(Publicat al diari Avui el 2 de gener del 1989)
Aquest any 1989 que acabem d'estrenar assistirem al naixement de la televisió privada, cosa que a mi no em fa cap gràcia; al contrari, em fa més por que una pedregada.
Pública? Privada? Catalana!, podríem raonar davant del model de televisió, parafrasejant allò de Francesc Cambó: Monarquia? República? Catalunya! Tindríem raó, però no tota la raó. És cert que el factor lingüístic no es pot ignorar olímpicament, com ha fet el Govern de l'Estat a l'hora de regular la televisió privada, perquè en depèn la supervivència dels idiomes altres que el castellà, cosa que hauria de ser una qüestió d'Estat. Però nosaltres no podem desentendre'ns del dilema entre públiques i privades.
A les nostres televisions, pública ha esdevingut un eufemisme de governamental. Queda lluny el cas britànic, on la BBC és, en efecte, pública, és a dir, del públic, ni del poder polític ni de la propietat privada. Però hem de reconèixer que les nostres televisions governamentals s'acosten una mica al que seria una televisió pública ideal, mentre que les privades se n'allunyen. Ja ho va dir el ministre francès de Cultura, Jack Lang: les televisions privades tendeixen a assemblar-se moltíssim entre elles i acaben igualant, per sota, el nivell cultural de la població. Idiotitzen.
Tant de bo les tres noves cadenes privades fracassin. De fet, ho tenen molt difícil per competir amb les públiques, tant en la captació d'audiència com en el repartiment del pastís publicitari. A veure si aviat hi ha una tomba al cementiri comunicacional amb la inscripció: "Televisions privades, 1989-1992." Un epitafi meravellós.
Més de vint anys després de publicat aquest article meu que ara reedito, sabem que les grans televisions privades no han fracassat. Però també sabem que s'ha fet realitat la profecia de Jack Lang: les televisions privades tendeixen a assemblar-se moltíssim entre elles i acaben igualant, per sota, el nivell cultural de la població.