Com tots els anys, per a commemorar el 25
d'abril (encara que amb un poc de retard), des de l'Andana hem confeccionat un
seguit d'activitats per al dissabte 8 de maig. Hem aprofitat el 10é aniversari
de la mort d'Enric Valor per dedicar les activitats de la vesprada a aquest
il·lustre escriptor valencià.
- 18:15 Contacontes sobre Enric Valor a
càrrec d' Enric Esteve.
- 19:45 Xerrada al voltant de la figura d' Enric
Valor
- 21:30 Sopar de germanor (Per reservar envieu un correu a amicsdelandana@hotmail.com)
-
23:00 Concert de Senior i El Cor Brutal
Vinga, animeu-vos! No us quedeu a
casa i accepteu la nostra convidada... reenvieu aquesta notícia a tots els
vostres contactes per tal que arribe a molta més gent... No oblideu que amb la
vostra participació l'andana mai deixarà de somniar i caminar. US
ESPEREM!!
Totes les activitats tindran lloc a l'Espai Social La Barraca
(C/La Barraca, Puçol)
Més informació en http://amicsdelandana.blogspot.com
2)
«Millorem la
pronúncia»
Autor: Josep Saborit Vilar
Editorial: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua
PVP: 19,19 euros
Josep Saborit descriu i prescriu la fonètica valenciana
denunciant l'ombra del castellà
A l'empara de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, aquesta obra proposa un estàndard oral acostat als parlars tradicionals del País Valencià. S'hi tracta el vocalisme i el consonantisme i es mostren els dialectes valencians.
Fonètica valenciana
L'interès per la fonètica valenciana en la comunicació formal viu una època de glòria. El 2006 l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va publicar el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, amb un apartat excel·lent sobre l'estàndard oral, i ben aviat traurà el Llibre d'estil per als mitjans audiovisuals en valencià. Mentrestant, Josep Saborit, en la col·lecció Recerca de la mateixa AVL, acaba de publicar una altra obra prou recomanable que té l'objectiu de proposar un model per a l'estàndard oral valencià “des del coneixement i la descripció del nostre llenguatge”.
L'obra és interessant perquè Saborit sap descriure i prescriure, perquè encerta el to des d'una posició didàctica, perquè estructura el llibre amb claredat i perquè el farceix amb rigor, amb dos mèrits, com a mínim, per destacar. El primer és la inclusió d'un CD amb 56 fitxers de so il·lustratius (l'obra en paper hi remet sovint), dividits en tres blocs: els fitxers que mostren “la naturalesa acústica del nostre sistema fonètic”, els fitxers que ensenyen les principals varietats del valencià i els exercicis de correcció fonètica. El segon mèrit recau en els 8 mapes dialectals de l'apèndix que, si bé l'autor matisa pel que fa a les informacions a vegades incompletes de què es disposa, són molt convenients en obres que proposen un model. No hi falten, tampoc, estratègies de correcció ni les entrevistes que l'autor va fer a representants dels principals dialectes valencians, del septentrional de Canet lo Roig al sud-meridional d'Alacant.
Sorprèn, tanmateix, que no s'esmentin obres referencials tant de l'AVL com de l'Institut d'Estudis Catalans, no en la bibliografia (que hi són), sinó en la presentació, en la introducció i en el contingut de l'obra en general. Algunes propostes de Saborit van més enllà del que prescriuen les mateixes acadèmies.
David
Paloma
3)
Publicat en elSingulardigital.cat dilluns 19 d'abril del 2010
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/04/el_99_de_les_multes_linguistiques_50612.php
4)
Publicat en el diari Levante-EMV diumenge 25 d'abrol del 2010
http://www.levante-emv.com/panorama/2010/04/25/cronica/699360.html
Diumenge passat moria a Valencia, en un accident de trànsit, atropellat per
un cotxe, el pare escolapi Vicent Faus, un personatge ben volgut a Gandia, i
especialment conegut i admirat; un personatge a qui, just dos dies abans,
l´ajuntament gandià, amb l´admirable unanimitat de tots els grups polítics,
havia fet públic que l´honorava com a fill adoptiu, en consideració al molt de
bo i de bell que havia fet a favor del patrimoni i del paisatge culturals de la
ciutat. També per la seua tasca educativa a favor del valencià a l´escola i en
la litúrgia.
La notícia de la seua mort -travessant de bon matí un carrer-
m´havia commocionat, i dolgut, per tractar-se de qui es tractava, però també per
la fatal coincidència dels fets. Qui fa possibles aquests esdeveniments
atzarosos? Per comentaris compartits, posteriorment vaig saber que el pare Faus
estava malalt, i que patia d´un «mal de morir», com sol dir la gent.
En
saber açò, la percepció dels fets em canvià; i vaig deixar de sentir-los com un
absurd tràgic. Aquell mortal accident de trànsit va guanyar un sentit nou.
Aquella fatalitat la percebia no com una mort anunciada, sino com una mort
bonica, que se sol dir en ocasions així.
I vaig pensar que, tractant-se d´un
home religiós, Déu se l´havia volgut endur en un moment excepcional. I això em
va aconhortar l´ànim. Perquè els merescuts mèrits culturals i cívics del pare
Faus quedaven sentidament reconeguts amb tot el respecte ciutadà, institucional,
i religiós. I amb la sincera i afectiva recepció de la ciutadania gandiana.
Com tocava ser. I com un senyal civil, i qui sap si diví, que la seua obra
continuarà essent una bella mostra humil en el paisatge cultural, històric, i
civil de la Safor i dels valencians. Per la seua memòria, i per la de tots.
josep.piera@gmail.com
5)
http://paper.avui.cat/article/dialeg/189455/catala/acomplexat.html
Al costat dels apel·latius del català emprenyat, desafecte, perplex i fatigat em permeto afegir-hi el del català acomplexat. Hi ha una diferència, però, entre els primers i aquest que vull posar a la consideració dels lectors: en l'aspecte temporal, l'ordre és a l'inrevés. És a dir, els uns han sorgit en dates recents i l'acomplexat s'arrossega des de fa temps, es va accentuar i consolidar durant el franquisme i es manté ferm ara. S'ha d'afegir que el primers són conscients del seu estat i aquest actua amb una bona dosi d'inconsciència, de manera que és més perillós. Es tradueix a adoptar una actitud de resignació que, en el fons, pren l'aire de vassallatge.
PER A MOLTS CATALANS sembla, talment, que hagin interioritzat que el nostre idioma és de segona categoria en relació al castellà. Probablement el subconscient ens juga una mala passada. I, per això, s'assumeix que, de facto, es trobi ben natural que, a Catalunya, es parli en castellà per dirigir-se a un desconegut! Pensant fredament i objectiva, quin argument sòlid hi ha per dirigir-nos-hi en castellà? Té cap sentit utilitzar l'idioma imposat a persones que viuen a casa nostra i entenen perfectament el català? Ja sé que, en aquest cas, el (mal) costum, la rutina i, tot plegat amanit amb l'ocult acomplexament fa que siguem incapaços de canviar d'idioma amb el tracte amb persones conegudes o amigues les quals, tossudes i pertinaces, es mantenen en el castellà d'origen. Efectivament, denota una actitud de submissió i un implícit reconeixement que "l'altre idioma" és superior. Sé, també, que l'ambient general no ajuda perquè sembla que fer servir el castellà sigui la cosa més natural del món... a Catalunya (?). Naturalment, en cap cas em refereixo a la gent que, pels motius que siguin, circumstancialment ha vingut uns dies i, per tant, hi està de pas. Per què no tenim clar el que diuen els mallorquins referint-se a una persona de parla castellana: "xerra foraster"? Ha de ser una expressió popular la que ens ha de recordar una obvietat?
QUANT ALS IMMIGRANTS, de veritat creiem que se'ls ha de parlar en castellà? Deixant a part els que procedeixen de l'Amèrica hispana, probablement cal ser més flexibles amb els d'altres orígens perquè han d'aprendre dos idiomes alhora. O és que a la resta de l'Estat espanyol, els parlen en un idioma diferent del propi de Castella? Ah, esclar, són tan oberts els castellans! I tan respectuosos amb els idiomes d'altri que aprenen l'idioma d'ells! Doncs nosaltres, pobrets, fem el mateix i imitem-los en aquesta amplitud de mires que exhibeixen. Ironies a part, per què no ens normalitzem plenament i també, per exemple, ens posem el nom en català sense deixar-nos portar pel fet consumat d'allò establert. No és estrany, i fins i tot patètic, que un català es digui Antonio Camps, Carmen Valls, Jaime Pujades, Mercedes Bofill, Guillermo Puig o altres per l'estil?
MALAURADAMENT, en aquesta matèria l'ambient actual està tan capgirat i desnaturalitzat que gosar dir semblants coses et col·loca en el bàndol dels radicals i dels intransigents. I no és més que fer allò normal en qualsevol país del món amb idioma propi i aplicar el sentit comú. És que jo sóc un descarat, un mal educat i em miro el melic? Ara em vénen dubtes. O és que ho sóc únicament i exclusiva pel fet de no tenir un Estat propi i seria molt diferent si...? Avui en dia, l'independentisme és un tema molt obert perquè és un joc d'interdependències i cada vegada ho hauria de ser més. Tenim l'exemple de la crisi actual que reclamaria una política econòmica i fiscal comuna a la Unió Europea, en detriment de les polítiques dels Estats. Què tal els nivells de municipi, comarca, vegueria, regió europea i l'escala mundial que no és més que una vasta nació plural?
LA DITA SOCIETAT CIVIL de parla catalana podria fer una contribució important a la normalització lingüística si mantingués sempre l'idioma genuí en el tracte amb tothom. Cal desempallegar-nos de prejudicis inconscients que ens tenallen, no ens deixen veure-hi clar i ens fan obrar en contra dels nostres propis interessos, que són els del país. Fora complexos!
Revista Tècnica de Política Lingüística
Número 47, primer quadrimestre de 2010
Generalitat de Catalunya
http://www.gencat.cat/llengua/liu/47/index.htm
Ahmed Djalout, un home natural d'Algèria i resident a Perpinyà, no se'n sabia avenir ahir al migdia, a la sortida del judici de conformitat que va tenir lloc a la secció tercera de l'Audiència, que li haguessin posat un intèrpret de francès quan ell parla català perfectament.
En realitat la presència de l'intèrpret –i això li ho va explicar un dels agents dels Mossos d'Esquadra que el van conduir des de la presó– era perquè el judici es feia en castellà i l'acusat no dominava aquest idioma. Però Djalout li anava repetint a l'agent a la mateixa porta de la sala de vistes: «Però el català sí que el parlo i l'entenc.»
Ahmed Djalout va ser condemnat a tres anys de presó per un delicte de tràfic de drogues i a tres mesos de presó per un altre delicte de falsificació de documents, després que ell mateix hagués reconegut l'autoria dels fets i hagués acceptat la pena imposada.
L'acusat va admetre que el 23 de gener del 2009 va ser sorprès en un carrer de Figueres per dos agents de la Guàrdia Urbana de paisà que van veure com entrava precipitadament en un cotxe que conduïa una dona i amagava un paquet sota el seient del copilot. Els agents van seguir aquell vehicle i quan el van poder fer aturar el van escorcollar, i sota el seient que ocupava l'acusat, el del costat de la conductora, hi van trobar un paquet que contenia 266,9 grams d'heroïna. D'altra banda l'acusat també va admetre que a les dependències policials es va identificar amb un passaport i un document d'identitat belgues que havien estat falsificats. L' advocat de la defensa de Djalout, Carles Monguilod, va manifestar ahir que demanarà la substitució de les penes de presó per l'expulsió de l'acusat del país.
8)
Publicat en el diari Levante-EMV dissabte 24 d'abril del 2010
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
´La cuestión no es qué valenciano se ha de usar, sino que la lengua se hable´
La lingüista
Nathalie Torres exige el fin de las discusiones sobre el modelo lingüístico y la
implementación de políticas que hagan del valenciano una herramienta práctica y
dignificada de
comunicación.