A LES ENVISTES DE L’11 DE SETEMBRE

Lluís Cabruja i Garriga

La Diada podria commemorar-se a Sant Pol de Mar també el dia 15 de febrer.

M’explico. Una santpolenca de soca-rel i curiosa de les nostres coses em va preguntar què significava la paraula ‘berganta’ en la frase històrica i tradicional ‘Sant Pol la manta i la gent berganta’. Vaig improvisar una suposada teoria que després Joan Coromines me la confirma en els seus diccionaris. És freqüent en català la transposició de  er en re, com ‘bergant’ amb ‘bregant’.

Els diccionaris de Coromines diuen BERGANT ‘pillet, murri, prové del sentit que tenia antigament de ‘home de baixa estofa que forma colla amb altres’, ‘jornaler que treballa en brigada en feines de baix nivell’. ‘Mal subjecte, persona de mala conducta moral’.

En castellà diu que prové del català bergant ‘trabajador que trabaja en brigada, ‘bergante’, ‘soldado mercenario, hombre de mundo que va con gente alegre, hoy ‘malechor’.

Tot plegat, gairebé un insult que ha passat a la història popular pronunciat probablement pels soldats durant la guerra de Successió quan les terres de parla catalana anaven a la una contra Felip el Borbó i les seves tropes van cremar la nostra població l’hivern del 1714. Explica la història que el 15 de febrer del 1714 les tropes borbòniques assetjaren Sant Pol. Molts santpolencs van morir en l’heroica resistència. El rei va impedir la reedificació del poble hostil (bergant/bregant) i el poble es va veure obligat a refugiar-se a les platges i muntanyes properes sota improvisats tendals de mantes. D’aquí pot provenir la frase ‘Sant Pol la manta i la gent berganta. La llegenda del rellotge ‘Sant Pol quina hora ‘és’ també pot provenir d’aquella destrucció ja que el rellotge havia estat destruït com a càstig pels lleials a Felip Vè.

Però tornant al començament. El nostre compatriota Joan Coromines, molt vinculat a la nostra vila, i de qui manllevo alguns dels arguments sobre el mot ‘bergant’ acaba dient: ‘En totes les llengües romàniques, el mot ‘bergant’ prové de l’italià, com totes les formacions de paraules acabades en –ante. Això fa pensar que ‘bergante’  i  bergant han de procedir d’aquesta llengua. No obstant això, hi ha a més en italià el verb ‘brigare’,  treballar, esforçar-se i que en occità i català tenen també ‘bregar’ bregar, esforçar-se, lluitar. Per la qual cosa és probable que en els tres idiomes sigui un mot originari d’aquests països. Las transposició de er en re, és un fenomen freqüent en català’: bregant/bergant. I qui busca brega és un malfactor. Però ¿per què encara avui molt gent nostra pensa que ‘gent berganta’ és un gran elogi, quan va ser dit com un insult?

Coromines és l’únic que apunta a una solució que ens deixa més satisfets, perquè quan es digui de Sant Pol que és gent berganta, no serà cap insult sinó un gran elogi, perquè és una gent bregada, que lluita, que s’esforça ‘fins que recobri ses llibertats’.

LA TORRE DE BABEL:

MITE, HISTÒRIA, CONTROVÈRSIA I DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

Josep Maria Corretger Olivart

Per explicar l’origen de la diversitat lingüística partim del mite de la Torre de Babel. Una torre que fou construïda per Nimrod a Babilònia, fa 4500 anys. La seva arquitectura era tan complexa que l’anomenaren Babel (que significa ‘confusió’ en hebreu), i a la Bíblia apareix com una al·legoria de la falta de la comunicació i unió entre els homes:

“En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. Els homes van emigrar des de l’orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure’ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter. Després van dir:

-Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.

El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué:

“Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells”.

Així el Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra”. Gènesi 11, 1-9.

I el cert, és que el Senyor no va concebre aquest desafiament de construir una torre que pogués arribar al cel, per això, com que ell era l’únic ser que tenia capacitat per realitzar obres magnes, els va castigar amb la confusió lingüística per sempre, això diu la llegenda, el mite de Babel.

Si fem una mica d’història, un arqueòleg, Robert Koldewey, el 1913 va trobar una estructura a les ruïnes de Babilònia que eren considerades els fonaments de la Torre de Babel original. Una torre que hauria estat destruïda i reconstruïda en nombroses ocasions, a causa del canviant destí de la zona. La destruïren els assiris i els arameus. I fou reconstruïda pels prínceps caldeus, entre ells Nabopolasar (625-605 a. d. C.).

La primera Torre de Babel s’anomenava Etemenanki, que volia dir ‘casa del fonament del cel i de la terra’ i es va construir durant el III mil·lenni a .d. C. La seva base era un rectangle de 91’55 metres de costat i la seva altura original fou aixecada en temps de Nabopolasar i Nabucodonosor II (605-592 a. D. C.). Es diu que l’altura devia tenir entre 60 i 90 metres. Avui dia només es conserven ruïnes perquè fou construïda amb materials molt sensibles a la intempèrie.

Nemrod fou el gestor de portar a terme la construcció de la torre. Alguns l’han identificat amb Sharrukin o Sargó I de Akkad, el fundador del primer imperi semita (arcadi). Altres veuen aquest caçador com la figura del déu assiri Ninurta, déu de la guerra i de la caça, que com Nemrod, tenia plaer per caçar als seus enemics. Al no disposar de pedra per a la construcció va decidir fabricar totxos i com que tampoc tenien calç, van utilitzar betum com a argamassa.

El temps de la seva construcció es dedueix de Pèleg (nom del qual va perpetuar-se en una ciutat en la confluència de l’Èufrates amb el Khabor, anomenada a les tabletes de la ciutat de Mari, a l’Èufrates mitjà i en l’època grecoromana va portar el nom de Phaliga) que hauria viscut des de 2269 fins a 2030 a. d. C. i el seu nom significava ‘divisió’, perquè “en els seus dies va dividir la terra”, vol dir “la població de la terra”, i “els hauria expandit Yahmeh per tota la superfície de la terra” (Gènesi 10:25, 11:9). Un text cuneïforme de Shar-kali-Sharri, rei d’Akkad (i successor de Sargó I d’Akkad), qui visqué en temps de patriarques, menciona que va restaurar una torre-temple a Babilum (Babel, Babilònia), amb el que es dóna a entendre que tal edifici existia abans del seu regnat.

Curiosament, durant quatre segles, arqueòlegs occidentals van intentar ubicar aquesta famosa edificació en la zona de l’actual Irak. Entre altres llocs, fou buscada a Akar Quf (a l’oest de Bagdad) on va existir Dur Karigalzu (les ruïnes tortes del zigurat, identificat per alguns viatgers com la Torre Babel). I a Birs Nimrud, on es troben les restes de l’antiga Borsippa, situada a prop de les ruïnes de l’antiga Babilònia, al sud-oest. Es conserva una detallada descripció d’aquest zigurat (zikkurratu) als escrits d’Heròdot, el pare de la història que visità Babilònia en més d’una ocasió.

Quant a la seva imatge, la més coneguda de la torre és la immortalitzada pel pintor flamenc Pieter Brueghel el vell, el 1563, influenciat per les ruïnes romanes i que la va plasmar molt allunyada del seu aspecte original, una d’idealitzada, atès que l’original tenia forma escalonada, una mena de piràmide amb esglaons. La propera a la realitat té forma de zigurat, el típic temple-muntanya mesopotami massís, de planta quadrangular, estructura piramidal i esglaonada, coronat amb el santuari del déu. Els materials eren de rajoles cuites al foc en l’exterior. El seu record va romandre com a símbol de la vanitat dels homes, culte al déu observatori astronòmic, centre d’endevinament i representava una gran escala per on la divinitat podia baixar a la terra i conviure amb els mortals.

Per un altre costat, i si ens fixem en la controvèrsia, observarem que la destrucció de la torre només s’insinuava al Gènesi, i que apareixia al capítol 18 de l’Apocalipsi, representada amb grans vents o rajos del cel.

Segons Hernán Toro (2000) en un article intitulat “Babel y la confusión de las lenguas” explica els inconvenients que portava aquest origen mític de la diversitat lingüística com un càstig diví amb una sèrie de retrucs a la teoria:

1. El llibre del Gènesi arranca amb una contradicció: “cadascuna de les tribus de Noè tenia la seva pròpia regió i la seva pròpia llengua”.

2. Diu que cada família tenia la seva pròpia llengua, i més tard que la terra era d’una llengua i unes mateixes paraules.

3. L’objectiu dels homes era fer una torre que arribés al cel amb totxos i betum, cosa impossible.

4. Jehovà va castigar-los. Com que l’home tenia la mateixa llengua el millor que va pensar fou confondre les llengües i diversificar-los per la terra, acabant així cada regió amb la seva llengua. Això ho veu ridícul. Ni nosaltres amb la nostra tecnologia podríem fer una torre que arribés al cel. Si hi hagués un Déu omniscient, hagués sabut que allò era clarament impossible. I no hagués dit “res els aturarà amb el que estan pensant fer”. Un Déu omniscient ja hagués sabut que els homes acabarien desistint en veure aquella labor tan complicada. Tampoc no hagués pres part d’una acció per a evitar una cosa que mai succeiria. Si els homes no podien edificar una torre que arribés al firmament, ja no calia prendre accions per a evitar-ho.

5. Tothom sap que les llengües evolucionen. Que el romanç deriva del llatí i llur evolució pot veure’s al llarg dels segles. I els lingüistes han trobat que pràcticament tots els llenguatges occidentals deriven de l’antic indoeuropeu. Hernán Toro explica que no cal origen mític sobre l’origen dels llenguatges, perquè les poblacions s’aïllen, els dialectes divergeixen i van acumulant variacions que amb el pas del temps mostren diferències entre els llenguatges.

6. L’antropomorfització de la deïtat totpoderosa, “que ha de descendre des del cel per veure la ciutat i la torre”. Si és totpoderós, ja ho sap tot. O va atansar-se perquè tenia mala visió o miopia?

Aquests són els petits entrebancs en què topa aquesta teoria de l’origen mític de les llengües que segons Hernán Toro (2000), és un acudit, un intent mediocre d’explicar l’evolució dels llenguatges en un temps que no se sabia que els llenguatges evolucionen i en la qual es pensava que la terra era com un disc pla i el firmament era un domus sòlid sobre el disc de la terra. Era una errònia cosmovisió bíblica.

DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

Els lingüistes van decidir classificar les llengües per tal de facilitar l’estudi d’aquestes i la seva localització. Llavors, van establir les llengües que tenien un mateix origen, i trets semblants de vocabulari, morfologia i estructura sintàctica dins d’una mateixa família establint una classificació. Les principals famílies lingüístiques són les següents:

A)    LLENGÜES D’EUROPA (INDOEUROPEU)

1.      Llengües romàniques:

.Iberoromànic: català, castellà, galaicoportuguès.

.Gal·loromànic: francès, occità, retoromànic.

.Italoromànic: italià, sard.

.Balcanoromànic: romanès, dàlmata –extingit-.

2.      Llengües germàniques:

.Nòrdiques: noruec, suec, islandès, danès, feroès.

.Occidentals: anglès, alemany, neerlandès, frisó, scots, luxemburguès, alsià.

.Orientals: gòtic –extingit-, vàndal.

3.      Llengües eslaves:

.Meridional: eslovè, serbocroat, macedònic, búlgar.

.Occidental: txec, eslovac, polonès, sòrab, caixubi.

.Oriental: rus, bielorús, ucraïnès, rutè.

4.      Llengües cèltiques:

Gal·lès, gaèlic (escocès i irlandès), bretó.

5.      Llengües bàltiques:

Letó, lituà, prussià –extingit al s. XVIII-.

6.      Llengües aïllades:

Grec, albanès, armeni.

7.      Llengües indoiràniques:

Farsi, kurd, afganès, turc.

(*) L’Euscar, llengua del País Basc, és inclassificable.

(**) Llengües uràliques: finès, lapó, estonià, hongarès, mordvà, txeremís, votiac.

(***) Llengües caucàsiques:

        .Septentrionals: abkhaz, circassià, txetxè.

        .Meridionals: georgià.

B) LLENGÜES D'ÀSIA

1.      Semítiques: àrab, hebreu, assiri, babiloni, fenici.

2.      Monosil·làbiques tonals: birmà, vietnamita, thai, xinès, japonès, coreà.

3.      Llengües malaies: indonesi, filipí, malai.

C)    LLENGÜES D'ÀFRICA

1.      Camítiques: l'antic guanxe (parlat a Canàries), iber (abans dels romans).

                 2.  Sahel tropical: peul, hausa, yoruba.

                            3. Bantus: swahili.

          D) LLENGÜES D'OCEANIA

 Llengües d'Austràlia, llengües papus de Nova Guinea, llengües de la Melanèsia.

                       E) LLENGÜES D'AMÈRICA

1.      Amèrica del Nord: hoka-sioux, cherokee, apatxe, navajo.

2.      Hispanoparlants: llengües asteques o el maia (Mèxic), guaraní (Brasil, Paraguai), el quítxua (Perú).      

  F) LLENGÜES ARTIFICIALS

     L'esperanto, creada a la segona meitat del segle XIX per Ludwik Zamenhof, que agafà arrels i lexemes de les llengües romàniques, amb la intenció d'establir una llengua comuna, però que no triomfà.