InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 281 (dilluns 15/03/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan Solà - Puyal, honoris causa
 
2) Gabriel Bibiloni - El pensionarro
 
3) Antoni Llull Martí - Atànyer i atènyer
 
4) Màrius Serra - Aterrades?
 
5) Pere Martí - El problema no és Europa
 
 
7) Presentació nova col·lecció «Memòries de la Societat Catalana de Terminologia»
 
8) Congrés Internacional "Observar les fronteres, veure el món"
 
9) Conferència de Juan Carlos Moreno Cabrera: "Estudiar lingüística y trabajar como lingüista en el siglo XXI"
 
10) Joan Tudela: Les variants territorials de la nostra llengua no coincideixen amb les fronteres administratives: la parla de Lleida s'assembla més a la de Castelló de la Plana que no pas a la de Barcelona.
 
 
1)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous11 de març del 2010
 
 

Puyal, honoris causa

 

 

Ja ho saben pels mitjans de comunicació: la setmana passada Joaquim Maria Puyal va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, la qual aquell matí es va revestir de festa grossa perquè era l'epicentre de la comunicació de Catalunya, amb el seu representant més emblemàtic, el Mestre Puyal, com l'anomena la gent de l'ofici i com repetia el seu padrí, Jordi Farré, que també l'anomenà retratista de la mesura assenyada però alhora de la mesura arrauxada, ara veuran per què.

 

Efectivament ¾i a partir d'ara parla Puyal¾, quan vam començar a fer ràdio en català vam decidir que no seríem imparcials: seríem parcials, però honrats. Nosaltres, els de la ràdio, els de la TV, entrem a les cuines, als dormitoris, als menjadors, sense trucar a la porta: per tant, ens hem d'exigir responsabilitat i ens hem  de protegir del poder (per exemple, del polític que té la santíssima barra de telefonar a un professional dels mitjans i esbroncar-lo: què s'han cregut, aquests polítics!!). Hem de dir coses interessants i de manera honesta i atractiva, no pas recitant monòtonament un guió après (o dictat!), com fan els actors de teatre: modulant contínuament el to, el ritme, la mirada, fins el tacte; no pas amb aquella veu profunda, segura, sostinguda, avellutada, dels locutors clàssics dels mitjans castellans quan nosaltres començàvem. La dignitat s'ha d'estendre a la llengua catalana, també, evidentment: rebutjant per sempre més allò que un dia nosaltres ens vam trobar al plató: «Al invitat tindria que dir algo, perquè tindríem que provar el sonido». Justament l'invitat era l'Espriu, que va comentar fluixet: «Quin català més infecte que parla, aquest home!»; i aquest home va continuar: «És bona, gràcies». ¿Qui érem nosaltres?: Alfred Badia, que em va traduir la tesina, Jordi Mir i tot l'equip fidel i pencaire; perquè ningú no ens regalava res. Ni aleshores ni ara: avui, senyors, han de saber que els locutors catalans no sortim a les estadístiques estatals, no existim a les estadístiques d'aquest Estat fèrriament centralista, excloent, castellà!

 

Havíem d'inventar el llenguatge: pispar la cartera, cacau, batua l'olla! I aquella altra ocurrència feliç: Messi Messi messi mes i més i més i més.. I ens calia aprofundir en l'estudi de la comunicació. Però sempre tornàvem a l'essència. Segons Demòstenes, les claus del discurs són tres: representació, representació, representació. Dir coses però dir-les bé, representar-les bé, fer-les creïbles; amb la paraula i el gest i els ulls. Uns ulls que diguin que creus profundament allò que articulen els llavis.

 

Perquè el futbol era només una part d'un projecte més ampli de país. Una part molt important, però, i calia conquerir-lo. Sortosament vam tenir suport: primer, desenganyem-nos, de la Caixa; i seguidament, diguem-ho tot, del director de la SER Barcelona, que va demanar permís a Madrid (!!!: aquestes exclamacions són meves, lector; sempre subordinats a Madrid, com quan fèiem tesis doctorals... i oposicions...) i li van dir que sí, però que «¿Ya lo entenderán, en catalán?»

 

Perquè viure és ser fidel a un compromís i actuar d'acord amb aquest compromís. I perquè m'agrada mirar al futur, no pas al passat: tot el que hem fet fins ara no compta; compta tot el que farem a partir dara, perquè no pararem!!

 

(A mi també m'agrada, amic, acabar amb aquesta frase teva contundent, escruixidora, estranyament verídica: no compta el passat, compta el futur ¾i el present. Per tant, Puyal, ara et toca plantejar-te l'agència catalana de comunicació, aquesta entitat essencial per a la nostra visibilitat, perquè puguem ser algú en aquest món dinàmic, poderós, agressiu. No t'amaguis, ara, no t'arronsis. Energia, sort, èxit, company!)

 

Joan Solà

 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabilitat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
2)
 
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 6 de març del 2010
 
Amb bones paraules
 
 

Gabriel Bibiloni

En espanyol, a part del sufix -azo (femení -aza) amb valor augmentatiu (cochazo, manaza), hi ha un altre sufix -azo (sense femení), molt productiu, que trobam en multitud de paraules: arañazo, bastonazo, bombazo, braguetazo, cañonazo, carpetazo, chivatazo, codazo, escobazo, escopetazo, flechazo, garrotazo, gatillazo, latigazo, manotazo, mazazo, navajazo, pelotazo, pinchazo, portazo, pucherazo, puñetazo, rodillazo, sablazo, trompazo, vistazo, etc. En tots els casos es tracta d'un nom que expressa una acció, ja sigui una acció feta amb algun objecte en un sentit molt directe (bastonazo, puñetazo), ja sigui aplicant mecanismes metafòrics (pucherazo, gatillazo, pelotazo). Però sempre és una acció.

En català tenim el sufix -às, que només correspon a l'espanyol -azo quan té valor augmentatiu. Però notem que en cap dels exemples anteriors de noms d'acció en català tenim un equivalent acabat en -às (ni bastonàs, ni colzàs, ni graneràs, ni garrotàs, ni portàs, etc.), sinó que el sufix equivalent sol ser -ada, que és un sufix per a fer noms d'acció (bastonada, colzada, granerada, garrotada, portada, etc.). Hi podríem afegir alguns derivats que signifiquen 'feta pròpia de', com ninada, cabronada, maragallada o els políticament incorrectes putada, xuetonada o gitanada, que aquests sí que corresponen a paraules espanyoles en -ada. I és que el sufix -às (femení -assa), poc productiu en català, és un augmentatiu (homenàs, donassa, grandolàs), però mai no serveix per a fer noms d'acció. Un altre sufix augmentatiu és -arro (femení -arra), mig augmentatiu mig despectiu (cotxarro, porcarro), amb el qual tampoc no formam mai cap nom d'acció.

L'argot polític espanyol se serveix adesiara del sufix -azo per a designar accions de govern més aviat polèmiques: primer va ser el medicamentazo i ara els mitjans parlen del pensionazo. Com que ens movem dins el mateix marc de convivència i d'interacció dels qui parlen espanyol, tenim la necessitat de disposar d'una paraula per a cada paraula que té o genera la llengua dels veïns, i com més semblant millor. Per això els nostres mitjans tenen necessitat d'usar un mot equivalent a pelotazo, medicamentazo o pensionazo. He vist que aquest diari ha assajat de resoldre el darrer cas amb la forma pensionarro, sens dubte volent remarcar l'aspecte abusiu de la cosa. Però no. Si haguéssim de formar un derivat amb les mateixes arrels i els mateixos significats de pelotazo, medicamentazo o pensionazo, aquest només podria ser un mot acabat en -ada (pilotada, medicamentada i pensionada). De cap manera pilotàs, medicamentàs i pensionàs, ni pilotarro, medicamentarro o pensionarro. Dir pensionarro seria tan erràtic com dir bastonarro d'una bastonada, canonarro d'una canonada o portarro d'una portada. Suggeriria, doncs, al creador del neologisme i els qui estan temptats de seguir-lo que s'oblidin tot d'una de la invenció.

Però cal anar a un nivell més profund. Calcar, reproduir, copiar —o simplement tenir-ne necessitat— les innovacions lèxiques, les ampliacions semàntiques, les metàfores i els jocs lingüístics que fa l'espanyol i que no fan les altres llengües europees és pura subordinació i pura dependència. La tenim, és clar, la dependència, però davant el fet caldria que actuàssim amb elegància. Crec que si s'han d'esmentar algunes accions de govern amb una paraula expressiva a l'estil del llenguatge castellà —que no és clar que s'hagi de fer: sempre podem dir de manera neutra la reforma de les pensions— hauríem de mantenir els mots espanyols sense cap mena de traducció o adaptació. En lletra itàlica o entre cometes, segons les convencions tipogràfiques de cadascú. I, en general, hauríem de fugir del calc sistemàtic en aquesta classe de paraules, encara que sigui amb el sufix -ada: un bombazo (notícia impactant) no ha de ser una bombada, ni un braguetazo ha de ser una braguetada, ni un quartelazo ha de ser una quarterada, ni un espaldarazo ha de ser una esquenada, ni un flechazo ha de ser una fletxada, ni borrar de un plumazo ha de ser esborrar d'una plomada, ni un pucherazo ha de ser una ollada, ni un gatillazo ha de ser una galletada. Aquest darrer millor no haver-lo d'anomenar de cap manera.

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 125)
 
 

Atànyer i atènyer

 

 

Antoni Llull Martí

 
 
Atànyer i atènyer són dos verbs que altre temps foren molt usuals en la llengua parlada i que avui en dia només s'usen, col•loquialment, en algunes frases fetes o refranys. Perquè són molt semblants, en algunes ocasions han estat confosos entre ells, i tenen coincidències en algunes formes de la conjugació verbal (atès, és la forma de participi comuna a l'un i a l'altre).
Atànyer, que significa ‘esser propi', ‘pertànyer', i també ‘esser parent', ha caigut, pràcticament, en desús. El trobam en el refrany qui poc t'atany poc te plany (o mal te plany qui poc t'atany), que vol dir que aquell amb qui no tens relacions molt estretes, de parentiu o d'amistat, no es preocupa gaire dels teus mals o problemes, mentre que atènyer, vol dir ‘arribar' (a qualcú o a qualque cosa), ‘aconseguir', i també, ‘complir una promesa'. Sempre és estat més usual que l'anterior, i el seu ús literari anà caient en desús durant els segles de decadència (XVII-XIX), fins que alguns escriptors i poetes de la Renaixença tornaren a emprar-lo. Però la gent de Mallorca i alguns altres llocs no havien deixat de fer-ne ús fins entrat el segle XX. El trobam en el refrany lo promès sia atès, i també en
un altre que deia que qui promet molt ateny molt poc. Hi ha una glosa, que record haver-la sentida quan jo era al•lot, que diu: «Sa madona d'aquest lloc / sempre va portes obertes /carrega sa gent d'ofertes, / promet molt i ateny poc».
És una pena que mots de tan llarga tradició com aquests es perdin, reemplaçats moltes vegades per altres de legitimitat més que dubtosa, com pertenèixer o alcançar. Hauríem d'esforçar-nos més per conservar el nostre patrimoni lingüístic, més amenaçat que mai, tant per la pressió dels mitjans de comunicació en castellà com per la desbordada immigració que patim, puix que la majoria dels qui arriben no tenen cap interès per aprendre la nostra llengua, cosa que trob molt natural en les actuals circumstàncies, i la gran majoria dels estrangers només tenen interès a aprendre el castellà, cosa també molt comprensible, sobre tot si veuen que són tants els mallorquins que menyspreen la seva pròpia llengua i concedeixen més prestigi a la que és oficial a tot l'Estat.
 
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 11 de març del 2010
 

Motacions

per Màrius Serra

Aterrades?

 

El dissabte 27 de febrer, de bon matí, ja escolto les primeres notícies sobre el cataclisme xilè. El corresponsal de Catalunya Ràdio Joan Biosca, encara des de Buenos Aires, fa una crònica d'impacte amb les primeres notícies que arriben de la costa pacífica. És una crònica magnífica, en el to just per parlar d'una catàstrofe, però em crida l'atenció una minúscula confusió verbal per la seva irònica idoneïtat. Biosca, després de traslladar-nos les poques notícies que li arriben des del país veí, parla de l'efecte del sisme sobre la gent. I aquí és on el xoc de mots s'afegeix a l'estat de xoc general que provoca el terratrèmol, perquè el periodista parla de moltes persones aterrades. Comet, doncs, un petit lapsus imputable a l'idioma dominant en el seu entorn immediat, perquè en castellà les personas que senten terror sí que estan “aterradas” però en català estan aterrides. La cosa no aniria més enllà si no fos perquè aterrades també és una paraula totalment pertinent en el relat del cataclisme xilè. La primera accepció del verb aterrar és, justament, “fer caure en terra”. Lamentablement, a Xile les persones van quedar aterrides i les seves cases aterrades.

 
5)
 
Article publicat en e diari AVUI, pàgina 2, dijous 25 de febrer del 2010

El problema no és Europa

Pere Martí / pmarti@avui.cat

La decisió de la Comissió Europea de prescindir dels serveis de l'únic traductor de català que tenia, avançada en exclusiva per aquest diari, ha tornat a reobrir la vella polèmica sobre la presència de la nostra llengua a les institucions europees. Tot això passa en plena presidència espanyola de la UE, quan des de Catalunya algú havia augurat -de forma ingènua o més aviat interessada- que serviria per fer avançar el reconeixement del català a Brussel·les. Doncs no. Amb la liquidació de l'únic traductor queden en entredit els acords a què havia arribat el govern espanyol per permetre un ús oficial limitat del català, circumscrit a tràmits administratius com ara traduir la correspondència.

Tot i ser la vuitena llengua més parlada del continent, el català continua sent una anomalia a les institucions europees, però seria injust carregar les responsabilitats a una Unió que es limita a fer el que fan les institucions espanyoles. Mentre no es pugui parlar en català al Congrés de Diputats, per què ha de ser possible al Parlament Europeu? Això és el que responen a Brussel·les cada vegada que algú truca a la porta preguntant pel català, i és d'una lògica implacable. I tampoc deu ajudar veure com hi ha partits que el que reclamen per a la cambra europea ho rebutgen a les Corts espanyoles.

Però més enllà de la manca de pluralisme lingüístic a Espanya, també hi ha una tendència en certs sectors del catalanisme a exigir coses que són atributs propis dels Estats (llengua oficial a la UE, seleccions esportives, presència a la Unesco...), però no reivindiquen la independència. Mentre sigui així, ens seguirem autoenganyant i les reivindicacions com a país toparan una i altra vegada contra la realitat. Per dir-ho ras i curt: ni el txec, ni l'eslovac, ni el letó, ni el maltès tenen cap problema de reconeixement com a llengües oficials de la UE. I els cent traductors del castellà no seran acomiadats.

 
6) 
 
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41, dimecres, 3 de març del 2010
El comunicador critica la incorrecció lingüística de personatges públics del món econòmic, social i polític i avisa: "O ens arremanguem o perdrem la llengua"

Puyal veu el català en perill

"O ens arremanguen o perdrem la llengua". Joaquim Maria Puyal sempre transmet, fins i tot quan fa ganyotes. Ahir, abans de ser investit com a doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, en va fer una de grossa, una en senyal de desaprovació. Anava pels qui, segons va dir, sent persones de projecció pública "menyspreen la llengua" parlant amb incorrecció. Puyal no va posar noms. Però el seu missatge interpel·lava directament noms protagonistes de la societat catalana: gent de pes al món econòmic, social i polític.

"Són persones capdavanteres a la societat, que prescriuen comportaments. Però en canvi parlen la llengua plena d'incorreccions, amb un menyspreu que a mi em sembla impropi de la dignitat i el prestigi que una llengua ha de tenir dels seus parlants", va criticar Puyal. I encara va dir més. Al seu parer, la raó d'aquesta "manca de respecte" és l'escassa "consciència lingüística dels catalans", l'acomplexament cultural del país. "Hem rebaixat la dignitat de la llengua fins a un nivell vergonyós", va advertir el mestre de les ones, que va recordar que "si estimem el país, la llengua és un element troncal de la nostra cultura".

Per a qui des del 1976 retransmet els partits del Barça en català, estimar i protegir la llengua no significa anar contra cap altra. En tot cas, això sí, Puyal va voler deixar clar que la base de l'èxit en comunicació no és la llengua que s'utilitza, sigui quina sigui, sinó el missatge i la feina ben feta. "La llengua va darrere de l'ofici. I això és viure una llengua amb normalitat", va dir.

Qui ha apadrinat primeres espases del periodisme a Catalunya també va fer "sonar l'alarma" pel mal moment que, al seu entendre, travessa la professió. Per reconduir la situació, va demanar més rigor, més criteri i més protecció deontològica davant dels interessos empresarials i polítics. "La professió s'ha d'organitzar més, i fer anar més els colzes", va concedir, fent un símil amb el jugador de futbol que defensa la seva posició davant d'un contrari.

Mestratge reconegut

Puyal, que amb la seva trajectòria professional s'ha convertit en un estendard de la comunicació en català, va veure reconegut ahir el seu mestratge i el seu "amor per la llengua i el país" amb el doctorat honorífic de la URV. Envoltat d'amics de professió i família, el periodista va desplegar en la seva intervenció tots els dots de seducció comunicativa que han establert càtedra. Micro en mà, Puyal va amanir el seu discurs amb falques audiovisuals, i per moments va semblar que convertia el paranimf de la Universitat de Tarragona en el plató d'Un tomb per la vida.

 

7) 
 

Presentació nova col·lecció «Memòries de la Societat Catalana de Terminologia»

La Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), filial de l'Institut d'Estudis Catalans, presenta la nova col·lecció «Memòries de la Societat Catalana de Terminologia» i el primer llibre d'aquesta col·lecció, La terminologia i la documentació: relacions i sinergies.

L'acte, presidit pel president de la Secció Filològica, Joan Martí i Castell, tindrà lloc el dimarts 16 de març, a les 19 hores, a la Sala Pere i Joan Coromines de l'Institut d'Estudis Catalans (carrer del
Carme, 47, de Barcelona).

En acabar l'acte, s'oferirà una copa de cava.

http://scaterm.iec.cat

 

8)

Congrés Internacional "Observar les fronteres, veure el món"

Puigcerdà · Bellver de Cerdanya · Llívia (19-21 de març)

Programa en PDF a: http://www.mirmanda.com/prog/2010/poster_programa.pdf

La Cerdanya esdevindrà durant uns dies el centre d'atenció de les fronteres d'Europa en ple segle XXI...
Aquest Congrés és un esdeveniment exclusiu i únic que es fa a la Cerdanya com a indret simbòlic. Llívia és un dels tres enclavaments territorials que subsisteixen a Europa, i la Cerdanya un espai fronterer entre les províncies de Lleida i Girona, fent frontera amb la de Barcelona, però també entre els Estats de França, Espanya i Andorra. Un conglomerat de línies que tenen més vida sobre el paper que dins una realitat altament complexa, en què les persones es mouen i construeixen la seva identitat diària en funció de molts altres elements.
Amb especialistes de primer ordre internacional s'analitzaran i s'aportaran perspectives i solucions a la qüestió fronterera en l'Europa del segle XXI, que preveu precisament la supressió de tota limitació fronterera. La Cerdanya esdevindrà així el focus de la recerca i l'anàlisi de les fronteres a Europa durant tres dies, amb especialistes de primer ordre mundial, repartint-se entre Puigcerdà, Bellver de Cerdanya i Llívia. Les reflexions i discussions que tindran lloc durant el congrés (conferències, pòsters i taula rodona) crearan un nou àmbit d'estudi pràctic com teòric. Un dels aspectes fonamentals de la proposta és la seva interdisciplinarietat, ja que el tema de les fronteres serà abordat a partir d'aspectes d'ordre cultural, econòmic, històric, artístic, geogràfic, polític o sociològic.
El Congrés vol començar a desenclavar les estanques relacions històriques, i entendre la tendència històrica i l'actual de l'ús de les fronteres a Europa i la seva superació, tant a nivell local com estatal, dins la UE.

La participació de les Diputacions de Girona i Lleida així com més de 26 entitats, algunes d'elles molts rellevants en el marc internacional i nacional, són una mostra de la inquietud i l'interès per l'anàlisi d'aquesta qüestió i la seva aplicació política transversal.

PROGRAMA en PDF: http://www.mirmanda.com/prog/2010/poster_programa.pdf

- Pòster: http://www.mirmanda.com/prog/2010/poster_gran.pdf / http://3.bp.blogspot.com/_kYxSQhnPg2I/S4O1TOLV1_I/AAAAAAAAANE/1bYWIP0aqz4/s1600-h/poster_gran.jpg
- Comité Científic del congrés:
http://www.mirmanda.com/prog/2010/Comite.pdf

I al Fèisbuc: http://www.facebook.com/event.php?eid=325816004946&ref=mf

+ info a http://mirmanda.blogspot.com/2010/02/programa-congres-internacional-observar.html


 

9)
 
Conferència de Juan Carlos Moreno Cabrera: "Estudiar lingüística y trabajar como lingüista en el siglo XXI"

El Departament de Lingüística General de la UB ha organitzat la conferència “Estudiar Lingüística y trabajar como lingüista en el siglo XXI”, a càrrec del Dr. Juan Carlos Moreno Cabrera. L'acte tindrà lloc el 15 de març a l'aula capella de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 585) a les 12,30 h. L'objectiu de la conferència és donar a conèixer la lingüística especialment a professors i alumnes de batxillerat.
 
El Dr. Juan Carlos Moreno Cabrera ha participat en diverses activitats del GELA i ha publicat llibres que han tingut un gran ressò a casa nostra com ara El nacionalismo lingüístico i Sobre la igualdad y dignidad de las lenguas.
 
Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades http://www.gela.cat

 
10)
 
Les variants territorials de la nostra llengua no coincideixen amb les fronteres administratives: la parla de Lleida s'assembla més a la de Castelló de la Plana que no pas a la de Barcelona.
 
Joan Tudela
 
Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com