InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 366 (dimarts 05/10/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Miquel Pairolí - La llengua imposada
 
2) Ferran Suay - Mala educació?
 
3) David Paloma - Conductes lingüístiques (Ressenya del llibre SORTIR DE L'ARMARI LINGÜÍSTIC)
 
4) Vicent Partal - Una nit a Barcelona
 
5) Víctor Alexandre - La llibreria Ona no pot morir
 
6) Pregó poètic i de país / Vicenç Villatoro - Trossos / Xavier Bosch - Tenim poeta nacional / Sebastià Alzamora - El pregó de Joan Margarit
 
7) Conferència de Brauli Montoya: “Realitat i vitalitat de la llengua catalana”
 
8) Conferència de Gabriel Bibiloni: "El corrector i la normativa"
 
 
1)
 
Publicat a
 
Miquel Pairolí
 

Mariano Rajoy, al Palau de la Música, davant d'una audiència formada per membres de les cases regionals amb seu a Catalunya –aquestes entitats que el PP sempre ha apreciat tant des dels temps d'Alianza Popular de Manuel Fraga– va dir: “Yo siempre digo que las lenguas tienen dos enemigos: los que las prohiben y los que las imponen”. És veritat, ho diu sovint, això, Rajoy. No és pas la primera vegada, i ens agrada que ho digui perquè és una frase interessant en boca d'un polític espanyol i espanyolista com ell. El més curiós és que no ho diu pas per referir-se a la llarga història de la prohibició del català i de la imposició del castellà als Països Catalans –un assumpte que ara està perfectament documentat i amb una cronologia clarament establerta– sinó que ho diu per referir-se a la política lingüística que aplica la Generalitat des dels temps del president Pujol, sobretot en l'ensenyament. Mariano considera que a Catalunya es prohibeix el castellà i s'imposa el català, i això, és clar, ho troba intolerable. Com que Rajoy és tan liberal en matèria de llengües com Montilla en qüestions de tauromàquia, ell voldria que el castellà fos, a Catalunya i per elecció dels pares, llengua vehicular en l'ensenyament, com ho és al País Valencià o a Euskadi. És una espina que tenen clavada a l'ànima. Consideren que és un dels pocs gols que els van marcar en la transició, i si el PP arriba al govern d'Espanya en les properes eleccions a Corts, tindrem treballs amb aquest tema. Si Rajoy fos tan liberal, hauria de comprendre que el fet que el català sigui la llengua de l'ensenyament a Catalunya és tan normal com que el castellà ho sigui a Conca. Però abans que liberal, Rajoy és espanyolista, i ja sabem quina ha estat la política lingüística que aquesta ideologia ha aplicat sempre que ha pogut: justament la prohibició i la imposició. La prohibició d'allò que han anomenat despectivament dialectes o llengües vernacles, i la imposició d'allò que abans en deien fantasiosament la lengua del imperio i que ara es conformen a anomenar la lengua común.
 
2)
 
Publicat en el blog DE L'HORTA ESTANT dimarts 21 de setembre del 2010
 

Mala educació?

Ferran Suay 
 
Fa uns dies vaig tornar a sentir un vell argument en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà. Es tracta de l'antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al davant no s'està expressant en el nostre idioma. A més d'antic, l'argument és una pura fal·làcia, i fa aigües per tots els costats. Vegem-ne alguns.

Principalment, aquesta afirmació és un insult a les persones que opten per adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles (o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor catalanoparlant.

D'altra banda, si resulta que això de canviar de llengua per educació només s'ha d'aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel castellà com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa que entre dos persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en la seua llengua), una és mal educada i l'altra no. Òbviament, això violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les persones, que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap demòcrata no podria acceptar mai una norma basada en tan evident discriminació.

Més encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la possibilitat d'entendre què s'està dient en l'altra llengua, sense estar capacitat per a parlar-la) és molt elevada (segurament, propera al 100% si ens centrem en la variant valenciana), aleshores hem d'admetre que la educació no hi té res a vore. Potser els prejudicis, la prepotència lingüística o un fort sentiment nacionalista, resumit habitualment en la sofisticada idea que "estamos en España y se ha de hablar español", poden explicar molt millor aquesta actitud que s'escuda darrere d'una tramposa apel·lació a la bona educació. 

Ser ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar a l'altre. Si pot ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots aquells que proclamen que s'estimen tant la seua llengua, farien bé de passar a l'acció i donar als altres l'oportunitat d'escoltar-la i també de parlar-la. Perquè la pràctica demostra que, també entre les persones que opten habitualment per expressar-se en castellà, n'hi ha moltes que són perfectament ben educades. Fins i tot n'hi ha que estan plenament capacitades per a expressar-se --també-- en l'altra llengua oficial, i algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donem l'oportunitat. I si no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a escoltar-nos, entendre'ns, i respondre'ns en el seu idioma, que nosaltres també entenem perfectament.

I amb tot això, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació flueix sense entrebancs d'importància. Ens entenem, ens acceptem i ens respectem, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de retraure'ns --amb tramposes acusacions centrades en la bona educació-- quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències en matèria de llengua. 

Una de les formes més evidents que conec de ser mal educat és acusar els altres de no ser prou ben educats, quan no fan les coses tal i com nosaltres considerem que s'han de fer. I puc assegurar --sense el mínim temor d'enganyar-me-- que els humans tenim la capacitat de ser grollers, mal educats i estúpids en qualsevol dels idiomes que parlem.
 
3)
 
Ressenya del llibre SORTIR DE L'ARMARI LINGÜÍSTIC publicada en el número 2011 de la revista Presència (del 10 al 16 de setembre)
 
 

«Sortir de l'armari lingüístic»

Autors: Ferran Suay, Gemma Sanginés

Editorial: Angle Editorial

Pàgines: 176

PVP: 16,5 euros

 

 

 

Conductes lingüístiques

 

Els autors aborden la qüestió de la llengua catalana des de la psicologia social, amb una fórmula molt atractiva: descriuen la conducta lingüística de sis catalanoparlants, la meitat dels quals no té el català com a llengua primera (la Taliana és romanesa, la Miren és basca, el Khadim és africà) i, tot seguit, analitzen aquesta actitud i n'escriuen una recepta per a cada parlant. Com a psicòlegs que són, Ferran Suay i Gemma Sanginés seleccionen i reprodueixen amb exactitud les paraules de tots sis, les raons per les quals adopten el català o s'enfaden si no els parlen en català, les reaccions d'aquests parlants i les dels seus interlocutors, que canvien de llengua o que els demanen de canviar de llengua… Hi surten moltes actituds i motivacions, moltes conductes lingüístiques que, lluny de cansar el lector, l'atrapen pel to assagístic de l'obra i per les pautes d'actuació que en donen els autors, que saben ajustar els consells amb gran elegància: més que elogis per com parla, la Taliana necessita atenció pel que diu; més que expressions rotundes entorn de la seva llengua, al Bernat li cal entrenar-se en habilitats socials; més que l'explosió dels nervis, la Miren ha de potenciar la didàctica lingüística. Precedint la descripció i anàlisi dels sis protagonistes del llibre, els autors apunten algunes nocions bàsiques de psicologia, centrades sempre en l'estrès: què ens estressa?, per què és estressant parlar en català? El secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, n'escriu el pròleg, encertadíssim. Tant com és, finalment, la “Guia breu per a millorar l'assertivitat lingüística”, que té l'objectiu de “ser útil per a aquelles persones que volen viure més en català i sentir-se més còmodes quan mantenen la llengua amb tota mena d'interlocutors”. Són vuit recomanacions amb exemples de títols sorprenents: el banc de boira, el disc ratllat i l'operacionalització.              

 David Paloma

 
4)
 
 
Vicent Partal
 

Dijous, quan va acabar de cantar a l'avinguda de la catedral, la mirada de Pep Gimeno Botifarra va semblar que es perdia per un segon. Molts dels assistents al seu concert ens vam alçar per aplaudir-lo amb ganes durant una bona estona i ell semblà torbat per un moment, “tan lluny de casa”. Hi havia públic de tota classe i estil però es notava que més de tres i més de quatre ja l'havien anat seguint per ací i per allà i “se sabien les cançons” com va dir ell mateix des d'un escenari de la Mercè que imposava, de tan gran.

Si el lector és dels que van anar o han anat a cap altre concert d'aquesta força de la natura criada a mig camí de Xàtiva i Lloc Nou no cal que jo li explique res més, ja es poden estalviar l'article. Però si no l'han vist mai no deixen escapar la pròxima oportunitat. 

Perquè Botifarra no només canta i fa acudits. Botifarra retorna la terra a grapats, rescata la llengua més popular i genuïna imaginable en ple segle XXI i reconcilia amb el País Valencià fins i tot el més conspicu dels descreguts. Al sud el seu èxit és apoteòsic però ara la brama ha corregut cap a dalt i creix cada dia més.

També, per si calia més mística encara, perquè Botifarra ha esdevingut un dels símbols de la derrota de les polítiques d'extermini propiciades pel PP. Pep canta des de fa dècades però és en els darrers anys que el seu nom ha esdevingut un dels més populars del país, just en un moment en què segons els plans de Camps i companyia ja no n'hauria de quedar ni rastre. Ell, però, cada nit el canta i cada nit els aplaudiments esclaten, ho van fer també a Barcelona, quan recorda que ve des del cor de la Costera “d'allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià”.

Dijous, però, els aplaudiments van esclatar dues vegades perquè tot just acabar el posaren en una furgoneta de vidres fumats i travessà la ciutat per poder arribar al Fòrum a temps de cantar de nou la mateixa cançó, ara amb els seus amics d'Obrint Pas. I per un segon el Fòrum, com abans la catedral, va semblar València. València la bona.

 
5)
 
Publicat en el blog de Víctor Alexandre diumenge 26 de setembre del 2010
 
 
Víctor Alexandre
 
És molt greu la notícia del tancament, aquest mateix mes de setembre, de la llibreria Ona. Molt greu. Però encara ho és més la indiferència del govern de Catalunya davant el fet. La llibreria Ona, com moltes coses en aquest país, és molt més que una llibreria. Una llibreria que va obrir les seves portes el 1962, impulsada per Josep Espar i Ticó, persona d'una generosa i inqüestionable catalanitat, i que va combatre la marginació a què el franquisme havia abocat la llengua i la literatura catalanes. I va tenir èxit, fins al punt de convertir-se en un referent per a moltes llibreries i de fer que la producció i el consum literaris en llengua catalana experimentessin un augment extraordinari. Des d'aleshores, conscient que aquells avenços van salvar la llengua però no li van retornar la normalitat, Ona s'ha mantingut lleial als seus principis i, malgrat les agressions que ha patit, continua venent literatura exclusivament en català. Cosa que garanteix al lector la possibilitat de trobar-hi molts d'aquells títols que les grans llibreries, concentrades en les novetats, ja no conserven en els seus prestatges.

"I què pot fer per la llibreria Ona, la força que governi Catalunya a partir del proper 28 de novembre?", es preguntarà algú. "Cal subvencionar-la, potser?". Doncs no, no crec que la solució sigui subvencionar-la. Ajudar-la, sí; subvencionar-la, no. Hi ha diverses maneres de salvar-li la vida que no passen per la subvenció, i una d'elles és treure-la de la marginació institucional que pateix a causa, precisament, de la seva significació política. Al govern de Catalunya i al govern barceloní no els agrada un establiment com la llibreria Ona, perquè representa la Catalunya nacionalment desacomplexada que ells, dia rere dia, intenten fer desaparèixer. I si, a més, es tracta d'una icona que va ser creada per algú pertanyent a una força política que ara es troba a l'oposició, molt millor. Tanmateix, com dic, n'hi hauria prou amb voluntat política per capgirar la situació. Estic parlant, per exemple, de fer que Ona rebi algunes d'aquelles comandes que les institucions públiques fan sistemàticament a establiments més afins a la seva corda ideològica. Aquests establiments no estan subvencionats, això és cert, però els seus ingressos minvarien significativament sense les esmentades comandes.

La meva proposta, per tant, és que siguem la societat civil els qui fem un gest afirmatiu que aturi el tancament de la llibreria i que posi en evidència la desídia dels nostres governants. Això significa dur a terme una concentració davant les portes d'Ona en un dia determinat d'aquest mes de setembre amb la participació de noms vinculats al món cultural que vulguin salvar una llibreria singular que forma part de la història de Catalunya. Aquest article, en definitiva, és una crida a entitats com Òmnium Cultural, la CAL, Plataforma per la Llengua, etc, i també a formacions polítiques com Convergència Democràtica, Reagrupament, Solidaritat o la CUP per tal que es mobilitzin en defensa de la llibreria. No podem permetre que els símbols que formen part del nostre imaginari col·lectiu, en l'àmbit de la catalanitat, desapareguin com si res davant dels nostres ulls. Quan se'ns morin els avis i ja no quedin testimonis ni referents del nostre univers simbòlic, ens serà molt més difícil defensar els nostres drets. Qui voldrà un llegat de renúncies, de resignació i de fracassos? Els catalans d'avui tenim el deure ètic de salvaguardar la nostra història i de llegar aquest exemple de compromís amb Catalunya als nostres fills i als nostres néts. La llibreria Ona va ajudar a salvar-nos la llengua i la literatura, ara ens toca a nosaltres ajudar-la a ella a salvar-se de la mort. És una qüestió de dignitat.
 
6)
 
Publicat a
 

Pregó poètic i de país

Margarit va fer una defensa del català com “allò que ens pot unir a tots” i va plantejar que “potser ha arribat el moment de canviar la relació amb Espanya”

En la segona part va oferir un tast dels seus poemes

La poesia i la reflexió nacional, de clara línia sobiranista, van anar de la mà en el pregó que va fer ahir el poeta i arquitecte Joan Margarit (Premi Nacional de Literatura i Premio Nacional de Poesía) per obrir la Mercè. La primera part del pregó la va encetar dient: “Jo sóc un poeta bilingüe”. I va encarar sense ambigüitats les compulsions que viu Catalunya. En la segona, va deixar lloc a la poesia.

Margarit va començar parlant de la llengua: va explicar que va escriure primer en castellà perquè “no tenia cultura en cap altra llengua”, i que després va fer-ho en català, la seva llengua materna, “buscant el que una persona té de més profund que la cultura literària”. El poeta i arquitecte es va referir a la seva estada a les Canàries, on va entendre “l'alegria profunda en tractar d'integrar-te, de ser un més entre la seva gent”. D'aquí el discurs va avançar cap a la reivindicació nacional. Partint de la llengua, que “necessitem veure-la respectada a tot arreu”, es va aturar en el “moment difícil” d'avui. “Potser ha arribat l'hora que una visió obligadament nova en un món nou ens faci arribar una nova conclusió”.

El pregoner va constatar que “ens pesa” “veure amb quina força perviuen encara les dues espanyes” i per això va concloure: “Potser ha arribat el moment d'acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda o una Dinamarca”. I va aprofitar per defensar la llengua: “Demà no sé el que serem, però avui l'únic que ens pot unir a tots –vinguem de la llengua que vinguem– és una Catalunya en català”. És de pensar que aquesta primera part del pregó no va satisfer gaire el president del grup municipal del PP, Alberto Fernández Díaz, que, en acabar, es va desmarcar dels aplaudiments rotunds donant tan sols tres breus cops de mans.

Entre el públic que atapeïa el Saló de Cent de Barcelona hi havia el conseller d'Interior, Joan Saura; l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, i personalitats com el crític literari Sam Abrams i els arquitectes Oriol Bohigas i Beth Galí, entre d'altres.

La segona part del pregó es va convertir en un recital poètic: Margarit va abandonar el púlpit i, amb micròfon de solapa, va ocupar l'encatifat central del Saló de Cent, per declamar i emfasitzar els seus versos. Un recital en què va oferir 16 poemes que transcorrien paral·lels a la seva experiència vital i al seu vincle amb Barcelona.

El repàs de la seva relació amb Barcelona el va encetar un poema sobre la nevada del 1962 i va continuar amb un homenatge a la Joana, la seva filla morta, i a l'institut on va anar. Després va resseguir la seva joventut, l'amor, “la Barcelona de l'arquitecte” –amb un poema sobre la remodelació d'un edifici del Besòs–, la Rambla i el jazz, el parc de la Ciutadella o París com a fugida de Barcelona. Sempre passat pel sedàs de la seva poètica realista, va oferir el poema Casa de misericòrdia, un sonet que lligava Barcelona i París, i Llibertat, que té uns versos d'especial actualitat: “La llibertat és quan comença l'alba / en un dia de vaga general”.

A les acaballes, Margarit va tornar al país, es va preguntar per la Ciutat d'ahir i va recitar un poema, inèdit, sobre la manifestació del 10 de juliol. “I ara, de sobte ens veig / representant una obra clàssica: / som els Deu Mil de Xenofont, / abandonats pels qui els guiaven. / Assetjats i cansats, sense saber el camí, / busquem de sobreviure i tornar”.

---------------

Publicat a
  • Avui 25-09-2010 Pàgina 2

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/307737-trossos.html

 
Vicenç Villatoro
 

Margarit

Joan Margarit va fer un pregó excel·lent de la Mercè, a Barcelona. Això no ens ha sorprès gens als qui l'admirem com a poeta i sabem de la seva força com a lector en veu alta. Tampoc no ens ha sorprès que no hagi estat en absolut un pregó neutre i rutinari, sinó compromès amb el que ell creu. És el que ha fet sempre. En la seva poesia i en la seva vida. I ho haurien de trobar admirable fins i tot els qui en discrepen.

Pregó

Sobretot des del PP –però no només– s'ha criticat que Margarit va parlar a favor de la independència. S'ha dit que va actuar de vocero nacionalista. Aquí hi ha una confusió: si es convida algú a fer un pregó, és perquè digui el que vulgui. Hi ha qui es creu que els pregoners haurien de ser previsibles i automàtics: si tries aquest, dirà això. Doncs no. La imprevisibilitat ha de ser assumida i és necessària, perquè les persones no som autòmats, tenim un pensament polièdric i som capaços d'evolucionar.

Independència

Fa anys que segueixo Margarit amb admiració i respecte. No crec que sigui un nacionalista, en el sentit clàssic del terme. En absolut. És una persona de fermes conviccions antitotalitàries i un poeta en català, que per tant se sent lligat a una llengua i el seu futur. Que des d'aquestes premisses, Margarit hagi arribat a la conclusió que potser el que convé és canviar les relacions amb Espanya és significatiu. S'ha de llegir com un signe més dels temps.

---------------------------

Publicat en Nació Digital.cat dissabte 25 de setembre del 2010
 
 
 
Xavier Bosch
 
Joan Margarit, arquitecte, és un poeta prou conegut -si més no entre els lectors de poesia i el ram dels versaires-, premiat arreu (inclosos els Jocs Florals de Barcelona), que va trepitjar diversos ulls de poll durant la lectura del pregó de les festes de la Mercè. El poeta -el poeta en majúscules a la manera que expressava Joan Salvat-Papasseit- va demanar trencar les relacions amb Castella, amb Espanya, i feu una defensa intel·ligent de l'ús del català que cap polític, dels que ara ens toca de patir, no ha gosat dir (fins i tot sembla que, trenta anys de transició no serveixen ni per demanar una cosa tan senzilla com que a la universitat els professors, si més no, entenguin el català).

L'autor de Casa de Misericòrdia va manifestar "la importància de penetrar el més profundament possible en la llengua i la cultura del lloc que t'acull. No fer-ho és una actitud de menyspreu de conseqüències negatives en primer lloc per a la mateixa persona que la practica. Indica una feblesa interior que necessita emparar-se en una brutalitat exterior".

No menys contundent va ser quan va afirmar que "les raons històriques són prou rotundes perquè us digui que demà no sé el que serem, però que avui l'únic que ens pot unir a tots -vinguem de la llengua que vinguem- és una Catalunya en català".

Tenim, doncs, poeta nacional!
 
 

El pregó de Joan Margarit

Sebastià Alzamora
 

No vaig poder assistir a la lectura del pregó de les festes de la Mercè d'enguany, i em va saber greu, perquè el pregoner era de luxe: Joan Margarit, a qui a aquestes alçades pot semblar sobrer presentar com un dels poetes vius més importants amb què compta la literatura catalana (dic que pot semblar sobrer però no ho és, perquè en aquest país no anem mai sobrats de res). El pregó, com ja és sabut, incloïa entre d'altres coses una reflexió sobre les relacions entre Catalunya i Espanya: Margarit va dir que potser ha arribat el moment de revisar a fons els termes en què es troben formulades aquestes relacions, i que Catalunya faci les passes necessàries per convertir-se en un estat independent en el si de la Unió Europea.

Tal com era de preveure, aquestes paraules van merèixer l'anatema del PP, sempre de guàrdia, i van causar una forta incomoditat en l'alcalde Hereu, que devia sentir una profunda enyorança d'Elvira Lindo (tot i que, amb la malastrugança que últimament arrossega aquest home, no es pot descartar que fins i tot Elvira Lindo li causés algun disgust). No cal dir que al partit de l'alcalde, que és el PSC, tampoc no va fer cap gràcia la reflexió de Margarit. Davant de les crítiques, el poeta es va defensar l'endemà en unes declaracions a COMRàdio: “Vaig ser un home educat, ahir; no vaig dir cap bajanada. Vaig fer un discurs raonat de deu minuts, per Déu! I després vaig llegir els meus poemes”.

No cal dir que Margarit té raó. Però em temo que hem arribat a un punt en què precisament el problema és que un home es comporti i s'expressi de manera educada i raonada. Més que res, perquè ni l'entendran ni el voldran entendre. Si tots els que es van llençar al damunt de les paraules de Margarit per rebolcar-s'hi una estona s'haguessin pres la molèstia d'escoltar o llegir el text sencer del pregó, potser hi haurien après alguna cosa. Margarit hi parlava de la seva condició de poeta bilingüe en català i castellà (és un dels poetes més llegits i estimats no només a Catalunya, sinó també a Espanya, i tota la seva obra és escrita simultàniament en les dues llengües) i de la relació de les persones i les comunitats nacionals amb la llengua o les llengües que parlen. Hi havia frases com aquesta: “Si a alguna cosa ens ha de dur conèixer una llengua és a respectar totes les altres i a no confondre'n mai cap amb l'ús espuri que les persones en puguem fer”.

Com no podia ser altrament, les reflexions de Margarit anaven molt més enllà d'un titular més o menys cridaner. Potser els polítics i els mitjans de comunicació haurien de plantejar-se si realment ens interessa reduir el debat públic a una guerra de consignes i d'insults. Ara bé, si de veres creuen que és així com ha de ser, almenys que no esperin dels grans poetes que vulguin acompanyar-los en el xivarri.

7)

Conferència de Brauli Montoya: “Realitat i vitalitat de la llengua catalana”

La Regidoria d'Educació de l'ajuntament de Muro us convida a la propera xarrada amb el nom “Realitat i vitalitat de la llengua catalana”, que tindrà lloc el proper dijous 7 d'octubre a l'avantsala Pintor Jover del Centre cultural de la Vila, a les 19:30.
Aquesta xarrada està emmarcada dins dels actes que precedeixen la festivitat del 9 d'octubre, i correrà a càrrec del catedràtic de sociolingüística Brauli Montoya, membre de l'IEC i professor de la Universitat d'Alacant.
S'inaugurarà, a la mateixa Sala, l'exposició sobre la llengua que organitza la FOLC (la Federació d'Organitzacions de la Llengua Catalana), de la qual forma part la Coordinadora de l'Alcoià-Comtat pel Valencià i la Federació d'Escola valenciana, entitats amb les quals aquest ajuntament col·labora.
Vos animem que vingueu a la xarrada i l'exposició, la qual dóna una visió general de la llengua catalana, fent un repàs de la seua història i del seu ús i vitalitat arreu de tots els territoris que parlem la mateixa llengua.
 
Noèlia Camps
Regidora d'Educació de l'ajuntament de Muro.
 
8)
 
Conferència inaugural del curs 2010-2011 del Màster en Correcció i Assessorament Lingüístic de la UAB

El corrector i la normativa
A càrrec de Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears

Dia: 5 d'octubre
Hora: 18 h
Lloc: Aula 1 de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB
 
 
------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com