Bezsonoff (Perpinyà, 1963) fa un pas més en el seu particular exercici introspectiu per portar-nos fins al moll de l'os de la seva identitat catalana amb Un país de butxaca (Empúries).

El crac de les frases defineix les seves intencions amb sorna: "La meva voluntat era fer una guia sentimental de la Catalunya Nord. Durant 25 anys he escrit novel·les i a la gent tant li feia. Ara que explico la meva vida, tothom encantat. Les xafarderies agraden als lectors". Sobretot si estan escrites amb el pols de Bezsonoff, un enamorat de la llengua que aquí confessa que ha fet "arqueologia lingüística", perquè ha furgat més que mai en el català perdut dels seus avantpassats. "El llibre és un monument al català del Rosselló per donar-li una dignitat literària. Volia ressuscitar els mots dels meus avis, que la llengua dels avis fos la llengua dels llavis".

En aquest exercici de "rehabilitació", l'escriptor diu que ha "invocat els fantasmes perquè totes les ombres es posin a ballar". I bé que han ballat, amb la "petita música del Rosselló que també s'ha de sentir en el concert". És una música melangiosa, però també alegre: "He mirat de ser divertit perquè no serveix de res lamentar-se. Cal donar al Rosselló les ganes de perfeccionar-se en català i mantenir el caliu. Si no proposem qualitat, ja podem beure oli".

Un oli que, en bona mesura, ja hem begut. La realitat de què parla Bezsonoff és la d'un poble, Nils, on fa quaranta anys tothom parlava català i ara costa trobar qui el mantingui. Dels 200.000 habitants que té el seu "país de butxaca", només 40.000 parlen en català, i encara afegeix: "Enterrem molt i bategem poc".

De tota manera, el llibre no és un testimoni sociolingüístic, sinó una obra de creació, i ell s'ho pren prou bé: "Per a una persona és un drama, però per a un escriptor és una ganga. Assistir a la fi d'un món i descriure la posta de sol d'una llengua és extraordinari". Bezsonoff s'adona que el seu privilegi està reservat a ben pocs: "Jo sóc actualment l'escriptor més jove del Rosselló perquè vaig néixer al setembre i el Joan-Lluís Lluís al juny. Actualment no hi ha relleu generacional i això és tràgic".

Explicant la història de la seva gent, l'escriptor ha explicat la història del país i té molt clar per què ho ha fet: "Una llengua pot desaparèixer en tres generacions i el que ha passat a casa nostra pot passar aquí, si badeu". Caldrà anar amb compte.

-------------------------------

L'agonia del català al nord dels Pirineus

L'escriptor rossellonès Joan Daniel Bezsonoff proposa un retrat lingüístic de la Catalunya del Nord a «Un país de butxaca»

«El llibre és més que un relat personal: vull ajudar a la comprensió del país. És un manual d'ús de la Catalunya Nord, on el lector podrà trobar resposta a totes les preguntes.» Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) s'autodefineix com «un català del Rosselló amb cognom rus». Tot i que ja té a punt el retorn a la ficció amb una novel·la colonial que titularà La malenconia dels oficials, l'autor es mostra gratament sorprès per la bona acollida dels darrers llibres, més personals. En el primer parlava dels seus avantpassats russos i, en el segon, de la seva infantesa francesa. En Un país de butxaca, Bezsonoff fa una declaració de principis diàfana, en què remarca la seva identitat catalana –«som una minoria com a moviment cultural, però passa com aquí, que hi ha molts catalans que ho són d'esma, per rutina»–, i constata el panorama social i lingüístic que veu al nord dels Pirineus: «El català es pot perdre. No crec que hi hagi catalans superiors ni inferiors, però el que està passant allà dalt és que estem veient l'agonia d'una llengua, el català natural de pares a fills està condemnat a mort. Jo he conegut un món quasi bé monolingüe català i ara és quasi monolingüe francès i volia explicar com ha passat això, mostrant la història de la meva gent, explicant el drama d'una manera elegíaca i divertida.» La crònica parteix de quan era infant, de l'ambient al petit municipi de Nils, en una atmosfera de poble que ell considerava molt més catalana que les «barriades de la postguerra» que havia vist a Girona en els anys 80. «He volgut fer un homenatge als meus avis; que la llengua dels avis es convertís en la llengua dels llavis, aquest és l'objectiu», diu. Al text reflexiona sobre la ineludible «unificació» de què és víctima qualsevol llengua, sobretot pels efectes de la televisió, i ara també d'internet. «Teníem un català molt bonic, arcaic, afrancesat, occitanitzat, però el que coneixen els joves d'allà actualment és un català de laboratori, fabrià, i amb accent francès... No sabem el nom dels arbres, dels peixos, dels ocells, és com una llengua estrangera ben coneguda», reflexiona. Bezsonoff afirma que no escriu per a especialistes sinó per ser entès tant al Rosselló com al Principat, tot i que conservant «l'autenticitat del llenguatge». «A Barcelona sona exòtic i allà alguns em diuen que el meu català espanyolitza», explica.

Països Catalans?

Un país de butxaca condueix el lector pels referents de Bezsonoff en la literatura catalana, però també per esdeveniments que han estat importants en el seu recorregut, com per exemple la Universitat Catalana d'Estiu. «És un Titanic que s'aguanta, una eina de recatalanització extraordinària, un ambient festiu i cultural que fa que durant quinze dies existeixin els Països Catalans», raona. Un terme, Països Catalans, que rebutja. «Nosaltres som una part de Catalunya, històricament ha estat així; però hi ha una visió de Catalunya en els núvols, és una cosa mítica, com els Reis Mags, que hi hem cregut però ara ja no, perquè sabem que no existeix.»

Amor per la llengua

Malgrat la situació negativa, Bezsonoff detecta una revifalla pel que fa als esforços institucionals per mantenir la llengua. «Intueixo un remordiment perquè veuen la mort de la llengua i això els molesta. Els polítics senten la responsabilitat històrica, hi ha una presa de consciència i fan coses per salvar el català.» En aquest sentit, no obstant això, la població ha llençat la tovallola. «Encara que sembli paradoxal, la gent d'allà s'estima la llengua i no voldrien que desaparegués, encara que tampoc fan cap esforç perquè es mantingui, perquè parlar-la és un esforç. Per exemple, ma mare no vol que el català desaparegui, però no el parla mai; li faria pena que es perdés, i es lamenta que ningú no el parla, però ho diu en francès!». Així, Bezsonoff opina que actualment la responsabilitat és del poble: «Els catalans som els botxins del català.»

Pel que fa als mitjans de comunicació, l'actual oferta en català és escassa. L'autor subratlla la importància de les retransmissions del Barça i les prediccions del temps de TV3, mentre que destaca la contribució d'El Punt pel que fa «a la recatalanització dels comtats».

-----------------------------

Entrevista a Joan Daniel Bezsonoff

Entrevista publicada en el diari digital elSingurardigital.cat dimecres 3 de març del 2010

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/03/_ldquo_aqui_hi_ha_una_gran_ignorancia_els_catalans_no_enteneu_la_realitat_del_pais_48630.php

“Aquí hi ha una gran ignorància, els catalans no enteneu la realitat del país”

Joan Daniel Bezsonoff és professor de llengua catalana a Perpinyà. Cansat de contestar la pregunta de per què un francès de la Catalunya Nord havia decidit escriure en català ha publicat Un país de butxaca (Empúries) un llibre sobre quan aquesta llengua era predominant al Rosselló. Ara però, segons el literat tot ha canviat, la gent de la zona mira cap a París i els catalans s'han oblidat que hi ha terra catalana més enllà del Principat.

per Maria Coll

Vostè ha dit: “Sóc francès, però estic en fase de curació”. Aquest llibre tanca la teràpia?
El futur ho dirà, però una cosa és clara, no puc anar contra tothom. Si al meu voltant tothom és francès, t'has de plantejar que hi ha alguna cosa que falla. No pot ser que tothom s'equivoqui. En això cal ser modest. Jo no puc anar de profeta.

Per tant, prefereix explicar-nos a nosaltres com és la Catalunya Nord abans que convèncer als seus veïns de la Catalunya Nord que és ser català.
No, és ambdues coses. Amb aquest llibre intento explicar a la gent dels Països Catalans com és la nostra realitat i no com ens agradaria que fos, amb els nostres defectes i les nostres qualitats. Però també vull demostrar a la gent del nord que és possible fer bona literatura en català i que el català és una llengua noble i culta.

Els catalans del Principat mirem la Catalunya Nord i la resta de Països Catalans amb prepotència?
Hi ha errors que venen dels bons sentiments. Jo no em puc queixar perquè aquí em tracten com un rei però com a català perifèric crec que s'han fet moltes errades estratègiques. Aquí hi ha una gran ignorància, no enteneu la realitat del país.

Quin tracta hi hauria d'haver?
Bé... Un exemple. Quan vaig al País Valencià els dic: “El català és el valencià mal parlat”. Un altre. Un dia un taxista em deia: “Als valencians no ens agrada que diguin que Ausias March era català”. I li vaig dir: “Doncs, dieu-los que Gaudí era valencià”. Sempre cal trobar la manera que quedin bé. Cal anar poc a poc. Hi ha veritats que cal dissimular. És com un festeig, no es poden cremar de seguida totes etapes.

Considera que les administracions catalanes els han abandonat?
Hi ha ajudes per no són suficients. Per exemple, TV3 és una eina molt important, però treballa amb horaris espanyols i no europeus. Des del punt de vista informatiu el seu tractament també és molt espanyolista. És normal que parlin d'Espanya, però, quan anomenen el rei no remarquen que és d'Espanya. En definitiva, heu de decidir si teniu un projecte nacional i si voleu crear un estat independent.

Vostè assegura que quan era petit a França assimilaven “catalans amb independents”, encara passa?
No tant perquè a Catalunya el catalanisme s'ha afluixat, s'ha convertit en més burgés i ara és més encorbatat.

L'assimilació s'ha acabat encara que es facin consultes?
A la Catalunya Nord les consultes són incomprensibles. Pels francesos els catalans sou espanyols i no entenen les diferències. No tenen visió de país.

Fins a quin punt els catalans de la Catalunya Nord heu mitificat una Catalunya que ja no existeix?
Sí, tenim una visió molt romàntica de Catalunya. Mossèn Cinto ha fet molt de mal. Quan anava a Prada pensava que tots els catalans eren nacionalistes, però després vaig descobrir que també hi ha nacionalistes espanyols.

Els francesos com veuen els catalans?
Conec francesos que tenen por que l'exèrcit català annexioni la Catalunya Nord. A mi m'encantaria, però que jo sàpiga els Mossos d'Esquadra no faran res! Creuen que Catalunya ja és un estat independent expansionista amb ganes de recuperar territoris perduts.

Ens atorguen l'autoestima que nosaltres diem que ja hem perdut...
Sí, sí, sou un perill! Tenen por, encara que en el fons saben que Catalunya Nord és Catalunya, perquè això es veu en el paisatge, en la llengua, en la toponímia... i saben que és una gran injustícia.

Si no hi ha hagut grans reivindicacions, d'on sorgeix aquesta por?
És un fantasma. Ells se senten francesos i no els podem obligar a ser catalans. És com al País Valencià, allà els agrada ser la platja de Madrid. Doncs només podem vendre una moto més bonica, amb més colors, amb més velocitats... No sé, però, d'on ve aquesta por, potser perquè l'Estat francès s'està debilitant: ha perdut competències amb Europa, el franc i els llums grocs han desaparegut... la França francesa ja no existeix i ara és pluricultural.

És català qui parla català? La llengua és la base de la nacionalitat?
No tots els nouvinguts són nous catalans, han de tenir la voluntat d'integrar-se. Dins el moment independentista hi ha molts francesos que han volgut aprendre català, que el parlen bé i s'han integrat. Han fet el pas i aquests són catalans. El català és el fet diferencial. Sinó què és ser català? No tenim ni una raça diferencial, ni una religió... Un català és senzillament qui s'estima el país.

Quin és l'estat de salut del català a la Catalunya Nord?
Hi ha dues visions. El català com a continuació del llatí, el català que hem begut dels avis, el català parlat a la família és mort. Però aquí, també, al Principat, els catalans regionals ja no ho són tant destacats com abans. Totes les llengües tendeixen a una estandardització. En canvi, malgrat tot, el català encara existeix. I això és positiu. A la Catalunya Nord no es poden eliminar deu segles de civilització catalana com si res. Allà tot és català: els noms, les vinyes... Si vols conèixer el passat de la Catalunya Nord has de saber català.

Aquesta pèrdua del català a la Catalunya Nord s'ha produït per la pressió de l'Estat francès o per la comoditat de la gent?
Vam aguantar durant tres segles, però entre les dues guerres mundials va créixer el sentiment de pertinença a França. Durant la II Guerra Mundial al Rosselló s'accentua el francès i a Catalunya el català és perseguit. Aleshores el català és considerat una llengua rural i molta gent no l'entén. El 1962, quan arriben tots els algerians, perdem la majoria lingüística. Els catalans passem a ser una gota d'aigua. Els vells es van morint i ara alguns joves aprenen català, però és literari.

Ara la Catalunya Nord, tenint en compte la crisi econòmica, té clar si vol mirar cap a França o cap a Catalunya?
Amb el TGV comencen a somiar. Una persona que va entendre la importància de Catalunya va ser Jean-Paul Alduy, antic batlle de Perpinyà, que va aprendre català als cinquanta anys. Ell va tenir lucidesa política. Però hi ha gent que no ho ha entès i encara mira París com la capital del món. El panorama és bastant desolador.

Vostè és una de les personalitats recurrents a la Universitats Catalana d'Estiu.
Sí, per mi és com l'aigua de Lourdes, té poders miraculosos, et converteix en català. És la millor màquina catalanitzadora que conec.

Aquest estiu en Jaume Sabrequés va dimitir del càrrec de director de la UCE amb dures crítiques cap el patronat.
La Universitat Catalana té la seva jerarquia social. Jo no sóc el príncep, no sóc el rei, però formo part de la noblesa de la UCE. Per la informació que tinc d'ell, perquè no el conec personalment, no tenia el perfil adequat i li retreien que era massa espanyolista, era un pur representant del PSOE. Sobrequés no havia entès que la UCE és un conjunt de bones voluntats, que no es pot manar com una empresa o un diari. Ell va ser un papa de transició.

Quin són els seus futurs projectes literaris?
Faig la continuació de La presonera d'Alger, una novel•la colonial ambientada al Marroc. També tinc a punt de publicar un diccionari occità-català. I una història de Sherlock Holmes al país dels Càtars.