Sobre la necessitat d'augmentar la imbricació entre el valencianisme, la universitat i la societat

Introducció

Tots estem convençuts que el valencianisme i la investigació universitària haurien d'estar coordinats, tant si la investigació és històrica com si és social, tant si és en el camp de la llengua com en el vessant literari, tant si es fa en l'Escola de Magisteri com en les Facultats (sobretot les de Dret, Economia, Filologia, Història, Psicologia i Sociologia). Un valencianisme ben encaminat ha de ser útil per a orientar una part dels objectius que s'haurien de marcar les universitats valencianes en la docència i en la investigació. No es tracta, naturalment, de cap dirigisme. La finalitat és una altra: satisfer un principi universal. L'activitat universitària deu estar arrelada a la societat que l'envolta. De fet, les influències entre el valencianisme i la universitat haurien de ser recíproques. En concret, les investigacions universitàries també han de contribuir a precisar els camins per on hauria de transitar el valencianisme. En definitiva, hem de buscar que els moviments socials i la universitat estiguen units i compenetrats.

En la lectura de la tesina La transmissió familiar del valencià a Alzira: interrupció i recuperació, d'Eugeni Alberola Bisbal (setembre del 2007), he comprovat una altra volta com de beneficiosa és la interacció entre el valencianisme i la investigació universitària. He vist que la perduració d'alguna idea del valencianisme dels sixanta i els setanta posava entrebancs en algun punt de la investigació sociolingüística, mentres que la substitució d'eixes idees per les que han anat emergint en el valencianisme polític dels noranta tindria repercussions positives en l'activitat investigadora.

La finalitat d'aquest escrit és exemplificar les afirmacions anteriors. Els temes que tractarem són quatre. Després de constatar un fet que no sempre tenim en compte (que sense incidir en els valencians no avançarem, §1.2), comentarem què passa en dos casos: quines conseqüències comporta interpretar la nostra història d'una manera negativa (§1.3) i quins efectes té el fet de culpabilitzar la gent del carrer de la situació en què ens trobem (§1.4). Per una altra banda, alhora que anirem descrivint eixes dos actuacions emergiran quins són els comportaments que convé practicar. Cal dir que, una part dels exemples que posaré, els he viscut en la meua formació durant els setanta. La tesina ha sigut només el punt de partida.

La força del valencianisme està en els valencians

En el valencianisme de la segona mitat del segle xx, no hem tingut prou en compte que, per a recuperar-nos com a poble, pràcticament només tenim una força: la de les persones. De les institucions estatals, podem esperar ben poc de positiu. I qui diu les institucions diu els partits polítics que s'identifiquen amb l'estat. Per tant, si volem que els valencians siguem un poble més conscient d'ell mateix, més identificat amb ell mateix i amb més voluntat de dirigir el seu futur, només tenim una manera d'aconseguir-ho: incidir en la voluntat dels valencians. Per a assolir eixe objectiu, diria que el mitjà fonamental és ser capaços de mostrar a la societat valenciana que, conservant moltes característiques actuals i fent alguna variació, la immensa majoria de valencians viurem d'una manera més satisfactòria. En definitiva, hem de saber bastir una proposta social que estiga profundament arrelada a la societat valenciana.

Contràriament, el camí que hem d'evitar consistix en ignorar com és la gent, com pensa, com sent. Pareix obvi que, si tenim una idea errònia de la societat valenciana dels nostres dies, difícilment incidirem en ningú i, com a conseqüència, sentirem frustració. Encara és pitjor l'error de presentar la realitat social d'una manera majoritàriament negativa. Si tenim una actitud desconsiderada cap a la gent, ens respondran de la mateixa manera. Recordem que els sentiments entre les persones i entre els moviments socials solen ser recíprocs: la simpatia i l'afecte sincers afavorixen que els altres actuen igual, de la mateixa manera que les manies i l'odi desperten manies i odi.

El fet que durant unes quantes dècades hàgem tingut poc en compte que només avançarem si som capaços d'elaborar una proposta social que convença una part significativa del poble valencià, també ha incidit en l'estudi de la llengua. Així, en compte de tendir a mostrar com d'immensament positiu és el parlar de qualsevol comarca valenciana, després de les gramàtiques de Sanchis Guarner i d'Enric Valor els llibres de divulgació de la llengua culta han focalitzat els aspectes negatius del valencià viu, cosa que no beneficia el desenvolupament de la consciència de poble. Per molt que siga involuntàriament, impulsar a infravalorar el valencià que parlem equival a impulsar a infravalorar-nos a nosaltres mateixos, perquè una llengua és inseparable de les persones que la parlen. Eixe marc històric recent també té repercussions en la història social del valencià, com comprovarem tot seguit.

La història valenciana com a acumulació de fets negatius

Quan la tesina sobre la transmissió familiar del valencià tracta els antecedents històrics de la substitució del valencià pel castellà, els lectors troben que, a partir del final del segle xv, hi hauria molta castellanització. Els fets històrics triats són predominantment negatius. Eixa perspectiva és poc objectiva, perquè deixa de banda els factors socials que continuaven reproduint i estructurant la societat valenciana, procés històric que arriba al segle xx. Al capdavall, si els valencians seguim existint com a comunitat diferenciada és perquè ha d'haver existit el procés històric dit i, per tant, la investigació històrica ha de mostrar de quines maneres concretes la societat valenciana ha seguit navegant entre el segle xvi i l'actualitat.

Per una altra banda, si reduïm el conjunt de la realitat a una selecció de fets majoritàriament negatius ¿no afavorim que els lectors tinguen la sensació que la història del seu país és una acumulació de desastres i, com a conseqüència, la societat valenciana seria molt negativa? Ara bé, actuant així no animem precisament a identificar-nos amb el poble nostre. En definitiva, en compte de practicar el principi ètic que tota persona i tot poble té moltes característiques positives i alguna negativa, potenciem que els valencians vegem moltes característiques poc positives en nosaltres mateixos. Comportant-nos d'eixa manera, en compte de promoure la confiança en la nostra forma de ser i de parlar, tenim el perill d'afavorir la tendència contrària: augmentar la desconfiança en el nostre poble. Una desconfiança que s'origina per la identificació de l'estat espanyol amb el castellà i amb la cultura castellana, procés que, correlativament, implica la marginació de les llengües i les cultures no castellanes. Per això el fet d'augmentar la desconfiança és tan negatiu: perquè en definitiva és un autoreforçament de la marginalitat. Un moviment emancipatori ben encaminat va pel camí contrari: procurar augmentar progressivament la confiança i l'autoestima col·lectiva.

Des de la història negativa cap a la culpabilització personal

Si practiquem una visió parcial i deformada del passat, estarem en el perill de  caure en dos fets units: d'una banda, interpretar molt negativament la realitat actual; de l'altra, culpabilitzar els valencians actuals de la situació en què vivim. La persona i la societat són un binomi del tot conjuminat. Certament, tota persona és finalment responsable de la seua vida. Però també és veritat que, en qualsevol tema social, sempre hi han factors socials i, quan reduïm una actuació social negativa a una qüestió individual, en compte de contribuir a rectificar-la, ajudem a perpetuar-la. Posem-ne un exemple: condemnant els alemanys pel feixisme dels anys trenta no contribuirem a superar aquell trauma social.

No es tracta d'amagar res ni de llevar responsabilitats personals. L'objectiu és un altre: mostrar com el feixisme feia mal al conjunt d'Europa, inclòs el mateix poble alemany i els mateixos feixistes. I, per a aconseguir eixe objectiu, no hem de responsabilitzar persones ni col·lectius ni pobles. El camí no és el de la culpabilitat, sinó el de l'explicació i la comprensió que en deriva. Per tant, hem de procurar argumentar i mostrar de quina manera una sèrie d'actituds socials perjudiquen tant la societat en què es practiquen com els qui fan els actes.

Apliquem eixes idees a la substitució lingüística. No hauríem de mirar malament els pares que han parlat als fills en castellà. Un cas real de la tesina és un industrial que, durant els anys quaranta, educà els fills en castellà. La raó que donava ell era que la direcció de la seua empresa exigia comunicar-se amb andalusos i amb castellans, i ell no dominava el castellà. Ara bé, aprendre a parlar en castellà no comporta abandonar el valencià. Eixa disjuntiva era una conseqüència d'una realitat social: el fet que l'estat espanyol s'ha identificat des de fa segles només amb el castellà, ha expulsat les altres llengües de l'ensenyament i les ha marginades, procés que ha fet patir els uns i els altres. Perquè (en el cas nostre), quan una persona abandona la llengua del seu poble en l'ús familiar, no fa eixa operació sense patir i sense crear tensions amb els familiars que seguixen parlant la llengua històrica. La substitució lingüística potser només és positiva quan es donen dos condicions: fer-la lliurement i estar convençut que, amb eixa actuació, beneficiem la societat en què vivim.

Si ara transcendim el fet individual, deduirem que, quan un moviment nacionalista culpa la seua societat de la situació en què es troba, només pot aconseguir una cosa: que la seua societat desconfie d'ell. Cal dir que, eixa actitud, apareix sovint entre aquells que tenen una visió essencialista del fet nacional, sobretot els qui no s'enfronten a la necessitat de saber d'una manera objectiva si la seua faena té fruits socials positius (com ara fent créixer el suport electoral a un partit valencianista) o, per contra, incidix negativament en les persones. Hauríem de fugir com del foc del binomi bons i roïns: els bons seríem els nacionalistes i, els roïns, tots els altres, excepte aquells que renuncien a la seua visió de la societat i abracen la interpretació del nacionalisme. Si malmirem el gros de la societat valenciana, ens posarem la gent en contra.

Lluny d'eixe camí maniqueu, hem de buscar una anàlisi de la realitat social que siga objectiva, de tal manera que permeta a les persones identificar-se amb elles mateixes i, així, superar aquelles actituds que a la llarga fan mal a tots plegats: tant a elles mateixes com a la societat valenciana. Hem de fer reflexions que ajuden als valencians a conéixer-se més i a autoestimar-se més, perquè qui augmenta la seua autoestima és capaç de rectificar errors i superar conflictes, de la mateixa manera que, qui es té autoodi, reproduïx indefinidament els errors i els conflictes. Si ens guiem pel nord de contribuir a conéixer-nos més i augmentar l'autoestima, ens acostarem cap a l'objectiu que hauria de ser central en la nostra activitat: aconseguir que el valencianisme i la societat valenciana siguen carn i ungla.

Efectes de l'abandó del valencià: descohesió i menfotisme

Mirem d'aplicar ara el marc general descrit al procés de substituir en casa el valencià pel castellà. D'acord amb el plantejament fet, la nostra obligació és mostrar als qui han parlat als fills en castellà com la ideologia i la política de l'estat espanyol marginava el valencià i espentava els pares a parlar en castellà als fills, cosa que, a més de crear tensions i problemes individuals, afavoria que els valencians anàrem identificant-nos cada volta més poc amb la societat valenciana. A més, eixe procés descohesiona la societat, perquè fa créixer el menfotisme i l'individualisme egoista i asocial.

En el treball que ha originat aquestes reflexions, al principi apareix una descripció genèrica ben objectiva:

1.       En tots els casos, la motivació subjacent per al canvi de llengua en la comunicació intergeneracional és la representació social negativa que es té del valencià com una varietat lingüística no sols de nul·la o escassa utilitat sinó com un destorb per al progrés social de l'individu.

Posteriorment, el marc general no es concreta en fets específics, sobretot en efectes socials negatius, tant per a les persones com per a la societat valenciana. Eixa absència pot fer que ens decantem cap a les raons individuals, les quals són responsabilitzadores, diversament de les causes socials. Així, en la secció destinada a trobar «les raons de la interrupció lingüística» apareixen «majoritàriament […] uns arguments desresponsabilitzadors (l'obligatorietat del castellà a l'escola, l'hàbit social establert, la influència d'un familiar, etc.». Davant d'eixes paraules, convé preguntar-se si podem qualificar com a «desresponsabilitzador» el fet de fonamentar-se en causes socials (l'absència del valencià en el sistema escolar i l'actuació lingüística del propi grup social o del grup social en què u vol integrar-se).

No sé si el fet de considerar poc les causes socials tindrà relació amb el fragment següent (que és una citació d'una lingüista catalana):

2.       En general, quan parlem de mort de les llengües ens estem referint a la substitució lingüística, és a dir, al procés d'abandonament de la llengua pròpia per part d'una comunitat lingüística. Denison [un sociolingüista] proposa de substituir el terme mort pel de suïcidi, però vés a saber fins a quin punt –ateses les característiques de la substitució– no es tracta, en tot cas, d'un suïcidi induït i, per tant, d'un assassinat.

Si diem a la gent que està «suïcidant-se», potser crearem mala consciència, però és ben dubtós que convencem a ningú, no debades substituïm l'explicació (que és objectiva i racional) per la valoració, perquè l'afirmació que la societat estaria «suïcidant-se» és bàsicament això: una valoració. A més, com que la valoració és negativa es produirà el procés de distanciar-se i desconfiar del nacionalisme. En realitat, les llengües no existixen fora dels parlants i, per tant, les llengües i els parlants són inseparables. Una conseqüència d'eixa característica és que defendre una llengua és, sempre, defendre els seus parlants. En el cas nostre, la defensa del valencià ha de ser, inequívocament, defendre els interessos dels valencians. En canvi, l'actitud essencialista de separar la llengua i els seus parlants pot acabar dient paraules que, encara que estan dites per a afavorir una llengua, no tracten bé els seus parlants (com en el cas de la citació número dos).

La separació entre la llengua i els parlants crec que també es manifesta en les paraules que comentarem ara:

3.       Així, doncs, perquè el català tinga futur, calen més esforços, sobretot per part de les institucions, una de les empreses més importants de les quals ha de ser posar fi al secessionisme lingüístic valencià, el qual produeix un “desgast” en l'ús de la mateixa llengua.

Segons l'entrevistat que parla en 3, el futur del valencià no dependria de l'actuació del valencianisme: de ser capaços de convéncer la societat valenciana que, augmentant la identificació amb ella mateixa i incrementant la voluntat de cohesionar i dirigir la nostra societat, viurem més a gust. L'ús del valencià dependria d'unes «institucions»: unes institucions que estan governades en general per partits polítics que, si no incidim en la seua consciència, no canviaran la concepció centralista i finalment monolingüe d'Espanya. Per una altra banda, el futur del valencià no estaria lligat a la identificació dels valencians amb el valencià, sinó amb «posar fi al secessionisme». Eixa manera d'interpretar la realitat ¿no és una influència d'aquell nacionalisme culturalista allunyat dels carrers valencians, un nacionalisme que, en el fons, confia en l'esquerra espanyola (les «institucions») i posa en primera fila, no la identificació dels valencians amb el valencià, sinó «el secessionisme lingüístic»?

Si no unim prou la defensa del valencià a la dels interessos dels valencians, i si no focalitzem prou la identificació dels valencians amb nosaltres mateixos com a poble, serà possible que no analitzem asseveracions dubtoses (3) i el cas contrari: serà factible que no estudiem afirmacions que em pense que són importants. Mirem el diàleg següent:

4.       Diàleg entre l'entrevistador i una dona valencianoparlant que ha parlat als fills en castellà

a.       ¿Creu que ara està en auge el valencià?

b.      ¡Sí, sí, carai! Ara tots són valencians [riu]. Molt, però molt: allà on vas, tot, tot valencians.

c.       ¿Pensa que algun dia arribarà a desaparéixer d'ací el valencià?

d.      ¡No! Ara ja no. Va desaparéixer en aquell entonces; quan jo era fadrina, va desaparéixer. La que parlava en castellà, se creïen que era una xica distinguida, ¡però ara! Ara ja té igual: tots som valencians.

Quan una part significativa dels pares d'Alzira parlaven als fills en castellà (entre els quals hi havia la dona entrevistada), no tots eren valencians; i, els qui no parlaven en valencià, es pensaven que eren superiors. D'un procés en què ella pensa que el valencià anava a desaparéixer, hem passat a una situació que, segons l'entrevistada, és molt favorable per al valencià, tant en l'ús com en el prestigi social. Però la qüestió més significativa no és la vitalitat i la valoració social que la dona percep en el valencià, sinó la conseqüència que els dos processos lingüístics han tingut sobre la societat valenciana: l'abandó del valencià obria una fractura social (hi havien valencians i no valencians); per contra, la recuperació del valencià augmenta la cohesió social: ara, «tots som valencians». Hem arribat a una causa important que justifica la conveniència de recuperar l'ús social del valencià: fer que la societat valenciana estiga més cohesionada.

Una altra dona entrevistada lliga la recuperació del valencià amb el valor simbòlic que té: qui percep el valencià com a «senya d'identitat» del poble valencià, està a favor de l'ús social del valencià. Ací en tenim dos manifestacions:

5.       Relació entre l'ús social del valencià i la percepció com a «senya d'identitat»

a.       Jo crec que el valencià ha agarrat ara més força en la societat, i es veu com a alguna cosa que té més valor, una senya d'identitat, de cultura, de més educació... A poc a poc, el valencià està agarrant més força a tots els nivells. […]

b.      Perquè volien aparentar una condició social més alta. I ara jo crec que està tendent a lo contrari. Les classes més cultes, valencianes, saben el valencià i volen el valencià i lluiten pel valencià. Com a identitat, per a desmarcar-se. Mira, jo parle valencià i tu, pobre pebleio, sólo sabes hablar castellano porque no tens cultura, i no aprendes tu lengua autóctona. Ara, qui parla valencià (i el parla bé) es desmarca del vulgo, que parla castellà, i és una senya d'identitat, de cultura, de privilegi, d'altura social.

Conclusions. Del passat al futur

Quan reflexionem sobre pobles i sobre llengües, és molt fàcil incórrer en interpretacions essencialistes, les quals tenen una cosa en comú: posar les llengües i les nacions fora de l'evolució social i fora de les persones. Fora i per damunt. Una conseqüència de marginar les persones és considerar poc el camí decisiu. Si el valencianisme vol quallar, ha d'anar elaborant propostes socials que convencen sectors progressivament més grans de la societat valenciana. Quant a l'ús públic del valencià, es recuperarà si una bona part de la societat valenciana s'identifica com a valenciana i, en eixa identitat, el valencià és un component important. En conseqüència, el nostre nord bàsic no han de ser les «institucions», sinó l'elaboració de discursos (converses, articles de periòdic, conferències, llibres) que puguen incidir en la consciència de les persones. De fet, difícilment quallarem en les institucions polítiques (com ara superant el 5% dels vots) si prèviament no convencem persones.

Diversos historiadors valencians (Manuel Martí, Ferran Argilés, Vicent Baydal) han mostrat que Joan Fuster tenia una concepció essencialista de la nació, cosa que fa deformar la interpretació de la història. De fet, el conjunt de la història valenciana (des del segle xiv o xv) seria una «desviació nacional», resultat que fa pensar en una condemna col·lectiva. Un altre historiador valencià, Pedro Ruiz, ha observat que, encara que la investigació històrica ha demostrat que no eren certs molts dels punts fonamentals en què es basava Fuster, les revisions del nacionalisme fusterià l'han modificat poc i perifèricament, de tal manera que hi hauria «un descompassament seriós entre el coneixement històric i els projectes politicoidentitaris valencianistes» (Baydal). Eixa absència d'adaptació al coneixement actual de la història no afecta només el valencianisme polític, sinó també alguna actuació i visió d'investigacions universitàries.

Per a canviar eixa situació, hem d'animar els universitaris valencians a investigar, a reflexionar i a fer públiques les seues meditacions. Eixos treballs ens haurien d'ajudar a anar separant-nos del centralisme i el domini ideològic (i pràctic) del castellà i, correlativament, també haurien d'augmentar la nostra identificació com a valencians, procés que afavoriria l'ús del valencià en les relacions socials. També convindria que hi haguera més coordinació entre els sociòlegs valencians, els lingüistes, els economistes, els crítics literaris, els estudiosos del dret i els historiadors de qualsevol període, sense oblidar els psicòlegs, que haurien de contribuir a demostrar que la descomposició d'un poble té efectes psicològics negatius sobre els seus membres, de la mateixa manera que la recuperació comporta conseqüències positives. Si els grups de recerca de les universitats valencianes posem en comú objectius i fruits de la investigació, probablement afavorirem la mateixa investigació; i, tot plegat, seria molt beneficiós per al valencianisme.

Pel que fa la investigació de què he partit per a bastir aquestes reflexions, Eugeni Alberola ha treballat molt, i s'ha endinsat per la història lingüística d'Alzira. Tant de bo que continue la investigació. L'objectiu hauria de ser penetrar en els sentiments i els condicionants dels valencians del segle xx, tant aquells que varen mantindre el valencià perquè (entre altres raons) pràcticament ni coneixien el castellà, com aquells altres que varen canviar el valencià pel castellà amb la finalitat de promoure's en la societat, que és un objectiu humà. Si el sociolingüista fa eixe camí, aportarà arguments per a un tema ben important: convéncer els valencians actuals de la importància que té usar el valencià dins de la família, siguen els nostres pares autòctons o siguen immigrats, i independentment que la nostra llengua materna haja sigut el valencià, el castellà o una altra. Tota investigació històrica ben feta té repercussions sobre el futur, que és on està la finalitat d'estudiar i comprendre el passat: en la millora de la nostra societat i, per tant, en el futur.

Abelard Saragossà

(Universitat de València)

Agraïments. La confecció d'aquest article s'ha beneficiat de la lectura de moltes persones compromeses amb el valencianisme. En concret, voldria donar les gràcies a tretze col·legues i companys: Vicent Baydal, Emília Bea, Miquel Boronat, Àngel Calpe, Agustí Colomer, Francesc Felipe, Gil-Manuel Hernández, Joaquim Juan-Mompó, Oto Luque, August Monzón, Ignasi Mora, Joan Senent i Ferran Suay.