Sta. Coloma de Farners, La Selva.
Presentació del llibre
Removent consciències
a cura de Quim Gibert, coeditor
Dia: Divendres, 9 d'abril de 2010
Hora: 8 del capvespre
Lloc: Biblioteca Joan Vinyoli
Adreça: Passeig de St. Salvador 1, Sta. Coloma de Farners
Presentarà l'acte: Dolça Iglesias
Organitza: Centre Excursionista Farners amb el suport de la regidoria de cultura de l'ajuntament de Sta. Coloma de Farners.
==============================================================
Arenys de Mar, alt Maresme
Presentació del llibre
Removent consciències
a cura de Ramon Verdaguer, advocat; Anna Arqué, d'Afers
Internacionals de les Consultes Sobiranistes; i de Quim Gibert,
coautor.
Dia: Dissabte, 10 d'abril de
2010
Hora: 7 del
capvespre
Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca Popular Pare Fidel
Fita
Adreça: carrer de Bonaire 3, Arenys de
Mar
Presentarà l'acte: Roser
Maresma
Organitza: Plataforma per la
Llengua
Novetat editorial:
Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional inclou les ponències de les jornades sobre transgressió cívica realitzades a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el febrer de 2008 i de 2009 a càrrec de Patrícia Gabancho, Alfons López Tena, Quim Gibert, Hèctor López Bofill i Francesc Torralba.
Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional arrodoneix la feina feta amb Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d'estat (La Busca edicions, Barcelona 2007), l'anterior llibre, de denúncia de les noves formes discriminació institucional. Amb aquest nou llibre abordem la transgressió des de diferents enfocaments: el creatiu, el jurídic, l'emocional, el literari, l'ètic.
No és la primera vegada que en el camí a Damasc un fet inesperat ha marcat un abans i un després d'una trajectòria vital. De fet, sempre som a temps de repensar, vincular-nos sanament, construir... i avançar vers itineraris que ens acostin cap als reptes que ens proposem. I, és clar, la dèria d'un col·lectiu minoritzat i vulnerable és la de poder tornar a ser normal i corrent. Això explica el desig de viure en la nostra llengua en uns Països Catalans plenament sobirans. En rigor, tenim voluntat d'anar més enllà, de «travessar el foc» que diu Lou Reed. No és gens fàcil, però ens consta que les persones disposem d'eines i habilitats que ens capaciten per transitar de l'angúnia al benestar, per convertir el dolor en bellesa. Un altre món serà possible en la mesura que confiem en el propi esforç, descobrim el gust per l'acció i tinguem l'ambició suficient per superar les dificultats. És al nostre abast.
Llibre editat per Editorial
Afers.
La ignorància popular ha creat aquesta expressió a partir del text de la Passió que es llegirà divendres. I ha convertit l'ecce homo ("Aquí teniu l'home") que diu Pilat en mostrarJesús flagel·lat als jueus, en "estar fet un axioma", anar ple de blaus i esgarrinxades. Però avui molts desconeixen fins i tot el referent correcte, perquè un fals progressisme segueix vantant-se d'ignorar una cultura religiosa que és clau per entendre 20 segles d'art i pensament. I, malgrat tot, la Passió no ens queda tan lluny. D'Herodes a Pilat hi van ara mateix els autònoms, en un viacrucis que, per a més inri, no els dóna dret ni a posar-se malalts, mentre el govern se'n renta les mans. I poso el calvari dels autònoms com a exemple de fins a quin punt la religió encara impregna el que som. Ara bé: quants joves saben què vol dir inri? Quants coneixen l'escarni afegit d'aquest petit rètol damunt la creu: IESVS NAZARENVS REX IVDÆORUM (Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus)? I quants saben que la j i la u s'escrivien I i V en les inscripcions del llatí clàssic? Ben pocs i és lògic: prou feina hi ha per arribar a fi de mes. I, malgrat tot, avui en molts pobles trauran el sancristo gros i el passejaran pels carrers amb armats i penitents. És la fe popular de les rodes, els pilars i els axiomes, la que no pot evitar fer pasqua abans de rams però plora com una Magdalena veient passar la Dolorosa amb set espases travessant-li el cor. Som una cultura de fer pasqua abans de rams, de gaudeix-ne ara i paga vés a saber quan. Si fa bon temps, passem de les processons endolades que arrosseguen cadenes a exhibir el tipet sobre la sorra. I en aquest conflicte entre devocions contradictòries: la de lluir carn bronzejada està enterrant, més per sort que per desgràcia, la dels inri i els ecce homo, i fa gairebé subversiu el Pulvis es et in pulverem reverteris de cada Dimecres de Cendra.
El lingüista Xavier Rull (Falset, 1972) acaba de publicar l'estudi La composició culta en català, el qual s'arrenglera al costat dels altres llibres seus anteriors: Diccionari del vi (Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1999), La formació de mots: qüestions de normativa (Eumo, Vic 2004), Els estrangerismes del català. Com són i per què en tenim. Una visió social i lingüística (Universitat Rovira i Virgili, Tarragona 2008).
L'estudi consta de nou capítols, més el prefaci i la bibliografia: 1) Natura de la composició culta; 2) Transcripció del llatí i del grec al català; 3) Morfologia; 4) Vocal d'enllaç; 5) Accent; 6) Pronúncia; 7) Homonímies i polisèmies; 8) Qüestions gràfiques de la unió de formants, i 9) Qüestions socials.
L'obra que presentem, doncs, tracta, amb voluntat d'exhaustivitat, la composició culta en català, és a dir, els mots recompostos, que constitueixen una gran part del lèxic de les ciències. Aporta noves dades a l'estudi d'aquests termes i és sens dubte un llibre útil, fruit de moltes hores de feina pacient. Cal dir que Rull és un treballador incansable i un autor prolífic. Ens plau de felicitar-lo des d'aquestes ratlles i encoratjar-lo a prosseguir els seus estudis.
Com s'acostuma a fer, indicarem alguns aspectes de l'obra que podrien ser millorats en una segona edició. N'apuntem quatre.
El primer, i sens dubte el més important, és que l'autor no s'atreveix a analitzar críticament la nova normativa del guionet establerta per l'Institut d'Estudis Catalans (de la qual parla detingudament en el capítol vuitè), cosa que fa que al llarg de tota l'obra figurin dins un mateix sac, grafiats de la mateixa manera, per un costat els recompostos o compostos cultes (p.e.: frenosplènic, cefalàlgia) i, per un altre costat, els adjectius compostos formats, a partir del català, a la manera culta (p.e.: físico-químic, mèdico-quirúrgic, hispano-romà, ecològico-social, històrico-arqueològic), que Rull, seguint l'Institut, escriu soldats, o sigui sense guionet (la qual cosa fa que, per exemple, amb angloamericà -ana, hom no pugui distingir, posem per cas, entre un ‘americà d'origen anglès', cas en què angloamericà s'ha d'escriure junt, com a compost subordinat que és, i, també posem per cas, una ‘societat alhora anglesa i americana (amb capital anglès i amb capital americà)', cas en què anglo-americana s'ha d'escriure amb guionet, com a compost coordinat que és. Acceptada la nova normativa del guionet, no solament sorgeixen problemes pràctics (dificultats en la pronúncia i en la comprensió dels mots compostos), sinó que també se'n ressent l'enfocament teòric, o sigui la manera com els tractadistes expliquen la mateixa teoria.
Un segon aspecte a millorar fa referència a la confusió entre semicultismes i pseudo-derivats. Així, filial, cerebral, factual o auricular (p. 24) no són semicultismes, sinó plenament cultismes (mots presos directament del llatí; un semicultisme seria, per exemple, regla, entre el llatí regula i el català rella); els pseudo-derivats són mots que procedeixen directament del llatí amb el concurs d'un sufix (p.e., verrucós -osa, al costat del derivat format a partir del mot català berrugós -osa).
En tercer lloc, anotem, a propòsit de transcripcions i interpretacions de radicals grecs: el terme, proposat pel Termcat, odoteca (del mot grec ódos ‘camí') (p. 39), hauria d'anar amb hac, hodoteca (perquè en grec hi ha esperit aspre); el primer radical del mot compost litúrgia, o sigui lit(o)-, ve de leit(o)- i significa ‘funció pública', no pas ‘sacerdot' (p. 134); fotolit no “és un compost culte clar” (p. 149), sinó que “és una reducció de fotolitografia” (p. 151); en realitat, hi ha un sol sufix -ia, no pas dos (p. 154), encara que s'accentua diferentment per raons històriques (ajudant-hi segurament el fet que els mots cultes que el contenen ens hagin arribat a través del francès o no); el DIEC2 ja admet neumàtic al costat de pneumàtic (p. 164).
Finalment, deixant de banda algunes (poques, gairebé inevitables) errates que el mateix autor ja deu haver advertit, notem alguna altra badada, com l'ús de confusibilitat per confusió (p. 162) i de reaci per refractari (p. 196).
I res més. Tornem a felicitar el lingüista pel seu treball i per ser capaç d'acceptar propostes assenyades d'altres autors (pp. 190-191) quan perfeccionen la normativa acadèmica. Pel que fa a la redacció, observem, encara, l'encert que té l'autor de fer un ús constant de la distinció per / per a davant d'infinitiu, d'acord amb la codificació fabriana.
Carles Riera
L'altre dia, al tren, "tornant" a Xàtiva des de Barcelona, escoltava l'últim disc de Verdcel, Petjades (Tempsrecord, 2010), en què els alcoians verdsionen exquisidament algunes de les cançons de Raimon. Definitivament, tal com el mateix Raimon ha dit, es tracta d'"un alè nou per a unes cançons estimades". Em pense que amb aquest treball, el quart després de On està el lloc?, País Viatge i Sàmara , Verdcel aconsegueixen de consolidar un projecte musical que, parafrasejant el cantant de Xàtiva, "és gran i creix".
Tot just ara han començat la ronda de presentació del disc, amb un primer concert a la sala Luz de Gas, a Barcelona. De ben segur que obtindran molt bones crítiques. De ben segur que seran guardonats amb algun premi (els Enderock, els Ovidi...). De ben segur que el públic gaudirà de valent del directe. Éxits, tots aquests, molt merescuts, molt forjats. Ara bé, tot i que Verdcel voltaran pel País Valencià, Catalunya i les Illes per a presentar aquest últim disc (talment han fet amb els anteriors), dubte molt (tot i que voldria equivocar-me) que tinguen previst de pujar a l'escenari del Gran Teatre de Xàtiva, entre molts d'altres. A Canal 9 tampoc no en parlaran, ocupats com estan a exigir aigua de l'Ebre i a amagar els casos de corrupció i abusos sexuals dels que diuen que ens governen ("lladres que entreu per Almansa!").
A més d'emocionar-me, Petjades m'ha fet pensar, amb una certa melangia, sobre aquest exili que, dissortadament, no és sempre tan voluntari com voldríem o com fem veure. Formem part d'aquesta "diàspora valenciana" majoritàriament periodistes i docents, però també músics. O potser és casual que Raimon i Ovidi Montllor, primer, o Feliu Ventura i Verdcel, després, triaren Barcelona com a lloc de residència? És cert que la ciutat ofereix oportunitats i possibilitats difícils de trobar en uns altres llocs. Però aquest motiu no justifica, suficientment, l'alt nombre de valencians que viuen a uns quants quilòmetres d'on han crescut. Caldria afegir una dada d'interés: gairebé la totalitat dels valencians que vivim fora som catalanoparlants ("a la manera de València") i treballem en la nostra llengua. Això és ben difícil al País Valencià i, de vegades, impossible. Mentrestant, el govern vol eliminar el requisit lingüístic, argüint que no hi hauria prou funcionaris si demanaren, tal com preveuen les lleis, que aquests tinguen un cert domini del valencià.
Tornar. Tornar a "casa". Això és el que feia l'altre dia mentre escoltava l'últim disc que ens han regalat Verdcel. Alguns hi tornen cada setmana, d'altres cada quinze dies i n'hi ha qui ho fa cada mes (o cada dos, o cada tres...). Això és el que fem moltes valencianes i molts valencians que vivim, per motius laborals, a Catalunya o a les Illes. Tots nosaltres segurament compartim moltes coses, i és per això que hem decidit (o no) aixoplugar-nos sota aquest "exili voluntari". Ara bé, va haver-hi un temps en què tenia ben clar l'origen i la destinació. Ara els confonc (o me'ls amaga la boira). Durant els anys d'estudi universitari, cada diumenge a la vesprada agafava el tren des de Xàtiva cap a València. I cada divendres (si podia, abans de dinar), n'agafava un altre des de València cap a Xàtiva. De vegades feia tots dos trajectes en cotxe. El paisatge que m'omplia llavors els ulls era tan diferent! Des d'aleshores ençà ha plogut a bots i barrals, perquè en aquest país nostre "la pluja no sap ploure". Els viatges cap a Xàtiva ja no són "tornades", ni tampoc són tan freqüents com ho eren aleshores. I ben sovint m'enyore, és clar, però em sembla que preferisc l'enyor a tenir la impressió que els valencianoparlants sobrem, a veure'm obligada a adoptar una llengua que ni és ni sent com a meua, a demanar permís (i perdó) per voler viure plenament en valencià, per pensar (i tenir-ne la certesa) que "qui perd els orígens perd la identitat".
Publicat en elSingulardigital.cat dimecres 24 de març del 2010
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/03/talent_universitat_i_llengua_catalana_49568.php
El poble de
Catalunya, a través del Parlament, s'ha dotat d'unes lleis de política
lingüística que, en el cas de les universitats, fan referència a l'obligació que
té el professorat universitari, llevat dels visitants i casos anàlegs, de
conèixer suficientment la llengua pròpia de Catalunya, el català, i la llengua
oficial de l'estat, el castellà. Les lleis esmentades reconeixen el dret de
l'alumnat a emprar qualsevol de les dues llengües oficials en les seves
activitats acadèmiques universitàries, és a dir, en adreçar-se al professorat,
fer un examen, fer recerca, presentar un treball, redactar i defensar una tesi
doctoral, etc. D'aquest fet, se'n desprèn de manera ben clara que el professorat
ha de conèixer les dues llengües perquè l'alumnat no vegi conculcats els seus
drets. El professorat, de la mateixa manera que en ser contractat acredita els
seus coneixements de la matèria que ha d'impartir, haurà d'acreditar la seva
capacitació en les llengües de la docència.
L'espai d'aquest article no
em permet parlar de totes les resistències que han ofert algunes universitats (i
que ofereixen encara) quan, mitjançant un projecte de decret, es planteja la
regulació del coneixement lingüístic del professorat. Aquestes resistències es
fonamenten en la preocupació dels responsables universitaris, que diuen que si
s'exigeix el coneixement del català els talents no voldran venir a exercir la
docència a les universitats catalanes.
Vol dir això que el suposat talent
és incompatible amb saber català? Francament, aquesta afirmació sempre m'ha
semblat equívoca i, sobretot, malèvola. Algú es pot imaginar que un professor
amb talent (?) pugui professar la docència, a Madrid per exemple, gaudint d'un
contracte indefinit, sense saber ni acreditar els seus coneixements de castellà?
És difícil d'imaginar, oi?
Les universitats, sobretot les públiques,
estan sostingudes amb fons públics, és a dir, les paguem entre tots els catalans
i les catalanes i ens costen molts, molts diners... Per tant, han d'estar al
servei de la comunitat i li han de retre comptes. Què hem de demanar a les
nostres universitats? Que preparin els nostres joves amb rigor, que tendeixin a
l'excellència, tant en la docència com en la recerca i que es comprometin,
inequívocament, amb la llengua i la cultura del país. Això significa que
renunciem que els nostres universitaris siguin competents en altres llengües? De
cap manera. En acabar els estudis, els joves haurien de poder parlar i escriure
com a mínim quatre llengües (i naturalment, els seus professors també), la qual
cosa ara mateix sembla ciència ficció i és una vergonya. Volem universitaris
multilingües, però tenim molt clar que el català, d'acord amb les lleis amb les
quals ens hem dotat, ha de ser de manera majoritària la llengua vehicular dels
aprenentatges, sobretot la dels graus.
La societat catalana viu moments
complicats, econòmics, socials i polítics. Es percep un cert cansament en la
ciutadania, però no podem abaixar la guàrdia. El català és una llengua d'abast
mitjà. És una llengua per viure, per conviure, apta per expressar-nos en tots
els registres, preparada per ser el vehicle d'expressió dels coneixements
científics i tècnics, però ha de conviure amb llengües de gran abast com ara
l'anglès i el castellà en un món globalitzat, i és per tot això que ha de ser
objecte d'una protecció especial, com a element fonamental de la personalitat
nacional de Catalunya i com a instrument de comunicació, d'integració i de
cohesió social. Les universitats no poden quedar al marge de les polítiques
lingüístiques del govern, i nosaltres hem d'estar amatents i exigir que el
català avanci en tots els àmbits, en l'àmbit universitari,
també.
Plataforma per la Llengua està en plena campanya, “A la
universitat, en català”, adheriu-vos-hi. La llengua catalana és el mitjà
d'identificació, de cohesió i de referència de grup. Treballem junts perquè ho
pugui continuar sent.
Publicat en el blog de Víctor Alexandre diumenge 21 de març del 2010
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/esquerra_amb_e_despanya.html
Als qui no s'expliquen l'escandalosa espanyolització que ha experimentat TV3 -i encara menys que hagi esdevingut una eina espanyolitzadora-, ara els podrà caure la bena dels ulls. Em refereixo als qui tots aquests anys de tripartit no han deixat de fer-se aquestes preguntes: "Com és possible que Esquerra lliurés Catalunya al PSOE? Com s'entén que Esquerra renunciés, malgrat això, al control de TV3? Com s'explica que Esquerra no badi boca davant el procés de substitució lingüística que està portant a terme l'emissora?". Doncs el dia a dia d'aquests anys de govern els dóna la resposta: la direcció d'Esquerra no ha fet res, absolutament res, per la independència de Catalunya. És cert que Joan Puigcercós usa el terme en els seus mítings, però, perduda tota credibilitat, gairebé es pot dir que incomoda sentir-la en els seus llavis, com incomoda que un entabanador professional gosi creure's que caurem en el seu parany. És comprensible, per tant, que, amb el partit en caiguda lliure, la direcció basi totes les seves esperances en la futura Llei de cinema, malgrat que tot fa preveure que, en el millor dels casos, el famós 50% de còpies en català trigarà anys a arribar.
Mentrestant, però, enlluernats amb aquest castell de focs, no ens adonem que la política lingüística republicana senzillament no ha existit. Franco ja fa 35 anys que és mort, però hi ha milers d'àmbits en aquesta matèria que continuen exactament igual i molts altres que han empitjorat. El nivell de TV3, per exemple. Si els locutors, col·laboradors, reporters i tertulians de la BBC tinguessin el nivell d'anglès que tenen de català alguns locutors, col·laboradors, reporters i tertulians de TV3 difícilment hauria esdevingut el prestigiós referent que ara és. El rigor d'un periodista comença per la llengua, que és el seu instrument de treball. "És el català que ara es parla", se'ns diu com a excusa. És a dir, un català cada cop més infecte i espanyolitzat fins al punt que, convertit en patuès, aviat ja no caldrà ni traduir-lo. Però, d'això, curiosament, Esquerra no en diu res. Deu ser que mantenir-se en el poder -el galdós poder català- és més rendible que reconduir el país i la seva llengua. I deu ser per això que ja no els fa res votar al costat del Partit Popular i del Partit Socialista a favor de la substitució de la llengua catalana per l'espanyola a TV3. La proposta, presentada per CiU i tombada pel Partit Socialista, Esquerra, PP i ICV, deia això: "Instar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals perquè s'obligui els professionals del periodisme de la CCMA a no servir-se de la substitució lingüística del castellà en detriment del català quan l'entrevistat és castellanoparlant". I posava com a exemple l'entrevista del programa Ànima a l'actriu Verónica Forqué feta íntegrament en espanyol i sense traducció simultània. Aquest, però, no és un cas aïllat a TV3. Al contrari, és una constant. És la seva sibil·lina manera de convertir-se en una cadena bilingüe, d'esdevenir el tercer canal de Televisió Espanyola i de menysprear la llengua pròpia del país tot menyspreant aquells catalans que no saben espanyol i que continuen queixant-se'n des de la Catalunya del Nord. Cosa que dóna la raó a la diputada convergent Carme Vidal quan diu: "El fet que Televisió de Catalunya aposti per la substitució del català pel castellà, en lloc d'apostar per la traducció, no ajuda a crear més consciència lingüística ni més competència entre els parlants. [...] L'actitud d'Esquerra, avui, xoca amb la Llei de política lingüística, que defensa apostar pel prestigi social del català."
Doncs a aquests extrems hem arribat: a veure Esquerra votant al costat de PSOE i PP en contra de la normalització de la llengua catalana a TV3. S'entén, per tant, que Esquerra perdi les seves sigles a la mateixa velocitat que perd els votants. Totes aquelles expectatives que un dia va crear, tota aquella il·lusió que un dia va generar, han quedat reduïdes a una sola lletra, la "E" d'Espanya.
Víctor Alexandre
Font de Mora dóna l'esquena a
les Trobades celebrades al seu poble, Vila-real
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2114&Itemid=1
Homenatge a Ovidi Montllor a
la Universitat de València en el 15 aniversari del seu
traspàs
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2115&Itemid=1
Èxit en la cloenda del
Festival Barnasants a València amb Òscar Briz
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2121&Itemid=1
L'AVL i la UA acosten la
llengua i cultura valencianes a Moscou
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2123&Itemid=1
Eugeni S. Reig: “Encara estem
a temps de salvar la pronúncia tradicional valenciana”
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2129&Itemid=1
La Generalitat de Catalunya
substituïx Canal 9 per TVVi unilateralment
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2130&Itemid=1
Eroski rep el II Premi a la
Promoció de la Realitat Plurilingüe
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2133&Itemid=1