Anomenem ieisme el defecte lingüístic consistent a pronunciar el so lateral palatal sonor que gràficament representem pel dígraf ll com a aproximant palatal que és el so que correspon a una i que actua com a consonant.

El so lateral palatal sonor és el que correspon a les paraules valencianes conill, lluna i palla, a les italianes figlio, famiglia i pagliaccio, a les portugueses coelho, filha i mulher, a les occitanes uelh, julho i balhar i a les castellanes llamar, calle i llanto. Qui no sàpia pronunciar aquest so només ha de pronunciar una l i, mentres o fa, acostar la llengua al paladar fins a tocar-lo. El so de la ll eixirà tot sol. El so s'anomena lateral perquè l'aire ix pels costats, palatal perquè la llengua toca el paladar i sonor perquè vibren les cordes vocals.

El so aproximant palatal és el que correspon a les paraules valencianes mai, iaia i desmai i també a jo, ja i jas. Cal aclarir que els valencians pronunciem i hem pronunciat sempre la j de les paraules jo, ja i jas com una i consonant, mai com una j prepalatal fricativa sonora. El so aproximant palatal és també el so que correspon a les paraules angleses year i you, a les castellanes yantar, rey i hielo, a les italianes muoio i maiale, a les portugueses correio i comboio i a les occitanes ieu i aièr. En aquest cas la llengua toca el paladar només pels costats i l'aire ix pel mig de la llengua.

Els valencians hem pronunciat sempre perfectament el so lateral palatal sonor. Sempre. El fenomen del ieisme era, fins fa molt pocs anys, completament estrany als valencianoparlants. A hores d'ara està generalitzant-se a una velocitat vertiginosa. Al pas que anem, d'ací a uns pocs decennis tan sols els vells conservaran el so lateral palatal sonor i, lògicament, d'ací a uns quants decennis més, el citat so haurà desaparegut per complet del valencià. La pèrdua del so lateral palatal sonor és una mutilació molt important que està sofrint la nostra llengua, que la empobrix i la despersonalitza. Però ¿per quins motius està arrelant tan ràpidament aquest defecte fonètic en els parlars valencians? El motiu principal és que el castellà és cada volta més ieista. I és precisament la imitació servil que els valencians fem del castellà el que fa que cada volta hi hagen més valencianoparlants ieistes. És, per tant, un problema de submissió idiomàtica. El castellà, antigament, no era ieista, però a partir del segle xviii va començar a produir-se aquest empobriment fònic en alguns parlars castellans i d'aleshores ençà no ha deixat d'augmentar la innovació. Actualment encara hi han parlars castellans no ieistes, especialment al nord d'Espanya –sobretot en les zones rurals– i en alguns punts d'Amèrica com ara Bolívia i Paraguai, però el problema avança i l'escola i els mitjans de comunicació no fan res per eradicar-lo. L'escola –i la societat en general– té un interés molt gran que els xiquets castellanoparlants pronuncien correctament l'apicoalveolar bategant sonora, també anomenada vibrant simple, és a dir, la r senzilla de paraules com cara o mira, així com l'apicoalveolar vibrant sonora, també anomenada de vibració múltiple, és a dir, la r múltiple de barra o rasca, i es fan tots els esforços que calen a fi que tothom les pronuncie correctament. I si un xiquet té problemes per a pronunciar-les bé, el porten al logopeda. I cal deixar ben clar que aquestes consonats, especialment la r múltiple, són més difícils de pronunciar que la ll. I també és posa una èmfasi molt especial en la pronunciació de la palatal nasal sonora que en castellà es representa amb la lletra ñ, lletra –i so– que s'ha convertit en un símbol nacional espanyol. Però, per desgràcia, no totes les palatals han tingut la mateixa sort en castellà: mentres la nasal s'ha convertit en un símbol d'eixa llengua, la lateral ha estat marginada, arraconada i condemnada a l'oblit. I com que els valencians ens mirem en l'espill de castellà i l'imitem en tot, se'ns encomanen les seues virtuts i els seus defectes. Per això, quan parlem en valencià, pronunciem perfectament les dues erres –la senzilla i la múltiple– i també la palatal nasal sonora, però cada volta més perdem el so de la lateral palatal sonora. Fem exactament el mateix que fa el castellà, l'imitem de manera submisa. És doncs, fonamentalment, un problema de subordinació lingüística. Però també hi ha un problema de falta d'interés per part de les famílies i de l'escola –i de la societat en general– a corregir les paraules que els xiquets pronuncien malament. Antigament, si un xiquet pronunciava, per exemple, 'paia' en lloc de palla o 'iet' en lloc de llet, el corregien i li deien «això no es diu així, és diu aixà». I no era només la família o el mestre qui el corregia: si el xiquet pronunciava malament, la gent se li burlava. Les persones del seu entorn, els mateixos amics, el ridiculitzaven. Això ara ja no passa. Ara no es corregixen els defectes de pronúncia dels xiquets, i els infantilismes fònics es perpetuen i es consoliden. I cada volta es generalitzen més. Als xiquets, per falta d'interés, d'atenció i d'autoritat dels adults, no els ensenyen a parlar correctament. I quan eixos xiquets arriben a adults, per un problema de peresa mental i de menfotisme lingüístic, no fan cap esforç per a autocorregir-se. I per això augmenta el ieisme. Cal especificar que el ieisme no crea cap problema important de comprensió entre els parlants. Hi han molt poques paraules que es puguen confondre a causa d'una pronunciació ieista. Em vénen al cap les parelles cervell / servei i llaç / jas, i no crec que n'hi hagen moltes més, la veritat. El problema no és, doncs, d'intercomprensió, és de dignitat, de tractar la llengua com un bé valuós que hem heretat dels nostres avantpassats i no com una cosa inútil. A més, com explica molt bé el fonetista Josep Saborit en el seu llibre Millorem la pronúncia recentment editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el problema més greu del ieisme és que la iod resultant de la confusió ieista, sobretot en la parla emfàtica, té tendència a africar-se. Si la paraula lloc la pronunciem 'ioc', acabarem pronunciant-la exactament igual que la paraula joc, és a dir, amb una prepalatal africada sonora inicial. I açò sí que és important perquè poden produir-se confusions i malentesos. De fet, jo ja he sentit diverses voltes en la nostra televisió autonòmica pronunciar lloc com si fóra joc i ho trobe molt lamentable. Pareix mentida que als professionals de la comunicació audiovisual no els exigisquen que tinguen una pronunciació exempta de ieisme, betacisme i apitxament. Pareix mentida però és veritat.

Permeteu-me que us relate una anècdota. Fa algun temps, mirava jo un programa en Canal 9 i vaig sentir que la presentadora pronunciava 'elsuís'. A mi em va fer l'efecte que es referia a un suís, és a dir, a un habitant de Suïssa, fins que em vaig adonar que el que volia dir era «els ulls». El ieisme, sumat a l'apitxament i a una pronúncia de la i, no com a consonant, sinó quasi com a vocal, va fer completament inintel·ligible el que volia dir. I si un professional de la comunicació no és capaç de comunicar..., bona nit cresol que la llum s'apaga.