L'altre dia explicava que l'expressió antigues pessetes és inexacta o, més ben dit, redundant, perquè, que jo sàpiga, no n'hi ha pas de modernes. Aquí els únics antics som alguns -jo, per exemple- que encara tenim problemes per calcular el preu d'un pis en euros. De la mateixa manera no sembla que a Saddam Hussein se li pugui dir exdictador, perquè si bé és cert que va ser derrocat, jutjat i penjat, com a personatge històric ser dictador serà un tret etern de la seva identitat. És com si parléssim de l'expapa Joan Pau II, déu l'hagi perdonat. Seria una burla a la seva cabuda voluntat de guanyar-se el cel morint papa. De fet, d'expapes n'hi ha ben pocs. Fins i tot els que van plegar en vida, evocats en bloc, són papa i no expapa. I d'expresidents? Dir a Pujol i Maragall expresidents és tan apropiat informativament com inadequat protocol·làriament. Són presidents expresidents, oxímorons vivents.
Fer un ús creatiu de la llengua troba en els sentits estesos i figurats una autèntica mina. I, tanmateix, cada llengua desenvolupa uns sentits figurats i no uns altres, tot i poder fer-ho. Això crea terribles problemes a l'hora de decidir què és calc i què és creació. Si dic que una redacció està farcida de faltes, tots ho trobareu bé; si dic que n'està plagada o infestada, m'ho acceptareu. Però si, en canvi, dic que n'està trufada, arrufareu el nas. En part, perquè les trufes són molt apreciades i les faltes no. Per això, quan dic que està trufada d'imatges suggerents, arribem al terrible dilema que abans he plantejat. D'una banda, sabem que això es diu en castellà, però, de l'altra, si un ús creatiu permet -diria més: agraeix- que puguem salpebrar-la amb anècdotes i amanir-la amb algun sarcasme, què ens impedeix trufar-la? Res: més enllà de saber que no és cap troballa nostra sinó un calc que ens acosta una mica més al castellà.
El sufix -ot és com un amic grandot, desmanyotat i entranyable. Potser perquè el mascle eclipsat per la femella està mal vist en una cultura patriarcal parlem de bruixot i abellot. L'eclipsi és total en el cas del didot. I sap greu: un home capaç de compartir pit amb nadó d'altri no mereixia ser exterminat per la llet en pols. I per aquest camí entre despectiu i afectuós arribem al solter de certa edat, conegut també com a conco, que deriva d'onclo pel camí que també du a la tieta del Serrat. Al diccionari també hi ha solteràs, però és el solterot del DCVB el que recull millor uns matisos que van quedant enterrats sota el glamurós anglicisme single. I és que el to despectiu no ha venut mai, i això explica que una escola provisional la formin barracons i no barracots: entre no caber-hi (el sufix -ó serveix per formar diminutius) i estar mal fet, s'opta pel poc espai. I és que la correcció lingüística no és sempre correcta políticament.
"Els sindicats estan per defensar els drets dels treballadors". Aquesta frase és potencialment ambigua. Pot voler dir que hi dediquen atenció, però resulta massa obvi; o bé que estan a punt o temptats de, com a estic per dir-li, que encara té menys sentit. El que sí que entenem i té sentit és un clar castellanisme. Entenem que defensar els drets dels treballadors és la seva raó d'existir. I aquest existir, que és un dels sentits d'estar en castellà, en català és ser-hi, mai estar. Per aquesta raó quan ells diuen "Para eso están los amigos" nosaltres diem "Per a això hi són els amics", si volem deixar clar que és aquesta la seva raó de ser. Sense hi la frase també és possible -com és possible ellà "Para eso son los amigos" o bé "El ganivet és per tallar pa"-, però passa a tenir un sentit més utilitarista, menys existencial.
Sessió inaugural a
càrrec de Jaume Martí, president de
Lloc: Sala Pi
i Sunyer de l’IEC
Data: 6 d’abril
Horari: 17
hores
Organització: Societat Catalana de
Terminologia - IEC, amb la col·laboració del Servei de Correcció
Lingüística i
De repente, sin que nadie conozca la etiología de tan peligrosa epidemia, a algunos dirigentes autonómicos le ha entrado la fiebre del trilingüismo. Los síntomas más claros de esta enfermedad son el temor reverencial a los efectos excluyentes de la lengua propia, la idolatría del inglés, y la sensación de que las lenguas, en vez de ensanchar los espacios del cerebro, ocupan los espacios predestinados por Dios para el estudio de la ingeniería, le geografía y las ciencias exactas.
La población más propensa a la gripe trilingüe son las tribus constitucionalistas, que, ante el vértigo que les produce que algunos papás le quieran enseñar a sus hijos las pobres lenguas que hablaban aquellos campesinos y marineros que fueron nuestros abuelos, deciden disolver tan grave dolencia en una dosis reforzada de inglés, para que los niños no tengan demasiado tiempo que entregar a las lenguas inútiles y agonizantes, y puedan viajar por Europa diciendo my tailor is rich y thank you very much. Pero la dolencia también se agrava, curiosamente, en los que son absolutamente monolingües, en los que llegaron a la cima del poder sin hablar más que en "cristiano", y en los que, animados por un acendrado patriotismo de Estado, piensan que las lenguas propias son como el aguarrás, que si bien es cierto que puede darle fluidez a la pintura, también funcionan como un peligroso disolvente que puede destrozarla.
Así se explica que la fiebre del trilingüismo, que se extiende de forma preocupante por toda España, haya alcanzado niveles de pandemia en la Galicia de Feijoó, en la Valencia de Camps y en el Euskadi gobernado por el dúo López-Basagoiti. Porque es en esos tres lugares, inesperadamente popularizados, donde el inglés deja de ser una lengua de futuro inexorable, que viene a su ritmo y por sus caminos naturales, para convertirse en un antídoto contra la exclusión lingüística y en el talismán de una normalidad compuesta de tauromaquia, de una libertad curricular atribuida a los padres que sólo se extiende a la capacidad de desnacionalizar a los niños, y de una devoción inusitada a esa preciosa y fortísima lengua castellana que ellos convierten en el último rescoldo de la España imperial que Aznar quiso reverdecer.
En Valencia ya enseñaron Educación para la ciudadanía en inglés, para ayudar a los obispos a machacar tan denostada y laica asignatura y para que Camps pudiese matar dos pájaros de un tiro al gobernar simultáneamente, como quería el papa Gelasio, la Ciudad de Dios y la Ciudad del mundo. Los actuales gobernantes de Euskadi también parecen tener claro que la habilitación en euskera es una pérdida de tiempo y dinero que sólo le interesa a los nacionalistas del PNV, y que ahora ha de matizarse con una irrupción masiva del inglés que libere a todos los vascos y vascas de la pesadilla que supone estudiar la lengua de los mayores. Aunque es posible que la peor parte la estemos llevando en Galicia, donde la política lingüística, inspirada por Intereconomía y La Razón, se pone al servicio de un imaginario país de futuros yuppies y emigrantes glamurosos, que lleven en su maleta un título superior y dos másteres.
Por eso es muy importante que los ciudadanos sepamos distinguir entre la gente que predica la importancia crucial que va a tener el conocimiento de las lenguas en el próximo futuro de Europa y del mundo, y actúa en consecuencia, y los falsos profetas de una modernidad que sólo sirve para debilitar nuestras lenguas y nuestras culturas propias -lo dijo Urkullu- al servicio de rancias concepciones ideológicas de las patrias y de todo lo que las patrias fagocitan para sobrevivir. Porque, si tenemos clara la diferencia que hay entre los buenos y los falsos profetas, también podremos distinguir a los que proponen formas realistas de avanzar en la enseñanza de las lenguas, y los que inventan mediterráneos y bachilleratos galácticos que sólo sirven para alejarnos de nuestra identidad y meternos en el enorme batallón de los homologados.
Concurs de narrativa "Ploma de ferro 2010"
http://sal.balearweb.net/post/84805
Conferència:
«El català i els joves: les
propostes de política lingüística del Consell Social de
Data: 7
d’abril
Horari: 18.30
hores
Organització: Societat Catalana de
Sociolingüística - IEC
http://www.iec.cat/Comunicacio_IEC/agenda_26mars_9abril.htm
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2104&Itemid=1
Presentació de
les Trobades d’Escoles en Valencià 2010 a la Universitat de
València
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2108&Itemid=1
La Dependent i
l'AVL presenten l'obra teatral "Eiximenis, el viatger de les mil
paraules"
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2107&Itemid=1
Experts
lingüistes debatran este cap de setmana a Alcoi sobre el futur del valencià en
l'era digital
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2106&Itemid=1
Font de Mora
dóna l'esquena a les Trobades celebrades al seu poble,
Vila-real
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2114&Itemid=1
Homenatge a
Ovidi Montllor a la Universitat de València en el 15 aniversari del seu traspàs
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2115&Itemid=1