Per a mi, ser valencià significa formar part d'un poble, ser membre d'un poble, el poble valencià. El fet que els valencians sigam un poble per a mi comporta, sobretot, tres coses: en primer lloc, hem de conéixer-nos; en segon lloc, hem de sentir satisfacció de ser valencians; i, en tercer lloc, sobre el coneixement de nosaltres mateixos i sobre el sentiment de satisfacció, els valencians hem de ser solidaris entre nosaltres. Autoconeixement, satisfacció i solidaritat: eixos són per a mi els tres pilars bàsics de ser valencians. I, encara, un quart factor: capacitat autocrítica. Mirem-los d'u en u.

Un poble no existix si no es coneix, si no té consciència d'existir i voluntat de seguir existint. En el despatx de la Universitat de València, tinc un mapa del Regne de València del segle XVII. És molt bonic, perquè no és allargat (que és com és objectivament el nostre territori). En compte d'allargat, el mapa és tirant a redó, de tal manera que, partint del centre, Morella està a la part dreta superior; i, Alacant, està a la part esquerra inferior. En eixa representació del territori valencià, tot està prop. És realment formidable, perquè eixa manera de representar el Regne de València significa que la visió que els nostres avantpassats del segle XVII tenien del seu país es reflectix en la mateixa manera  de cartografiar el nostre territori.

Recuperem el tema del coneixement propi. Els valencians hem de conéixer les nostres comarques, siga l'Horta d'Oriola o el Baix Maestrat, siga la Plana de Castelló o la Plana de Requena i Utiel, siga la Safor o siga la regió muntanyenca que té Alcoi com a capital. Ara: per a conéixer-nos necessitem mitjans. L'autovia que va de Xàtiva a Alacant per Alcoi fa anys que hauria d'estar acabada, igual que el tren entre Gandia i Dénia. Per a que un poble estiga estructurat, les seues parts han d'estar ben comunicades. Per una altra banda, quan viatgem per a conéixer alguna comarca no cal dir que hem de ser molt respectuosos amb la forma de ser i de parlar de cada lloc. Un respecte que ha d'anar unit a la identificació. Com ara, si un valencià de Vila-real visita Torrent deu sentir com a pròpia eixa ciutat de l'Horta; o, si un valencià d'Ontinyent va a conéixer la ciutat d'Elx, deu identificar-se amb el paisatge, amb la cultura i amb els valencians de la capital de les Valls del Vinalopó.

El coneixement de les comarques valencianes, el respecte a la varietat i la identificació amb cada una de les nostres formes de ser i de parlar desemboca en la satisfacció: la satisfacció de ser valencians, la satisfacció de ser com som i de parlar com parlem, des de la mar tranquil·la de Benidorm fins a les serres altes de Villena; des del Vinaròs mariner del nord fins a l'Oriola agrícola del sud. Ara bé, la satisfacció i l'autoestima no són sostenibles, no són perdurables, si no van unides a un sentiment i a una activitat de l'intel·lecte: el sentiment de ser solidaris i l'activitat de ser reflexius i autocrítics.

Si una persona es sent valenciana d'una manera profunda i conseqüent, tendix a sentir-se solidària amb els valencians de cada comarca. I això implica tindre en compte la qualitat de vida. Difícilment viurem d'una manera satisfactòria si no funciona bé la indústria dels taulells i la del mobles, la tèxtil i la metàl·lica, la dels joguets i la del calcer, el turisme de vora mar i el turisme rural de l'interior. Sentir-se solidaris dels valencians de qualsevol comarca valenciana equival a preocupar-se per la seua educació, per la seua salut i per la seua economia. Els valencians actuals no podem sentir-nos orgullosos de ser hereus dels vells llauradors valencians i, alhora, despreocupar-nos de la terra: desinteressar-nos pel preu que cobren els llauradors per les taronges o per les carxofes, per la verdura o per l'arròs, pel raïm o per l'oli.

Ser valencià, sentir-se valencià, comporta drets i deures. U dels drets és tindre la solidaritat dels altres, sentir-se volgut i protegit. I, qui té eixe sentiment i eixe suport, ha d'actuar amb els altres de la mateixa manera, és a dir: respectant-los, volent-los i donant-los suport. I és que voler i ser volgut, ser solidari i ser ajudat són processos que, quan són interdependents, s'alimenten mútuament i es multipliquen. Dos persones unides i coordinades no en són dos, sinó tres o quatre. Per això els pobles units són tan forts i tan admirables.

Recuperem el solc. Per ara, hem parlat d'autoconeixement, de solidaritat i d'autoestima. Però, per a reeixir en la defensa de la terra, per a triomfar en el suport a la indústria, al turisme i als servicis en general; per a aconseguir eixos objectius necessitem ser reflexius i ser autocrítics. Cal ser autocrítics per a millorar l'ensenyament i la salut, perquè no existix una bona civilització sense una bona educació i una bona sanitat. Necessitem ser autocrítics per a deixar als nostres fills un país tan bonic o més com el que hem heretat dels nostres pares. Cal ser autocrítics per a mantindre l'economia valenciana en el món globalitzat actual. Hem de ser autocrítics per a fer propostes que milloren la societat valenciana, que augmenten el benestar dels valencians, que incrementen la formació humana, perquè sense fer créixer la nostra formació en els valors humans difícilment augmentarem el sentiment de viure bé, difícilment viurem d'una manera satisfactòria.

En definitiva, per a mi ser valencià comporta quatre coses: en primer lloc, conéixer la societat valenciana en cada una de les seues comarques; en segon lloc, ser valencià implica sentir satisfacció de ser com som i de parlar com parlem; en tercer lloc, ser valencià demana ser solidari amb les necessitats dels altres valencians; finalment, ser valencià aconsella ser reflexius i autocrítics per a conservar les coses bones que tenim i millorar alguna de les deficients.

Podríem dir que, en un món cada volta més global, ser valencià és per a mi la manera més fructífera de ser humà, la manera més humana de ser persona. Certament, els valencians som europeus i hem de participar en la direcció d'Europa. Però Europa és molt gran. Des del punt de vista dels sentiments, des del punt de vista de les relacions humanes quotidianes, Europa està lluny. Passa un poc igual en relació a una bona part d'Espanya. En canvi, ¡costa tan poc traslladar-se d'una població valenciana a una altra! Realment, la societat valenciana té una bona mida per a fer que els valors socials no siguen una cosa abstracta i separada de la vida quotidiana. Ans al contrari, sentir-se valencià permet que, en la vida de cada dia, hi haja un equilibri entre els interessos de l'individu i els de la societat, un equilibri entre les necessitats de la persona i les necessitats del poble. Contat i debatut, el sentiment de valencianitat cohesiona socialment, cosa que és tan positiva per a la persona com per al conjunt de la societat valenciana.

El valencià en el futur de la societat valenciana

Com que sóc lingüista, dec tractar un tema que, en el fons, preocupa a molts valencians: què hem de fer els valencians amb el valencià. Quan un poble té una llengua pròpia, això augmenta fàcilment el sentiment de ser membre d'eixe poble. Fa poc, em contava una amiga argentina que, quan els fills de valencians emigrats a Argentina vénen a Espanya, no es senten del tot en casa mentres no senten parlar en valencià. Quan veuen persones que parlen en valencià, és quan senten que ja estan en casa, que ja estan en la pàtria dels seus pares.

Entre el segle XIII i el XVIII, el valencià va ser la llengua que estructurava i travava la societat valenciana. Però la pèrdua de les estructures polítiques i jurídiques del Regne de València en 1707 va comportar l'expulsió del valencià de les institucions públiques, on va ser progressivament substituït pel castellà. La perduració d'eixa situació durant casi tres segles ha deixat el valencià en una mala situació social, ja que les activitats socials importants es fan pràcticament totes en castellà.

Amb la recuperació d'una part de l'autogovern gràcies a l'Estatut d'Autonomia, el valencià ha deixat de ser un llengua il·legal. Però, la situació social, només ha canviat d'una manera significativa en les escoles, sobretot en aquelles que impartixen diverses matèries en valencià. En la resta de la societat, el valencià seguix en una situació molt precària, de marginalitat. A més, en la segona mitat del segle XX el poble valencià ha patit una fractura social produïda a causa de com interpretar la naturalesa del valencià, cosa que ha comportat efectes negatius, tant per al conjunt de la nostra societat com per a l'ús públic del valencià. La creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha contribuït a superar aquella divisió, per bé que encara queden seqüeles i alguna intransigència, com ara la negativa de l'arquebisbe de València a dialogar sobre la versió valenciana dels documents litúrgics.

Mirem al futur. Tenint en compte que vivim en un món en què els idiomes dominants pressionen els parlants de les altres llengües per a que no les usen en la comunicació pública, resulta versemblant creure que les llengües que no tenen el suport clar i inequívoc d'un Estat només tindran futur si es dóna una condició: formar part de la identitat d'un poble, ser un factor important en la caracterització d'una societat. D'acord amb això, el futur del valencià depén bàsicament de dos factors. El primer és forjar un projecte social de futur, un projecte en què els valencians tingam la voluntat de dirigir el nostre futur. Això és positiu per a tots els valencians i, per tant, és igual siga quina siga la nostra llengua materna, de la mateixa manera que és igual siga quin siga l'origen dels nostres pares. El segon factor que assegurarà el futur del valencià és que estiga articulat a eixe projecte social, és a dir, que els valencians percebem el valencià com a u dels factors definidors de la personalitat valenciana.

 Cal destacar que, en eixa conjuminació entre societat i llengua, hi han beneficis per a les dos parts. La societat valenciana guanyaria perquè el fet de parlar en valencià augmenta fàcilment el sentiment de sentir-se valencià i la voluntat de ser valencià. I, el valencià, també guanyaria perquè el fet de ser vist com a un component definidor de la identitat valenciana potenciaria el seu ús públic. Ben mirat, a la vista que una llengua només existix si s'usa, la consideració del valencià com a component de la personalitat valenciana implica dos accions complementàries: en primer lloc, hem de combatre els obstacles que s'oposen a l'ús públic del valencià; en segon lloc, cal afavorir la identificació dels valencians amb el valencià i el seu ús públic.

Per a aconseguir eixos objectius (que són alhora socials i lingüístics), serà bo que aprengam dels errors del passat. Com ara, els valencians no hauríem de ser anti res: ni catalanistes ni anticatalanistes, ni espanyolistes ni antiespanyolistes. Els valencians només hauríem de ser una cosa: pro valencians; i, des d'eixa actitud ètica, hem de coordinar-nos amb tots els pobles amb qui tingam objectius en comú, siguen lingüístics o siguen econòmics, siguen culturals o siguen mediambientals.

Quant al model lingüístic que necessitem els valencians, hem d'intentar que siga identificador per a la majoria de valencians, que siga assimilable per als parlants de cultura mitjana i que siga practicable en la comunicació pública. El valencià culte ha de ser percebut com a natural i, alhora, com a potenciador de la personalitat valenciana. Això promourà que el valencià escrit i el valencià oral culte estiguen tan units, que siguen carn i ungla. L'objectiu és arribar a escriure com parlem i parlar com escrivim. Encara ens falta per a arribar a eixe objectiu i, u dels mitjans per a avançar, és tindre en compte un principi sociolingüístic, que podem formular així: El poble no és per a la llengua, sinó la llengua per al poble. En l'humanisme, tot ha d'estar supeditat a les persones i als pobles. En conseqüència, és la llengua qui ha d'estar al servici dels parlants.

Conclusions

Tragam conclusions. Per a mi, ser valencià és la manera més eficaç i més satisfactòria d'enfrontar-me a una necessitat humana: arribar a un equilibri entre els valors individuals i els valors socials. Perquè sentir-se valencià, sentir-se membre d'un poble facilita que els objectius socials es tornen un incentiu en la vida de cada valencià; i, el sentiment de solidaritat que fa nàixer el fet de sentir-se membre d'un poble, eixe sentiment espenta cada valencià a tindre interés per fer propostes per a millorar la seua societat. Estem davant d'unes relacions circulars que s'autoalimenten entre elles.

La societat valenciana té unes bones mides per a aconseguir que els noms persona i poble siguen paraules concretes, unes paraules plenes de sentit real, un sentit arrelat en la vida quotidiana. Quan tenia dèsset anys, vaig començar a sentir-me valencianista i, ara que en tinc 55, he de confessar que eixa actitud m'ha aportat moltes satisfaccions. Realment, si ara tornara a tindre dèsset anys tornaria a sentir-me valencià i tornaria a voler que els valencians governem la societat valenciana.