Lliçons
El
dia que el Barça va guanyar
Més d'un comentarista hi va afegir el que tothom va repetint des de fa mesos i anys: l'important d'aquest equip no són els valors individuals (de Xavi, de Messi, d'etc.), que aquests al capdavall els dóna generosament la natura; no: són «els valors treballables», deia Manel Fuentes, una distinció decisiva en aquest cas i en tants altres de relacions humanes. ¿Què és al cap i a la fi un equip de futbol sinó un grup de joves, de vegades encara molt tendrets, plens de pulsions i necessitats i enveges i desitjos i dubtes i ganes de treballar bé? Potser no havíem vist mai un entrenador que tothom lloés precisament per haver sabut cohesionar aquest grup.
I
més d'un jugador hi va afegir que el Barça ha sigut objecte d'una gran campanya
mediàtica agressiva de Madrid, però que «hem estat units i no han pogut amb
nosaltres». Ho van dir ells i ho diuen les webs dels rotatius El Mundo i Marca. A la roda de premsa del partit de
Champions Dinamo de Kiev-Barça (desembre del 2009), Guardiola va parlar, com fa
sempre, en totes les llengües que sap (i cal treure's el barret: parla amb
naturalitat almenys en quatre); i els ucraïnesos es van sentir encuriosits amb
el català i ell els va dir que som un país amb llengua pròpia i l'usem, i que
ell a les rodes de premsa respon en català, en castellà, en anglès o en italià
si el periodista li pregunta en aquestes llengües, ves si era fàcil i
transparent i lògic i natural i pacífic; i ells el van aplaudir; ells sí, però
El Mundo va llançar als seus
innombrables ciberlectors aquesta «pregunta» (retòrica) enverinada: «¿Le parece
bien que Guardiola utilice
El
mateix dia es produïa a Barcelona el gran, colossal escàndol de la consulta
sobre
Gabriel Bibiloni
L'article "De serbis i altres gentilicis discutibles", publicat fa dos dissabtes, ha generat una bona quantitat de reaccions i consultes sobre la problemàtica dels gentilicis. Per això no serà sobrer fer-ne un altre article.
Els gentilicis són com la resta de les paraules: uns són patrimonials, existents des del moment en què la llengua s'estava formant i resultat de l'evolució de gentilicis llatins. Uns altres la immensa majoria s'han anat incorporant a la llengua posteriorment, ja sigui aplicant mecanismes interns de derivació, ja sigui com a manlleus d'altres llengües, entre elles el mateix llatí (cultismes). Per exemple, grec, francès i alemany són paraules evolutives, sorgides dels mots llatins graecu, francense, alemannu; eivissenc és un gentilici format per derivació a partir de Eivissa; europeu és pres com a cultisme del llatí europaeus; i extremeny és pres del castellà extremeño.
La quasi totalitat dels gentilicis catalans s'han format aplicant al topònim un sufix dels que la llengua té disponibles, uns molt productius (com els que veiem a andorrà, mallorquí, eivissenc, solsonès, formenterer, etc.) i uns altres que semblen veritablement insòlits (bugerró, selvatgí, mariando). I de vegades el gentilici es forma per procediments diferents de la sufixació (taujà, de Santa Eugènia de Mallorca).
Pel que fa als gentilicis corresponents a topònims estrangers i llevat d'un petit nombre que deriven directament del llatí vulgar, els papers oficials diuen que s'han format aplicant un determinat sufix, però la veritat és que són manlleus. És a dir, el procés pot ser un fenomen de sufixació però calcant el mecanisme operat en una altra llengua. Per això molt sovint però no sempre el gentilici català i el gentilici de la llengua que el crea originalment coincideixen en el sufix. I per això sovint les diverses llengües presenten aquesta coincidència. Diem maltès i no maltenc ni maltí ni malter ni maltià, igual que es diu maltese en francès, anglès i italià, maltés en espanyol, maltês en portuguès, etc. De la mateixa manera, són gentilicis manllevats a la llengua original o a una llengua internacional napolità, moscovita, xipriota, monegasc, bretó o malgaix, formes coincidents en les diverses llengües del voltant.
Tanmateix, no podem perdre de vista el fenomen de la subordinació del català a l'espanyol i el fet que tota novetat lingüística ens arriba a través d'aquesta darrera llengua. En general, els gentilicis apareguts després de l'Edat Mitjana ens han vingut via espanyol, i només una tasca codificadora, de laboratori, i la consegüent vehiculació social han aconseguit de substituir alguns d'aquests gentilicis per altres considerats més desitjables. És interessant observar com el Labèrnia, el millor diccionari català del segle XIX, registra gentilicis amb forma clarament espanyolitzant, com caldeo, cananeo, europeo, húngaro, polaco, xino, i altres amb forma avui superada, com parisiench o parisiense. A partir de Fabra hem vehiculat formes com paquistanès (en lloc de paquistaní), polonès (en lloc de polac), romanès (en lloc de rumà), ucraïnès (en lloc de ucranià), bosnià, iranià, iraquíà, israelià o kuwaitià (en lloc de bosni, iraní, iraquí, israelí i kuwaití), o altres com canadenc o londinenc, amb terminació que tampoc no coincideix amb l'espanyola.
Un apartat interessant és el dels gentilicis hispànics acabats en -enyo. El català no fa servir el sufix -eny per als gentilicis lligats a topònims del país. De fet, és un sufix que ens és estrany i que no té cap llengua llevat de l'espanyol. Per això amb encert hem aplicat altres sufixos als gentilicis que l'espanyol fa acabar en -enyo, i hem fet angolès, congolès, moçambiquès, brasiler, però no hem defugit madrileny, extremeny o malagueny. Amb alguns gentilicis hispànics americans sembla que hi ha usos divergents i que l'afer no està ben resolt. El DIEC, d'una banda, du costa-riqueny, hondureny, panameny i porto-riqueny, mentre que en altres casos permet l'alternança entre un sufix -enc considerat preferent (nicaragüenc, salvadorenc) i el sufix -eny considerat secundari (nicaragüeny, salvadoreny). Altres fonts, però, prefereixen costa-ricenc o costa-ricense, hondurenc, panamenc, porto-ricenc o porto-ricense.
Finalment, crec que cal defensar amb energia alguns gentilicis ben catalans, antics i irrenunciables, que ara són tristament substituïts per formes espanyoles. El cas més emblemàtic podria ser lisbonès, al qual ha usurpat el lloc l'engendre lisboeta. Igual que és una vergonya que el català contemporani hagi substituït el topònim Lisbona, àmpliament usat pels nostres clàssics i per totes les llengües europees, per la forma espanyola Lisboa. És igual si també és portuguesa: en català no hi ha dubte que ha de ser Lisbona.
per Màrius Serra
Sanguines?
M'acullo a aquesta varietat de
taronges de suc vermell per fer-me ressò de la mort del meu president. No, no
parlo ni de Van Rompuy (sic) ni de Zapatero (sic, encara) ni de Montilla
(encara) ni de Laporta (encara). Parlo del poeta Edoardo Sanguineti, president
del grup d'escriptors Oplepo al qual pertanyo (encara). A mig any de festejar el
seu vuitantè aniversari a Nàpols, en una de les trobades oplepianes, m'arriba la
notícia de la seva mort. L'últim text de Sanguineti ha estat, justament, el
sonet “epilogo, ovvero sonetto”, publicat en una de les plaquetes de l'Opificio
de Letteratura Potenziale. Fa així: “posso anche, caro mio, chiudere in versi/
spiegando che si illude, per sedurre/ (e molto ci si illude) con diversi/
accorgimenti: vedi che ridurre/ a tutto si può un niente (con perversi,/ come
noi, poliformi) onde condurre/ il tutto a un niente (e qui, bene conversi/ e
convertìti, è possibile addurre/ esempi, i favorevoli, gli avversi,/ senza fine,
onde, quindi, indurre e abdurre/ abducendo, inducendo, i presi, i persi/ che noi
saremo: e aiuto, occurre, accurre!)/ lunga è la storia, e me, qui, mi congedo:/
io ho detto e molto e poco, forse, credo:”
Sóc un admirador bocabadat del que en podríem dir tecnologia comunicativa. L'aparició d'un telèfon de paret o de sobre taula sense cable, que et permetia parlar amb qui et trucava passejant-te pel pis, va suposar per a mi una petita meravella. Després va ser el mòbil.
La meva modernització en el camp de les comunicacions s'ha
acabat amb el telèfon mòbil. Reconec que és molt pràctic. Això sí, només el faig
servir d'acord amb el seu nom: telèfon. No l'utilitzo com a agenda, ni com a
calendari, ni com a màquina fotogràfica, ni per enviar missatges escrits ni per
fer cap operació que no sigui estricament la d'enviar i rebre trucades.
Senzillament, per a mi és un telèfon de butxaca, francament
còmode. Fa pocs dies el vaig engegar per parlar amb l'amic Pau, amb qui
havia quedat en un restaurant. Passaven 10 minuts de l'hora que, en principi,
ens havíem de trobar i pensant en un possible malentès li vaig enviar aquest
missatge de veu: «Pau, sóc en Josep Maria. Sóc al Lázaro, i et
truco per veure si venies, si tardaries molt o per saber què passa. Espero que
rebràs aquest missatge. Adéu, fins ara».
Es veu que el mòbil d'en Pau també posa per escrit
els missatges de veu que rep. Ignoro com es produeix aquesta meravella de la
tècnica. L'únic que puc dir és que, segons el text que li va aparèixer al meu
amic en castellà, jo li havia dit el següent: «Paul, soy Marian. He
llamado a los nietos para ver si venías... o algo ha pasado. Pero que abonar el
Michael
Extraordinari: s'ha inventat el
surrealisme telefònic.
«Le petit dico d'aquí»
Autor: Gerard Jacquet
Editorial: Editions Trabucaire
PVP: 20 euros
Un recull d'expressions que es diuen al Rosselló, èxit
editorial a la Catalunya Nord
Més enllà de distreure, l'autor del petit diccionari (le petit dico) afirma que l'objectiu del llibre és subratllar “la riquesa del patrimoni oral” i “encoratjar a fer servir la llengua catalana en la vida quotidiana”.
Catalanades
Gerard Jacquet és poeta, pintor, actor, narrador i
locutor a Radio France Bleu Roussillon. En el seu currículum s'hi afegeix de fa
poc un projecte lingüístic que va néixer a la ràdio estatal amb seu a Perpinyà i
que, de manera extraordinària, ha vindicat el català del Rosselló: es tracta de
l'emissió regular d'unes càpsules lingüístiques que, gràcies a l'editorial
Trabucaire i a l'empenta de Jacquet, s'han convertit en dos volums de diccionari
(i un CD que acompanya el segon volum).
L'obra és escrita en francès i ja ha venut més de 12.000
exemplars. Es podria dir que complementa el Diccionari del rossellonès, que Pere
Verdaguer va publicar el 2002, però amb un estil ben diferent: Jacquet comenta
amb humor, no exempt de recerques etimològiques i de comparacions amb altres
llengües, formes i expressions que ha sentit aquí i allà. N'hi ha més de
cinc-centes (és una llàstima que el CD només n'inclogui 39), la majoria de les
quals pertany al lèxic (acocolar
‘arraulir', mistó ‘bonic', rumar ‘socarrar'
) i a la fraseologia
(fer venir basca ‘empipar', llamp te farigui ‘maleït sigui'
). Són
formes del català del Rosselló, tècnicament diferents de les catalanades
presents en el francès del Rosselló (com ara atabaler, barraca, emprenyar
). Aquestes catalanades formen
el gruix de l'obra. L'humor està en les explicacions que acoloreixen les
entrades, també en els exemples que l'autor extreu de la llengua oral,
servint-se de dos personatges habituals: el senyor Xacarustes i Kevin, un nen de
set anys que sovint fa emprenyar i atabaler. L'obra fins i tot conté
receptes, com la de la llet ferrada. Com a repertori miscel·lani, els dos volums
també incorporen catalanades fonètiques: en són exemples el reforç col·loquial
de la <t> final o elisions del tipus brana en lloc de barana.
David Paloma
La negociació amb el govern català roman encallada
El govern valencià ha anunciat avui que el govern espanyol li ha denegat el tercer múltiplex i que d'aquesta manera no hi ha 'la capacitat ni l'espectre per encarar la reciprocitat' amb TV3. La negociació amb el govern català sobre la reciprocitat fa molts mesos que no avança: la Generalitat de Catalunya demana que el Consell concedeixi un canal dels dos múltiplex que té perquè hi emeti TV3, però el govern de Camps diu que ho farà si disposa d'un tercer múltiplex que el ministeri d'Interior espanyol li denega.