spiegel,
l'Sputnik,
l'staff, l'statu quo,
l'status,
etc.
Cal dir que una bona part de paraules
masculines estrangeres començades en s líquida han
estat adaptades al català afegint-hi una e inicial.
Llavors, la preposició de també
s'apostrofa. Exs.:
l'escàner, l'eslàlom,
l'esmòquing, l'esquaix, l'estàndard, l'estic, l'estop, l'estrès, d'esprai, d'esquaix,
etc.
Els numerals segueixen les normes generals d'apostrofació. Exs.:
l'u, l'1, l'onze, l'11, l'XI
Simposi d'Informàtica, etc.
No apostrofarem
Tornant a l'article femení la, no
s'apostrofa davant els mots femenins que comencen amb i o
u àtones
(precedides o no de h), per tal com
hi podem fer sinalefa. Exs.:
la humanitat, la hipòtesi, la
hisenda, la idea, la informació, la intel·ligència, la intimitat, la Isabel,
la ITV (Inspecció Tècnica de Vehicles), la UDC (la Unió Democràtica de
Catalunya), la unitat, etc.
Tampoc no apostrofarem
l'article la davant les
paraules següents: la ira, la una (hora),
la anormalitat (altrament es confondria amb la normalitat).
I encara, no s'apostrofa l'article
la davant el nom
de les lletres, de manera que direm, per exemple, la
e,
la
u,
la
efa,
la ema,
la erra, la essa...
Tals lletres, però, sí que s'apostrofen quan formen part de la inicial d'una sigla dita lletra per lletra (veg. pp. 104-105).
No
s'apostrofen denominacions com la AP-2,
la A-7,
la A-19... per
tal com el nom de les lletres l'escrivim sempre sense apostrofar (lletres que
en aquests casos han d'anar separades de la xifra amb un guionet).
Noteu que tampoc no apostrofem els compostos següents, perquè l'accent del primer element és secundari: la Indo-xina, la infraestructura, la infravaloració, la intercontinental, la Interpol, la intravasació, la ultracorrecció.
No apostrofarem l'article femení (ni la preposició de) davant una essa líquida (paraules on la s va seguida de consonant). Exs.:
la Scarlett, la script, la
Scala de Milà, la Schola Cantòrum, el pont de la Staten Island, un vals de Strauss, la ciutat de
Stuttgart, el règim de Stalin, etc.
No apostrofarem, per raons de citació, ni l'article femení la ni la preposició de (però l'article masculí sí que s'apostrofa en aquests casos). Exs.:
Tinc una edició de la
Enciclopèdia il·lustrada. /
Després ve un capítol sobre la «Originalitat de la literatura». / L'autora de
Aloma. / El va
titllar de impotent.
L'Avui va publicar
ahir la notícia. / l'«Ara i l'aquí» de Lluís Llach.
Si la primera paraula del conjunt a citar
és un article, dins el text corrent l'adaptarem a la construcció de la
frase. Exs.:
Els clients del Corte Inglés.
/ La lectura del Petit príncep
sempre es fa agradable.
Tampoc no farem l'apostrofació (ni de l'article ni de la preposició de) quan el mot sigui una paraula de consideració lexical, és a dir, de sentit metalingüístic:
El gerundi de escriure és escrivint.
No s'apostrofen ni la i ni la u inicials d'un mot (vagin precedides o no de h) quan es consideren consonants. Exs.:
el iode, el iogurt, el
iugoslau, el Iemen, el hiat, el ien, el uadi, etc. (però,
l'ió).
Tampoc no apostrofem l'article masculí quan va davant les paraules que mantenen la hac aspirada (la preposició de, tampoc no s'hi apostrofa). Exs.:
el hall, el hawaià, el hegelianisme, el Hilton, el hobby, de Hitler, etc.
La paraula regidor és molt antiga en la nostra llengua, i en el transcurs del temps és estat aplicada a diversos càrrecs, fins que a la fi, quan es crearen els ajuntaments, dins el segle XVIII, fou el nom que es donà a cadascun dels membres del consistori. En castellà també els donaren aquest nom, però aviat fou arraconat per concejal, amb tot i que a alguns països d'Amèrica (a Xile i potser algun altre) encara era usual no fa gaire temps.
Regidor prové del verb llatí regere, ‘regir, governar', de la mateixa arrel que rex, regis, ‘rei', amb el qual també està etimològicament relacionat rector, però aquest es diu de qui regeix una universitat o, dins l'Església catòlica, una parròquia.
Essent un mot agafat directament del llatí, es troba talment en català, i en castellà, i un poc variat en altres llengües: reitor en portuguès; recteur en francès, i Rektor en alemany, suec, danès i polonès. En anglès usen rector referint-se al d'una parròquia, però per a la universitat el càrrec corresponent és el de vice-chancellor. També està relacionat amb regir el nom que donen en italià a un director de cine o de teatre: regista.
Pel que fa a director, mot sortit del llatí dirigere, ‘dirigir', relacionat amb l'esmentat regere, es diu del càrrec donat a qui regeix o dirigeix determinats treballs o funcions, no sempre les mateixes en totes les llengües en les quals s'usa.
Director a Espanya, diretor a Portugal, direttore a Itàlia, i directeur a França es diu a qui dirigeix un periòdic, però en el món anglosaxó li diuen editor. En castellà, francès, italià i altres llengües, també diuen director (o la forma corresponent) a qui dirigeix una orquestra, però en alemany és Dirigent i en anglès solen dir-li conductor (de vegades director) i en portuguès maestro o regente (i de vegades, conductor). En anglès un conductor pot esser també un revisor de tren o un cobrador d'autobús mentre que al conductor li diuen driver, i a un director d'empresa manager, però si es tracta d'una corporació o companyia pot haver-hi un director general i un board of directors, que és la junta general que regeix l'entitat.
Edicions del Bullent publica l'últim llibre de l'autor alcoià Jordi Raül Verdú, La velleta refranyera, on conta com una dona centenària, que parla a base de refranys i frases fetes, crida l'atenció a un grup d'amics. Aquests, encisats de sentir tants refranys que feia temps que no sentien, la conviden a la Setmana Cultural de la seua escola, on la Velleta farà realitat el seu somni.
A La velleta refranyera hi destaquen valors tan importants com l'estima als nostres majors i a la llengua. El conte incorpora 400 refranys i frases fetes, cosa que el fa molt útil també per a l'ensenyament.
Però, qui millor per parlar de llibre que el propi autor? Al següent enllaç, podreu vore a Jordi Raül Verdú explicant-nos més coses sobre la Velleta: http://www.youtube.com/watch?v=uLNh5po1ccI
Jordi Raül Verdú Pons, va nàixer a Alcoi, l'any 1960. És mestre i ha exercit a Madrid, els EUA, Andorra i a la seua terra.
És autor d'una trentena de llibres, la majoria d'ells contes, i també rondalles, amb títols com: Jordi i el Reiet Sabut (1992), El misteri del Montcabrer (1994), El vellet de la Safor (1996), El barranc de l'Infern (1998), El pergamí enigmàtic (1999), A la vora de la llar (2001), La xiqueta del Benicadell (2001), Mariola (2001), Aventura antàrtica (2003), L'arbre misteriós (2005), Una nit prop del foc (2006), L'amic dels voltors (2007), Peret de Poca Por (2009)
Aquest llibre ha estat il·lustrat per Mª José del Amo.
Edicions del
Bullent
c/Taronja, 16 · 46210 Picanya
tel. 961 590
883 · fax 961 590 845
info@bullent.net
www.bullent.net
MÀRIUS TORRES: POETA
PAISATGÍSTIC DE L'ÀNIMA
Màrius Torres i Pereña nasqué a les 20h del
vespre d'un llunyà 30 d'agost del 1910, al carrer Major de Lleida. Poc temps
després fou batejat a l'església de Sant Pere. Quan el poeta tenia prop de
quatre mesos de vida la seva família va decidir traslladar-se a viure al carrer
de la Paeria número
El nostre poeta fou nascut en el si d'una
família que destacà dins la política i el món intel·lectual de ponent al llarg
de diverses generacions. Màrius tenia dos germans més, Víctor i Núria Torres. El
seu pare, Humbert Torres i Barberà, fou metge, alcalde de Lleida i diputat i
vice-president del Parlament de Catalunya. La seva mare, Maria Pereña i
Reixachs, era filla d'un advocat, polític republicà i catedràtic de literatura
de l'Institut Provincial, Alfred Pereña, d'idees democràtiques, republicanes i
nacionalistes. I com al pare del poeta, també fou portaveu del partit Joventut
Republicana El Ideal i membre del Consell Permanent de la Mancomunitat de
Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba.
En Màrius cresqué educat en el nacionalisme i
republicanisme, però mai manifestà interès per la política fins més endavant,
quan per primera i única vegada mostra les seves conviccions en un article a
L'Ideal signat com a Gregori Sastre, fet que li comportà l'aplicació de la Ley
de Responsabilidades Políticas. A en Màrius li fascinava reflexionar, l'art, la
lectura, la ciència, la filosofia, el teatre. Tot aquest amor que professava a
les arts li venia heredat del seu avi Marià Torres i de la llar, envoltada de
llibres i d'un entorn afable per a la lectura i la bona
reflexió.
De ben petit, a més de realitzar amb el seu
avi Marià passejades per l'horta de Lleida, també fugia a la torre de l'avi
Pereña, als afores de Lleida, a la carretera de Torreserona. Sovint, la seva
família estiuejava a Vinaixa i Poblet, llocs on Màrius aprofitava per
representar, dirigir i fins i tot escriure obretes
teatrals.
Màrius Torres ingressà al Liceu Escolar,
fundat per Frederic Godàs el 1906 que ensenyava el mètode experimental i el
sentit artístic. Poc temps després, començà a estudiar Batxillerat per lliure.
Llavors passarà com a estudiant a l'Instituto General y Técnico de Lleida on es
graduà de batxiller, institut que actualment està batejat amb el seu nom, IES
Màrius Torres. El curs 1926-27 i amb tan sols setze anys es traslladà a
Barcelona per estudiar la carrera de Medicina. Durant el segon curs de la
carrera va morir la seva mare, Maria Pereña, el 10 de març del 1928, i la tieta
Conxita, “Xita” ocupà el buit deixat per mare. Màrius era un estudiant aplicat i
obtenia bones qualificacions, i a poc a poc, anava adquirint una vocació
clarament científica.
Ben aviat, s'enamorà de Júlia Corominas, un
enamorament amagat pel poeta i que només es podia veure poèticament i en un
conte que perdurava inèdit. En Màrius era un noi reservat, solitari, però amb
unes grans amistats. Entre 1927-29, aplegà els primers poemes en un recull. El
1933 finalitzà els estudis de Medicina i amb els companys viatjà per França i
Itàlia, viatge que fou plasmat en una ressenya i alguns poemes que
escrigué.
Poc temps després, es doctorà a Madrid en sis
mesos. I retornà a Lleida, en Màrius ja tenia vint-i-tres anys. El seu pare li
proposà o aprofundir estudis en l'aparell digestiu a París o quedar-se a Lleida
per treballar a la consulta mèdica paterna, en Màrius decidí exercir de metge a
les terres de ponent. És en aquest període de temps, el que transcorre entre
1933 i 1936 en el qual dedicarà el temps a la seva professió real i a gaudir de
les arts i de l'escriptura: escriu una comèdia teatral: “Una fantasma com n'hi
ha poques” i un segon recull de poemes intitulat “Música de cambra i altres
poemes” (1933), en els quals mostrarà un to jocós i irònic que serà inèdit dins
la seva poesia i que mai més apareixerà en els seus futurs poemes. Col·laborava
a La Jornada, revista d'Esquerra Republicana de Catalunya, fundada a Lleida el
1930, amb articles i ressenyes sobre les activitats musicals de l'orquestra
Filharmònica de Lleida, l'Orfeó i exposicions de pintura.
La tardor del 1934 empresonaren el seu pare
unes hores atès que era diputat al Parlament de la Generalitat de Catalunya.
Període en què també moria l'avi Marià, i fruit d'això nasqué la reflexió
poètica sobre la mort i la mitificació de la infantesa que Màrius Torres aplica
als seus poemes. Per tant, és entre 1934-35 que escriu la major part de l'obra
narrativa.
La primavera del 1935 en Màrius caigué malalt
de grip unes setmanes. Reposà al Pallars Sobirà i a la Vall d'Espot per a
recuperar-se. El 18 de desembre del 1935 i malauradament a causa d'una
recaiguda, té tos, sang, febre i li diagnostiquen tuberculosi. De manera
imminent, és ingressat al sanatori de Puig d'Olena, a Sant Quirze de Safaja
(Vallès Oriental), d'on llevat de curtes estades a Barcelona ja no abandonaria
fins set anys després, el motiu, la seva mort, amb tan sols trenta-dos
anys.
Màrius Torres i fins a les acaballes del 1936
mantingué respòs absolut i es dedicava a escriu i a mantenir ben vives les
amistats al sanatori. Corria l'any 1936 i en finalitzar una sessió de cinema al
sanatori de Puig d'Olena conegué Mercè Figueres, amb qui Màrius establí lligams
d'intimitat i amistat fins a la fi dels seus dies. A ella dedicà ells poemes de
Mahalta, Mercè. El poeta li escrigué més de tres-centes cartes. És d'aquest
mateix any el seu primer recull de poemes.
El 9 de setembre del mateix any inicià un
diari al seu germà Víctor Torres, que havia marxat a lluitar al front d'Aragó.
Aquest fet generà un trasbals al poeta, també fruit de l'esclat de la guerra i
separació del germà i entorn familiar més proper. En aquest diari que escrivia
Màrius Torres es veia clarament que reflexionava sobre la condició humana, la
tristor, el neguit, l'angoixa i sobretot la desolació que emmarcava tot aquest
tòtem de temes tractats. També s'hi podia observar un marcat to íntim, metafísic
i les seves afeccions artístiques. Durant aquest any, escrigué diverses poesies
que tractaven sobre el dolor, misteri de Déu, de l'Univers, malaltia, guerra i
mort, uns temes que l'inquietaven. Temps en què estableix amistat amb Joan
Sales, assessor literari i el seu primer editor.
El 1937 presentà un recull de cinquanta-set
poemes, Invencions, a un premi
literari, tot i fer-se el sord amb els consells de Joan Sales que li recomanà no
presentar-s'hi. És l'any en què escriurà la majoria dels poemes de Cançons de Mahalta. El poemari passà
desapercebut. Un any després, el 1938, la ciutat de Lleida caigué en mans de les
tropes franquistes, que ocuparen la seva llar familiar del poeta a Lleida, fets
que l'entristiren profundament. Però per sort, en Màrius i família havien fugit
una setmana abans a Barcelona. Màrius Torres perdé l'esperança en el sistema
polític i en la il·lusió per una futura democràcia.
Durant l'estada al sanatori, concretament en
els seus primers anys (1936-39) no aturava la seva activitat d'escriptura: ara
realitzava traduccions, ara estudiava grafologia, ara escoltava o estudiava
música clàssica. Però Màrius anava evolucionant com a poeta i ara estava més
capficat i preocupat per aconseguir una bona forma poètica i vers. Plasmava més
les emocions, l'expressió dels sentiments i sobretot, els models simbolistes:
Baudelaire, Verlaine, Valéry.
Entre 1936-38 escrigué dos contes i cent
poemes distribuïts en dos reculls que deixà preparats per publicar. El 1939 la
família Torres ha de fugir a l'exili, a Montpeller, i aquest fet comporta que ja
mai més Màrius podrà veure als seus familiars, tan sols la seva germana Núria
que quan podia l'anava a visitar al sanatori. Llavors, esclatà la Segona Guerra
Mundial i això provocà un cert desconcert en el poeta, el desmoralitzà i
decideix recloure les seves penúries en l'art, la poesia, la música, la
filosofia –llegirà Plató, Bergson i Nietzsche-.
En els anys que transcorren de
El 1939 els militars entren al sanatori, això
fa que Màrius hagi d'estar amagat dins la seva cambra durant un temps, això sí,
dedicant-se a escriure contínuament, com a curiositat, començà a escriure una
novel·la. Per sort, mai fou descobert. A mitjan del 1940, tornà la calma al
sanatori, però no per a en Màrius que tingué una pleuritis que el féu estar sis
mesos al llit fins a recuperar-se plenament. Però entre l'abril i el juny del
1941 un altre cop recaigué.
A principi del juliol del 1942 és traslladat
al Mas Blanc, situat a quatre quilòmetres de Puig d'Olena, on estaria sis mesos
amb els seus amics. Allí estudiava harmonia i fins i tot componia música per
poemes de Verlaine i trobadors, també estudiava llatí i per a traduir els
clàssics i italià.
En Màrius Torres abandonà aquest món el 29 de
desembre del 1942. Fou enterrat a Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental) i amb
tot un futur poètic que quedà estancat. Com a anècdota, Màrius va rebutjà
l'extremunció.
Cinc anys després de la seva mort, Joan sales
publicà l'obra que deixà preparada el poeta, a Poesies. L'obra d'en Màrius era una
mostra de l'esperiència vital i cultural, on la poesia i música eren claus
bàsiques per interpretar Déu. Màrius, poeta meditatiu, havia basat principalment
la seva poesia en els símbols de la nit, els mesos, el cicle natural, el
paisatge, la música, tots aquests símbols i com explica el literat Josep
Borrell, poden veure's a La ciutat llunyana, que símbolicament, era la infantesa
del poeta. Finalment, cal dir que en cada poema de Màrius es poden veure la
totalitat dels temes que emprà amb una sòlida maduresa: la solitud, la mort, el
goig, el desig, l'ideal, el pas del temps, o el destí de Déu i
l'Univers.
L'última rosa
Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan
nua, en l'olorosa misèria del seu cos,
desesperadament l'última rosa es bada.
Tot
és, al seu entorn, corrupció i respòs.
¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi
despullada,
el
botó destinat a obrir-se a l'arribada
de
l'orba estació que condemna les flors?
Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heroica voluntat de florir,
Si
tot el món és fred i hostil com el jardí?
L'atzar no sap on va ni quines llavors sembra.
El
seu pas és feixuc. Camina poc a poc,
Sobretot pels camins que no duen enlloc.
Màrius Torres
3
d'octubre del 1938
En record a Màrius Torres, ara que fa cent
anys.
Josep Maria Corretger
Olivart
10 d'agost del 2010
Per a saber-ne més:
-BORRELL, Josep (1992), “Màrius
Torres: una breu, intensa i sobrevinguda maduresa”, pròleg dins GALLART, Felip,
Màrius Torres, l'última rosa, Pagès Editors – diari Segre,
Lleida.
-SISTAC, Dolors (1995), “Màrius
Torres i Pereña”, dins DIVERSOS, Biografies: lleidatans il·lustres, Edicions la
Clamor, Institut d'Estudis Ilerdencs – diari Segre,
Lleida.
-CASTELLET, Josep Maria i MOLAS,
Joaquim (1963), Poesia catalana del segle XX, Edicions 62,
Barcelona.
-BOIXAREU, Mercè (1968), Vida i
obra de Màrius Torres, Barcelona.
-PRATS, Margarida (1986), Màrius
Torres, l'home i el poeta, Edicions del Mall,
Barcelona.
-GIMFERRER, Pere (1964), pròleg
a Poesies, de Màrius Torres, Ariel, Barcelona.
-TORRES, Màrius (1947), Poesies,
a cura de Joan Sales, Mèxic.
Sumar forces
Ramon Sangles i Moles
Hem de ser hàbils a percebre el sentit de fets i opinions, a fer tornar blanc allò que és negre, a enlairar allò que es troba abatut. Hem de tenir enginy, nas i traça per a transformar en força tota feblesa, per a convertir en bell allò que és lleig, per a fer tornar el somriure en cors adolorits.
L'habilitat de les mans transforma la matèria; la vivor de pensament clarifica complicacions; l'amplitud de cor genera llaços d'amistat. Doncs, nosaltres demanem això: positivitat i suma. En la nostra època de les comunicacions la recomanació adient seria: tenir capacitat de crear xarxa, saber treballar en equip, aconseguir enllaçar elements dispersos.
Les persones ja no ens podem moure individualment o sectorialment, sinó que hem d'enxarxar-nos fent ús de les tecnologies més avançades i dels recursos més eficaços i de més llarg abast. Hem de ser concrets i limitats en la feina, però hem de tenir l'ambició que aquesta tingui ressò en tots el confins de la terra i es posi al servei de la humanitat.
També es fa córrer la veu que l'ens familiar està en crisi: doncs, maldem per més acreditació d'aquesta institució. I encara: fomentem el diàleg intercomunitari, cooperem perquè hi hagi més entesa política, més diàleg ecumènic, més intercanvi entre religions. Es tracta de sumar.
La suma de forces del feble fa tremolar l'home més fort i més ben pintat del món. Una societat democràtica suma més forces que no pas una de dictatorial. Els règims nazistes, feixistes, comunistes... han fracassat estrepitosament, i malauradament amb molt vessament de sang.
La immediatesa i l'agilitat també sumen forces, car avui dia tot va molt veloç i, a cop calent, s'aprofiten més les energies.
9)
10)
–
El nacionalisme nega el pluralisme de Catalunya.
– La societat catalana sempre ha estat plural i ara ho és més que mai, però el pluralisme necessita una llengua social compartida i és legítim aspirar a que aquesta llengua sigui el català.