La globalització bombardeja amb estrangerismes que arrelen en l'ús abans que trobem i popularitzem una alternativa. L'estrangerisme té de bo que, en ser una forma nova, no vol dir res més, i així amb un mot ja passem. Dient lobby no cal dir grup de pressió. Però té de dolent l'ortografia impredictible. Igual com l'estranger que viu aquí es va fent català, és bo que l'estrangerisme s'adapti a l'ortografia i la gramàtica del català. Però costa fer el pas. Va costar passar de spaghetti a espagueti o de football a futbol. I no hi han passat ni el francès ni l'anglès, que fins i tot manté el plural de l'italià spaghetti. Són llengües d'ortografia tan complexa que ja no ve d'aquí. El català i el castellà, en canvi, opten tant com poden per la integració. Si el lobby ja és tan nostre que ha procreat lobbista i lobbisme, potser ja és hora que escriguem lobi en rodona i deixem de dubtar entre lobbies i lobbys. I si algú em diu que ja és tard, li diré que fa pocs anys l'IEC va passar de wàter a vàter sense que això hagi provocat cap mal de ventre.
Però al capdavall l'únic criteri que ha de prevaler és el seny. Les revistes musicals odien escriure en cursiva pop, rock, punk, hip-hop, blues, reggae, indie, etc. Però en casos així catalanitzar és inviable perquè són mots lligats a una cultura mundial en anglès. La frase del títol ja fa estrany, però canviar indies per indis la fa còmica. Catalanitzar no funciona quan el mot resultant ja vol dir altres coses: el boom immobiliari no pot ser el bum immobiliari, tot i la forta patacada. Però podem escriure boom en rodona, com fem amb el whisky. A vegades, la cursiva és crucial. Si no vull soroll ni disbauxa i escric "No estic per raves" ben pocs entendran que "No estic per raves".
Tant el D62 com el GDLC entren el mot cel·lo i el defineixen com a "cinta transparent adhesiva", però ni el DIEC ni el Termcat, els referents oficials, ens en deixen dir cel·lo. Trobo una fitxa a l'Optimot, el portal de consultes lingüístiques de la Generalitat, que ho diu ben clar: "Cello és una marca registrada, que hem d'anar amb compte a no usar com a nom genèric". Tampoc ens deixen dir xupa-xups, un invent català universal que cap diccionari no admet com a nom comú. Bé, cap, tampoc. La RAE i els diccionaris castellans no es tallen i entren chupa-chup, celo i molts altres mots procedents de marca que permeten dir breu i curt el que nosaltres, si som obedients, hem de dir gastant més saliva. I no és que al DIEC hi faltin noms procedents de marca: vamba, rímel, aspirina, uralita, niló, clàxon, etc. Però no hi trobareu ni maicena ni licra, ni tàmpax, ni túrmix ni tants altres noms que sí que entra la RAE i que aquí un respecte exagerat als drets de marca manté vedats. La publicitat ens metralla nit i dia i quan per fi una paraula té èxit i esdevé lèxic comú, resulta que els pobres catalans no hi tenim dret. ¿No era que la llengua la fem entre tots? O és que hi ha mots segrestats?
I parlant de noms de marca no em puc estar d'explicar la divertidíssima anècdota d'un xirucaire empedreït, Joan Coromines, que dedica 100 ratlles del seu diccionari a demostrar a través de tortuoses lleis fonètiques que xiruca ve del basc. "No l'he trobat encara en cap diccionari català, castellà, basc, etc., ni tan sols en el ric vocabulari navarrès d'Iribarren. Però un bon amic relacionat amb Pamplona em va dir que allà l'usaven". No és estrany que ho fessin: era el nom de la marca del calçat. L'espessa boira de la saviesa li va impedir preguntar-ho al senyor que les fabricava, Esteve Fontfreda, que les va anomenar així en honor a la seva muller, la senyora Mercè, a qui ell, en la intimitat, deia Chiruca, un afectuós diminutiu gallec.
«AL
VENT»
L'any passat es van complir cinquanta anys de la creació de la cançó «Al vent», de Raimon (nom artístic de Ramon Pelegero i Sanchis, nascut a Xàtiva l'any 1940), i recentment aquest cantautor ha ofert alguns recitals amb motiu del cinquantenari dels seus inicis artístics. Doncs bé, els qui en els anys 1959 i 1960 ja teníem «ús de raó cívica» recordem molt bé l'impacte que va causar aquella cançó, juntament amb la figura del seu autor un jovenet xativí, armat només de la seva guitarra i el seu crit potent i les altres cançons que compongué i divulgà.
En plena dictadura franquista, la veu de Raimon venia a potenciar enormement la incipient «Nova Cançó» catalana. Li donava una categoria i una personalitat que aconseguien que, enmig de prohibicions, censures i traves, hom s'adonés que la catalana podia ser una cultura «normal» en l'àmbit de les cançons que es creaven en les altres cultures, com l'anglesa, la francesa, la italiana, etc., a més, és clar, de la castellana, que era la que principalment competia en el nostre espai.
Per altra part, la veu de Ramon Pelegero ens venia des del País Valencià i adverava la realitat d'uns Països Catalans que podien ser realment un àmbit on compartir una comunicació, una cultura, una llengua. I, a més, amb una dimensió històrica que recuperava el nostre passat clàssic i el divulgava en el present. Raimon, en efecte, per una banda, va combinar les cançons de la seva pròpia producció amb lletres d'autors del Principat, com Espriu o Pere Quart, i, per l'altra, amb poemes clàssics com els d'Ausiàs Marc, Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi, etc.
El «fenomen Raimon», doncs, creiem que ha estat tothora una crida a la normalitat cultural i a la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans, sia en l'espai, sia en el temps. Una crida, no cal dir-ho, que continua plenament vigent. Pel que fa a la normalitat cultural, l'actual procés de globalització ve a ser un perill, parangonable a la dictadura de fa cinquanta anys, que amenaça aquesta normalitat. Necessitem protegir, abonar i potenciar tot allò que signifiqui ús i conreu de la nostra cultura pròpia, perquè no resti en el nostre espai, és clar en inferioritat amb les altres.
Pel que fa a la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans, cal recuperar-ne l'ideal, perquè, entre una cosa i l'altra, s'ha enfosquit. Cal fomentar la comunicació entre tots els territoris que configuren el domini lingüístic català, cal prestigiar un model lingüístic comú i fins i tot cal treballar per aconseguir articulacions administratives que permetin ambdues coses. En aquest sentit, es podria suggerir als promotors del procés sobiranista del Principat de Catalunya que, en llur estratègia, tinguin en compte aquest fet pancatalà, talment que el procés en qüestió no produeixi cap mena de distanciament entre els territoris de l'espai cultural comú, ans al contrari, faci créixer les energies dedicades al foment de la normalitat cultural en tots els territoris i al foment del concepte i realitat dels Països Catalans.
Sigui com sigui, aquí tenim els cinquanta anys de la vibrant cançó «Al
vent» i del «fenomen Raimon», sense el qual, certament, seríem molt més enrere
d'on som. Gràcies, doncs, Ramon Pelegero, per la teva aportació a la normalitat
cultural catalana i a la vivència dels Països Catalans. Per molts
anys!
Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.),
Removent consciències. Transgressió cívica i
fet nacional,
Editorial Afers,
Catarroja 2010.
El volum Removent consciències inclou les ponències de les Jornades sobre Transgressió Cívica que es feren a Fraga (Franja de Ponent) pel febrer del 2008 i pel febrer del 2009, organitzades pels coautors que signen aquest llibre, el qual arrodoneix la feina feta en Elogi de la transgressió: identitat nacional i desraó d'estat (2007), l'anterior llibre, on es denuncien les noves formes de discriminació institucional. En aquest, aborden la transgressió des de diferents enfocaments: el creatiu, el jurídic, l'ètic, el literari i l'emocional.
Quim Gibert reivindica el concepte “resilència emocional”, que etimològicament equival a ‘tornar a saltar, rebotar, recomençar', usat en física per als materials que no es trenquen malgrat haver estat sotmesos a pressions deformadores, semblantment als catalanoparlants conscients en l'imperi espanyol. Amb el seu estil habitual, ens farceix d'exemples útils per a entendre el seu discurs amb notícies del món de la naturalesa o de les comunitats humanes. La resilència seria l'eina psicosocial per a amortir les agressions que constantment rebem els membres de les societats minoritzades i no sobiranes, ja que és aquella flexibilitat allò que permet d'adaptar-nos sense trencar-nos o enfonsar-nos mentalment. Hom ha arribat a la maduresa emocional i social quan no té por d'ofendre en fer servir el català davant gent que no el parla; de fet, és la manera de no ofendre'ns a nosaltres mateixos, de “no confondre ser humils amb humiliar-nos”.
Patrícia Gabancho, observadora de la realitat, fa un repàs dels catalans que amb intel·ligència han estat transgressors i creatius, una bona fórmula per a no arribar al suïcidi col·lectiu amb petites dosis que estem patint.
Alfons López Tena parla de justícia i de transgressió, afirmant que la cultura espanyola és inexistent avui en el camp del pensament, i fa un interessant estudi sobre la pressió que pot exercir una normativa supranacional com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries en els governs, que l'acaben ratificant.
Que avui, finalment, les Corts aragoneses hagin aprovat una llei de llengües, potser és degut a les pressions de l'existència de la Carta Europea, tot i que ja sap el lector que la llei aragonesa continua vulnerant drets bàsics, ja que no atorga al català ni la cooficialitat. Cal anar “de la llei a la llei” en el tema de les llengües i en el de l'autodeterminació per a aconseguir canviar el marc polític espanyol que ens escanya.
Francesc Torralba parla de la necessària relació entre ètica i transgressió; mentre que Hèctor López Bofill se centra en l'àmbit de la literatura, proposant que el conflicte que viu la societat catalana es vegi reflectit en les obres literàries per tal que sigui possible un imaginari propi, nacionalment autocentrat.
Jordi Solé i Camardons
Alfonso Rus, jutjat per
insultar el professorat valencià, espera la sentència
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2328&Itemid=1
Escola Valenciana i ACPV,
enfrontades pel lideratge del valencianisme cívic, segons El Mundo
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2329&Itemid=1
El Consell retalla més d'un
terç de l'ajuda al valencià i Escola Valenciana anuncia mobilitzacions
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2332&Itemid=1
Perpinyà declara llengua oficial el valencià
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2333&Itemid=1
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41, dissabte 12 de juny del 2010
http://paper.avui.cat/article/comunicacio/193219/neix/leconomic.html
Dissabte vinent, dia 19 de juny, sortirà L'Econòmic, el nou setmanari d'informació econòmica i empresarial de Catalunya, una publicació editada per l'empresa Taller d'Iniciatives Editorials SL, que es difondrà bàsicament per subscripció i venda combinada amb altres publicacions. És un nou rotatiu, presentat en color salmó i escrit en català, que informarà i analitzarà els esdeveniments que afecten el teixit industrial del país. Serà especialment sensible amb l'economia productiva, els nous sectors emergents i les noves tecnologies. També posarà èmfasi a potenciar l'esperit emprenedor existent a les nostres comarques.
L'Econòmic serà una realitat el 19 de juny. La nova publicació, que sortirà cada dissabte, tindrà una tirada de 55.000 exemplars setmanals i es distribuirà inicialment amb El Punt i l'AVUI.
El director de L'Econòmic serà Ramon Roca, que exercia de redactor en cap a la publicació Dossier Econòmic fins al moment de la seva desaparició, la tardor de l'any passat. Anteriorment havia estat cap de l'àrea internacional del Diari de Barcelona i subdirector de Dossier Cidob, una publicació especialitzada en relacions internacionals i cooperació. Francesc Muñoz i Joan Poyano seran els subdirectors de la publicació; Cristina Taulats s'hi ocuparà de l'àrea comercial i Ricard Forcat de la gestió.
La nova publicació compta amb una nodrida llista d'opinadors i col·laboradors que cada setmana s'aniran renovant. Destaquen noms com ara Oriol Amat, Francesc Granell, Dídac Lee, Francesc Roca, Maribel Berges, Jacint Soler, Santiago Niño Becerra, Joan Coscubiela, Eliseu Santandreu, Raül Ramos, Josep Albet, Franc Ponti, David Avilés, Xavier Fageda i Esteve Vilanova.
L'empresa Taller d'Iniciatives Editorials SL, que edita L'Econòmic, es va constituir el gener passat amb l'objectiu d'engegar la nova publicació d'economia amb visió de país i escrita en català. La societat, impulsada per un grup de periodistes de Dossier Econòmic, va signar un acord amb Hermes Comunicacions, editora d'El Punt i propietària de la Corporació Catalana de Comunicació SLU, editora de l'AVUI, amb l'objectiu de distribuir el setmanari salmó amb els dos diaris. L'editora no descarta encartar L'Econòmic en altres publicacions de Catalunya.
El primer número constarà de 40 pàgines i la seva estructura habitual inclourà un tema en profunditat, anomenat Focus, en què es donarà una visió àmplia i analítica d'un tema d'actualitat. A la secció Empreses es tindrà cura que es vegin reflectits els diversos sectors del teixit empresarial. També s'entrarà, a través de la secció Gran Angular, en l'anàlisi i les novetats que afectin de forma transversal els sectors claus d'activitat, com ara les finances, les infraestructures, l'energia, l'agroindústria, l'R+D i el turisme, així com entrevistes a experts, empresaris i responsables d'institucions econòmiques. A Eines es vol explicar, de forma molt pràctica i amb una mirada especial cap a la pime, com pot afectar una nova normativa, com accedir a línies d'ajuts o estar al dia de les darreres oportunitats de negoci. En l'apartat de Borsa es farà èmfasi en l'anàlisi setmanal dels mercats i s'explorarà la tendència previsible dels principals valors del parquet pensant en els lectors que inverteixen en borsa.
L'Econòmic omplirà un buit en el mercat de la premsa econòmica catalana i aspira a ser un complement de la informació diària, ja que el seu tractament serà bàsicament d'anàlisi i reflexió, que permetrà entendre millor el panorama econòmic. La publicació tindrà una edició electrònica que s'activarà a finals d'aquest mes i que estarà connectada amb les notícies elaborades des d'El Punt i l'AVUI.
Nous llibres de català per a
persones adultes
Castellnou Edicions us convida a la presentació dels nous
llibres de català per a persones adultes.
Llocs i
dates:
LLEIDA
Institut Municipal d'Educació Ramon
Barrull
Carrer del Bisbe Torres, 2
25002 Lleida
Dia: divendres 18 de
juny
Hora: 12.30 h
GIRONA
Centre de Normalització
Lingüística
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona
Dia: dilluns 21 de
juny
Hora: 15.30 h
BARCELONA
Biblioteca Francesca
Bonnemaison
Carrer de Sant Pere Més Baix, 7
08003 Barcelona
Dia: dijous
1 de juliol
Hora: 16.30 h
Adaptats al Marc europeu comú de
referència per a les llengües.
D'acord amb els programes actuals de la
Secretaria de Política Lingüística (Generalitat de Catalunya) i del Consorci per
a la Normalització Lingüística.
info@castellnouinforma.com