Formada a la Universitat de Barcelona, Sebastián (Barcelona, 1958), actualment des de la Universitat Pompeu Fabra, Núria Sebastián lidera un projecte de recerca sobre el bilingüisme i la neurociència cognitiva
La seva feina se centra bàsicament a
descobrir els misteris del bilingüisme...
–«El que m'interessa és saber com s'ho fa el
cervell humà per aprendre una llengua. El fet del bilingüisme permet estudiar
coses que no és possible observar en altres situacions.»
–Per exemple?
–«Doncs per exemple saber fins a quin punt hi
ha un període crític per aprendre una llengua.»
–És cert això?
–«Per a certes coses, sí. No hi ha límit per
aprendre paraules. La gent aprèn paraules noves tota la seva vida. En la llengua
nativa i en la segona llengua. La gent té noranta anys i aprèn paraules noves, i
un nen de tres anys també. Per tant, sabem que en tots els aspectes que tenen a
veure amb l'aprenentatge de paraules no hi ha cap límit temporal. Però per a
l'aprenentatge d'altres aspectes del llenguatge, com per exemple els sons, els
fonemes, de la teva pròpia llengua, hi ha l'evidència més forta que això passa
en un temps concret i no després.»
–Quins serien?
–«Hi ha gent que tota la vida conserva una
excepcional capacitat per aprendre una altra llengua, però això no és un fet
habitual. Això fa pensar que hi ha aspectes sobretot relacionats amb la fonètica
i la sintaxi, que són molt difícils d'aprendre.»
–Els períodes crítics van associats a
l'edat?
–«La idea és que evolutivament el cervell es
troba en una posició en la qual certs estímuls provoquen una sèrie de
modificacions. Parlaríem dels primers mesos de vida durant els quals determinats
estímuls modifiquen les connexions neuronals que fan que a partir de determinat
moment es percebin els estímuls d'una forma concreta. Es faci millor una
determinada cosa i pitjor una altra.»
–És indiferent de la llengua?
–«Els nens de totes les cultures del món, en
néixer, poden percebre tots els sons de totes les llengües del món. Un nounat
japonès no té cap problema a notar que cala i cara són dos sons
diferents. Però els seus pares no poden produir un so determinat i de fet si a
aquest nadó japonès quan té un any li fem una prova, comprovarem que es
comportarà com els pares. Quan naixem el cervell està preparat per aprendre
qualsevol llengua del món, en sentir-ne una i no una altra es configuren les
connexions neuronals de determinada manera. Algunes deixen de ser operatives
perquè no funcionen i d'altres s'enfortiran. La conseqüència és que després d'un
cert temps d'estar-hi exposat, el cervell ja no pot respondre a certes
coses.»
–Amb quin mètode se sap que un nadó pot
distingir tots els sons?
–«Posaré l'exemple d'un estudi amb el català
i el castellà sobre l'evolució de la è i la é. Vàrem agafar bebès
de famílies catalanoparlants i famílies castellanoparlants, assegurant-nos que
els catalanoparlants fessin el contrast entre les e i que els
castellanoparlants, no. Vàrem buscar una paraula sense significat, dedi,
i persones que la pronunciessin amb la e oberta i la e tancada. Els estímuls es
varen presentar només d'una categoria primer (o bé dédi o bé dèdi)
i quan es cansaven els presentàvem estímuls de la categoria nova (dèdi o
dédi, seguint l'ordre precedent). Si amb el canvi els bebès se
sorprenien, interpretàvem que percebien que hi havia dues vocals diferents; si
no se sorprenien, consideràvem que era perquè tot els sonava igual.»
– I a quina conclusió van arribar?
– «Que els primers quatre mesos tots ho
fan. Els nens castellanoparlants fins a quatre mesos no tenen cap problema a
adonar-se que la e pot ser oberta o tancada, i els catalans també. Als vuit
mesos, als bebès que creixen en un entorn castellanoparlant tant els fa que
diguis dédi o dèdi. Als catalans no, perquè aquesta exposició ha
fet canviar els sistemes neuronals. Un nen catalanoparlant ho percebrà millor i
per al castellanoparlant tot forma part de la mateixa categoria. Que és el que
fan els adults castellanoparlants als quals el so entre la e oberta i tancada
els sembla igual.»