Haurem d'anar al segle XX per a trobar el fenomen de l'excepció dels topònims, i serà ben avançat aquest segle quan el fet es generalitza. Segurament no hi ha un únic responsable d'aquesta nova pràctica, però sí que podem apuntar clarament a una persona clau: Antoni Maria Alcover. Tot i que Alcover, format a l'ombra de Tomàs Forteza primer i de Schädel després, va optar per la unitat de la llengua literària, l'introductor a Mallorca de la dialectologia també va introduir en aquella llengua literària alguna escletxa dialectalitzant. Alcover pensa que els topònims han d'anar amb article salat per la seva naturalesa, tot i que mai no ho va raonar. És el mateix que pensava de les rondalles, que no va dubtar a escriure amb llenguatge dialectal, però aquest és un tema que mereixeria un altre article.

Quant als topònims, la influència d'Alcover degué ser inicialment limitada, si bé el seu punt de vista va ser reforçat a la segona meitat del segle XX pel seu continuador Francesc de B. Moll. Tanmateix, en el primer terç del segle el tractament tradicional dels topònims, amb article literari, és el que predomina clarament. Per exemple, Joan Rosselló de Son Fortesa («Havia penjades vint-i-set guàtleres pels rostolls i mongetars de La Pobla», En Rupit, 1904). A La Ciutat de Mallorques (1906) de Miquel dels Sants Oliver no hi ha un sol topònim amb article salat (el Molinar, el Jonquet, l'Hostalet, el Portitxol, la Torre de les Puntes...). Maria Antònia Salvà sempre va escriure La Llapassa. Sembla que Miquel Ferrà seguia el mateix criteri (veig que escriu La Pobla a una lletra de 1947 adreçada a Agustí Duran i Samper). Cal destacar especialment el model lingüístic de La Veu de Mallorca i La Nostra Terra. A la primera hi podem llegir frases com «Hem obtingut les majories absolutes a La Pobla, Porreres, Campos, Les Salines, Maria» (Joan Estelrich, La Veu de Mallorca, 1931). La Nostra Terra, feliçment reeditada fa molt poc, és un referent imprescindible: en els cinc immensos volums de l'edició esmentada la toponímia s'escriu regularment amb l'article literari, amb alguna excepció escadussera. Heus-ne ací uns quants exemples (indic l'any i la pàgina de l'edició de 2009): «El talaiot de les Païsses» (1929, 403), «Ens referim a les escoles de Bunyola, Maria de la Salut, La Pobla, Petra, [...] Manacor (Espinagar, Puig de l'Anà, Els Fangars)» (1929, 406), «Al senyor Batlle president de la Pobla, per felicitar-lo [...]» (1930, 301), «perllongant el camí veïnal de Ca els Reis a la Calobra» (Antoni Parietti, 1930, 336), «Al port de Pollença s'ha inaugurat un camp d'aterratge [...] eixir de Palma i volar damunt La Pobla i Pollença» (1933, 422), «la construcció d'uns petits ports de refugi a Cala Pi i a l'illot de La Porrassa» (1933, 423), «El funicular [...] tendrà tres castellets metàl·lics entre l'estació inferior de Ca'ls Reis, a la vora del camí de la Calobra [...]» (Antoni Parietti, 1934, 267), «A La Pobla ha acabat la sembra de les mongetes» (1934, 278), «La Myrmica albuferensis Lomnicki de l'Albufera de La Pobla i de La Porrassa» (Guillem Colom, 1936, 417). Etcètera. Aquest és el millor català que s'escriu a Mallorca en el primer terç de segle, una referència de què no podem desentendre'ns.

Després de la guerra les coses canvien. La fixació dels estereotips sobre l'article de la toponímia és en gran mesura un efecte de l'arreplega i exposició alfabètica dels topònims fetes a partir dels anys 50 del segle XX, que consignen els noms en la seva forma col·loquial. Els primers grans reculls són els de J. Mascaró Pasarius, tot i que el diccionari Alcover-Moll abans va fer aquesta tasca. Això genera en molta gent la idea que aquella forma dels reculls és l'única possible, i que aquell article és l'article "natural" del topònim. Aquesta percepció és reforçada després per la retolació moderna, que sol partir dels reculls esmentats. La retolació antiga, de dimensions escasses, solia basar-se en les formes castellanitzades (La Puebla, el Arenal) o sense article (Mercadal, Alquería Blanca). El decret de toponímia del Govern de les Illes Balears de 1987 (amb dos articles teòricament oficials), precedit d'un debat entre els experts que va agafar per sorpresa molts d'ells i que va ser dirimit salomònicament per la Secció Filològica, va tancar en fals el problema. Avui, a la llengua publicada, la toponímia és un camp on xoquen tradicions i rutines, sensibilitats, temors, voluntat de rigor i prejudicis. Els lingüistes hem de mirar de desintegrar aquests darrers, si bé, com va dir aquell, és més fàcil desintegrar un àtom.