InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 367 (dimecres 06/10/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - Llavors, a llavors, aleshores i “entonces”
 
2) Albert Pla Nualart - Català a la terrasseta (12 i 13 de setembre)
 
3) Joan Melià - Català per a adults
 
4) ELS ESCRIPTORS DE LES COMARQUES DE CASTELLÓ FUNDEN EL PONT
 
 
 
 
 
 
1)
 
Publicat en EL PUNT dilluns 20 de setembre del 2010
 
 
 
Llavors, a llavors, aleshores i “entonces”
 
 
 
Eugeni S. Reig

 

En valencià, els adverbis llavors i aleshores tenen dos significats:

1) 'En el moment del qual parlem'. Exemple: Quan ja quasi havíem acabat de sopar, llavors (o aleshores) va aplegar la xica. Es veu que, en esta casa, és impossible que sopem tots junts.

2) 'Si és així', 'en eixe cas'. Exemple: ¿Tens set? Llavors (o aleshores) beu.

També s'usa, amb els mateixos significats, la locució adverbial a llavors.

L'adverbi llavors –com també la locució adverbial a llavors– s'ha de pronunciar amb o oberta. Evidentment, la ll s'ha de pronunciar amb so palatal lateral sonor i la v com a labiodental fricativa sonora. La pronúncia tradicional d'aquest mot és emmudint la r. Actualment és bastant normal, per desgràcia, sentir una pronúncia totalment distorsionada d'aquest vocable: la ll com si fóra una i consonant (ieisme), la v com si fóra una b (betacisme), la o tancada i la r clarament pronunciada. Una pronúncia francament desastrosa.

La locució adverbial a llavors es va mantindre viva en el parlar tradicional de la comarca de l'Alcoià fins ben avançat el segle xx. Jo encara he conegut persones que l'empraven habitualment i ma mare, nascuda l'any 1909, la coneix perfectament. La pronúncia alcoiana d'aquesta locució era ‘allavòs', amb una o ben oberta i emmudint la r i, naturalment, sense ieisme ni betacisme.

En altres comarques valencianes s'ha conservat, fins a primeries del segle xx, l'adverbi llavors pronunciat ‘llavons' o ‘llavonses', sempre amb o oberta.

En l'època en què la paraula llavors i la locució a llavors varen començar a ser substituïdes en el valencià quotidià pel mot castellà entonces, hi havia costum, quan algú pronunciava la paraula entonces, de replicar-li en to de burla: «mig almud i quatre onces» (pronunciat 'mitjarmut i quatronces'). Actualment encara es coneix aquesta dita, però són ben pocs els que tenen consciència del seu origen.

La llengua normativa usa també, amb el mateix significat, la paraula aleshores que té el mateix origen etimològic que llavors. Els valencians no emprem aleshores en la nostra llengua quotidiana, però aquest vocable podem i devem utilitzar-lo en registres cultes, tant en el llenguatge oral com en l'escrit. Cal especificar que la o d'aquest mot és oberta i la primera s és sonora.

Podem triar, docs, entre utilitzar llavors, a llavors o aleshores o podem, si ens ho estimem més, usar les locucions en això, quan es tracta de la primera accepció, i en eixe cas, quan es tracta de la segona. El que devem procurar no fer mai és usar la paraula castellana entonces.
 
 
2)
 
Català a la terrasseta
(12 i 13 de setembre)

Albert Pla Nualart / Filòleg
 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 27, diumenge 12 de setembre del 2010
 

Mono de mono

En el català real hi ha molts monos: el mono mico, el mono granota, el mono bufó i el mono síndrome d'abstinència. Però el català normatiu en tolera només un: el que no és estèreo. Ens deixa dir mico, que ve del castellà, macaco, que ve del portuguès, i mona, però no mono. Troba bé “quina monada!” i un barbarisme “que mona!”. Ens obliga a baixar les pistes d'esquí amb granotes i, si deixem de fumar, no ens permet ni tenir mono. Com les tres mones sàvies del santuari de Toshogu, tanca els ulls, es tapa les orelles i calla davant l'ús d'uns parlants que ja comencem a estar tips de fer tant el mico.

Peto, plastró i pitrall

Una alternativa al mono d'esquí (em nego a dir-ne granota) són els pantalons de peto. El tímid intent de dir-ne de pitet no ha prosperat i ja recullen de peto tant el Termcat com el GDLC. El peto o plastró era, en origen, la peça de metall que a l'armadura cobria el pit. Peto ve de l'italià i ja surt al Tirant i plastró és un gal·licisme. Avui, però, el peto tendeix a vestir i el plastró (mot ben poc usat) a protegir. En futbol el peto distingeix equips durant l'entrenament, i en esgrima el plastró evita que et facis mal. A les curses populars també se sent molt pitrall, un terme que neix de la repugnància de dir-ne dorsal i dur-lo sobre el pit. Però dorsal, es posi on es posi, sembla que és, de moment, l'únic terme correcte.

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 17, dilluns 13 de setembre del 2010
 

Moll i mullat

Alguns internautes, en descobrir que a moll i mullat hi correspon només mojado, s'emocionen fins al punt d'afirmar que només moll pot fer d'adjectiu i que dir que un carrer està mullat i no moll és com dir que està netejat i no net. La inseguretat general fa que afirmacions com aquesta, tan benintencionades com inconsistents, s'escampin i les acabin fent seves els serveis lingüístics d'alguna universitat catalana. És bo reforçar la identitat però mai al preu d'inventar diferències i angoixar un usuari ja prou desconcertat. El GDLC i el D62 entren mullat com a adjectiu i, per tant, com a sinònim de moll. I el DIEC, encara que no l'entri, està ple d'exemples que avalen aquest ús: “anava tot mullat”, “esprémer un mocador mullat”, “patinar sobre l'asfalt mullat”, etc.

Sec i assecat

I és que un participi fa d'adjectiu però no és un adjectiu. Una fulla assecada no és una fulla seca. El participi pressuposa una acció i un agent, l'adjectiu parla d'una qualitat intrínseca, al marge de què l'ha causada. Per això, quan un participi passa a adjectiu, un bon diccionari l'ha d'entrar com a adjectiu. I el DIEC, igual que entra cansat o decidit, ha d'entrar mullat. És legítim lamentar que moll es perdi, i animar l'usuari a preferir moll a mullat, però és fals i contraproduent fer creure a algú que parla malament quan diu que el terra està mullat.

3)
 
Publicat en el DIARI DE BALEARS dijous 23 de setembre del 2010
 
 
Joan Melià
 
 
Qui hagi tengut l'oportunitat de veure l'oferta de cursos de català i d'activitats interculturals, publicada conjuntament per diverses institucions públiques i entitats en el marc de la campanya viulallengua (www.cofuc.cat), s'haurà adonat de la multiplicitat d'opcions que hi ha per a aprendre català: cursos presencials, semipresencials, a distància, cursos inicials per a no catalanoparlants, centres i punts d'autoaprenentatge, formació per Internet, tallers d'expressió oral, activitats específiques perquè els neoparlants posin en pràctica els seus coneixements en entorns estimulants, activitats de foment de la interculturalitat, etc. No cal dir que és un encert presentar en un sol document bona part de l'oferta existent per a la població en general. Encara n'hi podríem afegir més (escoles oficials d'idiomes, centres d'adults, l'Escola Municipal de Manacor...).

Els darrers anys la demanda de formació en llengua catalana s'ha incrementat notablement (devers 20.000 persones adultes feren cursos de català el 2009) i és bo que, qui vol aprendre català, trobi les vies adequades per a poder-ho fer. Així i tot, potser hauria estat oportú obrir més la varietat de cursos pel que fa a inici i a durada. En una formació tan particular com la de català per a adults, sembla que seria més convenient que hi hagués alternatives, d'una banda, de cursos intensius i, de l'altra, de mòduls parcials més curts i que, en lloc d'haver-hi una sola oferta anual, s'iniciassin en distints moments de l'any, cosa que només passa amb les activitats d'acollida. Això segurament evitaria una part de les desercions d'assistència que solen produir-se en cursos de llarga durada i, a més, no limitaria al mes de setembre la possibilitat d'accedir-hi. Si ara, acabat el termini d'inscripció, qualcú vol fer un curs, fins d'aquí un any no el pot començar. Així i tot sembla que, a Palma, aquest darrer problema s'amorteix per l'oferta del centre Paraula, ja que cada trimestre sol iniciar cursos.

Enguany, a més, hi ha hagut una baixa molt considerable. No hi ha oferta de formació general de llengua en el marc dels cursos de reciclatge per a personal docent. Durant el curs passat -ja amb reducció d'oferta- més de 800 persones seguiren aquests cursos. És cert que no tots els qui s'hi matriculaven ho feien amb la finalitat de dedicar-se a la docència, ja que hi havia professionals d'altres àmbits. Al cap i a la fi, però, era una altra via de formació que l'Administració posava a l'abast dels ciutadans.

D'altra banda, és molt sorprenent la decisió de la DGPL de fer només una convocatòria anual d'exàmens per a acreditar els coneixements de català. No hi sé veure cap avantatge. En un moment en què hi ha una elevada inscripció a aquestes proves i quan desapareix la possibilitat d'examinar-se a través del reciclatge, la decisió de fer només una convocatòria, la de juny, és desconcertant, com a mínim; semblaria més lògic incrementar-les. Els efectes d'aquesta decisió seran més massificació a les proves i més poques oportunitats d'optar a obtenir els certificats; per tant, més incomoditat i malestar en els afectats. Una de les conseqüències serà que els qui necessitin acreditar coneixements de català i se n'informen després d'haver-se tancat les inscripcions a la convocatòria de juny, hauran d'esperar, com a mínim, un any i mig per a obtenir el certificat (fins que surtin les notes de la convocatòria de l'any següent). Sembla excessiu, en tots els sentits. Supòs que hi deu haver prevista una alternativa que permeti solucionar adequadament aquests problemes i evitar les seqüeles que s'albiren.
 
4)
 

COMUNICAT DE PREMSA

ELS ESCRIPTORS DE LES COMARQUES DE CASTELLÓ FUNDEN EL PONT

“El Pont. Cooperativa de Lletres” naix amb el propòsit de divulgar la literatura en valencià

L'Aula-Museu Carles Salvador de Benassal és el lloc que van escollir els escriptors de les comarques de Castelló per signar la partida de naixement de “El Pont. Cooperativa de Lletres”. Autors del Maestrat, la Plana, l'Alcalaten i els Ports van trobar-se per posar en marxa una entitat que incorpora no sols poetes, narradors, dramaturgs o assagistes sinó també estudiosos de la literatura.

Entre les finalitats de l'associació figuren la de constituir-se en interlocutora vàlida davant les institucions públiques o d'altres entitats semblants així com fomentar la coneixença i el contacte entre els escriptors, estudiosos, etc. vincultats a la literatura en valencià de les diferents comarques de Castelló. Igualment, la tria d'un lloc amb la càrrega simbòlica de l'Aula-Museu dedicada al mestre Carles Salvador també vol ser una mostra de la capacitat de combinar el respecte i la reivindicació del passat amb els nous reptes que planteja, a la literatura en valencià, el segle XXI.

De fet, els escriptors de les nostres comarques asseguren que, entre els objectius que haurà d'enfrontar la nova associació, ocupa un lloc preferent el de treballar per augmentar la presència social de la literatura en la nostra llengua. Una presència que s'hauria de plasmar tant en els diferents espais de comunicació, centres d'ensenyament o àmbits culturals com a la Xarxa, un dels territoris on l'associació vol fer-se forta. Així, una de les campanyes que enllestiran aviat serà la de dotar de continguts les entrades dels autors de les nostres comarques a llocs com la wikipèdia.

Un dels objectius de El Pont serà el foment d'activitats en els pobles d'interior així com la dispersió jeràrquica i l'ambició d'organitzar actes no sols a ciutats grans, com Castelló, Vila-real o Vinaròs, sinó dedicar esforços a donar a conèixer l'activitat cultural que duran a terme en la major part dels pobles de les nostres comarques. D'entrada, la junta ha quedat constituïda per Joan Andrés Sorribes, Pep Castellano, Albert Garcia, Josep Porcar i Vicent Usó.

 

Castelló de la Plana, 27 de setembre de 2010

 
5)
 
Publicat a

Immigrats: poc consum en català

Un estudi revela que només un 25% dels estrangers miren televisió en català; un 11% hi escolten ràdio i un 4% hi llegeixen diaris

Només el 25% d'estrangers que viuen a Catalunya miren televisió en català (amb relació al 77% que la miren en castellà) i encara són menys els que escolten ràdio en català (11%) i que llegeixen diaris en català (4%). Són algunes de les dades més destacades de l'estudi Anàlisi comparada d'audiències i consums culturals dels estrangers a Catalunya, que ha fet el professor de l'UAB Jaume Soriano per a la Fundació Jaume Bofill a partir de dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura del 2008.

L'anàlisi mostra que les cadenes més vistes pels immigrats establerts a Catalunya són Antena 3 (52,9%), Tele 5 (44,9%) i La 1 (40,2%). En canvi, només el 16,1% miren TV3, cadena que és la preferida dels autòctons (45,7%). Passa una cosa semblant pel que fa a la ràdio, ja que les cadenes en català més escoltades tenen un consum testimonial entre els immigrats: Catalunya Ràdio, un 2%, i RAC1, un 0,4%. L'única emissora que agrada tant a autòctons com a estrangers és Los 40.

En l'estudi es destaca que els estrangers reconeixen la qualitat informativa de TV3 i la credibilitat i qualitat informatives de Catalunya Ràdio –en primer o segon lloc dels rànquings– però que “aquestes valoracions no són prou fortes per consumir els mitjans catalans”.

Pel que fa als mitjans escrits, “la gratuïtat marca clarament les motivacions de consum”.

Dades per col·lectius

En l'anàlisi, es contrasta que hi ha diferències de consum que depenen del col·lectiu immigrat. Només un 11,3% de llatinoamericans i un 13% d'africans subsaharians miren TV3, amb relació al 25,1% de ciutadans provinents dels Quinze de la UE i del 23,3% del Magrib. De fet, els provinents de la UE són el col·lectiu que escolten més Catalunya Ràdio (3,9%) i llegeixen més diaris en català (6,7%).

Quant a l'apartat de revistes, es destaca l'alt nivell de penetració entre els llatinoamericans de la revista gratuïta Latino (18%). Els mitjans a través dels quals els immigrats “prenen contacte amb el català” són sobretot la televisió i els diaris gratuïts bilingües.

6)
 
Publicat a
Lluís Llort
 
Admeto que de vegades tinc rampells d'intransigència i que em costa fer un pas cap al futur pel que fa a determinades tecnologies. Bé, més que a les tecnologies, m'oposo a formar part de xarxes que la societat imposa; si et deixes... Dit això, hi ha un espai multimèdia amb què sovint interactuo, podríem dir que l'he vist créixer, i el vull lloar: les webs de les editorials. Poder accedir de manera pràctica a tota mena d'informacions ens facilita molt la feina als que ens dediquem a parlar de llibres. N'hi ha de millors i de pitjors, com en tot. Algunes s'entesten a amagar el nom dels traductors, altres pengen unes reproduccions de les portades tan petites que no les pots utilitzar, també hi ha les que tenen un cercador perepunyetes...

En general, però, són pàgines estèticament agradables, funcionals i, d'un temps ençà, afegeixen documents sonors, com ara entrevistes a escriptors, o vídeos promocionals en què els autors ens expliquen la seva obra o els mateixos editors les novetats de la temporada. Les visites no professionals també poden ser satisfactòries.

Fa pocs dies vaig rebre una reedició en format de luxe de Tom Sawyer i Huckleberry Finn, les dues obres més famoses de Mark Twain, que l'editorial La Galera ha publicat amb il·lustracions de Meritxell Ribas. Aviat en parlaré al suplement Cultura, però per anar fent boca podeu visitar la pàgina (http://www.lagalera.cat) i mirar el vídeo, més ben editat del que solen estar-ho, en què la il·lustradora explica la tècnica que utilitza per als seus treballs, el grattage. Un vídeo d'aquest mena vol ser promocional, però també pot resultar didàctic.

 

7)
 
Publicat a
 

No va ser exclusivament un intel·lectual: no ho va poder ser. Les circumstàncies del país i el fet d'haver hagut de suportar tots els anys de la doble dictadura que va patir Catalunya no el van deixar dedicar-se únicament a les tasques que més s'estimava: la literatura i l'ensenyament. Per aquest motiu en els obituaris no vam poder parlar només de la seva idea de la literatura catalana, plural i cosmopolita, sinó de tots els treballs pel redreçament d'un país destruït per la guerra, amb una generació d'exiliats i una cultura prohibida, que es va haver de reorganitzar en la clandestinitat. A alguns dels grans intel·lectuals els va conèixer en les reunions que convocava a casa dels seus pares o a través de la correspondència. Va ser un dels instigadors per sumar esforços per recuperar nuclis que mantinguessin viu un model que se n'havia anat en orris durant els difícils anys de la guerra i amb la contundència de la derrota i la repressió sistemàtica dels franquistes a la nostra llengua.

Impossible resumir les iniciatives en què va participar, però per condensar-ho hem de dir que la Catalunya actual no s'entendria sense el seu llegat: el de la cultura, la poesia, la pedagogia i la tradició. Triadú va ser un dels homes que va haver de començar de zero, amb molts dels grans cervells exiliats o muts. I des de les petites iniciatives va aconseguir preservar un imaginari, que no sé si posteriorment hem sabut amplificar prou.

En relació amb la seva professió com a docent, en diferents entrevistes i als seus llibres autobiogràfics, Triadú va declarar que “una escola no és una empresa –amb tots els respectes–, és més aviat un temple”. Des d'aquesta sacralització va viure també en comunió amb la literatura i l'esperit d'una Catalunya malferida. Després de participar activament en algunes de les capçaleres que tímidament es van anar obrint, Ariel i Serra d'Or, Triadú va participar des dels primers dies de la fundació de l'Avui com a crític literari. La seva opinió va ser gairebé sempre associada a aspectes estètics. Difícilment es va manifestar sobre aspectes polítics o religiosos, que també el preocupaven. Tota la reflexió anava dirigida cap al debat intel·lectual, la crítica literària i l'encaix de la nostra literatura dins el panorama global. Triadú era un home del poble que va reconstruir una literatura mentre es construïa ell mateix. En alguna ocasió, ens havia comentat que era feliç quan llegia un llibre, escrivia un article o feia classe amb els seus alumnes. Inspirava respecte i afabilitat. Era un home fidel, que irradiava proximitat i cultura. Hem perdut un referent, un mestre i un amic.

 

8)
 
Publicat en LA VEU DE MALLORCA
 
Judici a Saïda Saadouki
 
http://www.laveudemallorca.cat/noticia/2156/Judici+a+Sa%C3%AFda+Saadouki/
 
 
 
 
Ajornat el judici contra Saïda Saadouki
 
http://www.laveudemallorca.cat/noticia/2162/Ajornat+el+judici+contra+Sa%C3%AFda+Saadouki/
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com