InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 270 (dimarts 23/02/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) A favor de les llengües nacionals, per la igualtat lingüística
 
2) Un diccionari d'expressions catalanes bat rècords de vendes a la Catalunya del Nord
 
3) Enric Orts - Més que un color
 
4) Sico Fons - Terrorisme ortogràfic
 
 
6) Presentació de la revista Terminàlia
 
7) Lluís Barberà i Gulliem - Les persones... en primer lloc
 
 
9) Crida a la presentació de ponències i comunicacions a la Jornada d'Antroponímia i Toponímia
 
10) Joan Tudela: El català és la llengua d'aquí.
 
 
1)

 

 

A favor de les llengües nacionals, per la igualtat lingüística


Els sindicats de treballadores i treballadors de l'ensenyament de Catalunya (USTEC-STEs (IAC)), de les Illes Balears (STEI-I), del País Valencià (STEPV-IV), de Galiza (STEG) i d'Euskal Herria (STEE-EILAS) es manifesten a favor de continuar la tasca de normalització lingüística iniciada des del final de la dictadura per modificar una situació d'injusta discriminació de les seues respectives llengües.
Remarquem que aquesta normalització no sols ha de remuntar segles d'arraconament, desprestigi i prohibició, sinó també la mateixa situació jurídica actual, clarament desigualitària: mentre que de l'oficialitat del castellà es deriva un deure constitucional de conèixer-lo que s'aplica a tota la ciutadania, de l'oficialitat de les nostres llengües no se n'ha deduït un deure similar, amb una evident discriminació jurídica i amb un greu desavantatge per a la generalització del seu coneixement i ús.


La igualtat de tracte per a la cultura que és expressió de la llengua que la sustenta i, per tant, per als pobles que la representen, junt als altres pobles i cultures de l'Estat, d'Europa i del món, és un dret humà, lingüístic i polític inqüestionable que s'ha de garantir amb la tasca empresa per la normalització.


Els respectius processos de recuperació lingüística encetats han d'adreçar-se, com a finalitat última, a restablir els usos normals i històrics que han tingut la llengua catalana, basca i gallega al si de les seues societats fins que, per raó de la força, es va imposat el castellà com a única llengua oficial de l'Estat.


És, per tant, indefugible que, més enllà dels drets lingüístics individuals preservats per les lleis, les persones que parlen català, basc o gallec puguen exercir el seu dret a expressar-se i ser atesos en la seua pròpia llengua en tots i cadascun dels espais públics dels territoris on aquestes són pròpies. Si no s'assegura un coneixement general del gallec, basc o català (des de les administracions públiques i el seu personal fins als mitjans de comunicació estatals i en tots els àmbits de la vida pública), és impossible que la ciutadania gallegoparlant, catalanoparlant o euskalduns puguen viure en el seu idioma als territoris on és llengua pròpia, tal com sí que ho poden fer els castellanoparlants, no sols on el castellà és llengua pròpia, sinó arreu de l'Estat espanyol.


Aquest ple exercici no causa cap perjudici al castellà, llengua que té un espai propi plenament normalitzat i compta amb més de 400 milions de parlants, a més del suport dels estats dels quals és llengua oficial, amb la corresponent extensió d'usos a les instàncies polítiques internacionals.


Enfront, doncs, del monolingüisme espanyol que exalcen alguns grups de pressió o de les actuacions que alguns governs porten endavant contra el català, gallec o basc, els sindicats sotasignats donen un especial suport als programes educatius que tenen com a finalitat que l'alumnat assolesca una bona competència comunicativa en la llengua pròpia dels seus països i els prepare per a un món multilingüe, independentment de quina siga la llengua familiar, perquè aqueixes són les funcions de l'escola: assegurar la competència lingüística, contribuir a la desaparició de les desigualtats i educar en el respecte cap les llengües pròpies.


Per aconseguir aquest objectiu cal desenvolupar les planificacions lingüístiques que s'han revelat arreu del món, en societats plurilingües, com les més adients, i que passen, necessariament, per la utilització vehicular de la llengua pròpia, la qual cosa no sols no va contra la llibertat lingüística de ningú, sinó que garanteix precisament aquesta llibertat lingüística a partir del seu coneixement, de la seua valoració i del seu ús social.


Els sindicats sotasignats es comprometen a estretar i a aprofondir el seu treball conjunt tant en els seus territoris, com en el l'Estat Espanyol i a Europa, per aconseguir la normalització del català, gallec i basc. En eixe sentit, impulsaran la seua participació en les xarxes i plataformes de suport a les llengües nacionals, es dotaran de espais d'intevenció conjunta i es reuniran amb una periodicitat anual per intercanviar informació i acordar estratègies comunes encaminades a aconseguir els seus objectius.


València, febrer de 2010

 

2)
 
Publicat en el periòdic digital directe.cat diumenge 7 de febrer del 2010
 
 
 
 
L'obra s'adreça a aquells que volen recuperar les seves arrels i als anomenats 'nous catalans'

Quan parlen en francès, els habitants de la Catalunya del Nord fan servir paraules i expressions catalanes com 'llepafils', 'garrotada', 'malcarat' o 'tenir el dia girat'. Ara, totes aquestes 'catalanades' -com els nordcatalans les anomenen- poden trobar-se a 'Le petit dico d'aquí', de Gerard Jacquet. Es tracta d'un dels llibres de més èxit d'Edicions Trabucaire, l'única editorial del sud de l'Estat francès que publica en català. En dos anys, Edicions Trabucaire n'ha comercialitzat 12.000 exemplars, una xifra que supera de llarg els 1.000 exemplars de tirada que solen tenir, de mitjana, els llibres que publiquen en català. Ho ha explicat a l'ACN la directora de l'editorial, Maria Àngels Falquès.

'Fusta: prononcer fouste'. Aquesta és una de les entrades del diccionari de Gerard Jacquet, que explica, en francès, com s'utilitzen i d'on provenen les paraules catalanes que fan servir els francòfons de la Catalunya del Nord. Jacquet té un espai a la ràdio France Bleu Roussillon on repassa els origens de la llengua i el llibre és un recull dels seus programes radiofònics.

L'obra s'adreça a aquells que volen recuperar les seves arrels i als anomenats 'nous catalans', persones que provenen d'altres parts de l'estat francès i que s'han instal·lat a la Catalunya del Nord. I és que 'els nouvinguts molt sovint s'interessen per la cultura del país, la cuina, els indrets i també la llengua', ha assenyalat la directora d'Edicions Trabucaire, Maria Àngels Falquès.

Un 20% dels llibres que publica Edicions Trabucaire, que té seus a Perpinyà i Canet, és en català. La resta són en francès i, una minoria, en occità. Fa uns anys que el nombre de lectors és 'més o menys estable', ha dit a l'ACN Falquès. El perfíl és variat, però 'hi ha demanda de persones d'entre 20 i 30 anys i també de gent més gran, però els més grans no han après el català a l'escola i això fa que té moltes més dificultats per llegir la llengua que els més joves', ha explicat l'editora.

L'estat francès va reconèixer les llengües regionals amb la constitució del 2008. Això i el fet que els escolars que aprenen català s'han multiplicat per 13 en els últims 10 anys són indicadors del creixent interès per recuperar la llengua.
 
 
3)
 
Publicat en el setmanari PRESÈNCIA (del 5 a l'11 de febrer del 2010)
 
Més que un color
 
Enric Orts
 
El blaverisme ha estat el motor de la dreta valenciana des de l'inici de la Transició i continua sent-ho ara, en l'«era Camps». El llibre «No mos fareu catalans», del periodista Francesc Viadel, recupera i actualitza el seu llegat.
 

El llibre
 
No mos fareu catalans (Publicacions de la Universitat de València) torna a les prestatgeries en una reedició revisada i ampliada després de l'èxit de la primera impressió (2006), esgotada. Francesc Viadel (Algemesí, 1968) recorre els orígens i les expressions més recents de l'anticatalanisme al País Valencià i recupera episodis tan decisius com ara la fundació i defunció d'Unió Valenciana,
el paper del diari Las Provincias o la creació de l'Acadèmia Valenciana.
 
El blaverisme –la versió valenciana de l'anticatalanisme– és un valor segur en el mercat ideològic conservador. Intolerant, demagògic, reaccionari, irracional i profundament espanyolista, la seua allargada ombra ha marcat l'agenda política al sud del riu Sénia durant els últims quaranta anys. A ell s'han encomanat des del, en un altre temps, combatiu diari Las Provincias, fins a l'actual president de la Generalitat, Francisco Camps, passant pel València CF o les Falles. La rància doctrina que destil·la ha funcionat com el més efectiu instrument d'agitació patriotera. El balanç del seu desolador
ascendent és el d'un País Valencià amb les coordenades nacionals distorsionades, una llengua malferida i unes mancances democràtiques impròpies d'una societat moderna.
 
El periodista Francesc Viadel acaba de publicar una detallada crònica sobre la gènesi del fenomen i l'escenografia que l'ha acompanyat en aquestes dècades en el llibre No mos fareu catalans. «L'anticatalanisme ha recorregut un llarg camí, des de la caverna del darrer franquisme fins a les altes esferes de la política autonòmica, en mig d'una indiferència social bastant generalitzada», resum.
 
El blaverisme pren el seu nom de la franja blava de la que es convertiria en bandera oficial de la Comunitat Valenciana, un element distintiu afegit sobre la tradicional senyera, amb quatre franges roges sobre fons d'or, característica de tots els territoris de l'antiga Corona Catalanoaragonesa, també del Regne de València. L'emblema, que va esdevenir bandera de la ciutat de València a la darreria del XIX, es va imposar en la redacció de l'Estatut d'autonomia (1982), tot i el seu exotisme lluny de l'àrea d'influència de l'urbs.
 
El blaverisme és en essència la negació de la unitat del català i, per tant, la teorització d'una suposada entitat pròpia i diferenciada del valencià, que tindria el seu origen en el substrat mossàrab, anterior a la Reconquesta. Tanmateix, la defensa d'aquesta singularitat no ha estat mai bastida per una preocupació real per la difusió de l'idioma, ans al contrari, els defensors del secessionisme –tret d'excepcions– utilitzen el castellà com a vehicle normal d'expressió.
 
Però el blaverisme és alguna cosa més que un conflicte lingüístic. «Representa un cert fracàs de la modernització del país i de la política. És el resultat d'una societat que es coneix poc a si mateixa i que ha estat permanentment desinformada. De fet, l'anticatalanisme sempre ha estat obsedit a dinamitar el sector de l'educació i per amagar i manipular episodis de la nostra història. L'apel·lació emotiva també és un element fonamental, així com la construcció d'un suposat enemic exterior, en aquest cas Catalunya, que detura el progrés i projecció dels valencians», amplia l'autor del llibre.
 
El blaverisme és versàtil. En aquests anys ha adquirit diverses tonalitats. En els casos més extrems, en el seu nom s'han col·locat i encara es col·loquen artefactes explosius de baixa potència a les seus d'entitats proscrites, com ara els casals Jaume I d'Acció Cultural del País Valencià, o de partits com el Bloc Nacionalista Valencià o Esquerra Republicana del País Valencià. Però també n'hi ha la versió institucional, possiblement la més perversa, la del tancament dels repetidors de TV3 o la del veto a la llicenciatura de filologia catalana impartida per les universitats valencianes, per posar dos exemples de rotunda actualitat.
 
Els primers fòssils de l'anticatalanisme al País Valencià es remunten a l'inici del segle XX. Els historiadors els contextualitzen dins del conflicte entre proteccionisme, defès pels industrials del Principat, i el lliurecanvisme, l'opció dels exportadors valencians. Però aquella reacció presentava uns altres components. «L'anticatalanisme de principis del XX va ser conjuntural. No tenia les proporcions de debat públic ni la significació del d'ara i, ni molt menys, l'odi contra allò català», explica Viadel.
 
El nou blaverisme es va covar intel·lectualment de la mà de Xavier Casp i Miquel Adlert, curiosament dos ferms partidaris de la unitat de la llengua durant la postguerra que es van passar al costat fosc als anys seixanta en distanciar-se de Joan Fuster, autor de l'imprescindible Nosaltres, els valencians (1962). L'assagista de Sueca va acaparar el protagonisme en la recomposició del valencianisme amb l'impuls d'un moviment cultural i polític que no amagava la seua catalanitat.
 
1977, any zero
 
Amb tot, el pas a la primera línia del blaverisme es va produir poc després de les eleccions amb què es va estrenar el període democràtic (1977). Al País Valencià la derrota de la UCD, que s'havia mantingut al marge del discurs anticatalanista d'algunes minories conservadores, va descol·locar una dreta que, en canvi, sí que havia aconseguit l'hegemonia a la resta de l'Estat. El procés preautonòmic començava amb lideratge socialista, una circumstància que l'espectre conservador no va digerir bé. «Durant la campanya electoral d'aquell 1977 alguns cartells dels centristes es varen veure violentats per pintades en les quals podia llegirse, perros catalanistas. El 1979, però, l'objectiu d'aquestes pintades passaren a ser els cartells del PSPV-PSOE. Sens dubte, entremig, la UCD i AP havien tingut temps i reflexos per fer seu el discurs anticatalanista de l'extrema dreta en una maniobra de caràcter electoralista», apunta Viadel.
 
Tot i no disposar de la majoria en les urnes, l'estratègia blavera hi va prosperar en la coneguda com a batalla de València. Amb la implicació del govern espanyol –aquest sí d'UCD, amb el valencià
Fernando Abril Martorell en la vicepresidència–, amb l'agitació de Las Provincias i amb l'efervescència dels elements més violents n'hi hagué prou per a fer recular un PSPV-PSOE en majoria però cada vegada més disposat a cedir. Finalment, l'acció combinada de la pressió anticatalanista i el possibilisme dels socialistes atorgaren al blaverisme la seua victòria més preada: la lletra de l'Estatut de 1982, la carta fundacional de la Comunitat Valenciana. En aquell text, la UCD va aconseguir la institucionalització de tot el repertori simbòlic blaver, l'eliminació de qualsevol al·lusió a la unitat de la llengua i
l'accés a l'autogovern per la via lenta (art. 143 de la Constitució), un element, aquest últim, no menor, atesos els efectes que un País Valencià plenament conscient de la seua identitat nacional hauria tingut en la configuració de l'Estat. «El decantament dels valencians bé cap a una Espanya inequívoca i sense matisos o bé, al contrari, cap a un nou model nacional o cultural, com el que representa el dels Països Catalans, tindria de segur conseqüències de gran importància en el joc d'equilibris territorials», escriu el periodista.
 
Des de la Transició i amb la batalla guanyada, el fantasma de l'anticatalanisme ha basculat a conveniència del moment polític, primer, com a una espasa de Dàmocles sobre els successius governs del socialista Joan Lerma i, més tard, ja amb el PP instal·lat en les institucions, com a coartada per a aprofundir en l'espanyolisme. I dins d'aquesta dinàmica ha valgut tot, també la contemporització amb els elements més fanatitzats d'aquest complex univers.
 
Precisament l'etapa presidida per l'accés de la dreta a la Generalitat ha estat on el blaverisme ha mostrat la cara més surrealista, amb un catàleg d'episodis no exempts d'amarga comicitat, tots ells arreplegats per Viadel. És el cas, per exemple, de la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, un punt i seguit que per un moment feu somiar en la superació del conflicte lingüístic i a què l'autor es refereix com a la «recepta salomònica perversa». Després d'aquell pacte, on per primera vegada el PP reconeixia la catalanitat del valencià –de manera implícita– el blaverisme va continuar com si res.
 
Els protagonistes
 
Al llarg d'aquestes últimes dècades han estat molts els actors que han atiat el foc del blaverisme. En la política, la gran referència va ser Vicent González Lizondo. El fundador de la regionalista Unió Valenciana (UV) va estar a punt de ser alcalde de València en 1991, quan Rita Barberá el va superar per només uns pocs vots. Fou el moment de glòria del partit, que posteriorment va ser fagocitat
pel PP, que va assimilar part de la seua ideologia i dels seus quadres. Un altre personatge imprescindible és María Consuelo Reyna, exdirectora de Las Provincias. D'ella escriu Viadel: «No tan sols va fer de l'anticatalanisme una implacable croada en la qual s'oblidava deliberadament de les mínimes regles de l'ètica periodística o la moral política, sinó que l'amplià a la persecució de personatges públics, actuacions i fets, en funció no sempre d'objectius purament ideològics. L'últim perla blavera és Juan García Sentandreu, que, amb el seu partit, Coalició Valenciana, tracta de revifar la flama d'UV amb unes dosis de radicalisme a què no va arribar ni Lizondo. Però Viadel no s'oblida d'uns altres protagonistes del tot indispensables per a entendre l'assumpció en l'imaginari col·lectiu d'una important majoria de valencians dels trets del blaverisme: Zaplana, Barberá i, sobretot, Camps.
 

4)


 Terrorisme ortogràfic
 
 
Vaig llegir a la premsa recentment –a la nostra premsa, vull dir–  un article  que comenta l'etern problema que tenim amb les retolacions dels topònims i la informació de trànsit en la nostra llengua –tant als territoris sota domini espanyol com als de domini francés– i no em puc estar de recordar un d'aquests cartells informatius que hi ha a poca distància de Tavernes, el meu poble. El cartell en qüestió deia: Valencia 50, Gandia 15.
 
Bé, no és gens estrany que els responsables de la Xarxa de Carreteres prescindisquen dels accents, fins i tot quan escriuen en espanyol, però la bona qüestió és que un dia –no sé si pressionats per motius polítics o voluntàriament–, van canviar el rètol i hi van posar aquest altre: València 50, Gandía 15.

 

Per a matar-los, no? No volíeu accents? Doncs ací els teniu, valents.

 

 Va passar el temps i no sé si algú els faria veure la incoherència gramatical del cartell i per fi un dia li van llevar l'accentet a Gandia; sí, però també a València. En vols més –d'animalades–, o en tens prou?

 

Doncs d'animalades com eixes –i de més grosses– a cabassades se'n poden contar. Aquest el pose en castellà, aquest altre en valencià però mal escrit, aquell ni en valencià ni en castellà, sinó en tot el contrari...

 

I és que sempre ho he pensat, amics, la retolació de les nostres carreteres o bé està en mans d'uns rucs que no saben fer ni la o amb un canut, o bé són uns sabotejadors lingüístics espanyolistes, o bé són uns al·lucinats de la vida que passen olímpicament d'ortografies i de la mare que ho va parir tot.

 

Trieu l'opció que us semble més escaient.

 

Bé, doncs després d'escriure el que acabeu de llegir, em vaig tornar a fixar amb més deteniment en els diferents rètols que hi ha esparsos pertot arreu. La veritat és que la cosa és divertidíssima. Tan divertida que no et deixa plorar de desesperació, i com solen dir: qui no té faena Déu li'n dóna.

 

Arribe a una rotonda i m'hi trobe un cartell ben gros que diu "camí de servei" (Oh, Déu meu, quin goig!), Alacant, Valencia (uuuuufff!) i "Estación ff. cc.". Cague en la figa! Per un pèl!

 

Arribe a una altra rotonda (al meu poble hi ha més rotondes que tarongers) i diu: Alicante, Valencia. Ja està, ja l'hem feta salà! Ja tornem amb la mateixa de sempre!


La següent rotonda em diu: Alacant, València i –atenció, que ara ve la bona– “Vía de servici”. Oleeeeee! Ací caldria fer l'onada i tot. És realment insuperable.

 

Després de tot açò he arribat a la conclusió que ni terroristes ni rucs ni al·lucinats. Els responsables d'aquests rètols de trànsit són humoristes. Tenen un sentit de l'humor formidable. Un sentit de l'humor que abasta tots els trets possibles que li han de caldre a un bon artista, això és: originalitat, creativitat, genialitat i ganes de fer la guitza. I realment, pense, el que estan fent quan ens destrossen la toponímia i la llengua és descollonar-se de riure's. De nosaltres, de la nostra terra i de la nostra cultura. Si és que són més graciosos estos xics... Qualsevol dia em descollone jo també. Ai, què seria de la vida sense els pallassos que ens alegren l'ànima!

 

Sico Fons

 
5) 

 

Web de Shaudin Melgar-Foraster

http://myglendon.yorku.ca/monglendon.nsf/GLNewsE/44F32C82C55480E7852576C500707AF7?OpenDocument

 

6) 

 

Presentació de la revista Terminàlia

 

La vocalia de Comunicació de la Societat Catalana de Terminologia, SCATERM, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, us convida a la presentació del núm. 0 de la revista Terminàlia, la seva revista científica i divulgativa. La revista tindrà una periodicitat semestral i apareixerà simultàniament en paper i en versió electrònica. L'acte serà presidit pel president de l'IEC, Salvador Giner, i pel vicepresident de la Secció Filològica, Isidor Marí.


Dia: dimecres 24 de febrer
Hora: 19 h
Lloc: Sala Prat de la Riba de l'IEC (carrer del Carme, núm. 47 - Barcelona)

En acabar l'acte s'oferirà una copa de cava.

htp://terminalia.iec.cat

 

Podeu trobar més informació sobre la SCATERM a:

http://scaterm.iec.cat

 

 

7) 
 
Les persones... en primer lloc
 
Lluís Barberà i Gulliem

 
Potser quasi totes les persones que llegireu aquest escrit, hàgeu tingut l'ocasió de veure com els mestres (hòmens o dones) primaven més l'exactitud que les persones. No és fàcil rectificar eixe estil, però tampoc impossible: tot és qüestió de pràctica, de consciència i de revisar idees potser ja antiquades. Expose les reflexions següents a partir de les experiències que he tingut com a mestre (ocasionalment i amb goig compartit amb l'alumnat, adults), com a observador de la realitat del carrer i com a persona oberta a la curiositat cultural (incloc ací el factor llengua), és a dir, com a aprenent.

1. L'alumne és més important que la matèria.
 
2. Interessa més que l'alumne aprenga a ser creatiu i desenvolupe la creativitat que saber molts idiomes.

3. Qui sap més idiomes, sol desenvolupar una actitud més receptiva i ser més obert mentalment. Primem el punt segon per damunt de l'acumulació: formarem ciutadans més plurals i oberts a la universalitat, el nosaltres i l'intercanvi, el respecte mutu i la solidaritat amb els pobles de la Terra.
4. Les persones són un llegat lingüístic insubstituïble: escoltem les persones grans, de grups tradicionalment marginats, menors d'edat o que no formen part del vostre cercle tradicional. No sols ampliarem el nostre espectre social, sinó que tindrem una oportunitat de platí (no ja d'or) d'adquirir vocabulari d'ambients ben distints. Igualment les persones grans són el llegat més fluïd, flexible i ric que podem trobar a nivell social.

Això no m'ho deien els llibres, sinó la participació activa al costat de persones majors de 60 anys durant més de sis mesos: moltes emigraren des de punts de fora del País Valencià i utilitzen un castellà que enriquix el castellà general (pensem el mateix del valencià, molt sovint conegut com llengua catalana... fora de terres de l'històric Regne de València). Així, fa pocs dies vaig sentir el mot "orage" ("tiempo", paraula de meteorología, de boca de un castellanoparlant nat, qui no és el primer castellanoparlant que l'ha dita).

5. Promocionem el respecte per les llengües enmig de castellanoparlants i de valencianoparlants. Als primers els podem transmetre una cultura del respecte i la humilitat per la diversitat del món; als segons, un amor pel que és nostre... per herència i que forma part de la història de la nostra família i de la localitat en què vivim i en què sovint han viscut molts dels nostres familiars.
 
6. Les persones que participen del respecte mutu reconeixen que els nacionalismes (o quasi tots, potser el del moviment gandhià siga l'excepció que confirma la regla) i la filosofia de la subjecció o la subjugació no agraden a ningú, siga home o dona. La llibertat d'un Poble es guanya amb la revolució pacífica, això que Edward de Bono (considerat u dels màxims experts del pensament creatiu) qualifica com "revolució positiva". Els mètodes creatius, constructius i positius, així com els centrats en l'aportació de cadascú (independentment del grau de contribució) són possibles i se centren en el gaudi de l'acció mentres es realitza, no quan la independència o l'objectiu inicial ja és nostre. Volem fruir, no patir: això no ens ho ensenyaren a l'escola... i ho podem practicar. Fil a l'agulla!

i 7. Les persones, si tenim principis (allò que és sagrat per a nosaltres i que no estem disposats a negar-nos), valors i ens considerem el millor que ens ha pogut ocórrer..., participem d'eixa cultura de la positivitat i del lideratge (prendre nosaltres les regnes de la nostra vida). Així, valorem el valencià pel que és, pel que representa per a nosaltres (el nosaltres col·lectiu que respecta la singularitat...), pel que significa com a part de la Humanitat. I en fem ús quan la llibertat de consciència, i l'ús de la nostra llibertat (amb l'assumpció de la responsabilitat) ens ho dicta... Sovint línies com aquestes em recorden la figura de Joan Manuel Serrat.

Puntualment empre el castellà amb persones castellanoparlants que viuen ací i que encara no s'han interessat pel valencià de manera activa (a nivell escrit, com ara, una amistat que prové d'una zona amb una altra llengua cooficial). No obstant això i, a diferència del que solem fer a nivell oral i escrit, quan envie un missatge a algun valencianoparlant (junt amb algun castellanoparlant), ho faig en valencià i, a vegades, afig un apartat de vocabulari: hi han amics que són valencianoparlants i tampoc no l'escriuen. Qüestió d'edat? No, d'educació de valors.

Així, si ens hagueren educat que tenim una capacitat immensa de creativitat, que podem fer més del que ens imaginem (si posem els mitjans escaients) i que som més del que pensem ("som el millor que ens ha pogut passar") faríem una vida més senzilla, més orientada cap a la diversitat (pluralitat com a riquesa, no perquè tots pensen i actuen igual que el cap de colla) i les relacions horitzontals (en lloc de les que s'inclinen cap a les categories de poder).

En resum, si ens fixem en els valors passarem, al meu parer, a adoptar posicions més universalistes, més creatives (menys centrades en l'anàlisi pejoratiu o desqualificador), més orientades cap a alternatives pràctiques. Deixem-nos, per tant, almenys en el camp educatiu (en què he participat, puntualment... però ho he fet), de la gramàtica pura i dura, de les normes, dels vicis dels que parlen l'apitxat (en sóc u més, però no viciós), de la proposta idíl·lica d'ús oral i passem a donar cos als castells de borumballes (si són bells en l'aire, treballem perquè també apleguen a terra).

NOTES:
 
1. Com a proposta lingüística, si volem reduir el grau d'apitxament... podem començar per la suavització dels sons de mots com xec, xiquet, Jaume, gínjol... La lectura m'ho permetia mentres llegia a Aldaia Ràdio... i la pràctica oral pot ser fàcil a mitjan termini. Distingir b/v també pot resultar fàcil. Ara bé, els que no pronuncien la lletra t després de consonant (per exemple, pont) que facen un esforç... si poden. ¿Utilitzem amb sentit pràctic el temps que vivim o pot ser més útil explicar l'evolució del vocabulari i la pronúncia de dos generacions arrere (els meus avis nasqueren entre 1906 i 1910) i fer-lo més valencià i menys castellanitzat? Motius d'aquesta proposta: llevat d'una persona nascuda l'any 1935 i molt relacionada amb el camp, entre les persones més lletrades, a vegades, hi ha tendència a imitar una pronúncia que no és de l'Horta, a inventar-la o a fer autèntiques barbaritats. A vegades, com llegia ahir d'unes reflexions de Ferran Adrià, val la pena mantindre posicions conservadores: implica respecte. L'experiència valenciana (anys 60 i 70 del segle passat) i les propostes noucentistes (a hores d'ara, primeries del segle XXI, a Catalunya) han fet que les persones primen el que els és més d'acord amb la seua essència... i no amb la desvaloració que els fa un element aliè i foraster.

2. Si passeu per Benicarló (per posar un exemple real), com si passeu per les Terres de l'Ebre, podreu comprovar que els projectes idíl·lics tenen un límit: el sentit comú, és a dir, la percepció, com deia Leonardo da Vinci.

A percebre, xiquets!
 
8) 
 
Publicat en EL PUNT dimarts 16 de febrer del 2010
 
 
El Centre Cultural Mario Silvestre d'Alcoi acollirà fins al pròxim 1 de març l'exposició Joan Fuster i els Clàssics. La mostra presenta l'activitat literària a la València del segle XV en un moment d'esplendor cultural en què a la ciutat es va produir el període clàssic de les nostres lletres, i ho fa per mitjà de la visió que Joan Fuster en va donar en diversos escrits, al llarg de la seua obra.

Els plafons combinen imatge (arquitectura, pintura, escultura de l'època) i textos (una antologia dels estudis dedicats per Fuster als autors valencians del XV). Per tant, l'exposició no sols ens acosta a la València literària del segle XV, sinó també a una part molt important de l'obra de Joan Fuster.

La inauguració ha estat presidida per la regidora de Cultura, Rosa Sánchez, acompanyada pel secretari de la Coordinadora de l'Alcoià i el Comtat pel valencià, Vicent Romans.

L'exposició ha sigut organitzada per la Biblioteca Municipal d'Alcoi i la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià i el Comtat. I és una iniciativa l'Ajuntament de Sueca, la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, Escola Valenciana, la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.

9) 
 
Crida a la presentació de ponències i comunicacions a la Jornada d'Antroponímia i Toponímia

Us informam que el mes de març de 2010 tindrà lloc la XXIII Jornada d'Antroponímia i Toponímia - V Seminari de Metodologia en Toponímia i Normalització Lingüística. Enguany la trobada es durà a terme a Porreres el dia 27 de març. Així mateix, us fem avinent que el termini de presentació de ponències i comunicacions serà obert fins al dia 26 de febrer. Si estau interessats a presentar-ne cap, podeu adreçar-vos al Gabinet d'Onomàstica. Ho podeu fer per correu electrònic a l'adreça següent: sl.ono@uib.cat  O per correu ordinari, a:

 

 Gabinet d'Onomàstica

Edifici Ramon Llull Campus universitari

Carretera de Valldemossa, km 7.5

07122 Palma

 

Si us voleu posar en contacte amb nosaltres, per a qualsevol consulta podeu telefonar al tel.: 971 17 27 17, de 9 a 14 h. 

Per agilitar l'organització d'aquest acte agrairem a tothom qui vulgui presentar-hi comunicacions o ponències que s'atingui al termini indicat més amunt i que, si està interessat, ens enviï al Gabinet d'Onomàstica sl.ono@uib.cat el títol, juntament amb un resum (d'un màxim de 200 paraules) de la comunicació que es presentarà.

En una propera circular us informarem del programa definitiu.


http://www.slgonomastica.uib.cat

 
10) 
 
El català és la llengua d'aquí.

Joan Tudela
Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com