InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 362 (dimarts 28/09/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
2) David Pagès i Cassú - JOSEP LLUÍS
BAUSSET
1)
Article publicat en EL PUNT dimecres 15 de
setembre del 2010
Ferran Suay
Dissabte 11 de setembre ens trobàvem a
Otos, a Ca les Senyoretes, gaudint de l'hospitalitat i el mestratge erudit i
planer alhora del físic i escriptor Joan Olivares, i de la cuina esplèndida
d'Assumpció. L'excusa era la presentació d'un llibre, i la possibilitat
d'assistir -en rigorós i privilegiat directe- a la presentació d'Andanes, el
darrer disc de Rafa Xambó, acompanyat pel músic Albert Ortega.
La presentació del llibre Sortir de
l'armari lingüístic suscità un bon grapat d'intervencions per part dels
assistents. Com sempre que es parla de llengua, els valencians hi tenim moltes
coses a dir. Desitjos, frustracions, retrets i amargors solen omplir els minuts
o les hores que dediquem a reflexionar sobre aquesta llengua que les lleis ens
defineixen com a pròpia, i que les autoritats que patim s'entesten a tractar com
a forastera. Tothom té alguna història a explicar sobre algú que l'han insultat
o fins i tot atacat per haver comés l'horrible pecat de parlar en valencià, ja
siga en un ajuntament, una botiga o pel carrer. Sovint, aquesta mena de catarsi
té efectes perjudicials, i els assistents n'ixen amb una sensació de
desemparança més gran que la que arrossegaven a l'entrada.
Fa temps que vam arribar a la conclusió
que això no era una bona estratègia, i sempre procurem fer anar el diàleg per
uns altres viaranys, que ens acosten més a l'alegria o a l'esperança. Cal dir
que no sempre és fàcil. Algunes vegades, tanmateix, hi apareixen aliats que,
dotats potser d'un optimisme espontani i a prova de frustracions, són capaços de
llançar una mirada distinta sobre la realitat.
Quan ja moltes persones més joves
('estudiosos', com ell els va qualificar) havien pres la paraula, alçà la mà
Bruno, un home del poble, amb prou anys com per haver viscut la guerra de
jovenet. Després d'excusar-se per no tenir estudis, i en un valencià de
deliciosa fonètica, farcit de les ressonàncies profundes i les sonoritats
precises de la comarca, ens explicà a tots una història que havia passat en
acabar la guerra. Un home d'Otos, sabedor segurament del magre futur que li
esperava després de la derrota, decidí d'anar-se'n a l'exili. Com que sabia que
un altre otosí, conegut al poble com 'Miquel el de Margarida', se n'havia anat
anys abans a l'Alger, replegà les poques pertinences que tenia i s'embarcà cap
allà.
Analfabet com era sempre segons el relat
d'en Bruno no feu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o
l'adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que en desembarcar a Orà es
trobà en una ciutat atapeïda de gent, d'aspectes i llengua estranys, i sense
manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l'otosí mamprengué a
anar pels carrers cridant a veu en coll: «Ningú no sap on para Miquel el de
Margarida?». I així anà pels carrers d'Orà, entremig d'aquella gentada que ni
l'escoltava ni l'entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera
d'una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.
Quan ja no li quedaven ni diners ni
provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú
que l'increpava des de lluny: «Qui està parlant valencià per ací?». Era el
mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l'enrenou de la gentada, havia
sentit parlar la seua llengua, i se n'havia anat a buscar la font d'aquelles
paraules, cosa que molt probablement salvà la vida del seu paisà. Bruno, amb
els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua
reflexió: Qui diu ara que el valencià no serveix per a
res?
2)
Article publicat en el DIARI DE GIRONA
dimarts 14 de setembre del 2010
JOSEP LLUÍS
BAUSSET
L'alcudienc Josep Lluís Bausset -activista cultural,
farmacèutic, professor, polític, químic...- acaba de complir cent anys. La seva
vida, que desitgem que tingui molts més anys de continuïtat, la podem definir
com un segle de valencianisme, i això per la seva tasca continuada -i fecunda- a
favor dels trets bàsics de la identitat del País Valencià.
Bausset, quan s'ha tractat de treballar pel País, així com
per la seva llengua i cultura, ha procurat estar en tots els llocs, tot i que
sempre ho ha volgut fer defugint qualsevol tipus de protagonisme. És per això
que Joan Fuster el definí, des de l'admiració, com a “personatge
subterrani”.
El compromís amb aquestes causes ja li ve de jovenet. Als
anys trenta s'introdueix en els cenacles del valencianisme, com ara l'Agrupació
Valencianista escolar, en qualitat de membre de la qual va participar en
la Signatura
de les Normes de Castelló.
El 1940 comença a fer classes particulars a València. A la
pensió on viu coneix Fuster, de qui esdevé un dels seus mestres i amb qui
estableix una gran amistat. Ambdós creen una tertúlia, encara activa, que sempre
ha estat un espai de conversa, llibertat, reflexió i en la qual han participat -i participen-
personatges ben il·lustres.
El nombre d'activitats en què s'ha implicat des de la
postguerra ençà és formidable. Heus ací alguns exemples: inicia un programa de
ràdio en una emissora comarcal;
signa el manifest “Més de 20.000 valencians demanen l'ús de la seua llengua
als actes religiosos”; funda, amb un grup de joves, la revista Parlem, precursora de la premsa comarcal
en català; participa activament en la campanya La llengua dels valencians, que divulga
l'opinió dels directors de la Real
Academia Española i de la Real Academia de la Historia a favor de la
unitat de la nostra llengua; participa en la creació d'Acció Cultural del País
Valencià...
I en els nostres dies continua plenament actiu: recollint signatures a favor d'“Una
televisió sense fronteres”, escrivint cròniques per al diari Levante-EMV... i, sobretot, tenint
posades moltes esperances en el futur dels nostres
Països.
L'any 2000 es publicà el llibre Josep Lluís Bausset. Converses amb l'home
subterrani (Tàndem edicions), de
Santi Vallés, una excel·lent biografia, en forma d'entrevista llarga, que dóna a
conèixer un home extraordinari que ha tingut -i té- la fidelitat i el servei com
a pedres angulars de la seva existència. El nostre agraïment i la nostra
felicitació, Sr. Bausset!
David Pagès i
Cassú
3)
Publicat en la revista Presència (del 10 al 16 de
setembre del 2010)
Publicat en la web de
RODAMOTS
Joan-Lluís Lluís
Quan era petit, aprenia llatí amb Astèrix. Cave
canem, Alea jacta est, Morituri te salutant o Tu
quoque, fili són frases que m'encantava repetir mentre jugava amb els
companys, que es repartien en dos grups: els que llegien Astèrix i
sabien, més o menys, de què anava; els que llegien Tintin o no llegien
res i que es quedaven amb un pam de nas a davant de tanta cultura... És clar,
calia repetir aquestes frases de manera escaient i no sempre era fàcil però, ben
contextualitzades, afegien un bri d'èpica a qualsevol joc de diumenge a la
tarda... A l'escola, però, vaig fer com Jacques Brel en aquella cançó que va
dedicar a les lliçons de llatí, en la qual deia que col·leccionava els zeros de
manera a fer-ne «túnels per Charlot, aurèoles per sant Francesc» i vaig oblidar
d'aprendre la resta d'allò que s'havia d'aprendre...
El llatí és, de debò, una llengua morta? Que se sàpiga, ningú
al món no la té com a llengua materna, però alguns l'usen per comunicar (us
recordeu d'un grup paramilitar, a la sèrie Perduts, que parlaven llatí
entre ells per no ser entesos pels nàufrags d'aquella illa misteriosa?). És
clar, el llatí és sobretot llengua del món de l'Església catòlica. És, com bé se
sap, la llengua oficial de la Santa Seu, si bé no ho és de l'Estat del Vaticà
(subtilesa pròpia de la casa). El Vaticà té com a llengua oficial l'italià –tot
i que no consta en cap text legal–, a més del francès, que és usat com a llengua
de relació amb els grans organismes internacionals i, en certa manera, de
l'alemany (o del suís alemany) que és la llengua dels guàrdies suïssos... La
Santa Seu, per la seva banda, comunica en llatí els textos oficials (butlles,
encícliques, benediccions universals, etc.), com per exemple la recent
actualització per motu proprio (‘decret') de les Normae de
gravioribus delictis (‘Normes sobre els delictes més greus'), les quals fan
pujar, en l'escala de la gravetat, el fet d'ordenar una dona com a capellà
(capellana?) al nivell de la pedofília...
La Santa Seu, però, intenta modernitzar la llengua llatina,
per adaptar-la al segle XXI i, potser, donar d'ella mateixa una imatge més
dolça. Les llistes de conceptes moderns disponibles en llatí són prou divertits:
follis canistique ludus (‘bàsquet'), aleatórium (‘casino') o
máizae grana tosta (‘crispeta')... La Santa Seu comunica amb moltes
altres llengües (Ràdio Vaticà emet en trenta-cinc llengües, L'Osservatore
Romano és publicat cada dia en italià, amb una versió setmanal en alemany,
anglès, espanyol, francès i portuguès i una versió mensual en polonès). És clar,
el Papa fa la seva famosa benedicció Urbi et Orbi en una
seixantena de llengües, entre les quals el català continua sent la gran absent,
malgrat les reiterades peticions de la Generalitat de Catalunya i, sobretot, del
govern andorrà, que veu com deu ser l'únic país del món amb majoria de població
catòlica a no poder sentir aquesta benedicció en la seva llengua. Les pressions
del fins fa poc ambaixador andorrà al Vaticà, l'escriptor Antoni Morell, no han
pogut fer res contra la paret de la ben educada negació papal («Non
possumus» – «No podem»). És clar, sembla que les contrapressions exercides
per l'amatent veí espanyol, i probablement també el francès, siguin la causa
sufficiens d'aquesta absència. El sentit de la justícia vaticana, com
s'ha demostrat a bastament al curs dels segles, té poc a veure amb l'amor
evangèlic. O llavors podria ser que aquest refús fos per excés d'amor: «Qui
bene amat, bene castigat», diran, amb el compungit somriure de
sempre.
4)
Publicat en EL PUNT dissabte 21 d'agost
del 2010
Tot i que els moments
actuals no semblen molt favorables per a establir prospeccions de futur, la
reconsideració d'algunes qüestions d'ordre general, permeten els sociòlegs
valencians a percebre el sentit de l'orientació respecte dels temes
lingüístics.
En opinió dels més
prestigiosos professionals de la sociologia, la societat valenciana ha canviat,
però les idees que impulsaren des dels inicis de la coneguda normalització, han
contribuït a portar endavant part de la recuperació social, econòmica i
cultural.
Els discursos
conflictivistes, han volgut situar la qüestió de la llengua en una zona de
permanent tensió i de confrontació política i tot i que han perdut base social,
cada vegada que s'acosten eleccions, torna el mateix problema al voltant de la
llengua, els signes identitaris i la denominació del territori.
L'únic col·lectiu que mostra
un creixement constant en el grau de competència i augmenta en l'ús del valencià
és el col·lectiu de persones joves que han arribat als estudis universitaris i
que es declaren d'ideologia progressista. Hi ha molt de paral·lelisme entre
aquest col·lectiu i la generació d'universitaris dels anys 60.
En aquest punt, la major
part de sociòlegs consultats, coincideixen en apuntar que la investigació en
ciència i tecnologia és, ara mateix, un factor important per a rectificar
l'incert futur. És aquest extrem investigador un bon camí, com molts altres, per
a l'economia i també per al futur del valencià.
5)
Publicat a
- Avui 02-09-2010 Pàgina 17
Autoodi
Saül
Gordillo
Acollirem els immigrants en català, però
no pas els catedràtics? Aquesta sí que és bona. Fa anys va esdevenir icona de la
catalanofòbia la història d'un paleta d'Olot que per entrar a la brigada
municipal havia de passar la prova de català, el famós nivell C. Aquell paleta
va ser tan famós com ho ha estat últimament Manuel Nevot, de Fincas Nevot de
Vilanova i la Geltrú, sancionat per no retolar en català. La llegenda de la
persecució lingüística a Catalunya s'engrandeix ara amb el decret del conseller
Josep Huguet, que pretén garantir que els nous professors universitaris sàpiguen
la llengua del país. I l'enrenou, novament, ha estat notable.
Alguns dels que diuen aspirar a l'Estat
propi, com el professor Xavier Sala i Martín, s'han mostrat absolutament
indignat per la mesura del govern, pendent d'aprovació i objecte de matisos
declaratius per part d'un altre conseller, Francesc Baltasar. Que els mitjans de
comunicació que fomenten l'odi a Catalunya s'enganxin al decret Huguet com un
argument espanyolista s'entén perfectament.
El que no m'entra al cap, però, és
l'obsessió d'alguns contra qualsevol acció de l'executiu de torn. Són capaços de
rebutjar mesures que van clarament a favor del país i de la llengua. Perquè tots
sabem que cap savi mundial deixarà la universitat catalana per aquest decret.
Del que estem parlant és bàsicament de professors vinguts fa molts anys de la
resta de l'Estat espanyol i que encara no pronuncien a classe un sol mot en
català.
Si anys enrere l'Ajuntament d'Olot
demanava al paleta que certifiqués el domini del català, per què no se li ha de
plantejar ara als catedràtics que arriben de nou? O és que vénen a Catalunya a
oferir docència gratuïta? A més, pel que es veu, el decret no evitarà que cada
universitat fixi les condicions d'acreditació del nivell de català dels seus
professors. Per tant, la polèmica té menys motiu encara.
La rebequeria de Sala i Martín i d'altres
em recorda la reacció contra la llei del cinema. Hi ha una mena de gent que diu
que vol la independència però que demostra escassa visió i compromís amb el
país. L'autoodi també és transversal.
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.