InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 329 (dilluns 07/06/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan Solà - Independència
 
2) Gabriel Bibiloni - Olfacte, castellanisme?
 
3) Antoni Llull Martí - El chef, el jefe i el cap
 
4) Màrius Serra - Postres?
 
5) Quim Gibert - La llei del silenci
 
6) M. Carme Junyent - Contra la dictadura lingüística
 
7) Conferència: “Els joves davant el multilingüisme: propostes des del màrqueting lingüístic”
 
8) TALL DE TV3 A MORELLA. Nota de prempsa del Centre d'Estudis dels Ports / El govern valencià amenaça amb una multa milionària l'Ajuntament de Morella si no apaga el repetidor de TV3
 
9) Joan Tudela: La immersió escolar en català està molt bé; però és encara millor la immersió social en català.
 
 
1)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 3 de juny del 2010
 
 

Independència

 

Des de fa mesos la paraula independència ha passat a ser una paraula de circulació normal. Ha deixat de ser tabú. L'han assumida tant algun partit polític vell o de nova creació com altres col·lectius encara no formalitzats com a entitats polítiques. Algun alt representant nostre encara no gosa exportar-la i de moment parla de desafecció o d'algun símptoma equivalent. Però alguna cosa és: no podem pas pretendre que d'avui per demà una part important de la nostra classe política i de la nostra massa social faci un tomb complet en la seva manera de sentir, de pensar, de desitjar i d'actuar. Sobretot tenint en compte el poder enorme que hi ha al darrere de l'altra manera de pensar, de sentir i d'actuar: tota la maquinària estatal, tot el ròssec de segles i tota la capacitat dels grans mitjans de comunicació.

El moviment "X decideix" (on X és cadascun dels pobles i ciutats que es decideixen a organitzar les votacions populars per la independència) va fent camí des del dia memorable que es va engegar a Arenys de Munt. Però al darrere d'això van apareixent manifestos que essencialment coincideixen en el mateix pensament: ens cal replantejar seriosament la nostra vinculació a l'Estat espanyol. Des de l'editorial unitari de nombrosos rotatius catalans fins a «El dilema espanyol» del 21 de maig. I a la vora dels manifestos idològics es van formant propòsits més concrets d'organitzacions polítiques.

Esmentaré dues d'aquestes organitzacions: el Moviment per la Independència (MxI), que pretén constituir una Assemblea Nacional Catalana en pocs mesos, i el Manifest per una Conferència Nacional del Sobiranisme (CNS), que pretén anar encara més de pressa i estar disponible per a les eleccions del novembre. Totes dues són d'ideologia transversal: és a dir, volen aplegar totes aquelles persones que tinguin com a denominador comú la voluntat de traballar per la independència de Catalunya, provinguin d'on provinguin, siguin o no siguin polítics de professió, pertanyin a ideologies de dretes o d'esquerres. La pressa de l'escrit divulgat per la CNS es justifica de manera contundent, i jo crec que inapel.lable, amb aquesta afirmació: «Tal com ha evolucionat la nostra societat, l'estancament en l'autonomisme conduiria lentament però inexorablement al declivi industrial, l'empobriment de les classes populars i la definitiva espanyolització cultural i lingüística del nostre país. És a dir, significaria per a la nació catalana l'acceptació tàcita d'una mort dolça». En efecte, cada dia és més clara la sensació que «això» s'està acabant: «això» és la possibilitat de Catalunya de mantenir la seva personalitat en tots els sentits, de no ser absorbida definitivament per aquest gran monstre anivellador, despersonalitzador.

Els aspectes positius de tot plegat són molt importants. El primer és la normalització de la idea, el fet que hagi arrelat profundament en l'imaginari de moltes persones i no pas per simples sentiments vagues sinó per qüestió d'economia, de llengua, de pensament general sobre les realitats humanes. El segon és el simple fet que s'hagi mobilitzat, sacsejat, estimulat una part important de la societat. El tercer, un altre fet molt simple però essencial: la implicació de la joventut en tots aquests moviments, amb l'experiència múltiple que això significa per a ells.

També hi ha algun perill, que caldrà mirar d'esquivar. El més important és que tot plegat no es quedi en manifestos, cosa que podria significar un desinflament de les il.lusions. Ens cal un líder experimentat i intel.ligent, capaç d'aglutinar una força que és molt sincera i extensa; d'escampar-la per la massa de la població; i de contrarestar els poderosos entrebancs que, no siguem ingenus, es trobarà pel camí.

 

Joan Solà

 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabilitat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
2)
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 29 de maig del 2010
 
Amb bones paraules
 
 
Gabriel Bibiloni

 

Crec que tenim elements per a establir la hipòtesi que olfacte, amb totes les variants històriques (olfacte, olfat, olfato i olfacto) és un hispanisme. He dit hipòtesi, i òbviament he d'afegir tot d'una —perquè ningú no llegeixi coses que no he escrit— que en aquest article no propòs eliminar aquesta paraula de la nostra parla. El meu propòsit només és mostrar el món de la interferència lingüística, un món fascinant, amb una part important encara inexplorada, un món ple de sorpreses i de coses que no semblen allò que són.

La paraula olfacte va ser inventada per Pompeu Fabra. O possiblement per algú altre, però Fabra la va posar en circulació. Els diccionaris Alcover-Moll i Coromines atribueixen el primer ús del mot a Joaquim Ruyra (un text de 1928), però la paraula apareix al Diccionari ortogràfic de 1917. En tot cas, és del segle XX. I què deien abans per a dir olfacte?

En llatí hi ha dues paraules per a designar aquest sentit: odoratus, que dóna el francès i l'occità odorat, i olfactum, que dóna l'espanyol olfato (abans olfacto) i el portuguès olfato. L'italià té les dues formes (olfatto i odorato). També l'espanyol antic tenia les dues formes (olfacto o olfato i odorato), però aviat es va imposar la primera i oblidar la segona. Cal tenir en compte que la forma olfato respon a una llei fonètica del castellà, de reducció del grup ct, que ha provocat paraules com respeto, contrato, trato, objeto, sujeto, etc., que en català mantenen el grup inalterat.

En català medieval sembla que no hi ha cap derivat de olfactum, mentre que sí que hi trobam la forma odorat. El diccionari Alcover-Moll n'aporta un exemple de Sant Vicent Ferrer. Però aquest punt de la llengua medieval roman bastant fosc i caldria explorar-lo. Caldria veure quina era l'extensió de l'ús de la paraula odorat. El Thesaurus puerilis d'Onofre Pou (1575), per exemple, quan parla dels sentiments corporals —perquè sentit també deu ser un hispanisme, introduït en el segle XVI o XVII—, esmenta la oïda, la vista, lo gust, lo tocar i lo sentiment de l'olre. En el diccionari llatí-català de Nebrija-Busa (XVI) es dóna sentit de l'olor com a equivalent català del llatí olfactus.

L'única forma que es va introduir en el català és olfacto, i això pareix que va ser en el segle XVI o el XVII, quan la llengua culta de les classes superiors començava a castellanitzar-se. Repetesc que en aquell moment en castellà es deia olfacto. Per la forma del mot i pel moment caldria considerar que és un hispanisme. El Gazhopylacium catalano-latinum (1696) de Joan Lacavalleria registra només olfacto. I en els diccionaris del XVIII i del XIX trobam olfat i olfato, i alguns registren també olfacto com a mot antic. Els de Ros (1764) i Sanelo (1800) duen olfat (dada treta de Coromines); el d'Escrig (1851) du olfat, to; el d'Esteve, Belvitges i Juglà (1803), olfato (i olfacto, qualificat d'antic); el d'Antoni Figuera (1840), olfato; el Labèrnia (1839) porta olfat o olfato (i olfacto, qualificat d'antic). Fabra es va trobar, doncs, amb un país que deia olfat i olfato, i va deixar ben clar que d'un llatí olfactum no podien sortir mai aquestes paraules en català. I va codificar la forma olfacte, que és la que hauria vingut del llatí olfactum amb les lleis de l'evolució lingüística de la nostra llengua. Sens dubte, de olfactum no pot sortir mai en català ni olfat ni olfato. Però si no hagués entrat la forma castellanitzant olfacto, olfato o olfat, ara probablement no tindríem olfacte. De la mateixa manera que si no hagués entrat el castellanisme assunto, ara no tindríem assumpte (vegeu l'article del 19 de juliol de 2008). No hi havia cap raó perquè la hipotètica paraula llatina assumptum donàs en català assumpte, ni donàs res, com no dóna res en les altres llengües romàniques. Assumpte i olfacte són catalanitzacions de castellanismes, si bé olfacte pot tenir més justificació, per l'entorn romànic. No sols això sinó que hi ha una sèrie de termes científics de la mateixa arrel que són indispensables (en el DIEC, olfacció, olfactiu, i olfactori). També en francès i anglès, llengües que no tenen el mot olfacte, hi ha termes moderns (del segle XX) encunyats amb el formant llatí olfact- (en francès, olfactique, olfactologie, olfactomètre, olfactométrie, olfactophobie, etc.).

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 137)
 
El chef, el jefe i el cap
 
 
Antoni Llull Martí
 
 
Una cosa que pot venir de nou a alguns lectors és que el mot francès chef, del que prové el castellà jefe, procedeixi del llatí caput, que és tant com dir ‘cap'. Chef, que s'usa internacionalment per designar el cuiner en cap d'un hotel o restaurant, catalanitzat amb la forma xef, no s'usa actualment en francès per a designar el cap en sentit anatòmic, per a la qual cosa s'utilitza el mot tête, germà del nostre ‘testa', però el trobam en algunes frases fetes, com les que es refereixen al cap d'un sant com a relíquia sagrada: le chef de saint Jean ‘el cap de sant Joan'. Amb el sentit de ‘director, responsable, cap', chef té en francès un ús més extens que el corresponent castellà jefe (agafat d'aqueix mot francès), i així diuen chef d'orchestre a un director d'orquestra i chef de famille al cap d'una família. Ja en temps antic, el mot francès passà a l'anglès, llengua en la qual prengué la forma chief, pronunciada avui en dia «txif», i tant pot aplicar-se a qui comanda una tribu d'indis pells roja (a Red Indian chief) com a un magistrat que presideix un tribunal (Chief Justice). En la majoria de casos, podem traduir chef, chief i jefe per cap en la nostra llengua.

Chef amb el sentit de ‘principal' es troba també als composts chef-d'oeuvre ‘obra mestra' i chef-lieu ‘poble o ciutat que és cap de comarca o de divisió administrativa'.
 
Un cas curiós que m'ha vingut a la memòria és que a França hi ha una població que es diu Saint-Chef, que és com si diguéssim «Sant Cap». No existeix ni ha existit mai tal sant. El cas és que el primitiu nucli que constituí la població que ara és així anomenada, es formà al voltant d'un antic monestir benedictí, la fundació del qual fou atribuïda a sant Teuderi, del qual, dins la capella de l'esglèsia del poble que li estava dedicada s'hi conservava, segons la tradició, el seu cap, i puix que es tractava d'un sant de nom inusual, pràcticament desconegut dels feligresos, la gent arribà a creure que la relíquia del «sant cap» corresponia a un sant d'aquest nom, i Saint-Chef acabà essent la denominació de la localitat.

 
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 3 de juny del 2010
 

Motacions

per Màrius Serra

Postres?

Ja he parlat aquí de l'esplèndid portal Rodamots, creat per Jordi Palou a la manera de l'AWAD anglès: un mot cada dia. Rodamots té versió impresa (a Empúries) però la seva raó de ser és la xarxa. Fa poc el mot del dia era l'expressió “per postres”, dues paraules que no apareixen seguides en cap dels diccionaris catalans més consultats: ni al GDLC d'Enciclopèdia, ni al normatiu DIEC, ni al DCVB d'Alcover-Moll ni al D62 de López del Castillo. En canvi, els rodamotaires han descobert que els mots per i postres apareixen vinculats al DCC (català-castellà): “per postres fam (per si no fos prou) para postre; por si fuera poco”. (Noteu que, aquí, fam no vol dir pas gana sinó familiar). I, en el sentit contrari: “para postre fig fam a sobre; a més a més; per millor adobar; per més sarcasme”. A Can Rodamots troben estranya l'expressió castellana “para postre”. La veritat és que sembla una catalanada. Però encara resulta més estrany que cap de les quatre traduccions que proposa el DCC no sigui “per postres”, com si fos un castellanisme tan flagrant com aquell “a la fi i a la postre” (sic) que perpetrava l'exàrbitre Sergi Albert quan exercia de comentarista a TV3. 

 
5)
 
La llei del silenci
 
«L'aragonès i el català són llengües pròpies i històriques de la nostra Comunitat Autònoma», assenyala l'article 2 de la Llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d'Aragó aprovada el 17-12-09 a Saragossa. És una llei que arriba més per la pressió del Consell d'Europa, en tant que òrgan vetllador de la Carta Europea de les Llengües, que no pas per una demanda popular. La indiferència social s'explica perquè el gruix de la població no considera que parli català (o que el que parlen no és ben bé català), tot i que científicament no n'hi ha cap dubte. Així mateix, hi ha franjolins que rebutgen sorollosament (i, a voltes, agressivament) qualsevol iniciativa en bé de la nostra llengua. El darrer episodi, en el moment de redactar aquest text, es va produir a La Codonyera (Matarranya) el 20-3-10 quan uns veïns i la plataforma No Hablamos Catalán van rebentar un acte sobre la nova llei amb consignes Chapurreau sí, català no, No sem analfabetos, parlem chapurriau, Chapurriau parlat, escrit no. 
 
Paral·lelament, no passem per alt que en el decurs dels darrers trenta anys, han existit grups actius que mai han deixat de reivindicar per al català un marc legal digne a la Franja de Ponent. Aquests darrers, de seguida han constatat que la llei de llengües aragonesa ha nascut del tot coixa. Tan és així, que és una llei que no reconeix els drets dels catalanoparlants (el català continua sense ser oficial) i, en conseqüència, l'aprenentatge de la nostra llengua a l'escola és voluntari (l'anglès i el francès, en canvi, són assignatures obligatòries), tal com passa amb la religió. Malgrat que es tracta d'una llei molt poc consistent per al fi pel qual s'ha creat, almenys ara existeix un text legal que fa servir la denominació català per referir-se a la llengua dels franjolins. I, per tant, fins i tot els més escèptics han hagut d'acceptar que la situació de la llengua catalana ha fet un pas endavant. En la mesura que s'apliqui, prompte ens adonarem si el pas ha estat de formiga o d'elefant.
 
Precisament perquè té tota la pinta de ser una llei molt poc consistent, quan tot just feia dos mesos de la seva aprovació, l'actual consistori fragatí, dirigit pel PP i PAR, no ha tingut el més mínim inconvenient a iniciar els tràmits de substitució dels noms de cinc carrers del polígon Fraga Est, dedicats a oficis d'antany (bataners, vencillaires, matalasseres, casillers, adobacossis), avui desapareguts. No oblidem que tant al Baix Cinca com en altres punts del món rural, la producció agrícola va configurar amb el pas del temps un vocabulari plenament arrelat a la terra i, per tant, genuïnament nostrat. I no sempre fàcil de traduir a altres idiomes sense tradició en el sector. L'equip de govern municipal justifica la substitució d'aquestes denominacions catalanes a causa dels suposats malentesos que provoquen entre els transportistes, la major part dels quals són forasters. Rebatejar els carrers amb noms més fàcilment identificables, com ara els dels cinc continents (escrits en castellà), és una manera de dir que allò fragatí, franjolí, català, és poc funcional per als temps que corren. El missatge és molt clar: desarrelar-nos no ens ha de doldre si és en favor d'un cosmopolitisme buit i castellanitzador. Que el principal ajuntament de la Franja no tingui escrúpols a l'hora d'eliminar tot allò que pot sonar català delata metafòricament la manca de força amb la qual la nova llei desembarca en el panorama polític. Mentre el patrimoni lingüístic autòcton és tractat com una andròmina, l'ajuntament fragatí manté en el nomenclàtor carrers dedicats a l'Alcazar de Toledo i a altres referències franquistes, tot i l'existència d'una llei de la memòria històrica que obliga a retirar dels llocs públics la simbologia feixista.
 
Justament perquè els catalanoparlants de la Franja continuen per llei sent invisibles, en no haver aconseguit ser subjectes de ple dret, fa que la travessa del desert en bé de l'oficialitat del català, encara que no sigui un clam de majories, continuï tenint sentit. I és que si no trenquem el silenci que ens fa invisibles, el silenci ens trencarà a nosaltres.
 
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències
 
 
 
6) 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 23 de maig del 2009
 
 
M. Carme Junyent
 
Durant molts anys, he anat explicant als meus alumnes d'antropologia lingüística que és molt important aprendre a destriar allò que és universal d'allò que és cultural en la llengua, perquè aquest és el fonament de la nostra disciplina: si un tret és universal no el podem correlacionar amb trets culturals. Tampoc no hi podem correlacionar trets que estan regits per la gramàtica, la qual segueix les seves pròpies lleis. Un dels exemples clàssics per il·lustrar aquest fet és el del gènere gramatical, que tan sovint es confon amb una marca de sexe. Aquesta confusió és a l'arrel del desgavell de la llengua no sexista. Quan els explico això sempre els dic que aquesta és una guerra perduda, que no hi tenim res a fer a part del nostre granet de sorra individual, perquè després de tot el que s'ha invertit en aquest esbudellament de la gramàtica, ara qualsevol rectifica.

Però la cosa comença a ser preocupant. D'una banda, sembla que aquesta opció s'ha convertit en norma en tots els textos que publica la Generalitat i de la mateixa manera que per aquesta
raó et censuren textos (ja m'hi he trobat), tampoc s'admeten projectes que no facin ús d'aquestes normes (algun conegut meu s'hi ha trobat), per no parlar de les correccions a les intervencions
orals públiques (algun col·lega meu s'hi ha trobat).D'altra banda, si algun home s'hi ha manifestat en contra, immediatament se l'ha desqualificat per ser membre de la classe opressora. I això
encara és més greu. No entenc que pel fet de ser home, se't consideri un inútil a l'hora de dir la teva sobre coses que afecten les dones (si és que n'hi ha alguna, que només les afecti a elles). Però aquesta discriminació per raó de sexe sorgida del feminisme és tota una escenificació de la víctima convertida en botxí. Discriminació i censura, és evident que no era això.

El pitjor de tot és que amb aquestes normes de visibilització és quan realment ens discriminen. Fa uns anys, Josep M. Espinàs podia ironitzar autodesignant-se “home de fer feines”, però no sé quina dels alts càrrecs que es volen fer visibles es presentaria com a alta càrrega. No sé si les dones dels Minyons de Terrassa volen ser minyones, ni, si mai s'arriben a ordenar dones sacerdot, voldran ser sacerdotesses. El que sí que és cert és que les poetes no volen ser poetesses. Tampoc no sé si Angela Merkel vol ser cancellera, però ben segur que prefereix ser la millor canceller que la millor cancellera de la història d'Alemanya. El malentès  de tot plegat segurament rau en l'equivalència gènere = sexe, però casos com el clau/la clau, el son/la son, el llum/la llum mostren que l'oposició de gènere només a vegades correspon al sexe, fins i tot en el cas que ens referima persones (cortesà/cortesana, home públic/dona pública, etcètera). Si això és possible és perquè el gènere masculí inclou el femení (o bé no en diu res), i en els casos que l'inclou, si el desdoblem és perquè considerem que un i altre –homes i dones– són diferents. De lamateixa manera que no diem“catalans i barcelonins” o ens escandalitzen oposicions com “ciutadans i immigrants” perquè impliquen una diferència, per què diem“pares i
mares” com si fossin diferents quan tota la vida hem dit tranquil·lament “Els meus pares van fer pasqua abans de rams” o “Vaig a sopar a casa els pares”?

Tot això no passaria d'anècdota, o si més no de font d'exemples per a cursos de llengua, si no fos perquè aquest model es vol imposar amb totes les conseqüències, comportament inclòs. Un
dels exemples emblemàtics de l'èxit d'aquest model és aquell que diu que quan la mestra anuncia “Poden sortir al pati tots els nens que hagin acabat els deures”, les nenes es queden assegudes perquè no s'hi veuen reconegudes. I és clar, són dones, que n'aprenguin, que es quedin a casa planxant mentre els homes van al futbol.
 
7) 
 
Conferència: “Els joves davant el multilingüisme: propostes des del màrqueting lingüístic”

En aquest acte es difondran alguns dels principals conceptes teòrics i metodològics pel que fa a la disciplina del màrqueting en relació amb el posicionament de la llengua en diferents àmbits d'ús, tenint en compte el marc actual de globalització econòmica i desenvolupament tecnològic en què els joves de la nostra societat necessàriament han de dominar almenys tres llengües o més per participar activament en les diferents esferes de la vida quotidiana, en un marc global i sostenible també per a la llengua catalana.

Per altra banda, en aquesta sessió també es donaran a conèixer en primícia les dades més rellevants sobre l'estudi qualitatiu quant a la percepció que tenen els joves entorn de l'ús d'altres llengües, a més del català i el castellà en el si de la nostra societat, que s'ha dut a terme des de la Càtedra Linguamón-UOC, i de què s'està elaborant una primera edició en suport paper.

Ponents

Ester Franquesa Bonet, especialista en màrqueting lingüístic, política i planificació lingüístiques

Miquel Strubell Trueta, professor de Política i Planificació Lingüístiques, secretari executiu de la Càtedra Linguamón-UOC

Organització

Càtedra Linguamón-UOC

Professorat de Política i Planificació Lingüístiques (UOC)

L'acte tindrà lloc el dia 9 de juny de 2010, a les 17.00 h, a la Sala Tony Bates de la seu institucional de la UOC a Barcelona (Av. Tibidabo, 39-43).
 
8)
 
TALL DE TV3 A MORELLA. Nota de prempsa del Centre d'Estudis dels Ports

El Centre d'Estudis dels Ports, entitat fundada el 1983 dedicada a la recerca científica, la promoció del valencià i la defensa de la comarca dels Ports, manifesta la seua més enèrgica condemna, repulsa i fàstic per l'orde de la Generalitat Valenciana que obliga l'Ajuntament de Morella a cessar les emissions de TV3 (i d'Aragón TV) des del repetidor municipal en el termini de cinc dies, sota l'amenaça de MULTA D'UN MILIÓ D'EUROS.
 
Més enllà de les consideracions fonamentals sobre la llibertat d'expressió i l'oferta televisiva en la nostra llengua, generals a tota la situació arreu del País Valencià, volem manifestar el següent:
 
1. La comarca dels Ports té unes profundes relacions històriques amb els seus veïns del nord, Aragó i Catalunya, des d'abans de Jaume I, que no les podrà desfer la política de terra cremada de l'actual Consell amb la nostra comarca, per molt pudents que es posen. Això inclou la nostra manera de ser, formal i seriosa, pròpia dels nostres veïns, no com altres.
 
2. La nostra manera de ser valencians és parlar valencià (o castellà aragonés a Olocau) i per tant si ells tenen un altre model de servilisme lingüístic (castellà espardenyat, xinés...) és el seu problema. Nosaltres som com cal i considerem – desgraciadament!- més estrangera Canal 9 que TV3.
 
3. Portem un quart de segle mirant TV3, abans que la resta de País Valencià. I l'apreciem, nosaltres i els centenars de milers de turistes que ens visiten.
 
4. Som de poble i per tant no som imbècils. A ningú se li escapa que si han escollit este moment és perquè han de tapar coses roïnes i s'aproximen les eleccions municipals i nacionals.
 
Per tant:
 
1. Oferim el nostre SUPORT INCONDICIONAL a les mesures legals que puga empendre l'Ajuntament durant estos cinc dies per aturar l'atac.
 
2. Si finalment l'Ajuntament de Morella (com el de Catí fa unes setmanes) es veu obligat a ser còmplice de la censura per l'amenaça milionària, que cap poble d'esta desèrtica comarca pot pagar, EL CENTRE CONVOCARÀ LA CIUTADANIA DE LA COMARCA per valorar la situació i mirar les possibilitats de protesta, com exercir el dret de manifestació o la sol·licitud als ajuntaments de la comarca per a que tramiten davant les Corts Generals espanyoles l'annexió a Catalunya o l'Aragó i marxar d'una casa on no ens volen deixar ser valencians.
 
CENTRE D'ESTUDIS DELS PORTS
 
Carles Ripollés Querol
 
Secretari
 
CENTRE D'ESTUDIS DELS PORTS
 
---------------------
L'Ajuntament de Morella ha rebut una carta des de Presidència de la Generalitat que l'insta a desconnectar les emissions de TV3 (i de 3/24, Canal 33 i Super 3/300) i d'Aragón Televisión sota amenaça d'una multa entre 500.000 i un milió d'euros.

L'alcalde de la localitat, el socialista Ximo Puig, ha assegurat que tractarà d'impedir el tancament, però no descarta l'acatament de l'ordre si, al remat, no troba «solucions de caràcter legal».

El termini per a executar l'apagada conclou el pròxim dilluns. El repetidor dóna cobertura no només a Morella sinó a diversos municipis dels Ports.

 
9)
 
La immersió escolar en català està molt bé; però és encara millor la immersió social en català.
 
Joan Tudela
 
Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com