Buscant una dièresi
A l'esplèndida, incomparable segona traducció que va fer Carles Riba de
L'Odissea l'any 1948 apareix dues
vegades al cant IX el següent vers: «El mar, amb el patac del penyal que hi cau,
es reinfla», amb la forma verbal reinfla sense dièresi. La vacil·lació es
va repetir en l'edició manual de l'any 1953 i després en les set edicions
d'aquesta última que n'ha fet
Es tracta, efectivament, d'una vacil·lació, però d'una vacil·lació tota curiosa: he consultat tretze gramàtiques i diccionaris, des de l'any 1917 fins al 2008, i només en una obra l'especialista és capaç de detectar el quid; al no especialista segurament li passaria per ull aquesta i tot. En realitat és una qüestió aparentment simple i clara; però no ho és del tot. Vegem-ho.
Hi ha cinc grups d'excepcions a les regles de la dièresi: (a) si hi ha d'haver accent (Lluïsa, però Lluís); (b) en els sufixos -isme, -ista (egoisme); (c) en les terminacions d'infinitiu, gerundi, futur i condicional (lluir); (d) en les terminacions llatines -um, -us (Màrius); (e) en els derivats per prefixació (reunió). (Hi hauríem d'afegir encara la h antihiàtica de prohibir, antihiàtic.)
El nostre cas cau en el cinquè grup. Els prefixos trobables són molts: anti, auto, bi, co, contra, neo, pre, re, semi, ultra, etc. Doncs bé: hi ha gramàtiques que diuen això amb fórmules com ara: «en mots com reimprimir, reunió» (expressió totalment opaca: ¿què vol dir «en mots com»?), «darrere els prefixos re i co» (on ja es fa esment dels prefixos, però com si només n'hi hagués dos d'afectats), «no es consideren compostos les formes del verb reeixir (reïxo), reïra (interjecció), reüll (nom, i derivats)» (però reüll sí que fóra «compost», en la terminologia d'aquest manual: re+ull).
Si ara acudim als diccionaris o a les llistes de conjugació verbal, ens trobarem amb la sorpresa que reinflar no hi consta o bé per a la conjugació se'ns remet simplement a cantar (primera conjugació), on evidentment no hi ha rastre possible de dièresi i per tant ens caldria escriure com feia Riba.
Abreugem. Pel que fa a la grafia, aquest verb pertany al mateix grup que reeixir i sobreeixir, d'una banda, i a reullar, reuntar, reusar, de l'altra: verbs bisíl.labs (traient-los el prefix) que tenen accentuada l'arrel; doncs aquestes formes porten dièresi: reïxo, sobreïx, reüllo, reünto, reüso, reïnflo. Però la regla no pot ser pas el fet que es tracti de verbs bisíl.labs, etc., perquè aleshores haurem de justificar a part la interjecció reïra i noms com reüll, obriülls, traüt 'tràfec'. No. Sembla que la regla fóra la que trobem per primera i única vegada al Diccionari ortogràfic de Fabra (1917): l'excepció que ens ocupa afecta «la i i la u FEBLES darrera re i co inicials». La clau és el concepte febles. És a dir: l'excepció afecta només els derivats amb prefix (no pas només amb re i co: Fabra aquí és incomplet: vegeu autoinculpar-se, contraindicar, semiuncial...). No queda clar què cal fer en els veritables compostos, car tenim obriülls (u tònica) i obriüllar (u àtona) a la vora de tallaungles (u tònica).
Una boira semblant trobem en els manuals pel que fa als altres verbs esmentats. Si per a la conjugació de reeixir i sobreeixir se'ns remet a eixir no podrem deduir (almenys per aquesta via directa) la dièresi de reïxo i sobreïx, simplement perquè ixo, ix (de eixir) no en duen. I pitjor encara si per a reinflar, reullar, reuntar, reusar se'ns remet simplement a cantar, llevat que aquest verb model dugui una nota al peu aclarint els casos especials... Finalment, resulta que el verb reüllar (que fins ara he escrit sense dièresi) porta dièresi: potser perquè aquest re- no és el prefix re sinó el llatí retro 'rere', ¿o perquè el verb potser deriva del nom (reüll)?
Joan Solà
Amb bones
paraules
Gabriel Bibiloni
La paraula
targeta ha adquirit modernament significats molt diversos: tenim la
targeta de visita, la d'identitat dita aquí normalment i desencertadament
carnet, la postal, la de crèdit, la d'embarcament, la targeta
telefònica, les targetes groga i vermella del futbol, i en els ordinadors la de
xarxa, la de so, la de vído, etc. Per a tots aquests conceptes totes les
llengües usen la paraula carta. Agafem, per exemple, la targeta de
crèdit: francès carte de crédit, italià carta di credito,
portuguès cartão de crédito, romanès card de credit, anglès
credit card, alemany Kreditkarte, neerlandès
Creditcard, suec kreditkort, txec kreditní karta,
etc. L'espanyol deu ser l'única llengua europea que no diu carta de
crèdit. Descomptant, naturalment, els seus escolans d'amén: el català
(targeta de crèdit) i el gallec (tarxeta de crédito); el basc,
amb codificadors més elegants, diu kreditu-txartel. Les cartes que en
català segueixen el mateix camí que les cartes de les altres llengües entre
elles l'espanyol, com es podia endevinar són les de jugar, les dels restaurants
i la de les Nacions Unides. Només observant aquest fet es veu que aquí hi ha una
anomalia, una anomalia històrica i lingüística, el tractament de la qual admet
postures variades.
Sé que la idea bàsica continguda en el paràgraf precedent generarà en molts de col·legues o usuaris de la llengua una reacció de defensa, amb l'argument que tarja és una paraula catalana, i si hi ha tarja, pot haver-hi el diminutiu targeta. Pot ser-hi o pot no ser-hi: el fet que tinguem les paraules caldera i parra no seria prou argument per a justificar els castellanismes calderilla o parrilla, ni que n'haguéssim fet caldereta o parreta, a l'estil de la fraudulenta bombeta.
Targa és paraula germànica que significa 'escut' i que amb aquest significat va penetrar en temps ben primerenc a les llengües romàniques. Primer al francès (targe) i a l'italià (targa). Del francès va passar al català i al castellà, com ho mostra la consonant palatal en aquestes llengües. Naturalment, si l'escut era petit, era una targeta, com en les altres llengües (francès targette, italià targhetta, espanyol tarjeta). El francès targette va passar a l'anglès (target), on va tenir la seva peculiar evolució semàntica. La paraula tarja en català, espanyol i italià va rebre una ampliació limitada de significat i es va aplicar a objectes semblants a un escut, com plaques o peces amb emblemes a la manera d'escuts heràldics, o ornaments com els que es col·locaven damunt elements arquitectònics amb inscripcions o emblemes. En italià targa significa, a més d'això que s'acaba de dir, les plaques que indiquen els noms dels carrers i les plaques d'identificació dels vehicles, que aquí diem un altre castellanisme matrícules. I el diminutiu targhetta significa la plaqueta que es posa damunt les portes d'entrada amb el nom dels propietaris o les que identifiquen les maletes.
Però en espanyol la forma diminutiva tarjeta va experimentar una intensa evolució semàntica, única entre les llengües europees, que segurament va ser calcada sempre més pel català. De designar els escuts o plaques amb inscripcions o emblemes es va passar a designar un rectangle de cartó destinat a contenir algun missatge o informació (invitació, felicitació, dol, etc.). També un cartonet amb el nom d'una persona a qui servia de permís per a fer alguna cosa o accedir a algun lloc. I es digueren tarjetas els papers amb el nom d'una persona que es deixaven a la casa d'aquells que es visitaven i no es trobaven. Les altres llengües associaren aquests significats a la paraula carta. El diccionari acadèmic espanyol de 1832 recull per primer cop la noció de tarjeta de visita. Després vingué la tarjeta postal (el de 1884), la tarjeta de identidad (1950), la tarjeta de crédito (1895), i la targeta dels àrbitres de futbol (1992). La darrera edició inclou tarjeta de embarque, tarjeta electrónica i tarjeta telefónica.
En el curs dels segles XIX i XX el català va anar seguint l'evolució de l'espanyol pel que fa a aquesta paraula. El diccionari d'Esteve, Belvitges i Juglà (1803) és el primer que dóna entrada a la paraula targeta, però no la defineix. El Labèrnia (1839) consigna les accepcions pròpies del llenguatge català i espanyol del moment, la mateixa cosa que fa el Fabra (1932). És un punt que els bons models de llengua haurien de revisar, amb la idea d'acostar-se a l'ús general europeu i separar-se de la imitació de l'espanyol. Naturalment, no es tracta de cremar els diccionaris que incloguin targeta ni tan sols d'eliminar la paraula a la pròxima edició. Com en el cas d'altres hispanismes vehiculats i recollits pels diccionaris, es tracta d'assajar d'introduir progressivament els mots més desitjables, tranquil·lament i sense por. També haurem de parlar de la paraula carta, en català i les altres llengües. Dissabte que ve.
Més sobre filibusters i el
filibusterisme
Antoni Llull Martí
per Màrius
Serra
Fastijós?
Fins dissabte passat, desplaçar-se en metro per París i anar trobant a tots els baixadors un cartell de grans dimensions anunciant la 28a edició de la fira Expolangues amb el lema ben visible «Le catalan, invité d'honneur» ha estat una imatge ben especial. I a totes les línies del metro. Arribats a la parada del recinte firal de Porte de Versailles, trobàvem l'estand de la llengua catalana, al bell mig, de 100 m², amb l'eslògan «Le catalan, la langue de 10 millions d'européens» (un missatge que també apareixia a les 20.000 bosses de mà que es van distribuir entre tots els assistents a la fira entre el 3 i el 6 de febrer).
Una altra imatge de pes. Els logos de totes les institucions públiques dels territoris de parla catalana presidien l'estand del català, totes agrupades sota la Fundació Ramon Llull: els governs d'Andorra, de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears; el Consell General dels Pirineus Orientals, el Municipi de l'Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull; a més del logo de la Xarxa Vives d'Universitats, que agrupa les 20 universitats dels territoris de llengua catalana. Totes aquestes institucions aixoplugades sota la coordinació tècnica de l'Institut Ramon Llull, amb la col·laboració del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa i de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya; la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears; i la pròpia Xarxa Vives d'Universitats. I per si no fos poc, amb la participació d'altres institucions públiques i de la societat civil de tots els territoris de parla catalana que treballen per la llengua: l'Institut d'Estudis Catalans, Escola Valenciana, l'Obra Cultural Balear, la Bressola, l'Ajuntament de Perpinyà, Linguamón-Casa de les Llengües, Turisme de Catalunya, l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català, etc.
Aquesta imatge sí que va valer més que mil paraules, una imatge que presentava el català com la 12a llengua més parlada a la Unió Europea, una llengua ben present a internet, l'única amb domini propi, amb mètodes d'aprenentatge i recursos on-line com ara el parla.cat i intercat.cat, una llengua que es pot aprendre a 19 universitats franceses... Al capdavall, Le catalan, une langue pour vivre!, com deia un altre dels eslògans.
Un altre dels plaers. Al petit auditori de l'estand del català hi va haver altres imatges que van contribuir a cohesionar territoris a l'entorn de la llengua: el recital poètic de la jove Teresa Colom, convidada pel govern d'Andorra, així com també l'entrevista a Cyril Despres, en francès i en català (el motorista va fer una defensa de la diversitat lingüística i va qualificar d'acte de normalitat haver après català a Andorra); els recitals musicals dels grups balears Projecte Mut i TIU, que van captivar els visitants; el muntatge teatral i de titelles per conèixer la història de la catalanitat de l'Alguer; i la cercavila de cloenda a càrrec de Comediants, que van recórrer tots els passadissos del recinte firal d'Expolangues amb una adaptació del Llibre de les bèsties, de Ramon Llull.
Si a aquesta participació a Expolangues com a llengua convidada hi sumem les activitats que també des de l'Institut Ramon Llull s'impulsen a la capital parisenca aquest primer semestre de 2010, amb el programa Éclats de culture catalane à Paris, la imatge de normalitat de la projecció exterior de la llengua i la cultura es consolida. Amb la Ballade Catalane, al teatre de Bobigny, amb la música de Carles Santos, amb lectures i gastronomia (amb un Isma Prados esplèndid, que va aconseguir que el públic se'n llepés els dits), a partir de les traduccions al francès d'obres de Mercè Rodoreda, Jaume Cabré i Quim Monzó i d'una selecció de poetes. Amb el Cycle écrivaines catalanes, amb tertúlies en parella amb Maria Barbal i Mercè Ibarz, amb Imma Monsó i Lolita Bosch, i amb Najat El Hachmi i Hédi Kaddour. I amb la 28a edició del Marché de la Poésie, al juny, amb la poesia catalana també com a convidada d'honor.
En definitiva, en paraules de Josep Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull, a Éclats de culture catalane à París, «aquest primer semestre del 2010, París tornarà a esdevenir, com potser no ho ha estat mai, la veritable capital exterior de la llengua i la cultura catalanes». I en metro.
http://cevcam.blogspot.com/2009/12/la-propera-trobada-sera-estivella-el-5.html
III JORNADA SOBRE PSICOLOGIA I LLENGUA
DIVENDRES 5 DE MARÇ
SALA D'ACTES DE LA FACULTAT DE PSICOLOGIA
ORGANITZA: SOCIETAT VALENCIANA DE PSICOLOGIA
Col·laboren:
- Facultat de Psicologia de la Universitat de València
- Acadèmia Valenciana de
la Llengua
PROGRAMA:
- 10 h. Paraules d'inici
- 10,15 h. Conferència debat: EL VALOR DEL
VALENCIÀ
Ponent: RAFAEL
CASTELLÓ
(Doctor en Sociologia i vicedegà de la
Fac. de Ciències Socials)
- 11,30-12 h. Pausa café
- 12 h- 13,30 h. Taula rodona: ACTITUDS RESPECTE A LA LLENGUA
Participen:
- FERRAN SUAY
(Doctor en Psicologia i president de Tallers per la Llengua)
- JOSEP LLUÍS DOMÉNECH (Doctor en Psicologia i membre de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua)
- ISMAEL
DÍEZ (Doctor en Psicologia - Serveis Psicopedagògics Escolars)
Modera: OTO LUQUE (Doctor en Psicologia i president de la Societat Valenciana de Psicologia)
Convocatòria per a una plaça de professor visitant
El Departament de Llengües i Literatures Romàniques de la
Universitat de Chicago, en col·laboració amb l'Institut Ramon Llull, obre la
convocatòria per a una plaça de professor visitant Joan Coromines. El
Departament busca un professional acadèmic o un escriptor amb una trajectòria
destacada en recerca i docència, amb fluïdesa tant en català com en anglès.
Aquest professor visitant estarà a la Universitat de Chicago en qualitat de
resident durant un trimestre (11 setmanes) del curs 2010-2011, i hi impartirà un
curs en qualsevol àrea d'Estudis Catalans.
Els aspirants a la plaça han
d'enviar una carta en què expliquin detalladament els seus interessos en els
camps de la recerca i la docència, així com el CV actualitzat i una descripció
breu del curs proposat. Les sol·licituds s'estudiaran a partir de l'1 de març de
2010, i s'han d'enviar a l'adreça següent:
Mario Santana
Catalan
Studies Search Committee
Department of Romance Languages and
Literatures
Wieboldt Hall 205
University of Chicago
1115 East 58th
Street
Chicago, IL 60637
També es poden fer arribar sol·licituds per
via electrònica a
msantana@uchicago.edu
Font:
Xarxa
Vives d'Universitats
Edifici Àgora
Universitat Jaume I
Campus del Riu
Sec
12071 Castelló de la Plana
Tel.: +34 964 72 8993
Fax: +34 964 72
8992
A/e: secretaria.executiva@vives.org
http://www.vives.org
Fem-ho possible: per TV3 i la llengua
catalana
El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una
declaració d'adhesió a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense
Fronteres” amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració,
s'afirmava que “es tracta d'una iniciativa legislativa que respon a la
necessitat d'adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i
d'emissió i distribució de continguts comunicatius que s'estan produint al
conjunt de l'estat espanyol” i que l'acord es prenia “valorant la conveniència
que l'estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i
estable, i amb
condicions tècniques i d'intercanvi equiparables, el
compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o
minoritàries en la implementació final de la televisió digital”.
L'argumentació no pot ser més clara, i amb la seva
declaració el Parlament s'afegeix al cada vegada més unànim consens entorn
d'aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs
dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell
General de la Xarxa Vives els que aprovaven l'adhesió a la mateixa ILP, com
també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans,
els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la
Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa
Acció
Cultural) al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer
possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el
reconeixement del marc nacional de comunicació.
Però una ILP implica molt més que una sèrie d'adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d'aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d'edat. I és en aquest punt que s'ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat “un marc nacional de comunicació”.
Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de
la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de
publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a
l'alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja
és en el seu tram final- per fer possible un pas endavant.
Per TV3 i per la llengua catalana.
L'editorial anterior ha estat publicada pels mitjans de comunicació següents:
El Punt
Avui
Diari de Balears
Diari de Sabadell
Diari de
Tarragona (*)
Segre (*)
El 9 Nou Osona
El 9 Nou Vallès Oriental
El
Temps
Vilaweb
Cronica.cat
L'esquerda de la
Bastida
L'informador
La Farga
Nova Tàrrega
La Palanca
La
Comarca
Estela
Som-hi
Vallenc
Nova Conca
El Salí
El
Martinet
El 3 de vuit
La Veu de la Segarra
Som
Garrigues
Torelló
La Veu de Mallorca
Tribuna Mallorca
www.anoiadiari.cat
www.comarquesnord.cat
Diari de
Manlleu
Diari de Vic
El Mirador del Pla de l'Estany
Els Colors
La
Fura
L'hiperbòlic
Mediterranean Daurat
Noticiestgn
Revista
Enrenou
Secundèria
www.deria.cat
www.sies.tv
Viure als Pirineus
Tot Sant
Cugat
Mou-te
ciutatoci.com
capvermell.org
Penedesdigital.cat
Diari
digital de l'Hospitalet
sms25.cat
Associació de Publicacions Periòdiques
en Català (APPEC)
Associació Catalana de la Premsa Comarcal
(ACPC)
Associació Catalans de Premsa Gratuïta (ACPG)
(*) Publicacions que s'adhereixen a la iniciativa, però publiquen
l'escrit com a article d'opinió i no com a editorial.