Article publicat en el
número 14 de La
Corbella. Revista informativa
semestral de la
Plataforma per la llengua, desembre del 2008 (pàgines
36-37)
http://www.plataforma-llengua.cat/la_corbella?id=14
Article publicat en EL PUNT dimecres
17 de març del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/146615-els-parlants-son-tan-imprescindibles-com-el-model-lingueistic.html
Els parlants són tan imprescindibles com el model
lingüístic
Abelard Saragossà (Universitat de
València)
Els qui ens dediquem a l'estudi de
la llengua tenim el perill de considerar-la prescindint de les persones que la
parlen, cosa que pot fer mal no solament als parlants, sinó també a la mateixa
llengua. En el fons, el camp de l'idioma no és diferent de la resta de la
societat. En un poble que ha passat per un procés de supeditació a un altre
poble, si els moviments d'alliberament actuen bé saben mostrar que, el procés de
recuperació, beneficia el conjunt dels seus membres com a persones, com a
individus. Quan les persones d'un poble tenen consciència de la seua identitat
col·lectiva i viuen coordinades i en llibertat, cada persona té més
possibilitats de viure una vida individual més plena i més satisfactòria, de la
mateixa manera que la supeditació d'un poble a un altre té conseqüències
negatives sobre la vida dels membres del poble dominat (com ara el grau de
confiança i de seguretat en u mateix).
Justament per les raons dites, el
procés de recuperació d'un poble repercutix positivament sobre els seus membres
(començant per aquells que s'han compromés amb ideals i amb organitzacions i,
com a conseqüència, treballen i busquen). Ara bé, això no és una obvietat. No és
tampoc una convicció compartida. La idea exposada és un objectiu. Un objectiu que, per a
assolir-lo, hem de mostrar a les persones fets específics, dades concretes. Unes
dades que facen deduir els efectes negatius que deriven de la situació en què
vivim. En definitiva, només recuperarem la llibertat nacional si convencem una
majoria dels balears, dels valencians i dels catalans. Per eixa raó el nostre
nord ha d'estar constantment en la consciència de les persones: en la voluntat
de conservar les moltes característiques socials i psicològiques positives que
tenim i canviar alguna de les negatives.
En el camp particular de la llengua,
és semblant, encara que és més difícil. Tot idioma que ha viscut un procés de
marginació social ha experimentat un procés de fragmentació interna, com ha
mínim quan és una llengua parlada per diversos milions de persones (com és el
cas nostre). Davant d'això, és natural que els lingüistes, els escriptors i els
correctors cerquem la coordinació a fi de recuperar la unitat. I ací és on cal
anar a espai. L'afecte immens que solem sentir per l'idioma ens pot fer oblidar
els parlants: la seua consciència; les seues conviccions, les seues alegries,
els seus dolors i, en general, els seus sentiments. Si un lingüista vol
treballar al servici d'un poble, no cal dir que ha d'estimar el model culte que
defén; però ha d'estimar, en la mateixa intensitat, la manera de parlar de cada
u dels membres d'eixa llengua, començant per les persones amb qui el lingüista
es relaciona cada dia. Si un professional de la llengua vol ser realment útil al
seu poble, ha de desenvolupar eixes dos identificacions, eixos dos afectes. Hem
de recordar que, una llengua, no és res fora dels seus parlants, no debades ni tan sols existix.
També hem de tindre en compte que
l'autoodi pot nàixer dins d'un moviment emancipatori. De fet, un tal sentiment
és una conseqüència de tindre afecte només pel model lingüístic considerat
culte. Si eixe càncer temible creix i es multiplica, el resultat pot ser letal.
No oblidem que els sentiments entre humans solen ser recíprocs, de tal manera
que, si un moviment social menysprea la forma de parlar d'una ciutat, d'una
comarca, d'una regió o d'un país, els parlants afectats acabaran sentint el
mateix menyspreu pel moviment que, teòricament, busca la llibertat del seu
poble.
Contra la creença que els autors de
la
Renaixença serien arcaïtzants, aquells intel·lectuals solien
tindre una concepció molt positiva de la llengua viva (com ara Antoni de
Bofarull, Marià Aguiló, Jacint Verdaguer o Teodor Llorente). En canvi, una part
dels autors noucentistes no compartien eixa visió. Després de 1939, on més
incidència ha tingut la falta d'identificació i de confiança en la llengua viva
i espontània ha sigut entre els valencians. Per contra, la influència benèfica
de Francesc de Borja Moll va fer que els intel·lectuals mallorquins dels
cinquanta, dels sixanta i dels setanta foren molt més segurs (i molt més sans,
si puc dir-ho així) que la majoria dels intel·lectuals valencians, entre els
quals la concepció lingüística i nacional de Sanchis Guarner va influir molt poc
(per desgràcia). Com és ben evident, els valencianistes encara no hem sabut
vertebrar un moviment capaç de fer que s'hi identifique una part significativa
del poble valencià.
Davant de la situació en què es
troba el valencianisme actual, hem d'evitar el perill de pensar que la culpa
està en la societat valenciana. En això, hauríem de ser molt clars: si un
moviment polític fracassa, la causa és interna en general. La gent no ha d'anar
als polítics, sinó tot al contrari, i més quan un moviment social té el curs de
la història en contra. En eixa situació, un moviment només pot reeixir si
aconseguix que una part creixentment majoritària de la societat veja les seues
propostes com a positives, com a desitjables i com a realitzables.
La necessitat d'evitar
l'essencialisme o fonamentalisme (considerar la llengua –o un projecte polític–
al marge de les persones concretes) té moltes repercussions en molts camps de la
llengua. En té en la normativa lingüística; en té en el nom de la llengua; en té
en la manera de confeccionar gramàtiques; en té en la quantitat de normes que
l'autor d'un manual pot demanar als lectors; en té en els objectius que es marca
el docent en l'aula (siga d'una escola, d'un institut o d'una universitat).
Precisem-ho: la consideració dels parlants hauria de tindre implicacions en els
camps dits. Debatre quines són eixes repercussions, mirar si actualment les
satisfem o no les satisfem i, en el cas que alguna no la complim, buscar quins
efectes negatius genera, tot això és ben interessant (i ben important), però ja
cau fora del límit espacial d'aquest article.
En tot cas, tinguem en compte aquest
principi: si posem els interessos hipotètics de la llengua per davant del seu
ús, és segur que no llaurem al dret. El primer criteri de tota normativa
lingüística ben feta ha de ser afavorir l'ús públic de l'idioma i la
identificació apassionada dels parlants amb la llengua que parla cada u. Eixe
principi cabdal ha d'anar seguit per la coordinació amb els altres parlants per
a potenciar-se mútuament, objectiu que demana tota una sèrie de criteris
auxiliars. Uns criteris que han de ser explícits i d'aplicació constant.
Debatre quins són eixos principis auxiliars és un bon motiu per a un altre
article.