InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 335 (dimecres 16/06/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - Espalmador, raspall i “cepillo”
 
2) Lluís Barberà i Guillem - OBERTURA ALS CANVIS
 
3) David Vila i Ros - La llengua de l'entorn
 
 
5) Llegim i piulem
 
 
 
 
9) Les Xarxes Socials i el Català a Internet. Presentació de flog.cat
 
10) Guillem Gomez Blanch - En record de Martín Martínez Caballero, artista plàstic
 
11) Joan Tudela: No podem delegar en les generacions futures la responsabilitat lingüística que pertany a les generacions actuals.
 
 
1)

 

Espalmador, raspall i “cepillo”

 

Eugeni S. Reig

 

Els valencians, a l'estri que consistix en una gran quantitat de cerres, de crins, de brins rígids, etc., estacats en una peça de fusta, de plàstic, de metall o d'algun altre material, que s'usa per a llevar la pols a la roba, netejar-se les dents, fregar els pisos, rascar i netejar el pèl de certs animals, com ara cavalls, gossos, gats, etc., desembullar els cabells, enllustrar les sabates, etc., l'hem anomenat sempre espalmador. Usar en valencià la paraula equivalent castellana, cepillo, és completament inadmissible. Per desgràcia aquest castellanisme innecessari ha desplaçat el nostre vocable genuí, al llarg del segle passat, en la parla quotidiana dels valencians i, actualment, el nostre mot autòcton, espalmador, es conserva viu només en unes poques zones rurals de les comarques septentrionals. En les zones rurals de la comarca del Baix Vinalopó encara hi ha un ús residual de la variant formal espalmadora, que és la pròpia d'aquelles terres, que tan afeccionades són a emprar els noms en femení.

La paraula raspall, que la llengua culta utilitza per a denominar l'utensili definit, els valencians no li hem donat mai aquest significat. Per als valencians, un raspall, és un lligall de branquillons que s'utilitza per a agranar l'era i per a separar el gra dels residus de palla, d'espigues, de gra sense despellorfar, etc., que queden després d'haver-lo esventat. A diferència de la granera, el raspall no té mànec. Els valencians usem, per a denominar aquest objecte, a més de la paraula raspall, el vocable ramàs. És evident que ramàs és un augmentatiu del substantiu ram mentres que raspall és un derivat del verb raspar. La nostra gent ha confeccionat tradicionalment els raspalls o ramassos emprant les tiges de la planta anomenada raspallera o herba granera (Centaurea salmantica) que precisament rep aquests noms perquè s'usa per a fer raspalls i graneres. En altres llocs s'empren altres plantes, com ara el bedoll, el bàlec, el bruc, etc. Com és lògic i natural, en cada indret s'utilitza allò que la natura oferix amb més generositat. Hui en dia, com no podia ser d'altra manera, els raspalls o ramassos es fan també de plàstic. Una estampa tradicional de les nostres poblacions és veure els agranadors municipals com arrepleguen les brutícies de terra amb un raspall i una xapa de llanda o de fusta.

Per a alguns valencians, un raspall és també la raspa que queda d'un penjoll de raïm després que li hem llevat tots els grans.

Procurem emprar, tant en el valencià parlat com en l'escrit, el mot espalmador, que és el ens hem transmés els valencians de generació en generació durant segles i segles i eradiquem de la nostra llengua el castellanisme cepillo, innecessari i empobridor.

 

2)

 
OBERTURA ALS CANVIS
 
Lluís Barberà i Guillem

"La humanitat ha avançat bé científicament, bé moralment, quan no ha tingut por al saber". Josep M. Espinàs.


Hui, 10 de juny del 2010, he pogut passar una miqueta la mirada per un document publicat a InfoMigjorn, sobre el canvi de paraules (per exemple, "secretariat" per a evitar "secretari" o "secretària") i m'he trobat amb una idea alternativa i que és una constant al llarg de la història: LA HISTÒRIA ÉS FLUÏDESA DE CANVIS.

Com deia un orador, durant un fòrum de cristianisme, "La història de la humanitat és la història de les migracions", és a dir, moviment, acció, fluïditat, canvis, etc. Els estats i tot, que promouen l'estabilitat, també estan en moviment, la qual cosa és riquesa cerebral i humana, perquè el cervell estima la diversitat ("adora", com diu una professora universitària d'Estats Units en el llibre "El que fan els millors mestres de la universitat", de Ken Bain, publicat per la Universitat de València). És a dir, fem canvis... fins i tot de dies, i cada dia és diferent, com cada llengua.

Les llengües, com les persones que encara existixen, han rebut canvis al llarg de la seua història, per mitjà de l'entrada de paraules, costums, noves formes de pensar, actuar, sentir i concebre el món, etc. O per l'obertura a la curiositat...

Igualment han fet lleugeres adaptacions del que han rebut: l'anglés, per exemple, segons em contava ahir el mestre particular d'anglés, transforma el "jardin" francés en "garden", potser per adaptació de la pronunciació del francés (ho dic per intuïció, perquè no l'he estudiada). És més: prové  "from Old North Fr. gardin, var. of OFr. jardin, of Gmc origin", segons un "Oxford English Dictionary" (el "Concise"), una mena de DCVB a xicoteta escala i amb etimologia i tot, que he consultat després d'escriure les línies anteriors. Per tant, del francés antic del nord (i com a variant del francés antic) passa a l'anglés (jardin>gardin>garden).

També és interessant recordar que diccionaris com el DCVB són una mostra ben clara del canvi de significat de les paraules i d'adopcions de paraules diferents per a fer noves funcions. Així no és el mateix, històricament, un "batle" que un "alcalde" i ara totes dos es consideren sinònimes i ací ningú no es llança com un roder ni com un hippy, perquè la forma derivada del castellà després de la instauració de la dinastia dels Borbons als històrics regnes de l'actual estat Espanya (nascut jurídicament en el segon terç del segle XIX) tinguera relació amb una forma diferent d'administració.

A més, com llegia més avall en una entrada de Joan Tudela, la qual compartisc, considere interessant que les persones fem canvis a nivell lingüístic i tot , sobretot si els acompanyem de la promoció, la difusió i la transmissió intergeneracional de les formes històriques, genuïnes i que només per mitjà del respecte cap a un patrimoni mundial i particular com és la llengua que alguns avantpassats ens han passat (no tots som fills de persones no castellanoparlants, com és el meu cas i el de moltes persones del País Valencià).

I en aquest camp hi han contribucions molt bones i dignes de promocionar, com la tasca que mamprengué Eugeni S. Reig i que encara perviu a terres valencianes, com també m'imagine faran més persones a contrades distintes.

Finalment diré que la faena feta amb afecte, amb obertura als canvis, per una societat més creativa, constructiva i centrada en la part positiva de la vida (per tant, de la societat) inclou, al meu parer, amor pels canvis que suposen respecte per a les dos bandes i en què cap d'elles no intenta ni pretén imposar-se a l'altra (el que ara diem, sobretot en l'àmbit empresarial, "guanyar-guanyar" o "guanyar tots"). ¿Guanyaríem si, com ara, decidírem incorporar el verb "voluntariar", com fan llengües anglo-saxones i com ens proposa Luis Rojas Marcos en un llibre preparat junt amb Valentín Fuster? Crec que sí i, de fet, ja he vist aquesta forma a Internet.

Que tingueu un bon dia i avant amb les vostres aportacions com a persones interessades per la llengua i, per la diversitat cultural del planeta.
 
 

3)

Article publicat en elSingulardigital.cat dimarts 8 de juny del 2010
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/06/la_llengua_de_l_rsquo_entorn_52845.php
 
La llengua de l'entorn
 
"Si els nouvinguts es trobessin que els parlem sempre en la nostra llengua, com passa a la majoria de països, de ben segur que l'aprendrien d'entrada"
 
David Vila i Ros
Tallers per la Llengua
 
Un dels arguments més sorprenents que es fan servir per justificar que les persones nouvingudes aprenguin primer -o únicament- l'espanyol és que aquesta llengua disposa de més de 300 milions de parlants, mentre que el català “només” en té nou. Clar, segur que la prioritat dels nouvinguts és parlar amb tota aquesta gent!!! A veure si ho entenc bé: suposant que dediquessin un minut per castellanoparlant, necessitarien 300 milions de minuts per parlar amb tots. I si un dia té 24 hores, és dir, 1.440 minuts, fent una senzilla regla de tres ens surt que els caldrien... 570 anys! I tot plegat sense dormir, naturalment. Un gran raonament, i tant!

Una mica de seny, si us plau. El nombre global de parlants d'una llengua no és determinant a l'hora de fer que les persones que arriben a un país l'aprenguin. Per altres interessos potser sí, és evident, però per integrar-se en un país, ni de bon tros. El que compta és la llengua que fan servir els habitants autòctons del lloc on s'instal·len. Només cal veure com els immigrants que arriben a Suècia o a Noruega aprenen suec o noruec, malgrat que són llengües amb menys parlants que el català. I per què, si amb l'anglès ja s'entendrien? Doncs perquè els parlants d'aquests països utilitzen les seves llengües amb una normalitat que les fa imprescindibles. I no cal anar tant lluny! En parts del territori català en què la llengua pròpia funciona com a instrument de comunicació majoritari, les persones nouvingudes també aprenen primer el català. I és ben lògic. Quan ens instal·lem en un país estranger, volem integrar-nos-hi plenament i, per fer-ho, no hi ha res com aprendre'n la llengua. En definitiva, si els nouvinguts es trobessin que els parlem sempre en la nostra llengua, com passa a la majoria de països, de ben segur que l'aprendrien d'entrada. És una qüestió de necessitat. Per ells i per nosaltres.
 

4)

 
 
Publicat en El Punt dissabte 5 de juny del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/16-educacio/177670-la-llengua-a-la-universitat.html
 
La llengua a la Universitat
 
Ferran Suay

 

La Universitat de València va organitzar, dissabte passat, una magnífica jornada de portes obertes al Parc Tecnològic. Acompanyats per un sol abrasidor, els visitants van rebre un munt d'obsequis, i van poder gaudir de la contemplació, en alguns casos, i de la participació, en uns altres, de fenòmens i activitats que habitualment no ens passen per davant dels ulls. Tant la idea, com l'esforç fet per l'organització de l'esdeveniment, mereixen tots els elogis que els puguem dedicar.

Moltes de les activitats estaven pensades per a públic infantil. Sovint, permetien la participació dels visitants, en forma de tocar, manipular, tastar o jugar. I també, en la forma d'escoltar algunes explicacions ben dissenyades i destrament executades per persones voluntàries que, a més del coneixement sobre la matèria, generalment posseïen unes bones dots pedagògiques, i la paciència imprescindible per a tractar amb infants.

Jo hi vaig acudir, amb les meues filles de quatre i dos anys, respectivament. Totes les explicacions que els van oferir foren —invariablement— en castellà. I cada vegada, vaig haver de demanar si no els ho podien explicar en valencià, per tal que elles també ho pogueren entendre. He de dir que, en molts casos, els ho van repetir en valencià, amb més o menys competència i correcció, però sempre amb amabilitat.

No em sembla correcte que la Universitat de València actue, pel que fa a la llengua, com la resta de les institucions valencianes, discriminant sistemàticament les persones valencianoparlants. Els estatuts de la Universitat estableixen que el valencià és la llengua pròpia de la institució. En què es nota això? En que, si vols una explicació en valencià, l'has de demanar com si fóra un favor personal? Per què les meues filles tenen menys drets que els fills de les persones que han triat el castellà com a llengua familiar? Com és que en una jornada universitària, la llengua pròpia de la Universitat està absent de les explicacions?

Els cartells —això sí— estaven correctament escrits en català. Això, però, no serveix per a molt, si a l'hora de la comunicació, l'elecció sistemàtica és el castellà. La Universitat, una de les poques institucions valencianes que no està obertament a favor de l'extermini lingüístic que impulsen els ocupants del Palau de la Generalitat i dels principals ajuntaments valencians, ha d'anar molt més enllà en el seu compromís amb la cultura pròpia. No n'hi ha prou, amb els rètols, com fan aquells restaurants que, per reclamar l'etiqueta de 'típic', tenen el nom en valencià, i eixa és la primera, i també l'última paraula que hi trobarem en aquesta llengua.

El valencià ha de ser la llengua habitual de les comunicacions de la Universitat amb la societat valenciana. I cal dir que l'actitud dimissionària que hi trobem ara no és responsabilitat de l'actual equip rectoral, que encara no ha tingut temps material per redreçar-la. En tindrà, però. I la marginalitat de la llengua, en una institució que la declara com a pròpia, no és de cap manera acceptable. Ni ha de ser —tampoc— eterna o inamovible.

 

5)

 
Llegim i piulem
 
Dilluns 14 de juny s'ha posat en marxa la primera tertúlia literària en català a Twitter, batejada amb el nom de Llegim i piulem (@llegimipiulem). La iniciativa va sorgir després de llegir a la xarxa una notícia apareguda al País que parlava de l'èxit d'una tertúlia de llibres en anglès. A Twitter mateix va sorgir la idea de promoure'n una en llengua catalana. La xarxa, que no entén de fronteres, ha fet possible que @llegimipiulem siga fruit d'una col·laboració entre gent del País Valencià i del Principat, i que s'estrena amb un llibre l'autor del qual és de la Catalunya Nord, ‘Xocolata desfeta', de Joan-Lluís Lluís. La tertúlia, que restarà oberta durant dues setmanes, es podrà seguir a través de @llegimipiulem i també a través dels hashtags #llegimipiulem, #llegim, #xocolata i #lluis. De moment, prop d'una setantena de persones ja s'han fet seguidors de @llegimipiulem.
 
6) 

 

Publicat a

 

Cal una llei que obligui a etiquetar en català

Més de trenta anys després d'haver recuperat la democràcia, que l'ús del català no estigui normalitzat en camps com el de l'etiquetatge dels productes és una prova més que alguna cosa falla a l'hora de fer valer els nostres drets com a poble. Per aquest motiu, encara són necessàries iniciatives com la fira De Tot Cat que se celebra aquest cap de setmana a Girona, en el transcurs de la qual uns tres-cents ajuntaments, consells comarcals, diputacions, universitats, partits polítics i entitats subscriuran l'anomenat Compromís per Girona, un manifest pel qual els signants es comprometen a comprar només productes etiquetats en català. Es tracta, com dèiem, d'una iniciativa lloable, però que només s'entén perquè pretén posar fi a una anomalia que els ciutadans de qualsevol país del món no tolerarien: que els productes que es venen a les botigues no siguin etiquetats, com a mínim, en la seva llengua.

És una anomalia que, afortunadament, les iniciatives engegades per moltes empreses productores i diferents institucions públiques estan reduint. Tot i això, però, encara queden milers de productes que no s'etiqueten en català. Una burla per als ciutadans, i més tenint en compte que els mitjans tècnics actuals permeten l'etiquetatge en nombroses llengües alhora, tal com passa habitualment aquí –quants productes no porten el portuguès, a més del castellà?– o en països bilingües o trilingües com Bèlgica o Suïssa. El problema, amb tot, té una solució ben clara que el govern català no ha tingut el valor d'aplicar en trenta anys: fer una llei que obligui a etiquetar en català, tal com passa, de fet, a l'Estat espanyol amb el castellà.

 

7) 

 

Publicat en el diari AVUI, pàgina 46, diumenge 6 de juny del 2010

Els segells Club Editor, Adesiara i Galerada tradueixen tres autors clàssics occitans: Loís Delluc, Josèp Romanilha i Josèp d'Arbaud

Un bon triplet occità

Les lletres occitanes tenen els problemes habituals de tota llengua minoritària per donar-se a conèixer a fora. Tot i els llaços històrics, tampoc no és fàcil la seva entrada a Catalunya. Ara, però, assistim a un petit esdeveniment a les llibreries, un bon triplet occità amb traduccions d'autors clàssics: Els Contes de Provença (Adesiara), de Josèp Romanilha; El Garrell (Club Editor), de Loís Delluc; i La bèstia del Vacarès (Galerada), de Josèp d'Arbaud.

Manel Zabala, l'occitanista català més actiu, ha traduït Josèp Romanilha (1818-1891), fundador del felibritge provençal i habitual a les publicacions de la Renaixença catalana. Zabala presenta per primer cop en català una selecció extensa dels seus contes. "Com a poeta és carrincló, però és un gran contista", explica el traductor, segons el qual Romanilha cau poc simpàtic a Occitània pel seu ultracatolicisme.

A aquest exseminarista es deu la descoberta del futur premi Nobel Frederic Mistral quan aquest tot just era un nen amb dots literàries. Els contes de Romanilha s'inspiren en la llengua popular -"si Espriu va salvar els mots, ell va salvar les expressions"- i, vistos avui, són políticament incorrectes. Per exemple, hi abunden els maltractaments domèstics i, en canvi, la sexualitat no apareix enlloc.

Amb el text de Loís Delluc (1894-1974), Club Editor recupera la traducció que Joan Sales va fer-ne el 1963 i que va propiciar que l'autor occità ampliés la novel·la fins a doblar-ne l'extensió. Segons l'editora Maria Bohigas, néta de Sales, "és un dels millors textos del nostre fons". Sales es va interessar per l'occità quan la seva monumental novel·la Incerta glòria va ser traduïda al francès per Bernard Lesfargues, conspicu occitanista. L'edició també inclou un epíleg del mateix Sales, que troba un curiós paral·lelisme entre el text de Delluc i Solitud de Víctor Català.

La novel·la està ambientada a la França de les guerres de religió del segle XVI, poc abans que l'hugonot occità Enric IV acabés sent rei i fent famosa la seva cèlebre frase: "París bé val una missa". El protagonista, el Garrell, és el fill coix d'una dona boscana, que es dedica a collir herbes i pidolar, fins que acaba tancada a la presó. El Garrell marxa al nord, cap a París, a guanyar diners per al rescat.

La bèstia del Vacarès, de Josèp d'Arbaud (1874-1950), l'ha traduïda Jaume Figueres i es publica en edició bilingüe. Poeta i narrador, escriptor i home d'acció, seguidor de Frederic Mistral, el llibre que ara ofereix Galerada va ser publicat el 1926, en el moment més dolç de la carrera de D'Arbaud. Es tracta d'un text a cavall entre la llegenda popular i la narració fantàstica, situat a la Camarga, on l'autor va passar uns decisius anys de joventut dedicat a la criança de braus fins a contraure la tuberculosi.

Autors clàssics a banda, la literatura occitana segueix avui dia viva, amb noms com Yves Roqueta, Roland Pécout, Joan Claudi Foret, Sergi Labatut, Eric Gonzales, Nicolau Rei Beth-véder, Robèrt Martí o Florian Vernet, entre d'altres.

 

8) 

Publicat en el diari AVUI, pàgina 19, dijous 10 de juny del 2010

http://paper.avui.cat/article/societat/193055/examen/selectivitat/amb/unes/proves/llengua/mes/facils.html

La selectivitat comença amb les proves de llengua més fàcils

- Un fragment de 'La bogeria' de Narcís Oller i un projecte de llei del Parlament de Catalunya, opcions d'anàlisi de català
- En castellà els alumnes van poder triar entre un text de Mihura i un altre de Goytisolo

Els milers de preuniversitaris que ahir van enfrontar-se a les proves obligatòries de la selectivitat, de llengua i literatura catalana i castellana i idiomes, majoritàriament anglès, van sortir, en general, més contents que els que van fer les proves l'any passat. El motiu era que la prova de català aquest any ha estat més fàcil. L'any passat, una poesia sobre l'enyorança de Josep Carner (Bèlgica) com a opció A i un text sobre la Ilíada d'opció B van deixar els alumnes capcots (malgrat que després quasi tots van aprovar). Aquest any a català tant l'opció A com la B eren assequibles, tot i que majoritàriament els alumnes es van decantar per la A: un plàcid fragment de La bogeria, de Narcís Oller. L'opció B, tot i que no era difícil, no deixava de ser un text poc usual: el Projecte de llei d'accés a l'entorn de les persones amb discapacitat usuàries de gossos d'assistència, entrat al Parlament.

"M'esperava un text i unes preguntes més difícils, la veritat", va explicar l'Adela, una alumna del Col·legi Sagrat Cor de Barcelona que en la prova de català va acabar sortint mitja hora abans. Igualment van trobar la prova fàcil un grup d'alumnes de l'IES Sant Andreu: dues Andrea, la Patrícia i la Nerea. "Tot i que l'examen de català ha estat fàcil, el de castellà encara ho ha estat més", van confessar. En Javi, en canvi, alumne de l'Stucom, també de Barcelona, va reconèixer que la prova de català li havia anat "força malament". "És que no domino", confessava.

En llengua castellana els alumnes es van decantar majoritàriament per l'opció A: l'anàlisi d'un fragment de Tres sombreros de copa, de Miguel Mihura. L'opció B, un text de Juan Goytisolo, va tenir menys èxit. També, com en català, hi havia preguntes de gramàtica i sintaxi. En anglès s'havia de treballar un text del Guardian sobre els adolescents i o bé escriure un text en forma de carta o bé respondre a unes preguntes en forma d'assaig.

9)

Xerrada        
Les Xarxes Socials i el Català a Internet. Presentació de flog.cat
A càrrec de Daniel Olivares Giménez
Divendres, 18 de juny a les 20:00h al Casal Jaume I d'Elx   
Mapa de com arribar al casal:  http://tiny.cc/casal-elx

Es tractaran els punts següents:
1. Què és una xarxa social?
2. Quines xarxes socials hi ha?
3. Fites del català a Internet
4. Principals problemes de normalització
5. Baròmetre de l'ús del català a Internet
6. Què puc fer jo per millorar el català a Internet?
7. Presència del català a les xarxes socials
8. Moltes xarxes socials les han posat en català... però per què no una xarxa social 100% nostra? Presentació de flog.cat, seccions, campanyes, ...
9. Taula redona i dubtes, preguntes, suggeriments, ...


Organitza:Casal Jaume I d'Elx i Joves del Casal

Agustí Agulló i Marcos
(Coordinador Casal Jaume I d'Elx)

 

10) 


 En record de Martín Martínez Caballero, artista plàstic

La notícia de la mort de Martín m'entristeix profundament ja que, tot i que feia molt de temps que no ens veiem, tenim un passat juvenil comú.

Des de mitjans dels anys 70 fins a finals dels 80 ens trobàvem al barri del Carme, especialment a “L'aplec” regentat per Paco , i xerravem de la societat, la política, l'art, la ciència i la vida. Amants de la llibertat i defensors d'un idioma que ell estimava com a propi, veiem com s'esgolaven les il·lusions d'una transició decepcionant. No solsament ell, ans tota una generació ha estat i és àcida perquè la història que ens ha tocat viure així ho ha imposat. Com l'Ovidi Montllor, de vegades música de fons de les nostres converses.

Vaig fer en 1982 un llibret sobre un tema ara molt de moda i aleshores molt poc ”L'energía Solar” i li vaig proposar que fera la il·lustració de la portada. Així ho féu,i la seua obra es reproduí per milers en uns voluntariosos exemplars que es van editar.

Descanse en pau l' artista . Descanse en pau l'home.

El teu amic Guillem

 
11) 
 
No podem delegar en les generacions futures la responsabilitat lingüística que pertany a les generacions actuals.
 

Joan Tudela
Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com