L'ANTEPOSICIÓ DELS ADJECTIUS QUALIFICATIUS

Eugeni S. Reig

Tots els que mirem la televisió valenciana, encara que només la mirem de tant en tant, hem oït moltíssimes vegades dir als presentadors: «fem una xicoteta pausa». ¿Des de quan els valencians tenim xicotets gossos, duem negres sabates, comprem barates coses, ens agrada l'artística pintura, vivim en luxoses cases, mengem madures fruites, ens posem blanques camises, llegim policíaques novel·les, dinem i sopem en redones taules, enviem electrònics correus o parlem per mòbils telèfons? El llatí de fa dos mil anys anteposava els adjectius qualificatius al substantiu, però açò ha anant perdent-se gradualment a mesura que es formaven les llengües romàniques i, a hores d'ara, els valencians només anteposem als noms alguns adjectius qualificatius –i no ho fem sempre– com és el cas dels possessius (el meu llibre, la nostra filla, la teua sogra, ma casa), els ordinals (la tercera fila, el darrer dia, l'últim pet de l'orgue), alguns adjectius com ara bo, mal o nou (bon dia, bona nit, bon xicot, bona collita, ni de bon tros, mal amic, mala persona, nou president) i uns pocs casos més (falsa alarma, alta mar, un llarg camí, Baix Maestrat). Algunes paraules del la nostra llengua s'han format aglutinant en un sol mot l'adjectiu qualificatiu anteposat al nom i el mateix nom, com és el cas de bonaventura, maldestre, nouvingut o malcarat. En alguns casos –molt pocs– l'adjectiu qualificatiu es pot anteposar o posposar i el significat de l'expressió no és el mateix. “Un pobre home” significa un home desgraciat, infeliç o pobre d'esperit, mentres que “un home pobre” significa un home que té pocs recursos econòmics, que té pocs diners; “un gran home” significa un home important, valuós, que fa (o ha fet) coses importants, mentres que “un home gran” significa, per als valencians, que és un home alt, corpulent, mentres que en altres parts de la nostra àrea idiomàtica vol dir que és un home d'edat, que té un bon grapat d'anys; “un trist funcionari” significa un funcionari mediocre, un empleat de l'administració pública que no ha triomfat professionalment, mentres que “un funcionari trist” significa un funcionari mancat d'alegria; “uns grans magatzems” és una botiga molt gran en la qual trobem les coses més diverses, com ara roba, llibres, vaixelles, material informàtic, discs, electrodomèstics, perfums, etc., mentres que “uns magatzems grans” són, simplement, uns magatzems d'una grandària considerable. Tots coneixem perfectament la diferència que hi ha, en un llenguatge popular –sobretot en l'argot de la gent jove–, entre “una bona tia” (una dona que és una bona persona) i “una tia bona” (una dona atractiva sexualment). En alguns casos la diferència pot ser molt subtil. Algunes persones trobaran un cert matís diferenciador entre “que passes una bona nit” (que descanses, que tingues una nit plàcida, tranquil·la) i “que passes una nit bona” (que et divertisques, que t'ho passes bé), però altres no trobaran cap diferència.

Un cas interessant és el de l'adjectiu petit que, des d'antic, s'ha usat quasi sempre anteposat al nom. En els poemes d'Ausiàs Marc trobem l'adjectiu petit diverses voltes, totes anteposat al nom. En el Tirant lo Blanc el trobem 47 voltes, de les quals, 46 anteposat i només una posposat. També sant Vicent Ferrer usa a bondó l'adjectiu petit anteposat al nom. Aquest ús ha sigut habitual en tots els escriptors valencians de totes les èpoques i de totes les comarques. El poeta Xavier Casp, per exemple, en Proses en carn escriu:  “Quan el retorn és només un petit estel d'optimisme parpellejant a la immensa nit dels combats de cada dia […]”. No cal que pose més exemples perquè n'hi ha moltíssims i són molt fàcils de trobar. Però aquest ús que tradicionalment hem fet els valencians de la paraula petit no l'hem fet mai dels seus sinònims xicotet i menut. Aquests no els hem anteposat mai al nom. Darrerament, en RTVV han decidit prohibir i relegar a l'oblit la paraula petit –supose que ells deuen saber per quins motius ho fan, si és que ho saben– i substituir-la sistemàticament per xicotet. Però com que els que han decidit fer eixa substitució, de valencià deuen saber-ne tant com jo de sumeri, usen xicotet com si estigueren usant petit i, per tant, l'anteposen sistemàticament al substantiu i diuen coses tan estrambòtiques i tan contraries al geni de la nostra llengua com ara una xicoteta casa, un xicotet jardí, un xicotet carrer, etc. Qualsevol persona que sàpia valencià dirà una casa xicoteta, un jardí xicotet, un carrer xicotet o, millor encara, una caseta, un jardinet, un carreret. Aquest ús de xicotet com si es tractara de petit és una aberració lingüística que arriba al súmmum quan diuen allò d'una xicoteta pausa. Aquesta expressió és aberrant, no únicament per l'anteposició de l'adjectiu al nom, sinó perquè la paraula pausa significa 'interrupció de breu durada'. Si una pausa, per definició, és breu, dir xicoteta és una redundància inútil. I més encara quan, després de “dir fem una xicoteta pausa”, es passen un quart d'hora fent anuncis. Per tant, l'única cosa que han de dir els presentadors de televisió i els locutors de ràdio és «fem una pausa» i res més. Amb això està tot dit.

Un altre cas bastant deplorable és el de l'expressió “antigues pessetes” amb la qual ens castiguen sistemàticament des de fa algun temps. Un valencià que sàpia parlar no diria mai de la vida “antigues pessetes”, diria “pessetes antigues” i això ho diria únicament i exclusivament si existiren unes “pessetes modernes”, a fi de diferenciar les unes de les altres. Com que les “pessetes modernes” no existixen, l'expressió “antigues pessetes” és una aberració lingüística tan absurda i tan inútil com “una xicoteta pausa”.

En les llengües romàniques, els adjectius qualificatius es posposen al nom en la majoria des casos, però no sempre. I no totes les llengües romàniques actuen de la mateixa manera. El castellà anteposa l'adjectiu més voltes que nosaltres. En castellà es pot dir, per exemple, “la muerte de su hermano fue un duro golpe para ella”. Un valencià no dirà mai de la vida “va ser un dur colp”, dirà “va ser un colp molt fort”. En castellà és habitual parlar de “fuertes vientos” o de “altas temperaturas”, expressions que el català normatiu calca però que en una llengua popular i espontània diríem “vents molt forts” o “temperatures molt altes”. En francés encara s'anteposen més els qualificatius que en castellà. És molt probable que algunes de les anteposicions que es fan en castellà des d'antic ho siguen per influència del francés.

Les llengües germàniques, al contrari de les romàniques, anteposen sempre els adjectius al nom. L'anglés, que és una llengua germànica i que actualment té una influència molt gran en la resta de llengües del món, ho fa sempre d'eixa manera. Una llengua és, evidentment, una eina per a parlar i comunicar-nos, però en una llengua es reflectix també la manera de ser del poble que la parla, la manera que té de veure el món i la vida. Sembla bastant evident que els parlants de les llengües romàniques donem més importància al substantiu i menys a l'adjectiu qualificatiu, que posem en segon terme, mentres que els parlants de les llengües germàniques donen una importància primordial a l'adjectiu, que posen sempre davant del nom. Sembla que per a ells és més important la qualitat que el subjecte mentres que per a nosaltres és al revés. Per a nosaltres, quan diem “un cavall blanc”, el que és vertaderament important és el cavall; el fet que siga blanc és secundari. Per a una persona que parla anglés, quan diu “a white horse”, la cosa no és exactament de la mateixa manera. Per a ells, el fet que el cavall siga blanc té més importància que per a nosaltres.

Les traduccions claudicants que es fan de l'anglés, traduccions poc acurades fetes per traductors mediocres que no coneixen prou bé la llengua pròpia, ens introduïxen construccions amb l'adjectiu qualificatiu anteposat que són completament contraries al geni de la nostra llengua. Són anglicismes sintàctics. Ens hem acostumat a expressions tan absurdes com “ciència ficció” quan tots sabem perfectament que no és cap ciència sinó un estil literari consistent en escriure relats ficticis que tenen una base científica o pseudocientífica. No hauríem de parlar de novel·les de ciència ficció sinó de novel·les de ficció científica. Hui en dia, pràcticament tothom, diu i escriu “les següents paraules”, “el següent any”, etc., quan hauria de dir i escriure “les paraules següents”, “l'any següent”, etc. I coses d'aquestes, per desgràcia, cada volta n'hi han més.

Espere que les persones que heu llegit el que he dit ací reflexionareu sobre tot açò i intentareu evitar expressions inadequades que deformen la nostra llengua. Tot el que fem per a millorar el valencià parlat i escrit, és bo.