Congrés de l'AILLC 2009
No els vaig donar compte del XV Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Lleida, setembre del 2009). Encara que sigui tard i taquigràficament, ho faig ara, esmentant només les sessions a les quals vaig assistir (per guanyar espai usaré el temps present, «estudia», etc., no pas «va estudiar»).
A la secció de la llengua dels escriptors, François Niubò estudia el difícil dilema d'escriptors contemporanis (Rodoreda, T. Moix, Jaume Fuster, A. Martín, Simó, Hernàndez Ventosa, etc.) per escriure amb versemblança tot tenint al davant un ideal normatiu, i destaca la urgència de crear un argot propi genuí. Mercè Picornell es fixa amb la mateixa perspectiva en el període 1960-1980: on era el límit de «degradació» tolerable a profit d'un eixamplament de lectors.
M. Magdalena Gelabert s'enfronta als esforços de mossèn Alcover, abans d'aquesta època, per trobar un model per al seu N'Arnau. Salomé Ribes centra els problemes dels antinormistes (Miquel i Planas, Alcover, Par...) en la falta de coherència.
Dari Escandell parla de Puig i Ferreter, i Isabel Turull fa unes pinzellades a la traducció ribiana (1919, 1948) de L'Odissea. Emili Casanova s'endinsa en les obres de Josep Piera, que un bon dia es «convertí» en escriptor en català perquè va percebre que l'embarbussament «Plou poc, però per lo poc que plou, plou prou» no es podia traduir al castellà. Brauli Montoya, a través de l'alacantí Joaquim Gonzàlez Caturla (obres: 1985-2005), estudia els models sorgits al País Valencià a partir de Fabra. Anna Sawicka estudia tres narracions del gironí Josep Navarro Santaeulàlia. Dolors Madrenas i Joan M. Ribera estudien la dietarística, un gènere poc definit («híbrid»), amb uns cinquanta títols (de Pla, Gimferrer, Fuster, etc.).
A la secció del català i les llengües veïnes, Albert Turull rastreja fenòmens occitans a la toponímia i al lèxic de l'Alt Pallars, la zona on devia haver-hi un substrat de tipus bascoide. Claudi Balaguer fa noves precisions sobre l'espai de contacte entre occità i català, tan fressat ja per investigadors anteriors, i hi descobreix una certa pressió del català sobre l'occità.
Xavier Terrado,
amb un ampli i erudit resseguiment de «la toponímia de
Imma Creus i Joan Julià-Muné s'enfronten amb dos problemes fonètics: la transcripció en català de llengües sense grafia llatinitzada (xinès, japonès, rus, àrab, hebreu, grec) i la transferència sobre la pronunciació catalana dels sistemes d'alumnes de català europeus (portuguesos, anglesos, francesos, espanyols, txecs). Eulàlia Canals i Llorenç Comajoan, també en l'aprenentatge del català, observen els fenòmens de la transferència a propòsit del passat verbal i aconsellen formació teòrica als professors.
M. Rosa Fort mostra la mútua influència de català i aragonès al Matarranya medieval, i Artur Quintana mostra paral.lelismes i contrastos entre les dues llengües. Pel que fa al català i el castellà, Jordi Ginebra i Roser Llagostera estudien contrastivament les tendències en els règims verbals dels neologismes. Beatrice Schmid s'enfronta amb molta precisió amb la «valenciana prosa» d'una traducció de Bernardí Vallmanya (Lo càrcer d'amor). Ildikó Szijj s'enfronta amb gran competència al difícil problema de la derivació regressiva en les dues llengües. Carles Segura i Sandra Montserrat aclareixen, a base d'un corpus extens, el problema no menys intricat de les formes en -ra de l'imperfet de subjuntiu valencià.
Joan Solà
Gabriel Bibiloni
Aquests dies els mitjans de comunicació parlen intensament d'una persona anomenada José Ramón Bauzà. Llevat d'un article d'opinió en aquest mateix diari, on era designat com a Josep Ramon, i un programa d'humor d'IB3 on li deien Pep Ramon, no he vist pertot arreu altra cosa que José Ramón. Desconec si per indicació expressa de l'afectat o per iniciativa popular. I pel que fa al cognom, tots els mitjans audiovisuals, les ràdios i les televisions, de manera bastant fixa el pronuncien com si fos una paraula castellana, és a dir, amb dues aa clares i la mateixa z castellana de zarzuela. Doncs amb aquest article voldria ajudar els mitjans de comunicació a millorar el seu criteri en aquest punt.
El tractament lingüístic del nom de fonts o del prenom, que queda més laic pels mitjans de comunicació no sempre és de solució automàtica, especialment en una societat com la nostra actual, en què, a més de les alienacions culturals planificades, es multipliquen les identitats i els sentiments que s'hi relacionen. En la nostra situació, el nom oficial, allò que consta a la carta d'identitat, no és necessàriament la forma que aquells mitjans han d'emprar a l'hora de referir-se a una persona. Si fos així, després d'uns quants segles en què ens han ensinistrat a escriure el nostre nom en una llengua que no és la pròpia, i no ens han donat altra opció que fer-ho així, molta de la nostra gent, entre ella polítics de primera fila, serien anomenats sempre amb un nom en castellà. Els usos i costums possibiliten que aquests polítics signin amb un nom en català, àdhuc en el butlletí oficial, tot i tenir-ne un altre als papers oficials personals. On no és possible que això passi és a les paperetes de les eleccions, cosa que pot produir una certa sorpresa en alguns votants. Teòricament, per als mitjans el criteri hauria de ser el respecte a la voluntat de l'interessat. Cadascú pot triar i tenir el nom que vulgui (aquí i a la Xina Popular, com ja sabem). Però aquesta voluntat no sempre és fàcil de saber: pot ser-ho en els casos de personatges públics que signen llibres, articles o altres coses, però no en els casos d'individus que surten a les pàgines de successos. I, a més, moltes persones no acaben de tenir les coses del tot clares sobre el propi nom: que vulguin mantenir un nom castellà, per decisió o per rutina, a la paperassa oficial no vol dir que s'estimin més ser designades per aquest nom fora de la documentació. Hi ha casos llampants d'esquizonòmia deixau-me inventar la paraula, com el de Josep/José Carreras. No parlem ja dels morts, que no ens poden orientar respecte de voluntats d'aquesta mena. En resum, no és fàcil; però convinguem que si algú vol ser José Ramón o William o Françoise li hem de respectar la voluntat. Cadascú té les seves circumstàncies.
Una altra cosa és el cognom. Mentre que el nom, descomptant casos específics, surt d'una tradició aquí cristiana que ha generat formes equivalents en els diversos idiomes, el cognom té una forma única que es vincula a una societat i a una identitat. Bauzà o Jaume són cognoms catalans que no es poden «traduir», ni tan sols es poden pronunciar de diverses maneres. Parlant en català només es pot dir Bauzà (amb la primera a com a vocal neutra i amb la z pronunciada com a essa sorda), i Jaume (igual que es pronuncia el prenom Jaume, mai Khaume). Això és així sigui quina sigui la tria del prenom que faci cadascú, sigui quina sigui la identitat a la qual es vol adherir, sigui quina sigui la llengua que vol defensar, ignorar o esclafar. El nom representa la llibertat que tenim tots de ser el que volem ser, d'afirmar identitats o de renegar-ne; el cognom, de manera inevitable, ens recorda moltes vegades quin és l'origen al qual ens adherim o de vegades com una llosa damunt el cap quin és l'origen del qual renegam. I la combinació de tots dos pot parlar com un llibre obert.
Poms, pomes i pomades
Antoni Llull Martí
per Màrius
Serra
El 10 de març, dos dies després de la nevada, l'AP-7 es transforma en una nova versió del conte de Julio Cortázar “La autopista del sur”. Cinquanta quilòmetres de cua a La Jonquera. Cinquanta. I les autoritats tocant el violí. El director del Servei Català de Trànsit, senyor Josep Pérez-Moya, el toca una estona llarga quan Manel Fuentes, des de la ràdio pública d'aquest país, li demana qui és el responsable d'aital cua. El maldestre violinista no només desafina sinó que s'escuda en un llenguatge presumptament tècnic per no haver d'admetre els errors de gestió. I llavors arriba el gran moment: “Tenim milers de camions estocats a l'autopista”. Fuentes reacciona: “Quan diu estocats, vol dir aparcats, immobilitzats?” I Pérez-Moya hi torna, amb els estocats. L'estoc (de stock) designa la quantitat d'una mercaderia que tenim al magatzem en previsió de venda. Parlar de camions estocats és d'una frivolitat lamentable. Entre altres coses perquè els estucats són murs recoberts d'estuc i els únics estocs que mereix el Servei Català de Trànsit són els que Wagensberg va mostrar al Parlament en el debat taurí. Els estocats en boca de Pérez-Moya mereixerien estocades.
editorial
La llei de llengües aragonesa
sociolingüística
Terminologia i variació dialectal. Joan Martí i Castell
Serrat, un mestís a la vila i cort. Andreu Salom i Mir
Quatre mots sobre l'Estat-nació espanyol. Andreu Salom i Mir
Sensibilitat ciutadana. Pere Ortís
Autodeterminació i sobirania. Pere Ortís
La Norma de Convergència del Català al Castellà. Quim Gibert
Mitjans de comunicació de masses: entre la realitat i tu. Ramon Monton
lengua i
societat
Notes sobre els toros a Catalunya. Marcel Fité
literatura
Llibre d'Amic i Amat, de Ramon Llull. Josep Lluís Branchal
lèxic
Còdol (codó, codina) en la toponímia. Carles Domingo
Allò que encoratgem (a tall d'exemple). MRL
Allò que denunciem i critiquem (a tall d'exemple). MRL
Deteriorament del català col·loquial. Pere Ortís
Les dues comes. Albert Jané
«Professorat» i «alumnat», castellanismes... Gabriel Bibiloni
Contra la paraula «cava». Gabriel Bibiloni
Tres curiositats sobre la llengua antiga. Josep Espunyes
Sobre el verb tensar. Lluís Marquet
sintaxi
Pronom abusiu en perífrasis. Josep Ruaix i Vinyet
El verb fer com a verb vicari. Carles Riera
Verbs amb significat diferent del pretès. Roser Latorre
Sobre la lexicalització dels pronoms adverbials. Albert jané
amics i
mestres
La llibertat d'un patriota veritable. David Casellas
bibliografia
La composició culta en català. Carles Riera
Lagustí i la Martina. Anna Vidal
Fèlix Cucurull (1919-1996). Agustí Barrera
Millorem la pronúncia.
Català normalitzat. Jordi Solé i Camardons
Prenint el demble a les paraules. Gabriel Barceló Bover
“Señores consejeros, señoras consejeras ...”. Així començava el seu parlament només un minut i mig la secretaria d'Educació, Concha Gómez Ocaña, el dia que anunciava per delegació de Font de Mora el nou President del Consell Escolar Valencià (CEV). Últimament som consejeros i consejeras, quasi tots els discursos oficials dels qui ens representen són només en castellà.
En l'últim ple ordinari del Consell, celebrat a El Puig, ens van regalar una visita guiada pel monestir narrada, contra tot pronòstic, en castellà. “No sé si sabrán ustedes que Puig significa pequeño montículo ...” va arribar a dir-nos la senyoreta encarregada de fer-nos l'explicació. El meu llistó de tolerància va esclatar i em vaig queixar. Era insultant aquella explicació de la paraula, justament a les persones que representava la comunitat educativa valenciana. Vaig exigir a la senyoreta que ens féra les explicacions en valencià i canvià d'idioma tot i que després continuà amb les dues llengües, amb traduccions alternatives. Es va justificar perquè, ens deia, l' havien advertit que en el grup hi havia qui no entenia el valencià.
Potser per això som consejeros i consejeras. És possible també que hi haja membres del CEV que no entenguen la nostra llengua i que per això tots els rètols del monestir estiguen escrits en castellà i en anglès, com si els autòctons no entengueren la llengua pròpia però sí una llengua estrangera. És així com els actuals governants entenen el plurilingüisme que prediquen.
Si l'ús del valencià que fan els membres del CEV pot considerar-se com una mostra representativa de l'ús i la vigència del nostre idioma en l'àmbit educatiu, ja podem tocar campanes a mort. Aquest País està anestesiat per uns dirigents que es neguen que se senta la llengua pròpia i no els importa insultar la intel·ligència de la representació del professorat, l'alumnat, els pares i les mares, les organitzacions sindicals, les universitats, el personal administratiu, els centres privats, les organitzacions patronals, les entitats locals, les personalitats de reconegut prestigi, els moviments de renovació pedagògica...
El CEV ha caigut en un parany: no denuncia ni exigeix ni reclama la dignitat que se li nega. Actuem com s'espera de nosaltres? O és que el Consell està com està el País?