¿Compondre o
composar?
Divendres
8 de maig del 2009 el cautautor Raimon –el millor de tots, per al meu gust– va
fer un concert en la sala d'actes de la Universitat Politècnica de València i va
saludar el públic dient: "Bona nit i moltíssimes gràcies per venir a commemorar
que un jove de 18 anys va composar una cançó". Doncs no, admirat Raimon, les
cançons no es composen, les cançons es componen. Per a desgràcia
nostra i de la nostra llengua, aquesta confusió cada dia és més corrent. Per a
tindre les coses clares només cal consultar el diccionari.
Si mirem
en el Gran Diccionari de la Llengua
Catalana trobem:
compondre
[s. XIV; del ll. componĕre 'aplegar; organitzar una obra;
reparar; compensar un dany', der. de ponĕre 'posar']
[→respondre ] v 1 tr Formar (un tot) reunint o combinant
diversos elements, diverses parts o diversos ingredients. Compondre un medicament amb diverses
substàncies.
2 1 tr Fer una obra intel·lectual,
artística, executant-ne les diverses parts i combinant-les d'una manera
harmònica. Compondre un tractat mèdic, un
himne, una novel·la. Una obra ben composta, mal composta.
2 abs esp Produir una obra musical. Un músic que compon, però que no executa.
3 tr
abs 1 Disposar les diferents parts d'una
obra. Té un bon estil, però compon
malament.
2 GRÀF Disposar els tipus necessaris i
els espais corresponents per a formar els mots i les ratlles.
4 tr PINT Ordenar, segons les
lleis estètiques i els cànons de la proporcionalitat, tots els elements que
formen una obra pictòrica, de manera que mantinguin un efecte d'equilibri, de
bellesa i de gràcia.
5 pron 1 Arranjar (algú) el
seu aspecte físic amb artifici. Componguem-nos, que hem d'anar a passeig.
2 compondre-s'ho (o compondre-se-les) Arranjar les coses de
manera que reïxin.
6 pron Entrar en acord amb
algú fent algunes concessions. Compondre's amb els enemics.
7 tr Formar diversos elements
reunits o combinats (un tot); constituir. Quatre línies componen un quadrilàter. Entre
tots nosaltres podem compondre un equip.
8 no compondre amb Ésser
incongruent, no ésser comparable una cosa a una altra. El teu capteniment d'avui no compon amb la
teva manera d'ésser.
composar
[1460; de posar]
v tr 1 DR Imposar arbitràriament a algú una
contribució, una multa, etc.
2 Captenir-se amb algú fent-lo anar dret, fent-li creure el que hom vol.
3 HIST DR Aplicar una composició.
Si mirem
en el Diccionari de l’Institut d’Estudis
Catalans o en qualsevol altre diccionari de la llengua catalana el resultat
és exactament el mateix.
Queda ben clar, doncs, que hem de dir imprescindiblement compondre una peça de música o compondre un quadro. Usar, en aquests casos, el verb composar és totalment incorrecte. Cal ser acurats a l'hora de parlar. És una qüestió de dignitat.
2)
Els dos grups majoritaris, populars i socialistes, han aprovat aquesta norma que regula el treball de 190.000 funcionaris. Compromís i Esquerra Unida han votat en contra per no incloure el coneixement del valencià i pels articles relacionats amb la lliure designació, que segons aquestes grups «ajuden a augmentar el clientelisme». Fins ara, la lliure designació es limitava als subdirectors generals, però amb la nova legislació també inclourà els caps de servei, els conductors del president i la nova figura de l'assessor coordinador. Joan Ignasi Pla, en nom del PSPV-PSOE, ha afirmat que la llei era «positiva per als conjunt dels ciutadans» i suposa «un clar avanç» respecte a la normativa vigent, aprovada en 1995. Qui fóra líder dels socialistes ha lamentat que no s'haja inclòs l'obligació de conéixer el valencià, però ha avançat que aquesta formació canviarà la llei quan governe la Generalitat.
Asunción Quinzà, en nom del PP, ha afirmat que el requisit lingüístic «dificultaria» l'accés a la funció pública dels ciutadans dels municipis castellanoparlants i seria «contraproduent» ja que s'entendria com «una imposició» i provocaria «rebuig social». La diputada popular ha argumentat que l'article 53 obliga els funcionaris a realitzar cursos per millorar el coneixement del valencià, quan en la llei anterior només es parlava, de forma genèrica, del compromís dels treballadors públics a particiar en aquests cursos.
Populars i socialistes també han acordat que 1.200 treballadors fixos de la Generalitat podran ser funcionaris una volta superen unes proves selectives. Asunción Quinzà ha defés que, excepte la Intersindical Valenciana, la resta de sindicats han donat suport a la nova llei. Des de Compromís, Josep Maria Pañella ha criticat que s'hagen rebutjat 320 de les 394 esmenes que va presentar el tercer grup parlamentari. La nova legislació ampliarà del 5 al 7% la reserva de places per a discapacitats, estructura i ordena els cossos i les escales i crea nous grups i subgrups dins de la funció pública.
Des de la Plataforma Sí al valencià=requisit lingüístic s'ha organitzat una protesta davant del palau de la Generalitat, a la plaça de Manises de la ciutat de València. La plataforma ha criticat que els populars hagen votat en contra d'una esmena, que tenia el suport de socialistes, Compromís i els diputats no adscrits, i que plantejava l'exigència de conéixer al valencià per ser membre de la funció pública. En aquest sentit, les entitats convocants de la concentració han recordat que a Galícia l'executiu de Manuel Fraga va fer obligatori el coneixement d'aquella llengua a l'hora de ser funcionari. La plataforma també ha acusat el Consell d'impedir que es faça públic un informe elaborat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre aquesta qüestió. En l'acte de protesta han estat presents Pilar Sarrió i Vicenta Crespo, pel PSPV-PSOE; Enric Morera, pel Bloc; Amadeu Sanchis, d'EU; Manolo Picó, de CCOO; Adel Francés, de la Intersindical i altres ciutadans en representació d'Escola Valenciana, d'ACPV, Valencians pel Canvi o Xúquer Viu.
---------------------
Publicat en el diari Levante-EMV dimarts 29 de juny del 2010
-----------------
València, 29 de juny de
2010
NOTA DE PREMSA D'ACCIÓ
CULTURAL DEL PAÍS
VALENCIÀ
ASSOCIACIONS, SINDICATS I PARTITS
PEL VALENCIÀ EN L’ADMINISTRACIÓ
VALENCIANA
CRÍTICA AL GOVERN VALENCIÀ
PER SITUAR-SE A
Avui, dimarts 29 de juny de 2010, els representants de la “Plataforma a
Favor del Coneixement del Valencià per a l’Accés a un Lloc de Treball de les
Administracions Valencianes” hem fet una concentració davant del Palau de
Els representants de
D’altra banda,
En la concentració han estat presents representats de les organitzacions
que formen la
plataforma:
-Enric Morera, secretari general del BNV i diputat del Grup
Compromís
-Joan Barres, d’ERPV
-Amadeu Sanchis, d’EUPV
-Pilar Sarrion, responsable de cultura, i Vicenta Crespo, diputada, del
PSPV-PSOE
-Manolo Picó, de CCOO-PV
-Adel Francés, d’Intersindical
Valenciana
-Lola Cayuela, d’UGT-PV
-Toni Gisbert, coordinador d’Acció
Cultural del País
Valencià
-Enric Valero, de Ca
Revolta
-Gemma Piqué, de
FAPA
-Amanda Gascó, de
-Tonetxu Pardiñas, president de
-Rodolf Soler, de Valencians pel
Canvi
-Elvira Mondragon, de Xúquer
Viu
---------------------
Publicat en el diari digital L'INFORMATIU dimecres 30 de juny del 2010
Camps aprova una llei més retrògrada en matèria lingüística que la
impulsada pel PP de Fraga a Galícia en 1988
Els funcionaris de
l’administració de la Generalitat no deuran saber valencià per a poder
treballar. El que és una realitat a Galícia des de fa 22 anys va ser vetat ahir
pel PP. L’argument, per no provocar “rebuig” en la ciutadania.
Josep Beltrí
El PP va donar ahir un nou colp al futur del valencià després d’oposar-se al fet que el requisit lingüístic s’incloguera en la Llei d'Ordenació i Gestió de la Funció Pública que es va aprovar a Les Corts. El PSPV va votar a favor de l’esmena, que va tombar la majoria popularista, però va donar suport a la llei per considerar-la més prioritària que el fet que els funcionaris atenguen en valencià. Per la seua banda, Compromís i EUPV van votar en contra d’esta nova normativa.
La inclusió del requisit lingüístic en la funció pública està vigent a Galícia des de 1988, quan l’exministre franquista i aleshores president de la Xunta, Manuel Fraga, va impulsar l’esmentada llei. “El coneixement del gallec és un requisit per a l’accés a un lloc de treball en l’administració pública”, contempla la norma galega, molt més ambiciosa inclús que les demandes que es van fer a València.
El PSPV va votar a favor de la llei per l'"interés general”, però el diputat socialista Joan Ignasi Pla va defensar que no hi ha “cap excusa” perquè qualsevol persona haja de conéixer el valencià per a poder ser funcionari i va afirmar que quan guanyen les eleccions inclouran el requisit lingüístic.
Per la seua banda, el parlamentari de Compromís Josep Maria Pañella, va criticar el suport del PSPV a la norma, perquè suposa, va dir, “col·laborar amb la política regressiva de la Generalitat respecte al valencià”, mentre que la portaveu d’EUPV, Marga Sanz, va destacar que la llei “relega” la normalització del valencià i va criticar PP i PSPV per a aplicar un “corró bipartidista” per a aprovar el text.
La diputada del PP Asunción Quinzá va subratllar que la Comunitat “és un territori que té dos llengües”, per la qual cosa, segons va assenyalar, la incorporació del valencià dificultaria l'accés dels habitants de les zones castellanoparlants a la funció pública i va remarcar que la “imposició” del coneixement d'esta llengua acabaria per provocar una “confrontació” i un “rebuig” social al seu ús.
Va defensar que la redacció actual de la norma garantix que els llocs de treball puguen ser desenvolupats en qualsevol de les dos llengües oficials. Va afegir que l'article 53, al qual l'oposició va votar en contra, “avança” en este sentit respecte al text antic, ja que “tot i que el coneixement del valencià no figura com a requisit obligatori previ, establix l'obligatorietat de fer els cursos de perfeccionament”, mentre que en la norma de 1995 s'especificava únicament que el personal aprovat en els processos selectius “quedava compromés” a fer això. 15 anys per a un avanç ridícul.
Per la seua banda, la Plataforma a Favor del Coneixement del Valencià per a l’Accés a un Lloc de Treball de les Administracions Valencianes es va manifestar a les portes del Palau de la Generalitat per denunciar la no inclusió del requisit lingüístic. Segons el seu portaveu, Toni Gisbert, l’esmena a la qual s’ha oposat el PP “només pretenia aplicar allò que dicta l’article 16 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”.
Segons va explicar, la norma contempla que “les empreses de caràcter públic, així com els serveis públics directament dependents de l’administració, han de garantir que els empleats que tenen relació directa amb el públic tinguen el coneixement suficient del valencià per a atendre amb normalitat el servei que els és encomanat”.
La Plataforma considera que la inclusió d’una esmena com la proposada haguera sigut “un exercici polític de consens i de govern d’acord amb la majoria social d’una societat que entén perfectament que la presència de la llengua pròpia dels valencians s’ha de normalitzar no només a l’ensenyament, sinó també en tots els àmbits socials, començant per les institucions pròpies”. “I més si tenim en compte que hi ha una xifra més que suficient de funcionaris autonòmics capacitats per atendre els valencians en la nostra llengua”, van argumentar.
D’altra banda, la Plataforma va reclamar que el Govern valencià faça públic l’informe que sobre el tema ha fet l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “però que el PP amaga perquè confirma les tesis de la plataforma”. L’Informatiu es va posar en contacte amb l’AVL però van assegurar que no tenien constància d’este informe.
3)
Publicat en el número 1358 del setmanari EL TEMPS
651.650 raons per TV3 al País Valencià
Ja són a Madrid. Després d’un esforç herculi, de conjuminar voluntats i de posar en pràctica un treball en xarxa inèdit, Acció Cultural del País Valencià ha aconseguit la fita: mig milió de signatures per a presentar al Congrés dels Diputats una iniciativa legislativa popular que ha de servir per a garantir l’emissió de TV3 al País Valencià. Ara són els partits polítics que han de fer passes per atendre aquest clam cívic.
Violeta Tena
A la seu d’Acció Cultural del País Valencià es respirava la setmana passada una atmosfera d’inusitada tranquil·litat. Després de mesos de telefonades ací i allà, de trameses a tort i dret, de comptar i recomptar, de comprovacions i presentacions arreu del país, regnava la pau de qui acaba de culminar una gran obra que, a més, sap ben feta. L’obra en qüestió són 651.650 signatures (604.121 –és a dir, la immensa majoria–, procedents dels Països Catalans) que han donat suport a la campanya “Televisió sense fronteres”, que pretén en darrera instància de permetre l’emissió de TV3 al País Valencià. Aquestes 651.650 voluntats individuals, plasmades en signatures, recollides en 47.278 plecs, contingudes en 85 caixes i transportades en una furgoneta, van partir de València dimarts passat a la matinada cap a Madrid. Allà, la cursa cívica ha de cedir el relleu a la negociació política per aconseguir que la iniciativa legislativa popular que s’impulsa reba el vist-i-plau del Congrés dels Diputats de Madrid.
De moment, i mentre hom espera saber quines passes faran els partits polítics representats al parlament espanyol, la setmana passada des d’Acció Cultural del País Valencià no podien amagar la satisfacció pel resultat aconseguit. “Aquesta ha estat la campanya més important i de més ampli abast que ha dut a terme Acció Cultural”, certifica Toni Gisbert, coordinador de l’entitat. I això ha estat possible malgrat que molts no ho veien pas gaire clar quan, a mitjan 2009, ACPV va decidir de respondre les accions de la Generalitat Valenciana contra les emissions de TV3 al País Valencià mitjançant una fórmula que l’entitat cívica no havia explorat en gairebé trenta anys d’història. Al cap i a la fi, els fets demostraven que el govern valencià pretenia eliminar, si no de grat per força, els repetidors propietat d’ACPV que permetien de rebre el senyal de TV3 al sud del riu Sénia. Es tractava, així doncs, de combatre de la manera més eficient possible aquesta tossuderia. Per això –i perquè totes les altres vies es van avaluar, però també es van descartar– s’optà per una estratègia de defensa fins aleshores desconeguda a la casa.
ILP. Són les tres lletres màgiques. Les sigles que corresponen a iniciativa legislativa popular, una formula legal que obri la porta perquè una iniciativa ciutadana en forma de llei siga aprovada pel parlament espanyol i, per tant, incorporada a l’ordenament jurídic. En aquest cas, es tractava de trobar els fonaments jurídics que sostingueren que emetre TV3 al País Valencià és –a més de legítim– plenament legal. L’equip tècnic d’Acció Cultural no tardà massa a trobar-hi el ganxo legal: la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries que empara que una frontera administrativa no pot ser un entrebanc per a una comunitat lingüística.
Bastit el text legal, calia posar fil a l’agulla a una altra fita: aplegar 500.000 signatures que requereix una ILP per a ser tinguda en consideració a Madrid. Mig milió de signatures que, a més, s’havia d’aconseguir en el termini de nou mesos. “Hi havia gent que al principi ens deia que érem bojos”, recorda Gisbert, que, això no obstant, veia que la fita era factible: “Era possible si érem capaços de traure tot allò que el país és capaç de donar de si mateix.” Començà aleshores una cursa contra rellotge (vegeu la cronologia adjunta) per mobilitzar la societat civil del país i, de passada, per fer partícips les altres comunitats lingüístiques de l’estat espanyol que, per raons administratives, han vist com els eren escapçades les possibilitats de vertebració comunicativa. A través dels fedataris –persones que, amb una declaració jurada prèvia, han estat acreditades per la Junta Electoral Central per a donar fe de les dades que cada signant escriu– començà la suma de voluntats, signatura a signatura, persona a persona. El mes de novembre, és a dir, quatre mesos després d’haver engegat el procés, ja hi havia 170.000 signants. Al tombant d’any, la xifra arribava a 270.000. Mentrestant, Acció Cultural del País Valencià encapçalava una campanya maratoniana perquè més i més entitats cíviques, culturals, veïnals, esportives, ajuntaments, universitats, partits polítics... feren seua la reivindicació. En els dotze mesos que van passar des del juliol del 2009, peça a peça el mosaic va prendre forma i color.
El resultat ha estat una gresol associatiu de procedència i afiliacions diverses que, precisament per aquesta heterogeneïtat, legitima encara més la reivindicació. Deixant de banda l’objectiu final que persegueix la campanya “Televisió sense fronteres”, tot aquest procés, que “ha posat en comú sigles polítiques i socials diferents”, ha servit, segons que remarca Gisbert, per a “aconseguir una majoria social a favor de la llengua i el país”. A parer del coordinador d’Acció Cultural, la campanya ha estat “un exemple del potencial que té aquesta societat quan sap treballar conjuntament”. “S’ha estimulat una cultura de treball conjunt” que, des d’ACPV, esperen que puga tenir continuïtat.
Ha estat gràcies a aquesta capacitat d’amalgamar sensibilitats diverses que els promotors han obtingut uns resultats rotunds, rotundíssims. L’objectiu d’Acció Cultural era enviar a Madrid 550.000 signatures, un 10% més de les requerides per llei, de manera que aquestes 50.000 de més serviren com a assegurança en cas que la Junta Electoral Central, que ha de validar les signatures, en rebutjara o n’invalidara alguna. Al remat, però, el nombre de signatures arreplegades supera, amb escreix, les millors expectatives. Són 651.650 signatures, és a dir, 651.650 persones que s’han rebel·lat contra el caprici d’impedir l’emissió de TV3 al País Valencià. No és pas menys significativa la procedència dels qui hi han estampat la signatura. Vora 254.000 de les 651.650 persones que han donat suport a la campanya són valencians (vegeu gràfic). “La xifra supera de molt les previsions”, explica Toni Gisbert. “L’objectiu era que les xifres correspongueren amb la realitat demogràfica i ens hem trobat que les signatures del País Valencià són moltes més que no les que li correspondrien demogràficament.”
I ara, què? Què se’n fa, ara, dels milers i milers de signatures arreplegades? De moment, dimarts passat es traslladaren a Madrid, a la Junta Electoral Central. A continuació començarà el tràmit parlamentari, que passarà primer per la mesa del Congrés espanyol i després per la defensa del projecte de llei i l’aprovació posterior. És en aquest punt on passarà a ser decisiva la posició dels diversos partits presents al Congrés espanyol, i molt especialment de les formacions catalanes, que podrien decantar el sentit del vot dels partits majoritaris en un sentit o en un altre. “Els ciutadans han complert –diu Gisbert, amb referència a l’acollida que ha tingut la campanya entre la població–; ara són els partits polítics que han de demostrar que estan a l’altura de la ciutadania.”
L’aprovació de la iniciativa legislativa popular, siga com siga, significaria una fita simbòlica i legal d’alta volada per al país. Perquè, si bé d’una banda s’aconseguiria la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià –que n’és la finalitat darrera–, d’una altra banda significaria un reconeixement explícit i legal de l’existència d’“un espai comú de cultura i de llengua catalana”, argumenta Gisbert.
Tot esperant que el procés vaja superant etapes, des d’Acció Cultural no volen estar-se de llançar un missatge: “Gràcies, moltes gràcies, a totes les persones que heu participat en la campanya ‘Televisió sense fronteres’.”
4)
Veu Pròpia: oi que tu no ets catalanoparlant d’adopció?
Xavier Elias: No, jo ja vaig tenir el català per llengua materna.
VP: I un catalanoparlant d’origen com tu, quin paper juga a Veu Pròpia
Xavier: A Veu Pròpia hi ha gent procedent de moltes realitats diferents, immigrants dels anys 60, nouvinguts de la darrera dècada, els fills d’uns i altres, catalanoparlants de tota la vida... Cadascú segons la seva realitat hi juga un paper diferent però essencial, un paper important que juguem els “de tota la vida” és la transmissió de la llengua. Expressions, pronunciació no serien fàcils d’aprendre sense nosaltres... els grups de conversa en català “xerrem” són de gran ajuda i aquí la participació del catalanoparlant és essencial, també a les activitats. És important el recolzament moral a aquells que estan aprenent català, han de veure que no tots ens passem al castellà, que hi ha catalanoparlants d'origen que valorem el seu esforç positivament.
VP: Sou molts com tu a Veu Pròpia.
Xavier: Som minoria clarament. Per a nosaltres seria molt important poder comptar amb més catalanoparlants d’origen.
VP:Com vas conèixer Veu Pròpia
Xavier: A través del consorci per la normalització lingüística i el voluntariat per la llengua. Dedicava un temps a les parelles lingüístiques i m'enviaven informació de diverses activitats, entre les quals n'hi havia de VP. Em vaig apuntar a una i...Ara sóc el vicepresident. Ja veus, tu!
VP: I a tu que no tens la necessitat d’aprendre el català, que t’aporta Veu Pròpia
Xavier: La possibilitat de treballar per una causa amb la que em sento totalment identificat, ajudar a aquells que volen adoptar la llengua. A més de ser una font de relacions socials molt enriquidora i la possibilitat de participar en unes activitats de lleure i culturals molt interessants.
VP: Com creus que Catalunya i els catalans reben als immigrants
Xavier: Crec que, en general, força bé. Però no podem caure en el típic cofoisme català i creure que ho fem tot molt bé. Hi ha moltes coses a millorar. I no podem tancar els ulls al fet de que també existeix una "Catalunya profunda" plena de xenofòbia i islamofòbia. Crec que són una minoria però també crec que són una vergonya per a la societat catalana. S'ha de treballar molt ajudant a uns a integrar-se i ajudant als altres a acceptar els nouvinguts com a persones iguals en drets i deures.
VP: Que caldria canviar doncs:
Xavier: Sobretot fomentar moltíssim el diàleg intercultural. Des de les institucions públiques i privades, des de tots els sectors de la societat catalana autòctona i amb tots els sectors de la societat catalana nouvinguda. Els recels i actituds de rebuig sempre són el resultat del desconeixement i la ignorància.
VP: Tu sempre parles català als nou vinguts
Xavier: D'entrada començo totes les converses en català i si algú se m'adreça en castellà li contesto en català. Només si veig molt clar que no m'entenen gens llavors em passo al castellà, però si és un nouvingut que tampoc entén el castellà li parlo en català.
VP: Quina es la teva reacció quan veus un català que es dirigeix en castellà a un nouvingut?
Xavier: Penso que no actua correctament, li fa un trist favor al nouvingut, perquè la majoria voldrien aprendre a parlar el català, però no els hi permetem, quan actuem així.
VP: Cal exigir al nouvingut un cert nivell de coneixement de la llengua i la cultura d'aquí.
Xavier: Per descomptat. Nosaltres tenim el deure d'acollir-lo sense recels i procurar enriquir-nos amb la seva cultura, fomentar que l'expressin públicament i la conservin. Però ells tenen el deure, que no l'opció, de conèixer i usar la llengua i la cultura pròpia del país que han triat per viure.
VP: Que creus que caldria canviar per accelerar l’adopció del català per part dels nou vinguts?
Xavier: En primer lloc l'actitud dels catalanoparlants. Tenim la mania de passar-nos al castellà amb massa facilitat. En una societat si una llengua no és necessària desapareix. I, la manera de fer-la necessària és fer-ne un ús sistemàtic.
VP: Com veus el futur de la llengua
Xavier: Sóc optimista per naturalesa però en aquest tema està claríssim que no podem baixar la guàrdia en cap moment. Hem d'aconseguir introduir el català en llocs on la seva presència encara és testimonial, l'administració de justícia, el funcionariat de l'estat, el cinema, els mitjans de comunicació social, etc... I, naturalment, cal continuar treballant per un canvi d’actitud i consciencia lingüística entre els catalanoparlants.
VP: Com veus la campanya de la Generalitat perquè la gent parli en català amb els immigrants? I la política lingüística?
Xavier: Tant una com l'altra les veig molt "tímides" s'hauria d'actuar de forma més decidida i ferma. En tots els àmbits.
VP: Que vol dir per a tu integració
Xavier: És un concepte diferent del d'assimilació. Assimilar passa per obligar a l'altre a abandonar la seva llengua i cultura pròpia i a adoptar exclusivament la nostra. És el que ha volgut fer l'Estat espanyol amb Catalunya des de 1714 i probablement abans i tot. La integració és un concepte que inclou el respecte per la llengua i cultura de l'altre, porta a una convivència enriquidora i constructiva. És tot el contrari de l'assimilació.
VP: Que penses dels defensors del castellà i del bilingüisme a Catalunya
Xavier: Pretenen l'assimilació de la societat catalana per l'espanyola.
VP: La darrera dècada han aparegut certes entitats i partits que diuen defensar el bilingüisme a Catalunya, que en penses?
Xavier: És un discurs fals i hipòcrita. En el meu barri he vist moltes recollides de signatures "Por el bilinguismo en las escuelas", en castellà i en un lloc com les escoles, que és l'únic lloc a on es pot fer immersió lingüística. No els he vist mai recollir signatures pel bilingüisme en el cinema, en els quioscs de revistes, en l'administració de justícia. Els que es diuen a favor del bilingüisme en realitat pretenen castellanitzar Catalunya.
VP: La nova immigració ens ha situat en un moment crucial per al futur de la llengua?
Xavier: Si, si no aconseguim incorporar-los a la societat catalanoparlant, ho tindrem molt difícil.
VP: La població catalanoparlant té prou nivell de consciència lingüística?
Xavier: Lamentablement només som una minoria els que tenim aquest nivell de consciència prou alt.
VP: Per acabar, quin paper creus que poden jugar els nous catalanoparlants en el futur de la llengua?
Xavier: Per una banda són un exemple per a les noves generacions de catalans nascuts aquí però de famílies vingudes de fora. Per altra banda constitueixen potencialment un volum tant gran que, sens dubte, seran decisius a l'hora de preservar l'ús del català.
Publicat en VILAWEB dimecres 30 de juny del 2010
http://www.vilaweb.cat/noticia/3749304/viquipedia-250-mil-articles-catala.html
Actualment la Viquipèdia en català és la catorzena versió idiomàtica en nombre d'articles, més amunt que no pas fa uns quants mesos. Es manté en el primer lloc d'un índex que mesura la qualitat dels mil articles més importants, d'un total de 272 llengües. Conté 322 articles de qualitat reconeguda, com ara 'Cristòfor Colom', 'Pla Cerdà', 'La Baronia de Rialb' o 'Evolució dels mamífers'.
Publicat en el diari PÚBLICO dimecres 30 de juny del 2010
http://www.publico.es/espana/324896/recuperacion/lenguas/aun/reto
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
La recuperación de las lenguas aún es un reto
Pese a los avances desde el final de la dictadura, casi la mitad de la población de Galicia y Catalunya no sabe escribir en gallego y catalán. La salud del Euskera es peor
La recuperación del euskera, del gallego y del catalán aún es un reto. Desde el final de la dictadura, los avances son indudables, pero aún necesitan el empuje de la sociedad civil y políticas progresistas para su recuperación total. Hoy no todas las administraciones públicas, especialmente en la Justicia, garantizan los derechos lingüísticos de los hablantes de estas tres lenguas.
Resulta paradójico que en un mundo globalizado, con 800.000 hablantes en euskera, 3.100.000 en gallego y 10.500.000 en catalán, haya en ámbitos sociales, políticos y culturales fuerzas retrógradas que actúan como si estas lenguas supusieran una amenaza para el español, que es el segundo idioma más hablado en todo el mundo (328,5 millones de personas), por detrás del chino (1.212,3) y por delante, por primera vez, del inglés (328), según los datos de la prestigiosa revista Ethnologue. Languages of the world.
Para hacerse una idea del trabajo que queda con la escolarización de nuevas generaciones para la normalización lingüística, basta un dato: el 43% de la población de Galicia y Catalunya no sabe escribir en gallego y catalán, y se trata de las comunidades con los mejores ratios. Esto es impensable con el español. Según el Instituto Nacional de Estadística, los peores resultados se dan en Extremadura, donde un 5% de la población no sabe leer ni escribir la lengua común.
En esta coyuntura, la última polémica reforma educativa se gesta en Galicia con el trilingüismo de Alberto Núñez Feijóo (PP). Su idea de que se estudie el mismo número de horas en inglés, español y gallego (33%) va en contra incluso de la herencia de Manuel Fraga y su Plan Xeral de Normalización da lingua galega, aprobado por unanimidad en 2004. Este planteaba el 50% de horas en gallego en Primaria y Secundaria con el "objetivo específico" de superar el "desequilibrio social" del gallego ante el español. En esa línea se inspiró también el bipartito PSdG-BNG la anterior legislatura.
Henrique Monteagudo, profesor de sociolingüística de la Universidad de Santiago y secretario del Consello da Cultura Galega, sostiene que con el modelo de Feijóo el futuro del gallego es "impredecible". Porque, a su juicio, rompe una de las patas de la revitalización (la enseñanza) en un momento en que, además, la transmisión del gallego en los hogares ha caído. "Cuando empezó la democracia", cuenta, "el gallego tenía una presencia grande, pero se ha ido diluyendo. No está mal, pero su uso es más fuerte entre los mayores que entre los jóvenes". En clave positiva, destaca que el gallego se percibe ahora como una lengua culta gracias al uso institucional y la producción editorial. Si a principios de los ochenta se publicaba un centenar de títulos al año, la cifra supera ya los 3.000.
Euskadi estudia también el modelo trilingüe. El anterior Gobierno de Ibarretxe (con EA en Educación) había apostado por el modelo catalán y situar el euskera como lengua vehicular, pero el Tribunal Superior de Justicia del País Vasco anuló el decreto. Ahora, el Ejecutivo de Patxi López pondrá en marcha el próximo curso un proyecto piloto para tres años con la idea de impulsar el trilingüísmo. El objetivo es sustituir la actual diversificación de opciones: A (en español con el euskera como asignatura), B (bilingüe) y D (en euskera con el español de asignatura). El modelo A no garantiza en absoluto el conocimiento de la lengua. Según el informe de 2009 del Instituto Vasco de Evaluación e Investigación Educativa (IVEI) del Gobierno vasco, el 90% de los alumnos del A no supera siquiera el nivel inicial. Y en el caso del B, suspende el 43%. Así, el Gobierno vasco se plantea que, en el modelo trilingüe, el euskera tenga más peso.
No obstante, su iniciativa no satisface ni a asociaciones de padres ni a las organizaciones en defensa del euskera. Paul Bilbao, secretario general de Kontseilua (el Consejo de Organismos Sociales del Euskara), critica que el Ejecutivo haga un proyecto piloto de tres años, cuando hay ikastolas (D) con planes trilingües "que han sido premiadas por sus buenos resultados".
En Navarra, la recuperación del euskera es más lenta a causa, entre otras razones, de la política de los gobiernos de UPN y la oferta parcelada en la enseñanza (ver cuadro lateral). Aun así, desde 1996, el porcentaje de alumnos en el modelo D (en euskera) ha pasado del 25% al 33%.
Un ejemplo de la discutida sensibilidad del Gobierno foral es el litigio con Euskalerria Irratia, una radio que emite sin licencia en euskera desde 1988 en Pamplona. El pasado febrero, el Tribunal Superior de Justicia navarro anuló por segunda vez la adjudicación irregular de licencias a dos radios en español en detrimento de Euskalerria Irratia. El Comité de Expertos del Consejo de Europa sobre Lenguas Regionales instaba en su último informe, de 2008, al Gobierno foral a garantizar el uso del euskera en la Justicia, el personal bilingüe en la administración y, precisamente, una radio que emitiera en euskera.
Catalunya no sólo es el territorio con mayores avances, sino además es el que lidera hoy las políticas más vanguardistas, tanto en la enseñanza como en el ámbito legislativo. El catalán es el idioma vehicular en las aulas y el nuevo Estatut equipara esta lengua con el español al plantear que "los ciudadanos de Cataluña" tienen "el derecho y el deber de conocerlas". La Constitución también recoge ese "deber" para los ciudadanos con el español.
Òmnium, una entidad cultural fundada en 1961 y con 20.000 socios en la actualidad, establece dos grandes retos: por un lado, la consolidación del estatus legal del catalán de modo que sea reconocido como oficial tanto en el Estado como en Europa y, por otro, su uso cotidiano. La primera aspiración recibió recientemente un tropiezo en la comisión mixta del Congreso y del Senado para asuntos de la UE. PSOE y PP cerraron la puerta a una moción de CiU para que el catalán, el euskera y el gallego fueran oficiales en Europa, como lo es el gaélico de Irlanda.
Sobre el uso, Yvonne Griley, responsable de la Directiva de Òmnium para la lengua, dice que es necesario repensar cómo garantizar el uso del catalán: "Si hace diez años parecía que no podía haber marcha atrás, ahora, con la llegada de nuevas tecnologías y la fuerte inmigración, la perspectiva es otra. En Òmnium, queremos acercar a los inmigrantes, ayudarles a conocer el catalán".
La normalización del catalán no avanza igual en la Comunitat Valenciana, donde al contrario que en Catalunya y las Illes Balears aparece en su Estatuto bajo la denominación de valenciano. No obstante, según Acció Cultural del País Valencià, uno de los logros de estas tres décadas es el reconocimiento de la unidad de la lengua con sentencias en el Tribunal Constitucional, el Tribunal Supremo y el TSJ de la Comunitat Valenciana. Aparte de esto, las organizaciones a favor de la normalización lingüística denuncian que la Generalitat valenciana frena este proceso en la enseñanza. Hay tres modelos que, sobre el papel, garantizan la pluralidad de elección. El problema radica en que la oferta de plazas para estudiar en catalán es inferior a la demanda. Según un informe de Escola Valenciana sobre el último curso, de los 148.403 alumnos que han estudiado en Primaria en catalán sólo 63.033 pueden continuar sus estudios en esta lengua en Secundaria. El resto (85.370) debe cambiar de modelo por falta de plazas. La Generalitat admite ese desfase entre oferta y demanda.
El coordinador de Acció Cultural del País Valencià, Toni Gisbert, ve más retos: el reconocimiento oficial del catalán en el Estado, el respeto de los derechos lingüísticos en la Administración, la dinamización de su uso de modo que se perciba como "algo moderno" entre los jóvenes y la normalización de relaciones con Catalunya y las Illes Balears.
Cuando en 1986 el Parlamento insular promulgó la Ley de Normalización Lingüística, se daba una situación dual: la lengua tenía una importante presencia en la sociedad, pero no en la Administración. El coordinador de Obra Cultural Balear, Tomeu Martí, habla en clave positiva sobre los avances desde entonces, salvo en el cuatrienio negro de Jaume Matas, entre 2003 y 2007. Cerró la única radio en catalán, cambió el modelo educativo (50% en catalán) por otro similar al planteado ahora por el PP en Galicia y eliminó la Junta Evaluadora del Catalán, entre otras medidas. Con el ascenso en 2007 de Francesc Antich (PSIB-PSOE) al Govern con el Partit Socialista de Mallorca (PSM), la situación se recondujo, también en las aulas.
La normalización del catalán, sin embargo, aún es incompleta y, como en Catalunya, uno de los principales retos es la integración de la elevada población inmigrante.
Com aquell poema de Joan Brossa en homenatge al Che Guevara en què el poeta elimina de l'abecedari les lletres que conformen el seu nom, la primera novel·la de Bartomeu Mestre, El darrer manuscrit, també amaga molt més del que ensenya. Així la definí ahir l'autor en una atapeïda sala del Centre Cultural de Sa Nostra a Palma, amb la participació de Margalida Capellà i Nicolau Canyelles. "No escric per agradar ni perquè la gent passi gust de llegir-la", exposà Mestre, "sinó que ho faig en voluntat d'inquietar, de provocar i, en definitiva, de fer sentir vives les persones".
Així, El darrer manuscrit és la història i el pensament d'un "feixista descrit magistralment", digué Capellà que exaltà la gosadia de Mestre a l'hora de fer-ho perquè, generalment, "els de dretes parlen dels de dretes i els d'esquerres ho fan amb les esquerres".
La novel·la de Mestre ens permet endinsar-nos dins la psicologia d'aquest personatge i del que ell mateix definí com "la indignitat dels revoltats".
Així mateix, el llibre també és, en paraules de la periodista, "un document importantíssim per a la història de la Mallorca del segle XX i que ens permet conèixer els costums, les formes de vida i relació de la Guerra Civil i la postguera".
Un retrat d'una Mallorca ja gairebé esbucada que Nicolau Canyelles, autor de la tesi sobre la història del ferrocarril a l'Illa, s'atreví a comparar amb Un hivern a Mallorca, de George Sand, i L'Illa de la Calma, de Santiago Russiñol. "Dos llibres -digué- que retraten una Mallorca des de dues perspectives gairebé oposades, però igual d'efectives".
Cabdal és també la informació que Mestre ens ofereix de la història del tren a Mallorca, unes línies ferroviàries que molts dels ahir presents a la sala conservaven com un record d'infantesa. "Macià Gomis -el protagonista- i jo només teníem una cosa en comú: l'estima pel tren de Mallorca. Jo el record en els anys 40, a Montuïri, i com era de divertit per a tots els infants sentir-lo venir i veure'l passar", evocà Capellà.
El darrer manuscrit ha estat publicat per l'editorial Columna. El llibre fou finalista al premi Carlemany de novel·la 2008 que atorga el Govern d'Andorra.