Universitat de les Illes Balears
El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, davant la situació de confusió creada al voltant del tractament del gènere gramatical en documents emesos des de diferents instàncies, molt especialment l'administració pública i el món educatiu, vol manifestar les consideracions següents:
Algunes
propostes formulades sobre el gènere gramatical, el denominat llenguatge no
sexista, es basen en una encomiable voluntat de reflectir la igualtat entre
homes i dones, però es formulen a partir d'un coneixement insuficient del
funcionament de les estructures lingüístiques, per la qual cosa descansen sobre
nocions científiques falses. En efecte, la ciència lingüística, basant-se en el
concepte de marca, deixa ben establit que la llengua catalana i les
altres llengües romàniques tenen un sistema gramatical en què la categoria del
gènere constitueix una oposició en què un dels dos gèneres funciona regularment
com a terme no marcat quant al sexe (l'anomenat masculí) i l'altre com a terme
marcat (l'anomenat femení).
Les
prevencions contra el gènere no marcat vénen del fet que aquest gènere ha estat
anomenat tradicionalment masculí, una convenció terminològica que en el
parlar corrent i en l'àmbit de la lingüística es manté pel pes del costum, però
que no lleva al gènere dit masculí la seva naturalesa de categoria comuna sempre
que hom es refereixi a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar.
L'existència i l'ús de les formes no marcades de cap manera no pot ser
considerat llenguatge sexista i llenguatge discriminatori, com podria ser
implícit, per exemple, a l'acord normatiu de dia 10 de setembre de 2002 sobre
l'ús a favor d'un llenguatge no sexista en la documentació universitària. Al
contrari, les construccions que introdueixen artificiosament la segregació de
gèneres en el discurs (per exemple, “els nins i les nines juguen plegats (i
plegades)”) atempten contra el bon ús de la llengua, consagrat no només en les
gramàtiques, sinó també en la nostra tradició literària, fins i tot en les obres
que més conspícuament han expressat la necessitat d'igualtat entre dones i
homes. Per altra banda, són habituals les incoherències en documents que alteren
l'ús normatiu i tradicional del gènere quan es pot referir a persones. Aquestes
incoherències poden arribar, fins i tot, a crear dubtes d'aplicació de
disposicions normatives si l'intèrpret suposa que la segregació de gèneres s'hi
introdueix de manera voluntària i significativa (per exemple “Convocatòria
d'ajuts per a famílies amb nins i nines menors de tres anys”).
Ateses
aquestes consideracions, sol·licitam la modificació dels usos esmentats, que
s'haurien de corregir d'acord amb els criteris que exposam a continuació i que
haurien de ser els seguits sempre en la documentació de l'administració:
1. Sempre
que un text es refereixi a una persona concreta cal usar el gènere corresponent
al sexe d'aquesta persona.
2. Per a
referir-se a qualsevol col·lectiu d'homes i dones cal utilitzar les formes no
marcades de manera sistemàtica: els professors, els alumnes,
els estudiants, els signants, els destinataris, etc.
No s'han d'usar les formes dobles (els professors i les professores o
els professors/les professores) ni paraules abstractes o noms
d'institucions que poden dur a confusió. No és el mateix el Gerent o
la Gerent i la Gerència, el Secretari o la
Secretària i la Secretaria, etc.
3. Cal
distingir els càrrecs referits a persones concretes i els càrrecs com a figura.
En el primer cas s'ha d'usar el gènere pertinent (“la Rectora ha inaugurat
”,
“Cessament de la directora X”), mentre que en el segon s'ha d'usar la forma no
marcada (per exemple, en els Estatuts, “el Rector és el màxim responsable
”, "el
Síndic de Greuges vetlarà per..."). Les referències a places o ocupacions s'han
de fer amb la forma no marcada (“Es convoca una plaça de tècnic
especialista
”).
4. En
tota la documentació oficial (per exemple en l'expedició de títols) s'ha de fer
constar la forma no marcada: Títol de Graduat en Geografia, Títol
de Doctor en Física. La raó és que es tracta de nocions fixades,
independents del sexe del titulat, de manera semblant a la invariabilitat dels
termes drets d'autor o tinent de batle.
5. En
català les paraules professorat i alumnat són un calc de les
corresponents castellanes, i el model de llengua de l'administració pública i de
les instàncies educatives, que ha de ser genuí, hauria de prescindir de la
segona i reservar la primera per al significat que té en la majoria de llengües
europees (l'exercici, la funció i el càrrec del professor). En qualsevol cas,
aquestes paraules s'usen amb sentit de "col·lectiu", no de pluralitat, i no
tenen el mateix significat que els plurals de professor i
alumne. Així, per exemple, "En Miquel, na Maria i en Pere són
professors que m'han marcat" no és substituïble per "En Miquel, na Maria i en
Pere són professorat que m'ha marcat".
Els punts
1, 2, 3 i 4 són aplicables al català i a totes les llengües romàniques.
Palma, 26
de juny de 2009.
Article publicat en el DIARI DE BALEARS dilluns 7 de juny del 2010
Article publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA dimarts 8 de juny del 2010
http://www.dodeparaula.blogspot.com/
Una cosa és la revista 2000 i una altra 2.000 revistes. En un cas hi posem punt, en l'altre no. Per què? És un convenció tipogràfica. El primer és un ordinal, indica posició en una successió; el segon, cardinal, indica quantitat. Un número de loteria o la pàgina d'un llibre és un ordinal però el llegim com a cardinal (diem pàgina trenta-sis; no pas trenta-sisena), i quan té més de 3 xifres, en teoria, s'escriu sense punt. Però el punt és només un auxiliar que fa més fàcil llegir el número; no posar-lo sobta i ens crea un petit problema. 346231 costa més de llegir que 346.231. Això no passa, esclar, en el cas dels anys, que solen no tenir més de 4 xifres. Quan una convenció està assumida, el que sobta menys és respectar-la (és el cas dels anys), però quan no ho està i aplicar-la crea dificultats, ens hem de preguntar si té sentit seguir-la. També era una convenció escriure els congressos, festivals o campionats amb xifres romanes, i avui les xifres romanes van quedant reduïdes als segles i les dinasties. I és que les convencions, al final, han de ser útils, i és un signe de cultura deixar-les de seguir quan fan més nosa que servei.
Als anys 80, a Radio Juventud, el malaguanyat Jordi Estadella feia de Quico Bleda, reporter intrèpid i rei de les catalanades. Però avui pocs diuen sentir per oír i molts escoltar per sentir. Sents sovint a les converses de mòbil que un diu "No t'escolto". No és un mal educat; hi ha mala cobertura. I sobretot hi ha la interferència d'un ús castellà tolerat per la RAE i estès per la immigració hispanoamericana. Ahir mateix la del pis de baix em va dir que es feia aïllar la paret per no escoltar la conversa dels veïns. I quan jo li vaig dir que amb una mica de voluntat s'hauria pogut estalviar un munt de diners, em va mirar com si m'hagués tornat boig.
Ara fa un 8 mesos Quim Monzó denunciava en un article que l'eslògan "La Caixa de tots" era un aberrant calc del castellà, perquè de tots demana dir qui són els tots; no és un referent universal com de tothom, que seria, per Monzó, la paraula correcta. Com que el dilema tots/tothom ens assetja ("Cafè per a tots/tothom", "El català, cosa de tots/tothom", etc.), ho intentaré aclarir. D'entrada, no seria tan taxatiu com Monzó. Per mi dir de tots no obliga a dir qui són els tots. És cert que pressuposa un col·lectiu, però pot quedar implícit. A "Vindrà tothom" podem no saber qui vindrà i a "Vindran tots" sí que ho sabem. Però potser més important que això és que tots té una força inclusiva que no té tothom. Si el nen ens pregunta "Jo també m'he de morir?", l'espantarem més dient "Tots ens hem de morir" que no pas dient "Tothom s'ha de morir", perquè una 1a persona inclou més que una 3a. Per això, la publicitat defuig dir tothom. És més fàcil desentendre's del català si és cosa de tothom que si és cosa de tots. En el cas del cafè, la indeterminació i falta de vincle emocional abona el cafè per a tothom i, en el de la caixa, tothom és més correcte però potser no tan efectiu per atreure els clients. Patim per tothom pel perill que, per pressió del castellà, s'acabi fonent entre tots i tot el món. Hem fet de la interferència el sospitós habitual. I, de vegades, tenir sospitosos habituals no ajuda a trobar el culpable.
El català estàndard expressa la noció de probabilitat amb una perífrasi: "Serán las 10" és "Deuen ser les 10". El castellà fa un futur simple, serán, on el català fa un present perifràstic, deuen ser. Situats en el passat, el seu condicional, "Serían las 10", és el nostre imperfet "Devien ser les 10". Però el condicional se'ns empelta i acabem amb un deuria que barreja els dos sistemes. Tal com no diem "Deuran ser les 10" tampoc hem de dir "No sé què deuria pensar" sinó "No sé què devia pensar". Penseu-hi i ho veureu clar.
El prestigi d'una llengua es mesura per la literatura que és capaç de generar. El seu ús oral és molt important, però una llengua que no arribi al paper i a la literatura és una llengua amb molt poc futur. Això és el que li passa al català en l'administració de justícia, on està en vies d'extinció, tal com es desprèn de la dada sobre la llengua utilitzada en les sentències inclosa en la memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya corresponent al 2009.
L'any passat el nombre de sentències dictades pels jutjats i tribunals de Catalunya va arribar a les 250.537. D'aquestes, el 84,1 per cent estaven escrites en castellà, i la resta -un 15,9 per cent- en català. Aquest és el cinquè any consecutiu que hi ha un retrocés en el percentatge de sentències en la llengua del país en relació al total. Un descens constant, imparable, que dibuixa un panorama en què el català porta camí de convertir-se en una llengua testimonial en les resolucions escrites dels jutges.
L'ús escrit de la llengua contrasta amb l'ús oral que se'n fa als jutjats. Una enquesta sobre usos lingüístics va revelar que el 25 per cent dels judicis es fan en la llengua del país, dada que contrasta amb la del 15 per cent de les sentències.
En nombres absoluts, les quasi 40.000 sentències escrites en català que es van fer l'any passat suposen pràcticament el mateix nombre que el 2008 i fins i tot el 2006. Com que l'activitat judicial general no deixa de créixer cada any, l'estancament en l'ús del català és cada cop més evident.
La memòria no defuig aquest tema i subratlla la condició de "minoritari" del català en l'àmbit judicial. Com a solució es proposa fomentar l'aprenentatge de la llengua a través de cursos per a jutges, magistrats, fiscals i secretaris.
El problema no és, però, exclusiu dels jutges i magistrats, els advocats també tenen part de culpa en el fet que els nivells d'ús del català siguin baixíssims. La mostra més evident d'això és l'ús predominant de la llengua castellana en els recursos que es presenten davant la sala civil i penal del TSJC, l'ens que crea jurisprudència sobre el dret civil propi del país, dictat i promulgat pel Parlament. El 2009 la relació de recursos de cassació va ser de 16 presentats en català per 135 en castellà. Pel que fa als recursos de queixa, n'hi va haver un en català per 29 en castellà. Els cinc recursos de revisió i responsabilitat eren tots en castellà.
Pel que fa a les sentències civils que va dictar aquesta sala, 37 es van fer en català i 18 en castellà. Aquestes dades no existeixen en l'àmbit de la fiscalia, on l'ús habitual de la llengua en la documentació que es tramita i es presenta als jutjats és el castellà. L'administració intenta combatre el fenomen amb cursos de formació lingüística, però amb un èxit relatiu. L'any passat un total de 344 persones, entre jutges, secretaris i fiscals, es van inscriure en cursos presencials o d'autoaprenentatge, tant de llengua general com de llenguatge jurídic.
Nou llibre:
'Diccionari d'onomatopeies i altres interjeccions.
Amb equivalències en anglès, espanyol i francès'
Autors: Manel Riera-Eures i
Margarida Sanjaume
Editat per Eumo, 2010
Amb un repertori de més
de mil entrades d'onomatopeies i d'altres interjeccions, aquest diccionari és
una eina imprescindible per a persones que es dediquin a l'assessorament
lingüístic, la correcció, la traducció, la redacció, i els guions de cinema,
televisió i còmics.
Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume hi estableixen
un repertori exhaustiu i rigorós de les onomatopeies del català, amb indicació
de variables formals i polisèmiques, amb definicions, exemples, i amb
equivalències en anglès, espanyol i francès.
El diccionari arriba aquesta
setmana a les llibreries i podeu trobar-lo també a
http://www.eumoeditorial.com
Programa el Gust per la Lectura 2010-2011
Us informem de les lectures que el proper curs estaran relacionades amb el XVI Concurs El Gust per la Lectura adreçat a l'alumnat, per si us interessa incloure-les en la programació de lectures per al proper curs.
El concurs El Gust per la Lectura és una activitat adreçada a l'alumnat que compta amb materials didàctics de suport a la tasca docent i activitats complementàries associades, sense cost per al centre. Us animem a participar-hi.
http://blocs.xtec.cat/gustperlalectura/2010/05/27/lectures-10-11/
L'últim vaixell al Programa el gust per la lectura 2010-2011
Novel·la recomanada per l'Associació de Mestres Rosa Sensat
A la Revista Lletres Valencianes de la Generalitat Valenciana
http://dglab.cult.gva.es/Libro/articulos_lletres/lletres_13/13_otras_novedades/anell_ultim.pdf
Mediatk els conflictes Recursos educatius
http://www.mediatk.org/news/ca_ES/2009/02/26/0003/escriure-la-guerra-civil-l-rsquo-ultim-vaixell
Lectura recomanada per a una Biblioteca Escolar d'Educació Secundària Obligatòria pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGCC/Documents/Arxiu/SIS/Ficci%C3%B3,%20lectures%20recomanades%20per%20a%20ESO.pdfhttp://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGCC/Documents/Arxiu/SIS/Ficci%C3%B3,%20lectures%20recomanades%20per%20a%20ESO.pdf
Inclòs en Il·lustrar i Escriure la Guerra Civil, Guia de Lectura del Servei de Documentació de Literatura infantil i juvenil
http://w3.bcn.es/fitxers/biblioteques/xbenguerel/sdlijguerracivil.065.pdf
Llibres de literatura infantil i juvenil i de coneixements que tracten de la Guerra i la Pau del Consorci d'Educació de Barcelona.
http://blocs.xtec.cat/crpsarriasantgervasi/files/2009/01/literatura_guerra_i_pau.pdf
85.832 alumnes participen al
XII Premi Sambori escolar de literatura en valencià
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2313&Itemid=1
La Penya llevantinista Tòtil
es presenta a la xarxa en valencià
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2321&Itemid=1
Les Trobades 2010 apleguen
més de 22.000 persones i arribaran al Cap i Casal el 9
d'Octubre
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2325&Itemid=1
La nova sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià, que resol un recurs interposat per STEPV contra les convocatòries de 2008, per les quals es convocaven les oposicions per als cossos de mestres i de secundària sense reconéixer la llicenciatura de Filologia Catalana entre els títols que acrediten el coneixement preceptiu de valencià, suposa un pas més respecte a les nombroses sentències anteriors favorables a l'acceptació d'aquest títol.
Aquestes declaraven inadmissible qualsevol aplicació de les ordres que, en la pràctica, no acceptara Filologia Catalana, independentment de si aquestes ordres incloïen o no de manera explícita la llicenciatura en qüestió. Però ara, el TSJCV va més enllà en els seus requeriments i declara que per a ajustar-se a dret les llistes de titulacions que acrediten el coneixement de valencià han d'incloure la llicenciatura en Filologia Catalana.
A més, el tribunal és especialment contundent quan recrimina al govern valencià l'incompliment reiterat de les sentències. En aquesta última, imposa costes per la «manifesta temeritat» del govern valencià «en reiterar, incomprensiblement, l'omissió qüestionada sense respectes a les decisions judicials fermes, anteriors i conegudes, i faltar, reiteradament, a la seua obligació».
El sindicat STEPV interpreta que aquesta greu advertència del tribunal per l'incompliment de les sentències i la claredat en l'exigència d'inclusió de Filologia Catalana «fan que Camps puga trobar-se amb un nou front en els tribunals si el seu govern persisteix a desafiar les decisions dels jutges».
El Consell acumula ja, entre el Tribunal Superior valencià, el Suprem i el Constitucional, 36 sentències en contra respecte a la unitat del català i contra les seues pretensions de separar-ne el valencià, 29 de les quals corresponents a les successives convocatòries d'oposicions des del 2002 fins enguany.
Precisament, en la darrera convocatòria, del 27 d'abril proppassat, el govern valencià recorria al circumloqui de citar el Reial Decret 1964/1994, que recull el títol de Filologia Catalana, per evitar així posar literalment en les ordres el terme «català».