La por
No sé el resultat del judici «per faltes» a què va ser convocada la senyora que a l'aeroport de Vilobí va tenir una refregada amb la policia. Sembla que les «faltes» eren el to amb què els va dir que no li donava la gana de parlar en castellà, etc. Dit d'una altra manera: potser tot plegat no s'hauria produït si la policia se li hagués adreçat simplement en català, perquè cal tenir en compte que en un aeroport, amb perill de perdre el vol i davant policies uniformats cal tenir una certa però difícil fredor d'esperit.
L'anècdota s'acaba aquí, però la tragèdia no. Sí, anomeno tragèdia el degoteig constant d'atacs a la nostra manera de ser, de parlar, de demanar o d'exigir; atacs a dins mateix de «casa», per gent que teòricament t'haurien precisament de protegir i defensar. Des del principi del segle XVIII aquests atacs prepotents i espanyolistes ens han arribat a posar al cos una sobrepell de por, de pànic, en molts períodes de la nostra històrria. I diuen els entesos que és una por que et va penetrant, amarant, que se't fa una segona personalitat: que t'acostumes a viure-hi, vaja. I a esquivar-la.
Això de Vilobí és poca cosa comparat amb el que li va passar a Èric Bertran, que va ser tractat com un autèntic terrorista i ell i la seva família van suportar tortures durant cinc mesos. Tenia 14 anys i el seu crim de sang va ser «amenaçar» per correu electrònic diverses empreses si no etiquetaven en català. Encara és hora que sapiguem què va fer la «nostra» Generalitat per alliberar-lo d'aquest salvatgisme, d'aquest terrorisme espanyol.
L'altre dia, amb
uns col·legues del Cercle XXI, donàvem voltes a la situació i ens queixàvem que
no hi hagués alguna entitat que ens defensés en casos (nombrosos, diaris) com
aquest. Que si l'Òmnium, que si alguna altra agrupació d'advocats voluntaris...
Jo sempre he cregut que cal apuntar molt amunt per arribar a alçades modestes, i
vaig dir que no, que qui ens ha de defensar no han de ser ni voluntaris ni
entitats privades, sinó
Doncs des d'aquí
reclamo tal oficina a
Gabriel Bibiloni
Carta prové del llatí charta, que significa 'full de papir destinat a escriure-hi' o 'papir escrit'. L'italià i el romanès continuen dient carta i hârtie respectivament del material que nosaltres diem paper. I els italians de carta feren l'augmentatiu cartone, nom també de material, d'on ve el cartó del català (deturpat a Barcelona en cartró) i d'altres llengües. La paraula carta ha tingut en les llengües europees un desplegament semàntic impressionant i ha arribat a designar una multitud de coses que tenen en comú el fet de ser un suport material inicialment de paper o cartó, però després d'altres matèries per a informacions molt diverses. A l'article precedent parlàrem de les cartes de jugar, de les cartes dels restaurants i dels objectes que en totes les llengües del món també es diuen cartes però que en català, copiant l'espanyol, diem targetes (cartes d'identitat, cartes de visita, cartes de felicitació, cartes postals, cartes de crèdit, cartes d'embarcament, etc.). Podríem afegir-hi més objectes amb suport de paper o cartó, com les nostres antigues cartes de minyons, rectangles de cartó amb lletres i síl·labes amb els quals els infants aprenien de llegir a les escoles. En castellà es deien cartillas, paraula que ha penetrat en la nostra llengua com a castellanisme, amb un significat no exactament igual que l'original.
Carta també significa la representació de la terra, o una part, damunt un paper. Per a designar aquest objecte les llengües europees tenen dues paraules, carta (francès, alemany, romanès, suec, danès, noruec, finès, neerlandès, grec, i, en general, les llengües que han begut de les dues primeres d'aquesta llista) i mapa, del llatí mappa (anglès, espanyol, portuguès i algunes altres llengües). De carta surten els termes tècnics cartògraf i cartografia. En llatí mappa significava 'tovallola' o 'tovalles'. Una variant nappa va donar el francès nappe i l'anglès napkin. El pas a 'carta geogràfica' representa una metàfora curiosa que va començar amb el terme mappa mundi, literalment 'llençol del món' o representació del món en un llençol; després, en llengües com l'anglès o l'espanyol, mapa va passar a significar les representacions d'un país o territori. El fet és que en català medieval trobam documentat mapa o map amb el significat de 'tovalles' («null bé menjaràs en ton map», Llull), i la carta geogràfica es diu sempre carta. I no oblidem que nosaltres vam tenir l'escola de cartografia més important del món. Mapa 'carta geogràfica' en català no apareix documentat fins al segle XVII (en espanyol, el XV), i podem suposar que sense la interferència del castellà d'un mapa probablement en diríem una carta.
Tornant al significat primigeni de la paraula carta (paper escrit), l'espanyol, seguit pel portuguès, va anar associant restrictivament aquesta paraula als escrits que s'envien d'un lloc a un altre protegits (inicialment tancats i segellats i després en un sobre tancat), mentre que les altres llengües romàniques destinaven a aquest concepte la paraula lletra, del llatí littera, que ja tenia aquest significat, sobretot en plural. L'assignació en espanyol del sentit de 'epístola' a la paraula carta degué tenir com a conseqüència l'extensió de tarjeta en els casos en què el comú de llengües europees diu carta (de visita, d'identitat, de crèdit, etc.).
Diu Coromines que l'accepció de 'lletra missiva' per al mot carta «és freqüentíssima a tota l'Edat Mitjana», una afirmació que s'hauria de revisar. Tant Alcover-Moll com Coromines aporten documentació del mot carta, que suposadament significa 'lletra missiva'. Però convé no deixar-se enganyar per les aparences: hauríem de veure quin significat té carta en tots els casos adduïts. En català medieval carta pot significar 'escrit en general', i especialment significa 'document' o 'document que dóna fe', 'escriptura'. Per això carta es troba en els contextos carta pública, fer carta [d'un fet], carta de creença (credencial), carta de gràcia, carta de notari, carta del rei (cèdula), etc. Més en concret, el català carta, igual que el llatí charta, en època medieval també significa un document dispositiu o que atorga drets (carta de població, carta de franqueses). Aquestes i les de navegar són les nostres cartes medievals. Alcover-Moll reporta un text del segle XVI en què es diu «un cofre dins lo qual ha moltes cartes, entre les quals són los capbreus», on cartes vol dir 'documents'. Igual que a la frase «sàpien tots hòmens que aquesta carta veuran», que veiem a un tractat de pau signat per Pere el Gran. No hi ha res que faci pensar que a les frases «mostram la carta a la Reyna», «e donà'ns una carta sua en la qual se contenia...», citades per Coromines, o «e nós enuiam sempre una carta a Tamarit», citada per Alcover-Moll, carta no signifiqui altra cosa que 'escrit' o 'document'.
La paraula regular en català per a designar l'escrit epistolar va ser sempre lletra; de manera exclusiva durant l'Edat Mitjana i segurament durant el segle XVI. En el segle XVII carta va desplaçant progressivament lletra sota la pressió de l'espanyol, i en el Gazophylacium catalano-latinum de Lacavalleria (1696) ja no hi ha lletra amb aquest significat. Els nostres arxius guarden les col·leccions de lletres reials, lletres comunes, lletres missives, lletres closes, etc. expedides per les administracions del país fins al decret de Nova Planta. La Renaixença va reprendre l'ús del mot amb força, un ús que va continuar vigorós en el segle XX recordem la famosa Lletra de convit d'Alcover, almenys fins a l'arribada dels nous aires dels anys 80.
Hackers i
crackers
Antoni Llull Martí
per Màrius
Serra
Endimari?
Jep Ferret,
enigmista egregi que practica la crucigramància, diu que quan era petit sovint
li deien: “fuig d'aquí, endimari!”. Els Ferret són de Sitges, i la meva família
materna, els Roig, de Vilanova. Potser per això em sona l'endimari dels trons,
una localisme del Garraf, tot i que l'Alcover-Moll n'estén una mica l'abast,
abans de definir-lo així: “Persona o cosa inútil o que fa nosa”. Joan Coromines
el restringeix a Sitges i Vilanova. Però el que interessa són els intents del
mestre per trobar el rastre etimològic d'aquest sinònim de trasto o andròmina.
Coromines hi veu traces del grec, però aposta per la influència del mot endèries
(trastos sense valor, persones petites) sobre andròmina, tot descartant la
hipòtesi (!) del dromedari, “passat que aquest darrer mot s'hagués interpretat
per etimologia popular com un derivat de l'ètimon d'andròmina, a la manera d'una
quimera o figura mitològica”. Ja es veu que el fascina que andròmina pugui venir
d'Andròmeda, “protagonista d'una història mitològica tan fantàstica que es degué
prendre com a expressió eminent de faula, mentida, embolic”. Posats a embolicar,
esperem que algun dia l'endimari surti de
l'armari.
Així, els resultats indiquen, d'una banda, que hi ha un dèficit important d'ús del valencià, sobretot si tenim en compte que els mestres i professors enquestats han hagut d'obtindre anteriorment el "requisit lingüístic", però, alhora, assenyalen unes dades que concorden amb els censos realitzats en 2001 entre el conjunt de la població, que se situen per damunt de la percepció generalitzada del coneixement de la llengua a l'extrem meridional valencià. Una de cada tres persones usen el valencià fluidament en algun àmbit social a l'Alacantí i vora una de cada dos ho fan entre Novelda i Guardamar.
Estes dades, a més a més, concorden amb diverses anàlisis de la llengua de les intervencions dels diputats a les Corts Valencianes entre 1992 i 2010 realitzades per Miquel Boronat i el mateix autor. Si bé en la primera data hi havia vora un 44% de diputats que usaven el valencià sempre o esporàdicament, en 2007 hi havia un 50% i, finalment, en la legislatura actual la xifra s'ha incrementat fins al 58%. Per tant, malgrat les polítiques lingüístiques oficials de deixadesa vers el valencià i l'important increment demogràfic dels darrers vint anys, el valencià continua mantenint una vitalitat important dins de la societat valenciana, també en zones i àmbits que a priori creiem més febles.
Així arribem al punt central en què la majoria d'autors que tracten sobre la qüestió insisteixen una i una altra vegada: l'ús del valencià crea l'ús exponencial del valencià, de la mateixa manera que, inversament, "el desús crea una hecatombe de desús". Si la llengua valenciana s'amaga al carrer, és impossible que el seu ús social puga augmentar. Contràriament, si s'empra amb naturalitat en dir les primeres paraules, és probable que es produïsca una concatenació de converses en valencià que facen visible la seua vitalitat i viabilitat social, ja siga a la capital, a Torrent o a Elx. Com conclou el mateix Joan-Carles Martí és una responsabilitat de tots nosaltres, "que som els qui hem de decidir si volem que el valencià seguesca sent la llengua majoritària que ha estat durant molts segles al País Valencià". Recordeu que l'ús crea l'ús.
El passat 10 de febrer el Parlament de Catalunya va donar llum verda al projecte de llei del cinema rebutjant amb els vots del tripartit i de CiU les esmenes a la totalitat del PP i de Ciutadans. La llei té diversos objectius, des del foment de la producció audiovisual fins al foment de les versions originals subtitulades. Però només un dels seus objectius, el de garantia de la diversitat lingüística, ha generat polèmica, amb la protesta del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya, una associació d'exhibidors, que va fer un locaut de sales de cinema un dilluns.
LES DADES, PERÒ, CANTEN. Així, l'any 2009, el 97,1% de les pel·lícules exhibides a Catalunya eren doblades o subtitulades en castellà, mentre que només el 2,9% van ser doblades o subtitulades al català. En canvi, l'ús familiar i social de les dues llengües s'aproxima a una distribució 50-50, amb un pes creixent de terceres llengües fruit de les onades d'immigració més recent. Sembla evident que l'oferta en català en aquest sector no cobreix la demanda i que els drets lingüístics dels catalanoparlants no estan garantits. Per corregir aquesta situació, la llei preveu que el 50% de les còpies distribuïdes estiguin doblades o subtitulades al català.
UNA PART DEL DEBAT GENERAT ha estat econòmica. Així, aquest gremi d'exhibidors va donar a conèixer un informe catastrofista elaborat per José María Gay de Liébana, que predeia una baixada de la recaptació dels 130 milions d'euros del 2009 als 27,6. Curiosament, no van donar a conèixer un informe encarregat a un altre economista, Oriol Amat, que assegurava que el 96,5% dels espectadors anirien igualment al cinema, o més sovint, si augmentava l'oferta de pel·lícules doblades o subtitulades en català. Els efectes en taquilla podrien anar des d'unes pèrdues de 5,82 milions d'euros, en l'escenari més pessimista, fins a uns guanys de 4,62, en l'escenari més optimista. Res a veure, doncs, amb l'escenari apocalíptic presentat pel gremi.
PERÒ MÉS ENLLÀ D'AQUESTES PREVISIONS, la qüestió del català al cinema, des del punt de vista econòmic, constitueix un exemple típic de la necessitat de la intervenció pública quan el mercat falla. Curiosament, el premi Catalunya d'Economia del 2009 va ser atorgat el passat mes de novembre a Ramon Caminal per l'estudi Mercats i diversitat lingüística. En aquest treball, l'autor es planteja, utilitzant el cas del català en el mercat de béns culturals i audiovisuals, la relació entre els mercats i la diversitat lingüística.
AIXÍ, CAMINAL PARTEIX D'UNA OBSERVACIÓ paradoxal: el català és la llengua familiar del 50% de la població de Catalunya. En canvi, només el 24% de l'audiència televisiva consumeix programes en català i d'aquests només una proporció ínfima és emesa per cadenes privades. Igualment, el 43% de l'audiència de ràdio és en català, però la proporció de ràdio privada és petita. Pel que fa al cinema, on no hi ha oferta pública, el català hi és pràcticament inexistent. Això suggereix que les forces de mercat estarien esbiaixades en contra de les llengües minoritàries.
DE FET, ES PRODUEIX UNA PARADOXA de les llengües en el mercat. Si hi ha pocs productes en una llengua minoritària, la demanda latent i l'escassetat de l'oferta haurien de fer que les empreses oferissin més productes en aquesta llengua, aprofitant l'oportunitat de negoci que s'obre. Però, en aquest cas, això no es produeix perquè el mercat falla. Quan el mercat no proveeix determinats béns, la teoria econòmica diu que és necessària la intervenció pública, ja sigui proveint directament els béns o subvencionant-los.
EL DEBAT, A MÉS, NO ÉS UN DEBAT exclusivament català. De fet aquest temor és present també en molts països europeus amb relació a l'anglès. Què és l'"excepció cultural" francesa si no l'expressió d'aquest mateix problema? El temor a l'arraconament del francès en el mercat de béns culturals i especialment audiovisuals, en favor de l'anglès, i la demanda que el sector audiovisual quedés fora dels acords de lliure comerç. Finalment això no s'aconseguí, però sí que existeixen determinades excepcions i un tracte específic del sector en el marc de l'Organització Mundial del Comerç.
EL CAS CURIÓS ÉS QUE SOVINT AQUELLS que s'arrengleren al costat de la cultura minoritària quan el debat afecta les polítiques d'institucions econòmiques internacionals defensores del lliure comerç com l'OMC, o quan l'amenaça és la invasió nord-americana envers el castellà o el francès, se situen a l'altre costat quan l'afectada és la llengua catalana.
Publicat en el diari digital VILAWEB dimecres 3 de març del 2010
http://www.vilaweb.cat/noticia/3697110/cami-mig-milio-signatures-tv3-pais-valencia.html
Camí del mig milió de signatures per TV3 al País Valencià
Seria la primera vegada que una ILP n'aconseguiria tantes al nostre país
Aconseguir mig milió de signatures perquè el parlament espanyol hagi de debatre una llei que asseguri que TV3 es pugui veure legalment i sense noses a tot el País Valencià: aquest és el propòsit de la iniciativa legislativa Popular (ILP) Televisió sense fronteres, per TV3 al País Valencià, que ja ha aplegat més de 400.000 signatures. Actualment hi ha tres repetidors tancats i multes que pugen a 800.000 euros contra Acció Cultural del País Valencià, que és qui els gestiona (vídeo).
Encara resten tres mesos perquè s'acabi la campanya i el Principat de
Catalunya és el territori on faltaria recollir-ne més. La legislació espanyola
dicta que és necessari mig milió de signatures per entrar un projecte de
llei al parlament espanyol, que es veuria forçat a debatre el projecte i
votar-lo, però no a aprovar-lo. 'No estarian obligats a aprovar-lo, però el PSOE
necessita d'acords, el Partit Popular de Catalunya ho mira amb bons ulls i el
Parlament de Catalunya i diversos ajuntaments valencians s'hi han sumat. Mai com
ara la oportunitat és tant a tocar' afirma Toni Gisbert des d'ACPV.
Els
ex-presidents de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall i Jordi Pujol i
l'ex-president del Parlament espanyol Fèlix Pons han ajudat a redactar el
projecte de llei per garantir-ne la base jurídica. Personalitats com els pintors
Miquel Barceló i Antoni Tàpies i el cantant d'òpera Josep Carreras han signat el
document.
Qualsevol persona interessada a signar la ILP o a recollir
signatures només cal que s'adreçi a la pàgina web de la
campanya.