He passat la vesprada de
divendres amb Quim Gibert -d'Arenys de Mar, casat amb fragatina i resident
a Fraga (Baix Cinca)- i amb Àngel Velasco, de
Carlet (Ribera Alta). També ens han acompanyat
Raül Canals i Agustí Agulló, tots dos elxans i amics.
Hem anat a la Baia
(Camp d'Elx) on ens hem fet un cafè a ca l'Alemany i na Lídia ha baixat de
casa dels seus pares per estar amb nosaltres. Per la Vereda de les Cendres i la
carretera de la Marina hem arribat a Guardamar a l'altre costat de la serra del
Molar. A la foto, d'esquerra a dreta: Joan-Carles Martí i Casanova,
Quim Gibert i Àngel Velasco davant l'escut de Fraga (Baix Cinca) del
Monument a la Llengua Catalana de Guardamar. Hem arribat al Casal Jaume I
d'Elx devers les vuit de la vesprada. Hem presentat el llibre davant
d'unes vint-i-cinc persones. Malgrat la llargària del text penge aquí la meva
intervenció entrega -sencera- perquè la nació de la qual sóc natural la puga
llegir i els d'altres nacions versats en llengua catalana, també.
Removent consciències: transgressió cívica i fet
nacional. Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.) Editorial Afers Catarroja-
Barcelona- Palma de Mallorca 2010.
Vaig llegir "Removent
consciències" en un viatge de tornada amb l'Euromed entre Barcelona i
Alacant. La meva destinació final era Elx on habite i Guardamar on treballe i
també tinc casa. Al blog Extrem Sud del País Valencià del dilluns 19 d'abril passat deia
així:
"A més a més, he aprofitat el
viatge per llegir entregue -sencer- el llibre Removent consciències amb el
subtítol: Transgressió cívica i fet nacional de l'Editorial Afers
-Catarroja-Barcelona-Palma de Mallorca- (2010) a càrrec d'Àngel Velasco i Quim
Gibert, eds. amb pròleg de Susanna Barquín i texts de Quim Gibert, Patrícia
Gabancho, Alfons López Tena, Francesc Torralba i Hèctor López Bofill; cent
catorze pàgines d'un alt interès acabades d'imprimir a la Ribera del Xúquer el
28 de febrer de 2010. Us recomane la lectura d'uns texts que corresponen a unes
jornades que es van tenir a Fraga, al Baix Cinca, a la Franja de Ponent entre el
2008 i 2009."
I afegia també més avant al
mateix article:
"Pel que fa al llibre -alenem
aire novell- us imagineu on seríem ara si en compte de fer quaranta anys que
parlem d'auto-odi fins al punt d'haver-nos-ho cregut haguéssem parlat
d'auto-estima? D'això es tracta per molt que em molesten tant les escriptures
localistes catalano-cèntriques com valenciano-cèntriques. En això no hi
combreguem ni valencians perifèrics, ni baleàrics, ni franjolins, catalans del
nord, ni algueresos i menys els de l'Estat d'Andorra. Així i tot, no puc deixar
d'avançar-vos que feia temps que no llegia un text teòric en català tan plaent,
tan ben escrit i tan ben raonat com el de Quim Gibert amb el títol: "Resiliència
emocional i transgressió" pp. 15-44, opus citat. Els altres són interessants
aquest, però, és sublim. És el que passa amb els reculls."
El meu posicionament
intel·lectual sobre la qüestió és clar i ha de ser tema de debat aquesta nit.
Quins són els ritmes i les estratègies a seguir als territoris diversos que
conformem la catalanitat? El títol del llibre és molt ben triat perquè es tracta
de remoure consciències i la remoguda de les consciències ens ha de fer arribar
a un trencaclosques acurat on no hi falte cap de les peces. I una de les
porcions grosses del trencaclosques és el País Valencià des d'aquesta ciutat
d'Elx tan meridional i tan simbòlica per a la cultura catalana de tots els
temps.
He repassat el llibre gairebé
dos mesos després de la primera lectura i m'ha tornat a colpir, especialment,
l'article d'en Quim Gibert el qual mereix un punt i apart
claríssim perquè ens toca a tots de prop: des de l'epicentre més avançat a la
perifèria més desprotegida: No debades en Quim és psicòleg i un poble malaltís
com el nostre necessita desempolsar-se primer d'un seguit de prejudicis i de
traumes. Diu així:
"Els catalans estem abocats a
transgredir la legalitat vigent (espanyola i francesa) si el que desitgem de
debò és sobreviure nacionalment. Però perquè es produeixin canvis a favor
d'aquesta transgressió, cal que un mateix els comenci a fer: sigui autocrític i
doni exemple. Els canvis han de venir més de l'interior de cadascú que no de
l'exterior (els altres, l'administració, la societat civil...) Quan actuem amb
convicció, tard o d'hora brolla el bo i millor de nosaltres: alliberem el
potencial creador que portem dins."
I tot això s'ha de fer –afegiria
jo- partint de la constatació que tots som necessaris i que les estratègies
diverses deuen menar a una meta comuna. Ara, hi ha uns mínims nacionals en els
quals hem de confluir tots per damunt de que ens estimem més dir-nos catalans,
valencians o balears o dels qui creuen que ser això és compatible amb
autonomisme, federalisme o independentisme. I hem de començar per la fidelitat
més estricta al que ens uneix: no tan sols l'estima per l'herència sinó la
posada en circulació de la llengua i de la cultura que ens cohesiona perquè en
això conec catalans, valencians i balears alhora que autonomistes, federalistes
i, fins i tot, independentistes els quals, manllevant els mots a en Quim Gibert
“ni són autocrítics ni donen exemple” i qui estiga lliure de culpa que
llance la primera pedra cosa que faig jo per tots vosaltres no siga em crega jo
mateix que sóc diferent.
I la qüestió, és clar, passa pel
punt 2.4 de la pàgina 22 on en Quim Gibert ens diu que rectificar és de savis
amb una cosa tan elemental que espanta l'enrocament que ens hi trobem. Així, ens
aconsella: “no tenir inconvenient a modificar un punt de vista, quan
l'evidència ens diu que és equivocat, i a continuació actuar coherentment no és
tan fàcil com sembla.”
En Quim ens recorda que “les
catalanes i els catalans estem abocats a transgredir la legalitat vigent
(espanyola i francesa) si el que desitgem de debò és sobreviure
nacionalment." I jo afegiria que aquesta transgressió de la legalitat
vigent –i la posterior adaptació de la legalitat vigent als resultats de la
nostra transgressió sempre que siga un èxit- és el que fa avançar i sobreviure
el nostre poble: dintre del marc estatal que cada societat haja escollit i amb
els ritmes diferenciats que cada territori professe: perquè per molt que un haja
d'anar per davant de la societat sempre s'hauria de plegar al seu arbitri
darrer. I així, és previsible que l'esquarterament de la nació es faça més
pregon i que es regionalitze encara més obligant als qui encara creiem en
l'ideal dels Països Catalans a mantenir-nos-hi fidels. No estan els temps per a
massa germanor ni per esperar ningú.
El cost de la secessió el tenim
servit i els qui més en patirem ja ho tenim clar. Els de Nord Enllà -la
Catalunya Estricta- seran més lliures amb el nostre petit ajut afegit i
alguns vells lluitadors ens ho volem creure i assumirem el preu personal i
collectiu. Per això, em quede amb unes paraules d'en Gibert (p. 41) on diu
“... és importantíssim creure tant en un mateix com en els altres, atès que
transmetre coratge afavoreix el compliment d'expectatives” per seguir
l'autor amb una art poètica admirable: “no hem de conformar-nos amb la
imatge de l'aglà sinó amb la imatge de l'alzina o del roure que duu a dins; o si
voleu, no hem de quedar-nos amb la larva sinó amb la crisàlide, estat arran del
qual l'eruga acaba per metamorfosar-se.” I tot això ho llance al vent des
d'una terra on un pinyol de dàtil fa sempre una palmera en unes condicions
climatològiques especialment dures i difícils.
He de fer esment, és clar, a les
altres aportacions que despatxaré de forma breu no per manca d'interès sinó
perquè ofereixen una visió més catalano-cèntrica de l'estat de la qüestió:
malgrat que salpebrar el discurs amb cites allusives al territori que va de
Salses a Guardamar i de Fraga a Maó forme part de la recepta pre-cuinada de tot
bon catalanista. És gairebé la primera lliçó que aprenenem i les beceroles i és
l'axioma que costa més de mantenir –no tan sols en l'espai sinó en el temps- en
la praxi diària i vivencial. Catalunya és el territori on l'independentisme ha
pujat exponencialment en la darrera generació i això ens deixa, forçosament,
darrere a la resta i el missatge "o tots o ningú" de fa tan sols
una generació s'aparca.
Fixeu-vos-hi, però, en boca
d'una especialista en la Catalunya medieval cosa que la féu aprendre català ja
abans d'arribar a Catalunya des de Buenos Aires. Na Patrícia
Gabancho -argentina molt arrelada a Catalunya i l'autora del segon
article del recull fragatí- s'entreté amb Arnau de Vilanova, nascut a
València i amb Ramon Llull nascut a ciutat de Mallorca: ambdós prohoms
medievals d'alçada. Pren un partit clar per de Vilanova, català de
València, home molt més lliure, segons el seu parer, en contra de Ramon Llull,
català de Mallorca, persona enderiada i de tema únic segons les seves paraules.
I el cas és que la comparativa amb l'Arnau de Vilanova no deu ésser tan senzilla
perquè en Llull era conegut com Ramon lo Foll i sobrepassa de molt
qualsevol personatge català medieval i és un personatge que encara és estudiat
no tan sols a Europa sinó a la resta del món. No discutesc -no tinc els
coneixements de na Patrícia- la bondat de les seves afirmacions que deuen ser
molt ajustades. L'única cosa que discutesc és el valor simbòlic i cohesionador
d'aquests dos catalans medievals d'enfora de Catalunya. Llull és un home
transversal de la cultura catalana i, fins a l'Extrem Sud, a Elx, hi ha
una escola pública primària amb el seu nom: CP Ramon Llull. És un dels noms que ningú
discuteix i que compartim. Si fa no fa a l'alçada del rei Jaume I el
Conqueridor. L'home gran es fa gran en funció de la petja que deixa i de l'estel
que el segueix i sense Llull la llengua catalana seria menys catalana i els
catalans menys catalans.
A més a més, com a valencians,
ens queda la frustració d'haver aportat molt del bo i millor de la tradició
catalana i de veure-la malbaratada pels nostres conciutadans i així els catalans
o neo-catalans, en arribar el segle XIX, es converteixen gairebé tots en
principatins o neo-principatins. Ja es perden gairebé totes les referències
catalanes perifèriques per illustres que siguen llevat que un es diga Joan
Fuster, Vicent Andrés Estellés o Enric Valor i Vives. Aquest és el gran drama.
Ningú no dubta -a Catalunya si més no- de la catalanitat de Llull o de
Vilanova però en són legió els qui dubten –i parle d'allà dalt- de la meva
catalanitat de catalanista comarcà i semi-anònim alhora que estan
convençuts de la de l'ex-andalús Montilla: si més no pel que fa al seu
passaport futur i al dels seus fills i néts que assisteixen a alguna escola
internacional de Barcelona on gairebé no es dóna català. Al capdavall, per molt
que jo tinga quatre cognoms catalans i siga catalanoparlant, condició gens
necessària per molt que abunde al País Valencià o les Balears, el Sr. Montilla
és president de la Generalitat d'Amunt i els meus conciutadans no volen ser
tinguts, molt majoritàriament encara, per catalans: no ja reunificats com a
nació en el sentit medieval del terme sinó per catalans històrics. I si
Montilla és català Camps també ho és amb més motiu perquè la nacionalitat
ha de tenir poc a veure amb la ideologia per molt que en renegue na Rita
Barberà i Nolla, alcaldessa de València. Els qui creuen que som espanyols
-gairebé tots els qui es consideren espanyols- també ho tenen molt clar per
molt que en reneguem. L'església catòlica, apostòlica i romana ho té encara més
clar en negar-se a desbatejar aquells que han perdut la fe i que li fan
requesta.
Pel que fa a Alfons
López Tena vaig tenir l'honor de compartir el Premi del Casal Jaume
I d'Elx amb ell el 2009. Vam passejar junts per Elx i, especialment,
per Guardamar on ens férem una foto davant de l'únic monument a la llengua
catalana que hi ha al País Valencià, a la plaça Jaume II de la fita lingüística
de l'Extrem Sud juntament amb els xicots de Soft Català que també van
rebre el premi. L'Alfons, a més a més, és de Sagunt -capital del Camp de
Morvedre- i valencià com jo però viu a Catalunya fa anys, la qual cosa el
fa automàticament català per molt que ja ho fos abans d'arribar-hi. ¿Si el Sr.
Montilla és català a Catalunya què n'hauríem de dir de la Sra. Isabel Clara
Simó, del Sr. Vicent Partal, del Sr. Raimon Pelegero Sanchis, del Sr. Alfons
López Tena o de na Maria del Mar Bonet i de qualsevol altre catalanoparlant
catalanista d'enfora de Catalunya però que hi visca? Aquests passen a
ser-ho de la soca-rel –si més no com Ausiàs Marc o Ramon Llull- des del moment
en què s'estableixen en terme municipal administrativament català perquè el
nostre poble mai no ha estat considerat foraster -com no podia ser d'una altra
manera- i les cites i exemples no acaben mai al llarg dels segles. I al País
Valencià un castellà ha segut sempre qualsevol castellanoparlant de qualsevol
antic regne hispànic de llengua castellana -fins i tot ho són els
valencians castellanitzats per als qui mantenim fidelitat a la llengua catalana.
Un català, però, és un català i un mallorquí és un mallorquí: no és tan
sols la cosa aquella dels "catalans i valencians, cosins germans"
i la dita tradicional contrària a Elx la vaig sentir encara la setmana
passada en boca d'un vell llaurador del Camp d'Elx -son pare de mon
cunyat- no és la que apareix als manuals sinó: "castellà si no te l'ha
feta, te la farà." quan el que he llegit és que hauríem de dir: "català
si no t'he l'ha feta te la farà." Les zones arcaitzants i
frontereres tenen aquestes eixides.
Aquesta és la nostra tradició
comarcana oral i heretada. Els valencians arribem a Catalunya
parlant en català: digueu-li també valencià. Es tracta sovint d'un català
comarcà força ric que procurem estandarditzar immediatament i no hi ha català
més sublim que el que parlem els valencians estandarditzats tant els de dintre
com els de fora del País Valencià: és allò de llengua catalana en boca
valenciana. I si l'exemple condís encara més el pes valencià dintre de la
nació recobrada -i l'orgull- obraria miracles.
Alfons López Tena
-autor del tercer article- milita per la independència de Catalunya. De la
Catalunya que arriba fins a la Sénia i que acaba a Port Bou perquè quede clara
la cosa i l'estratègia real en funció de les possibilitats de la primeria del
segle XXI. M'he entretingut a veure què en pensa del lloc on es feren les
jornades fragatines que abocaren en aquest llibre: “la Franja de
Ponent” com anomenem els més catalanistes el territori catalanoparlant en
terres administrativament aragoneses. Amb cita gloriosa de Tocqueville arriba a
la conclusió que la Franja de Ponent és una presó. Parla, és clar, d'una
situació de dominació nacional que faria del País Valencià una altra presó
encara que no ho esmente. I el cas és que ni els valencians més conscienciats
pensem que vivim a una presó per molt emprenyats que estiguem amb el règim de
llibertats que gaudim. Per tant, i la idea és absolutament meva, els
territoris catalanoparlants perifèrics i la minoria més
conscienciada aprofitaríem també per fer avançar Catalunya –el tros
nord de la nació sense la part francesa ni l'aragonesa ni l'andorrana -aquesta
darrera ja independent no ho oblidéssem malgrat formar part també de la
nació catalana- en el seu camí cap a la independència sense que moltes de les
tribus d'Israel arribem a veure mai la terra promesa de Canaan.
I serem una part de la moneda de
canvi de la transacció amb Espanya, no ho dubtem, atès el grau de sentiment
nacional que ens envolta. Els exemples abunden i vaig fer d'intèrpret a la
Guerra dels Balcans entre 1992-93 i he llegit bastanta literatura de moviments
d'independència nacionals així com de moviments diversos de secessionisme
lingüístic que res hi ha de nou en aquest planeta perquè una mateixa llengua
també pot arribar a dividir un poble. Cal que us recorde el cas sagnant
d'Irlanda del Nord? I això que allà no hi havia dilemes onomàstics talment com
passa a la Catalunya Nord sense necessitat d'haver d'anar a pouar més enllà.
I els qui hi quedem haurem de
lidiar –la tria de verb de la tauromàquia l'he feta amb cura hispànica- amb una
Espanya futura sense Catalunya amb tots els pros i els contres que això
implicarà. Alfons López Tena conclou: “no s'ha de mirar
allà on hi ha una certa capacitat de resistència (com, és el cas, sobretot, del
Principat de Catalunya) sinó allà on no n'hi ha gairebé (cas de la Franja de
Ponent). I em pregunte, encara que no ens ho diga: ¿pensa també l'Alfons en
el País Valencià? Doncs, em sembla que sí però per omissió, si més no pel que fa
al record subjectiu que tinc de la conversa que mantinguérem aquell dia. Potser,
dic jo, el País Valencià es convertirà en una mena de Flandres belga fitera
amb Holanda amb la diferència notable que el pes del País Valencià amb les
Balears incloses no serà mai el pes de Flandres a Bèlgica. Sense Catalunya
no! Permeteu-me una punteta d'ironia catalana. Comprendreu, pel que fa a les
Balears, que no m'hi veja la família reial espanyola sense tenir-hi un veler
ancorat en aquelles illes nostrades i em fa l'efecte que la línia
València-Palma o Dénia-Eivissa tenen el seu futur ben assegurat.
Alguns dels meus dubtes
s'aclareixen a l'apèndix amb les preguntes que féu el públic assistent a les
jornades i la resposta la donen Alfons López Tena i
Patrícia Gabancho: “perquè la Franja de Ponent entri en el
procés polític d'independència de Catalunya, abans ha de formar-ne part
administrativament.” Com veureu hauré d'afegir, des de la catalanitat
congènita més pregona: “bona nit cresol que la llum
s'apaga.”
Francesc Torralba,
l'autor del quart article, és doctor en filosofia i teologia i ens parla de la
vinculació entre ètica i transgressió (p. 88) per tal de demostrar la relació
íntima que hi ha entre els dos conceptes. Ens parla també de la filosofia
pràctica com a font de suspicàcies. El comprenc quan diu que aquest subjecte es
converteix en un misantrop: en la mesura que critica els costums i això no és
ben vist. Veges tu que alguns hem de rebre de totes les bandes cosa que no
em resulta gens novedosa. I aquí ho deixe no sense recomanar-vos, no obstant
això, la lectura de la resta de l'article: d'aquells que cal llegir dues
vegades per filosòfic i teològic.
Per acabar, l'autor del cinquè
article, Hèctor López Bofill toca un tema que em resulta
especialment esperonador: la literatura i la transgressió. M'hi
ententindré a pleret atesa la meva afecció a les lletres. La idea bàsica de
l'autor és i cite textualment: “malauradament, l'evolució de la literatura
catalana dels últims vint, o vint-i-cinc anys, és com si hagués defugit
expressament la qüestió de la transgressió. És com si mirés cap a l'altra banda
del conflicte." Reconeix, però, que el fet d'escriure en català a les zones
perifèriques ja forma part del conflicte però no sembla tenir-ho clar pel que fa
a Catalunya on el conflicte seria un altre.
Es queixa que els cinc llibres
més llegits en català –al moment de redacció- siguen traduccions d'autors
estrangers. Com a traductor-intèrpret que sóc -per formació
acadèmica- caldrà que us recorde que el català és pràcticament l'única
llengua no-estatal europea que disposa de bones traduccions d'autors
estrangers des de fa més d'un segle cosa que fa que la literatura catalana
no siga una literatura ni folklòrica ni regionalitzada Això, però, no mereix cap
consideració. Parla, per tant, d'invisibilitat de la literatura catalana feta
per catalans i es pregunta el per què.
Parla de la manca de compromís
dels autors catalans que no parlen dels conflictes patriòtics que ens afecten. I
el cas és que sí que se'n fa de literatura d'aquesta: esmentaré Els
Voltors de l'autor mallorquí Miquel Adrover (2004) o Un Estiu a
l'Infern, del cavaller valencià de nació catalana Sico Fons, de Tavernes de
la Valldigna (2010). ¿No deu ser que la literatura catalana que es fa enfora de
Catalunya no compta per desconeguda i que el que falla és el mercat? I mort
Fuster no s'han d'esmentar best-sellers ni que siguen d'autors catalans en el
sentit més laxe del terme. I, és clar, si ens referim als poetes –una modalitat
devaluada que m'agrada conrear- juguem massa amb la llengua i ningú no ens
entén; fins i tot si emprem vocabulari comarcà heretat, afegiria jo. I arriba a
personalitzar el seu disgust amb Quim Monzó –per dues vegades- o amb l'Albert
Sànchez Pinyol.
En definitiva, un retorn a les
fronteres internes, al llenguatge planer i al realisme social amb nova etiqueta
que no em toca a mi posar. Jo apuntaria cap al mercat trencat, al bilingüisme
asimètric pregon on l'hegemonia del castellà és encara major en la llengua
escrita del que és en la llengua oral. I el cas és que ell mateix acaba trobant
dos autors transgressors: un a la Catalunya Nord i un altre a la Franja de
Ponent territoris que són petits annexos geogràfics, si més no, del que passa al
Principat. Ho diu clarament i fa d'advocat i cite: “d'una literatura que
furgui sense embuts en el conflicte polític.” I està convençut, faltaria,
que aquesta literatura no afectaria gens la qualitat de l'obra ni la llibertat
de l'autor. Que em permeta dubtar-ne si més no. Cal recordar, però, que aquesta
mena de literatura política va ser, fins i tot, imposada en alguns règims
polítics i que emprar sinonímia fosca, floridures o barroquisme lingüístic era
considerat gairebé com a pertànyer a la contra-revolució i a la burgesia
insolidària.
L'autor -de
trajectòria literària i patriòtica admirable- acaba amb uns poemes
seus que han estat rebutjats -segons sembla- per aquest compromís
seu social i polític cosa que no hauria d'haver passat perquè la bona
literatura sempre ho és amb independència de la seva estètica personal que ja
m'agradaria a mi llegir unes quantes novel·les i uns quants poemes patriòtics
d'alta volada seguint l'estel de Miquel Martí i Pol. Ara, la llibertat en la
tria de temàtica ha de ser absoluta i escriure sonets amorosos valuosos és tan
vàlid i eficaç com escriure himnes memorables.
A tall de cloenda, recordaré que
he parlat amb l'Àngel Velasco unes quantes vegades per telèfon i que he passat
la vesprada mostrant-los el Camp d'Elx i Guardamar. És el tercer llibre en
català que presente a Elx en un mes i l'audiència ha estat
generalment escassa per molt que qualitativa malgrat que avui ha millorat
molt perquè Elx té un moviment d'arrel catalanista important com ho demostra la
joventut de gran part de l'audiència i la maduresa d'uns altres. L'Àngel em va
demanar que no fes una presentació dels autors sinó una aportació extraordinària
del que pense. Evidentment, l'he feta des del llibre i amb la crítica del
llibre. Així, m'he banyat de cap a peus –quina altra cosa podia fer sinó?-
i em sent germà fins i tot dels qui estic en desacord moderat o profund perquè
ens empeny un mateix ideal: la llibertat del nostre poble i el seu dret a viure
sense ingerències alienes. I és que en aquesta terra fem falta tots i no hi
sobra ningú. I quan dic ningú vull dir ningú fins i tot aquell qui no pensa com
jo o com vós i que és part del veïnat. No entenc cap altra
manera de veure la vida compartida.
Joan-Carles Martí i Casanova
Elx, divendres 11 de juny de
2010