Euskaldunon Egunkaria
El 6 de desembre del 1990 naixia el diari Euskaldunon Egunkaria, l'únic escrit totalment en euskera. Tenia com a objectiu principal la difusió de la cultura basca i rebia subvenció del Govern Basc com a òrgan de promoció de la llengua. A poc a poc va passar a tenir 40.000 lectors diaris, una xifra realment espectacular per a una llengua socialment i políticament difícil.
El dia 20 de febrer del 2003 i en dates posteriors el jutge Juan del Olmo ordena la clausura del diari i engega una sèrie d'altres mesures: detenció dels cinc directius del rotatiu i d'altres; investigació sobre possible blanqueig de diners de l'empresa i de suport econòmic a ETA; investigació de possible suport del diari a la ideologia d'ETA; i liquidació dels béns de l'empresa. Però, a més a més, el jutge no controla la situació dels detinguts, que denuncien tortures.
El dia 12 d'aquest mes l'Audiencia Nacional nega tots els fets imputats i declara absolutament innocents totes les persones acusades. A partir d'aquí, vostès, lectors, han pogut llegir informació diversa i articles d'opinió en suport de les persones i de l'empresa, ...i alguna opinió encara refractària a acceptar la sentència.
Potser el nucli de tot plegat es podria resumir en tres o quatre punts. El primer i potser el més essencial és, amb paraules de l'Audiencia, "l'estreta i errònia visió segons la qual tot allò que tingui relació amb l'euskera i amb la cultura basca ha d'estar fomentat i controlat per ETA". Deu ser una creença (o, millor, una posició) tan ferma, que les dues entitats que formaven l'acusació popular, Dignidad y Justicia i Asociación per las Víctimas del Terrorismo, han reaccionat a la sentència dient que alliberant els dirigents del diari s'ha fet un "magre servei" a la lluita antiterrorista i que la indemnització que hi pugui haver servirà per finançar ETA.
Un altre punt essencial és que l'Audiencia declara que no hi ha fonament jurídic per tancar un mitjà de comunicació. En conseqüència, el fet representa un greu atemptat contra el dret democràtic a la informació, i més encara en aquest cas, ja que el diari era l'únic òrgan d'informació totalment en euskera. Un altre, l'enorme durada d'aquest procés, que, segons molts comentaristes, converteix en irreversibles els efectes de l'escàndol. I, si volem, encara un altre punt: si el jutge responsable de les gravíssimes accions i conseqüències, personals, econòmiques, lingüístiques i de dignitat humana, es quedés tan tranquil, com més d'un suposa, realment seria tot plegat una burla de grans proporcions.
He parlat d'efectes irreversibles, però en les notes d'aquests dies no he vist que s'apunti gaire a un aspecte especialment crucial: la irreversibilitat del dany causat a la llengua basca. Tant el basc com el català com el gallec necessiten un suport lleial i potent de les forces polítiques. Si, d'una banda, els polítics se'n renten les mans apel.lant a les competències autonòmiques i, d'una altra banda, la multifacètica maquinària estatal no para de perjudicar greument aquestes llengües, la conclusió és idèntica: una burla, un sarcasme. I és indiscutible tal acció constant adversa, sempre en la mateixa direcció: contra les llengües altres que el castellà. Al País Basc en coneixen molts casos, ara i adés dissimulats darrere l'escut de terrorisme. Nosaltres també, com el cas increïble d'Èric Bertran (2004) i, ara, el relacionat amb l'Estatut. Molts espanyols ho porten a la sang. Com s'ha dit repetidament, en aquest punt la diferència entre un espanyol de dretes i un d'esquerres, entre un intel·lectual i un obrer manual, és nul.la. I per tant el remei s'ha de buscar allà on toca, si no volem perdre més temps: en un canvi de relacions entre els components d'aquest Estat.
Joan Solà
Ruc?
per Màrius Serra
Fa uns dies em van fer padrí per primer cop en ma
vida. L'ésser en qüestió és un ruc català i, a instàncies de ma filla, li vam
posar Borinot. Viu a la granja de Can Fuives, a la localitat berguedana d'Olvan.
Fa més de quaranta anys que els tossuts amos d'aquesta granja crien exemplars
d'aquesta espècie autòctona. La granja es pot visitar. Si hi van, saludin el
Borinot. Ja veuran com fa honor al seu nom. Els rucs, però, han tingut una mala
relació amb el llenguatge figurat. Tot i ser unes bèsties molt espavilades,
associem les seves orelles als pitjors estudiants. Quan mon pare volia insultar
algú (un àrbitre de futbol, per exemple) li cridava burro, arrossegant les erres
i allargant molt l'última o (fonèticament, u). A Can Fuives també en diuen
guarans (un terme que Coromines relaciona amb els sementals), ases o someres. Sa
somera em remet a les festes menorquines i l'ase a Anselm Turmeda. Per a un
barceloní com jo, el terme just és burro. Ruc és més sec. La sonoritat de burro
admet aquell salt extraordinari en el buit de l'ambigüitat verbal que transforma
un insult en un terme afectuós. Fins i tot sexual. I prou, que tampoc no em vull
posar burro, ara.
Si surto al carrer i pregunto a la gent quantes llengües oficials tenim, gairebé ningú em dirà que tres. Ben pocs saben que l'Estatut del 2006, encara primparat però vigent, fa oficial a tot el territori l'occità al costat del català i el castellà. Molts també ignoren que, fins al segle XIII, català i occità eren percebuts per molts com una sola llengua, i que l'occità va reeixir a crear una llengua literària de prou prestigi perquè els nostre poetes hi componguessin i fos durant segles un model per a la nostra literatura, fins al punt que es pot dir que l'occità ha sigut el bressol del català. I potser per això quan Aribau explora en l'Oda a la pàtria quina és l'arrel emocional que el lliga al català, li surt dir-ne llemosí.
I SI ARA US HO EXPLICO és perquè vull parlar d'una polèmica encetada aquests dies arran de la llei de l'aranès. Sembla només una qüestió de noms -¿n'hem de dir aranès o occità?-, però planteja l'enorme, potser insuperable, repte que suposa normalitzar una llengua minoritzada.
PERQUÈ EL PROBLEMA DE FONS no és tant el nom com l'estàndard. Més exactament: quin estàndard?, quina norma gramatical per a la llengua formal -de l'escola, els mitjans i el govern- hauria de tenir aquest aranès que volem normalitzar? Ningú nega, almenys entre la gent culta, que l'aranès és una varietat de l'occità, concretament del dialecte gascó, però aquesta occitanitat la percep molt dèbilment una població que ha viscut sempre aïllada dels veïns del nord.
S'ENFRONTEN DUES MANERES DE VEURE-HO. Per uns, l'únic camí viable és reintegrar-lo a l'occità sota un estàndard basat en el llenguadocià, el dialecte més central. Francesc Macià ja hi va apostar el 1935, quan va pagar l'edició d'una gramàtica llenguadociana. I ara ho defensa el Centre d'Agermanament Occitano-català i el seu president, Enric Garriga i Trullols.
D'ALTRES CREUEN QUE NO SOM NINGÚ per decidir l'estàndard occità i temen que propugnar-lo a la Vall d'Aran provocarà desafecció en una població que només sent seva la llengua que parla. Per ells, la reintegració serà traumàtica si no és molt progressiva. Ho diu Paco Boya, el síndic d'Aran.
SI DEL QUE ES PARLA A LA VALL D'ARAN en diem sempre aranès i en fem un estàndard autònom, facilitarem que la gent s'hi adhereixi, però a un enorme cost: el d'aïllar-lo i restar-li un potencial imprescindible en el marc d'una societat moderna.
SI, PER CONTRA, ACCEPTEM que és només un petit dialecte d'una llengua que entenen 3 milions de persones, i el subordinem a un estàndard basat en el dialecte més central, aplanarem el camí perquè arribi a una certa normalitat, ja que assolirà la massa crítica de parlants que fa rendible un mercat editorial i mediàtic.
I, TANMATEIX, LA FORÇA D'AQUESTS ARGUMENTS fa ben poc forat en els sentiments del parlant. L'existència d'una llengua -és a dir, d'un conjunt de dialectes subordinats a un estàndard- és sempre el resultat, i no la causa, d'un procés polític que sotmet un territori a un poder més o menys centralitzat i el dota d'una unitat administrativa. Fer primer l'estàndard i esperar que en derivi el procés polític, o que, pel mer fet d'existir, esdevingui dominant és posar el carro davant dels cavalls.
A NINGÚ LI AGRADA RENUNCIAR a part de la seva identitat i és per això que aquesta renúncia en favor d'una unificació que faci viable la llengua, necessita un poder polític que l'empenyi; un poder que, associat al dialecte que aspira a ser estàndard, pressioni els parlants a aprendre'l.
QUAN LA PRESSIÓ ÉS FEBLE O INEXISTENT -com la que exerceix el català sobre el valencià o l'occità sobre l'aranès-, l'adhesió a la identitat immediata acaba pesant més que tots els arguments a favor de la unitat. Creure que a la unitat s'hi arribarà per un procés lliure i espontani és una pura il·lusió òptica.
MIRANT-HO AMB PERSPECTIVA, sembla clar que si el gallec, al seu dia, hagués acceptat subordinar-se a l'estàndard portuguès, avui no es trobaria en un estadi tan avançat de dissolució en el castellà. Però res no va empènyer els gallecs a fer aquest sacrifici i avui la seva llengua agonitza.
NOMÉS CAL SENTIR L'ARANÈS per adonar-se de fins a quin punt està catalanitzat. La trista veritat és que avui l'autèntic estàndard dels occitans -el pràctic, no el romàntic- és el francès, i que mentre això sigui així l'occità no tindrà futur.
TÉ TOTA LA RAÓ, DONCS, GARRIGA I TRULLOLS, quan defensa que la via més segura de supervivència és un estàndard basat en el llenguadocià. Només hi ha un petit problema, i ja l'hem dit abans: la història demostra que cap llengua la crea la força de la raó sinó la d'un poder polític que premia a qui l'aprèn i margina a qui no s'hi incorpora.
LA LLEI DE L'ARANÈS, O DE L'OCCITÀ -com potser s'acabarà dient-, ens enfronta, doncs, a totes aquestes paradoxes i és un petit laboratori que ens mostra el que li pot acabar passant al català si no assoleix aviat un poder polític que empenyi tots els seus parlants a reconèixer-se en un únic estàndard.
Una de les idees que històricament ha engrescat més l'ànim humà ha estat tractar-se amb els poderosos, els il·lustrats, els déus. Francesc Torralba, filòsof, diu que el desig de ser com déus i de participar de la seva condició immortal està expressat en els mites fundacionals de la tradició occidental. Torralba assenyala que els herois grecs «volen ser com déus, participar de la seva naturalesa: heus aquí l'aspiració humana més fonda» (dins el llibre Planta cara a la mort). En aquest sentit, els evangelis relaten el moment en què Saule va quedar enlluernat tot cavalcant rumb a Damasc. I de tan encegat, va caure del cavall. L'instant epifànic el va trasbalsar de tal manera que va experimentar una conversió, un canvi profund. Saule passarà a dir-se Pau i emprendrà un itinerari vital diferent, en el decurs del qual la seva sensibilitat espiritual i humana serà una altra. Pau esdevindrà un home nou arran d'aquesta aparició divina.
Entrant en l'espai lingüístic català, l'Alguer fou assolat per les pestes d'inicis del XVII. La mortaldat que se'n va derivar explica que bona part dels algueresos d'avui no siguin descendents dels catalans medievals que van repoblar aquest port mediterrani. Així i tot, el català fou la llengua de l'administració durant segles, fet pel qual gaudia d'un enorme prestigi a Sardenya. Per tant, els sards que es van establir a l'Alguer després de l'epidèmia, originaris de Sàsser i altres punts del nord de l'illa, de seguida van adoptar la nostra llengua. Progressar socialment comportava usar el català, atès que era el viarany més recte per acostar-te als cercles distingits i de poder de la ciutat. La dèria d'estar entre les forces vives, de relacionar-se amb les millors famílies, és d'allò més humà. Et fa sentir bé, segur, potent. Així doncs, pels sards nouvinguts a l'Alguer el català fou la llengua d'integració, la llengua il·lustrada, la llengua en majúscules.
Quelcom similar va experimentar Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), socialitzat en francès com la majoria de rossellonesos, quan es va retrobar amb la seva cultura, els seus referents nacionals, els seus déus. Va ser a Girona, tot visitant per primer cop la ciutat, que d'una fuetada, que diria Josep Pla, va poder verificar que la catalana és plenament la seva identitat, que el seu país no és França sinó Catalunya: «el meu camí de Damasc va ser descobrir la Girona monumental. En aquell moment em vaig sentir català. I quan després vaig veure la Barcelona dels setanta, una ciutat tan impressionant, se'm va esborrar la idea que la cosa catalana era anar amb esclops» (El Temps, 17-7-07). També detalla que l'estada, el 1985, a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, va ser cabdal: hi va entrar com a Jean-Daniel i en va sortir com a Joan-Daniel i amb la idea d'escriure en català. I no li ha anat gens malament.
Quan una identitat lingüística va de mal borràs, com ara la nostra, és complicat desvetllar seduccions. Això explica per què se'ns ha tornat enrevessat forjar un vincle sa i estalvi entre Catalunya i els catalans, tant els de soca-rel com els nouvinguts. És a dir, hi ha factors extralingüístics que distorsionen aquest procés tan natural d'arrelament entre els éssers vius. I és que segons el filòleg Joan Ramon Resina, la maquina de les identitats la tenen a Madrid, raó per la qual ens aboquen a haver-nos d'apropiar de la màquina de fer catalans: «fabricar-nos realment i efectivament una identitat estatal pròpia» (Avui, 3-4-10).
Barcelona
Dia: Dimecres, 5 de maig de 2010
Hora: 7 del capvespre
Lloc: Sala d'actes d'Òmnium Cultural
Adreça: Carrer Diputació 276, pral., Barcelona
Presentació a cura d'Agustí Colomines, historiador; Eva Monrós, lingüista; Quim Gibert, coautor; Patrícia Gabancho, coautora.
(dins el cicle Dimecres presentem...)
--------------------------
Palamós, Baix Empordà
Dia: Dijous, 6 de maig de 2010
Hora: 8 del capvespre
Lloc: Biblioteca Lluís Barceló i Bou
Adreça: Parc dels Països Catalans 1, Palamós
Presentació
a cura de Carme Giménez i Camins, psicòloga, i Quim Gibert i Font,
coautor.
--------------------------
Pineda de Mar, Alt
Maresme.
Dia: Divendres, 7 de maig de 2010
Hora: dos quarts de 8 del capvespre
Lloc: Casa de Cultura Can Comas
Adreça: Plaça de Catalunya 3, Pineda de Mar
Presentació a cura de Quim Gibert, coeditor
Novetat editorial:
Removent consciències. Transgressió cívica i fet
nacional
inclou les ponències de les jornades sobre transgressió cívica realitzades a
Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el febrer de 2008 i de 2009 a càrrec de
Patrícia Gabancho, Alfons López Tena, Quim Gibert, Hèctor López Bofill i
Francesc Torralba.
Removent consciències. Transgressió cívica i fet
nacional
arrodoneix la feina feta amb Elogi de la
transgressió. Identitat nacional i desraó d'estat (La Busca edicions,
Barcelona 2007), l'anterior llibre, de denúncia de les noves formes
discriminació institucional. Amb aquest nou llibre abordem la transgressió des
de diferents enfocaments: el creatiu, el jurídic, l'emocional, el literari,
l'ètic.
No és la primera vegada que en el camí a Damasc un fet inesperat ha marcat un abans i un després d'una trajectòria vital. De fet, sempre som a temps de repensar, vincular-nos sanament, construir... i avançar vers itineraris que ens acostin cap als reptes que ens proposem. I, és clar, la dèria d'un col·lectiu minoritzat i vulnerable és la de poder tornar a ser normal i corrent. Això explica el desig de viure en la nostra llengua en uns Països Catalans plenament sobirans. En rigor, tenim voluntat d'anar més enllà, de «travessar el foc» que diu Lou Reed. No és gens fàcil, però ens consta que les persones disposem d'eines i habilitats que ens capaciten per transitar de l'angúnia al benestar, per convertir el dolor en bellesa. Un altre món serà possible en la mesura que confiem en el propi esforç, descobrim el gust per l'acció i tinguem l'ambició suficient per superar les dificultats. És al nostre abast.
7)
1er Concurs de Relats Breus Xàbia Viva
L'associació
Xàbia Viva i la Fundació Cirne convoquen el 1er Concurs de Relats Breus al
municipi de Xàbia amb l'objectiu de fomentar la lectura, l'escriptura i la
creativitat.
BASES
1.-
CARACTERÍSTIQUES DELS RELATS
a)
Els relats hauran de tenir una extensió màxima de 600 paraules. S'hauran de
presentar en lletra Arial 12 o similar i en format DIN A
4.
b)
Caldrà enviar el relat en format .doc o .pdf a la direcció de correu electrònic
xabiaviva@gmail.com
adjuntant les dades personals i de contacte del
participant.
c)
També es podrà enviar per correu ordinari a l'apartat de correus 196 de Xàbia en
un sobre tancat o, també, entregant el sobre personalment a la seu de la
Fundació Cirne (c/Arquitecte Urteaga 1).
2.-
PARTICIPANTS
a)
Podran participar totes les persones, de totes les edats i de totes les parts
del món.
b)
El tema dels relats serà lliure (terror, eròtic, intriga,
), hauran d'estar
escrits en valencià i cada participant només podrà entregar un
relat.
c) S'estableixen dos categories:
- Categoría general
-
Categoría local (resident a Xàbia)
3.- TERMINI
L'últim
dia per presentar els relats serà el 14 de maig inclòs.
4.-
JURAT
El
jurat serà nomenat pels membres de l'organització. La seua decisió serà
inapel·lable. Els premis podran quedar deserts.
5.-PREMIS
Premi categoria general:
-
Un cap
de setmana a l'Hotel amb més encant de Xàbia “Hotel Triskel” http://www.hotel-triskel.com/
, un
lot de llibres i la difussió del relat.
Premi categoria local
- 2 SPA
Experiences a l'hotel “Marriott de Dénia” http://www.lasellagolfresort.com
, un
lot de llibres i la difussió del relat.
6.-
OBLIGACIONS DELS AUTORS SELECCIONATS
Els
autors dels relats seleccionats es comprometen a atorgar el seu consentiment,
sense cap contraprestació econòmica, perquè l'associació Xàbia Viva i la
Fundació Cirne publiquen o facen ús dels relats que participen al
concurs.
7.- ALTRES CONSIDERACIONS
a) Qualsevol fet no
previst en aquestes Bases, o dubte sobre la interpretació del mateix, serà
resolt a criteri de l'associació Xàbia Viva o, si és el cas, pel jurat nomenat
per la mateixa.
b) La participació en la present convocatòria implica acceptar totes i cada una de les disposicions contingudes en les presents bases.
Acció Cultural (ACPV), propietària dels repetidors de TV3 al País Valencià, considera un «nou atac» del govern de Camps el requeriment notarial que li va fer arribar dimecres Canal 9, en què aquest últim amenaça amb accions judicials en cas que es produïsquen emissions simultànies dels programes adquirits a través de la FORTA per les dues cadenes en territori valencià: futbol i pel·lícules internacionals. Així, el partit Barça-Inter de Milà només es va poder veure per Canal 9 al País Valencià.
L'entitat presidida per Eliseu Climent considera que la decisió de la televisió valenciana respon a la recent substitució del govern català de les emissions de Canal 9 al Principat per les de Televisió Valenciana Internacional, un fet censurat per l'executiu de Camps. ACPV no ha decidit encara què farà quan torne a produir-se una retransmissió simultània de futbol o de Fórmula 1. L'ofensiva del govern valencià contra les emissions de TV3 també apunta ara cap als ajuntaments.
La majoria de repetidors són d'ACPV, però una minoria van ser instal·lats per diversos consistoris, com el de Catí, que va decidir tancar ahir l'antena que donava cobertura a l'Alt Maestrat davant l'amenaça de sanció.
ACPV, impulsora de la ILP Televisió Sense Fronteres, va anunciar ahir que ja ha recollit les 500.000 signatures necessàries per traslladar el text al Congrés dels Diputats. Amb tot, l'entitat s'ha proposat arribar fins a les 550.000 signatures, un 10% més de les necessàries per evitar possibles invalidacions per duplicacions o errors. La campanya s'ha llançat a tot arreu de l'Estat, però la majoria de les adhesions s'han aconseguit al País Valencià i, després, a Catalunya.
Publicat en tribuna.cat divendres 30 d'abril del 2010
http://www.tribuna.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=92036&Itemid=17
Contraatac del Gremi d'Empresaris de cinema per fer fora el català de les sales
A partir d'aquesta mateixa setmana 70 sales de
cinema de Catalunya -curiosament les mateixes que ja fa uns mesos van tancar les
seves portes en contra de la nova Llei del Cinema- emetràn un anunci de gairebé
mig minut en el qual el Gremi d'Empresaris de cinema opinia sobre la normativa
que assegura la meitat de còpies en llengua catalana. Amb aquestes cintes,
titulades Pel futur del cinema, el Gremi alerta els espectadors de
manera apocalíptica que "si s'aprova la llei tal com està redactada, moltes
pel·lícules s'hauran de deixar d'emetre", però sense justificacions ni
explicacions al seu contingut.
L'anunci del Gremi presenta en pantalla
una sala buida i l'acompanya una veu que alerta sobre l'apocalíptic futur que li
espera al cinema en cas que s'acabi aplicant la Llei del Cinema aprovada pel
conseller Tresserras. Sense fer esment dels drets lingüístics dels consumidors
de cinema de Catalunya ni tampoc al desolador 3% de presència actual del català
a les sales de cinema del país, el Gremi d'Empresaris de cinema posa a la
pantalla de les sales els suposats greuges i perjudicis que generarà la nova
normativa, anunciant que l'espectador "no podrà veure alguna de les pel·lícules
que presenten els tràilers" per culpa de la nova llei.
Seguint la seva
tònica dominant de donar gat per llebre als consumidors de cinema d'aquest país,
el Gremi ha enllaçat aleatòriament la resolució d'un greuge històric important
de desequilibri entre català i castellà a les sales de cinema amb l'aprovació de
la Llei del Cinema català, i les suposades conseqüències econòmiques i
cinematogràfiques que l'aplicació de la normativa pugui tenir. De quin estudi o
anàlisi extreuen aquestes conclusions? Ni tant sols el mateix document
encarregat per Fedcine i pel Gremi d'Empresaris del sector al catedràtic
d'Economia Financera i Comptabilitat, Oriol Amat, ara fa un tres mesos i mig no
corrobora les apocalítiques escenes que presenten aquests anuncis. Recordem que
les pèrdues màximes taxades per Amat en l'aplicació de la llei del cinema català
pujaven fins a 5,82 milions d'euros, una xifra que representaria un descens del
4,41% de la taquilla, res a veure amb l'alarmant panorama que avança el Gremi.
Tot i això, Camilo Tarrazón, president del Gremi d'Empresaris de Cinemes
de Catalunya, ha considerat “necessari” aquest anunci per tal que “l'espectador
disposi d'informació abans de posicionar-se” a favor o en contra de la normativa
i ha dit que “és una qüestió que l'afecta directament no tant sols en l'idioma
sinó en la quantitat i qualitat de títols que podrà veure”.