En alguna ocasió he esmentat l'estranyesa que em produeix la paraula tinenta associada a un càrrec municipal. L'esguerro de l'argot polític tinenta d'alcaldessa és ja tan habitual com el masculí tinent d'alcaldessa, que depèn, erròniament, de si l'alcalde (nom, per cert, masculí i femení) és una dona. Dubto, però, que la gent del carrer i els mateixos afectats usin tinent d'alcaldessa en la mateixa parla espontània que serveix de model per justificar tinenta en lloc de tinent (com assistenta o dependenta). No trigarem a sentir tinentesses d'alcaldesses i qui sap si les cantants esdevindran cantantesses; les pivots de bàsquet, pivotesses, i les astronautes, astronautesses. No ho aprovarà ningú amb dos dits de seny. I tampoc la falsa distinció entre homosexuals i lesbianes.
Les llengües no són innocents ni neutres, però combatre els prejudicis seculars amb una cirurgia plàstica plena de nyaps i ridiculeses deixa l'idioma fet un santcristo. Per no caure en el pecat de la discriminació, més val passar-se de rosca amb circumloquis forçats, sufixos ortopèdics i redundàncies que couen a les orelles. Més que el corpus del cabal lèxic, els diccionaris són avui un corpus delicti en què tothom hi troba -sovint perquè s'hi busca amb lupa d'inquisidor- un greuge o altre. L'última moda són els col·lectius genèrics tan de laboratori que semblen antibiòtics.
Ara sóc jo qui es veu discriminat als repolits diccionaris actuals. Com el de l'IEC o el de l'Enciclopèdia, que es poden consultar en línia. Tot i que s'hi han llimat les rebaves sexistes, el substantiu merda està definit així: "Excrement d'origen digestiu de l'home i d'un gran nombre d'animals". De l'home? Que no té sortida l'aparell digestiu de la dona? La juxtaposició de "homes" i "un gran nombre d'animals" va amb segones? No havíem quedat que home no podia ser mai més sinònim d'espècie humana? Si a l'explicació de l'adjectiu humà ("relatiu o pertanyent a les persones, propi de les persones", etc.) no hi apareix cap vegada la paraula home, per què no és humana la merda? Quin mal hem fet els homes (= mascles) perquè ens hagin adjudicat els excrements en exclusiva com qui porta la merda enganxada a l'espardenya?
2)
«Per una norma comprensiva»
Xavier Pàmies
Trist i fart d'estèrils debats fraterns, proposo que abandonem les fixacions (tant en el sentit normatiu com en el psicològic) i convertim la llengua estàndard en un espai prou obert on puguin conviure dues o més vies o solucions per a una mateixa qüestió lingüística.
El que em mou a escriure aquest text és la pila d'articles que últimament estan apareixent a la premsa en contra d'opcions considerades light o d'un pretès centralisme que figura que afavoreix la varietat central del català oriental.
Voldria dir-hi alguna cosa de nou i que resulti constructiva. Sóc traductor des de fa més de vint anys, però anteriorment havia fet de corrector, tant en editorials com a TV3 i a Catalunya Ràdio, una professió que en aquests mitjans rep el terme eufèmic d'assessor lingüístic.
Tant a la televisió com a la ràdio em vaig esforçar, sovint en va, perquè els locutors milloressin en aspectes de fonètica o morfosintaxi quan els criteris de contractació havien passat per alt una elocució i una competència lingüística deficients; i ara, al cap dels anys, cada vegada em desespero més per la freqüència amb què es continua incorrent en errors de màxima gravetat.
Vull creure que la depauperació de la llengua als mitjans de comunicació orals té lloc malgrat els esforços que els «assessors lingüístics» fan per evitar-ho. Això, però, no impedeix que la realitat m'entristeixi enormement, perquè vol dir que la situació continua sent tolerada per instàncies superiors.
Una d'aquestes instàncies (lingüística, en aquest cas) va decidir un bon dia, quan jo encara hi treballava, que per antena s'havia de pronunciar per a tant abans d'infinitiu com abans de locució nominal, i tots els locutors van acabar dient no només estudia per a metge o aquesta feina la vull per a demà (cosa que en la variant oriental no s'havia dit mai) sinó fins i tot, a vegades, coses de l'estil de es va sacrificar per a mi. El remei, doncs, va ser pitjor que la malaltia.
Un exemple anàleg és la qüestió del gaires. Perseguint com inquisidors el plural de prou i de massa, hem acabat aconseguint que els pobres redactors i locutors, per associació inconscient, hagin arraconat pràcticament del tot el plural de gaire. Ho deixo aquí per no convertir això en una llista de greuges, però tots sabem que n'hi ha prou a passar-se una estona mirant la televisió armat d'un bolígraf i un full per omplir-lo en dos minuts amb les barbaritats que s'hi diuen.
Davant d'aquest fet innegable, i davant del fet innegable que TV3 es difon a tot Catalunya (vull dir a tots els Països Catalans, almenys allà on no hi ha repetidors clausurats), proposo que deixem de banda arguments puristes i «unificadors» i mirem d'establir una normativa més oberta tal com ja es fa des de temps de Fabra amb les conjugacions verbals o els possessius i els determinatius que deixi a criteri de l'usuari la tria de l'opció.
Advoco perquè un locutor valencià de TV3 faci servir el per a i un de Vic faci servir el per (quan toca), tal com Joan F. Mira o Jaume Ortolà escriuen o tradueixen en valencià encara que publiquin la seva obra en una editorial barcelonina i un escriptor o un traductor del dialecte oriental se serveixen dels seus girs propis. Amb això, l'oient i el lector no faran sinó ampliar el seu coneixement de la llengua, i aprendran més coses sobre les enriquidores diferències entre variants dialectals; i, pensant de nou en la influència aclaparadora i determinant de la televisió, sentirem parlar cada locutor tal com hauria de parlar en circumstàncies normals, i així transmetrem un model digne de ser imitat, no pas el farnat infame d'ultracorreccions i calcs que ens hem d'empassar ara.
Prou, sisplau, de si «això està bé i allò no està bé»; tot està bé, si és idiomàtic; sovint només és qüestió de registre i d'adequació; intentem que tots ens trobem de gust amb una normativa en què es pugui triar entre dues o més opcions igualment respectables. ¿Ens hi posem, d'una meravellosa vegada?
"Una suïcida s'immola a Bagdad enmig d'un peregrinatge xiïta". L'alarma se m'encén: hi ha aquell embolic entre peregrinació i pelegrinatge. Com era? Ah, sí!: "Vell pelegrí, jo vaig fent via". Si l'espiritual negre diu això i ells són xiïtes, deu ser pelegrinatge. Peregrinar ve del llatí peregre i vol dir anar a un país estranger. En francès, anglès i italià, l'evolució va dissimilar la primera r fent-la l alhora que el mot es feia devot: pèlerin, pilgrim i pellegrino. Castellà i portuguès mantenen peregrino. I nosaltres -ja ens sol passar-, amb un peu a cada banda: tenim el peregrí que vol dir rar, poc freqüent, i el pelegrí que va a Lourdes. Qui peregrina va per terres estranyes; i qui pelegrina, a un lloc sagrat. Ho deixen clar el GDLC i el D62. Però vet aquí que, contra tota lògica, el DIEC2, el normatiu, fa sinònims tots dos verbs amb el primer sentit. Sisplau, senyors de l'IEC, si hem de distingir peregrí de pelegrí i peregrinació de pelegrinatge, distingeixin també vostès peregrinar de pelegrinar. I, si no, potser que ho fem tot sinònim i viurem més tranquils.
El proppassat dilluns, dia 1 de febrer; el passat dilluns; dilluns passat; dilluns. Són quatre maneres de dir el mateix. En casos així és més clar i elegant ser breu. I dins d'una frase, amb el temps verbal marcant passat o futur, la forma més breu és dilluns. Un principi d'estil infal·lible és dir les paraules justes, que cap sigui inútil. Però de redundàncies temporals n'hi ha de moltes menes. Alguns, quan t'expliquen el que els va costar el pis, en lloc de parlar de pessetes, diuen "de les antigues pessetes", com si n'hi hagués de modernes. I d'altres -cada dia n'hi ha més- per parlar dels anys 90, diuen "els anys 90 del segle passat". Et fan sentir com una mòmia.
Amb la paraula vista es formen un seguit de locucions que sovint es confonen. Quan una cosa la veiem la tenim a la vista. Salivem a la vista d'un menjar gustós. I si un compte bancari el tenim a la vista en traiem diners quan ens plau. És incorrecte, en canvi, fer servir a la vista de volent dir tenint en compte, considerant. Per exemple, no hem de dir "A la vista de la reacció de l'oposició, el govern fa marxa enrere". Aquí cal dir en vista de. Si bé alguns aquí també dirien en vistes de, en estàndard aquesta locució és sinònima de a les envistes de. Si som en vistes o a les envistes de Girona, volem dir que, lluny, ja veiem Girona. Quan fem plans els fem amb vista a, és a dir, pensant en. Ens hem d'aprimar amb vista a l'estiu, si és que patim per la imatge. Però és molt més normal dir de cara a: "Treballem de cara al futur". Per sort, el DIEC2 ja ho admet i ho podeu dir sense cap mala consciència.
Retard sembla per a temps i endarreriment per a espai, però, com sol passar, les coses no són tan senzilles. Si quedem enrere en una excursió, ens endarrerim. I si el tren no arriba a l'hora es retarda. Fins aquí tot clar. Constato, però, que quan parlem de temps, per a molts retardar-se és arribar més tard del previst, i endarrerir és posposar, fer que tingui lloc més tard. Pels diccionaris, però, retardar també és bo en el segon cas. Sembla clar, doncs, que a una dona la regla se li retarda, però un reunió tant la podem endarrerir com retardar, tot i que això últim a mi em sona estrany. Si la feina es retarda vol dir que no arriba quan l'esperàvem, però si s'endarrereix vol dir que no la fem prou de pressa i se'ns acumula. I el rellotge? De la confusa informació dels diccionaris en dedueixo que jo el puc retardar i que el rellotge retarda o es retarda.
Notícia publicada en el diari AVUI, pàgina 31, dilluns 1 de febrer del 2010
http://paper.avui.cat/article/cultura/183656/lexcusa/catala.html
El 96,5% dels espectadors anirien igualment al cinema, o més sovint, si augmenta l'oferta de films doblats o subtitulats en català. Si només es pogués veure cinema exclusivament en català (i no el 50% de còpies, com preveu la nova llei), el 88,75% dels espectadors anirien igualment a veure una pel·lícula si els interessa. Són dades d'un estudi elaborat pel catedràtic d'Economia Financera i Comptabilitat Oriol Amat, al qual ha tingut accés l'AVUI. Aquest estudi va ser encarregat a la Universitat Pompeu Fabra per Fedicine, la federació de distribuïdors que aplega les majors, i pel Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya, l'entitat que ha convocat per avui el tancament de 575 sales de cinema com a protesta per la Llei del Cinema de Catalunya.
Les dades d'aquest estudi posen en entredit les previsions catastrofistes del Gremi d'Empresaris de Cinema, que dimarts passat va parlar d'"apocalipsi" invocant un altre estudi econòmic, elaborat en aquest cas pel Dr. José M. Gay de Liébana, de la Universitat de Barcelona. A diferència de l'estudi d'Amat, aquest segon estudi posa l'accent en la situació del sector: en concret, en els balanços de situació de les empreses, afectades per una crisi que s'està covant des de fa anys i que afecta tot l'Estat. El principal argument esgrimit dimarts passat pels convocants de la vaga és que l'alteració de les regles del joc, combinada amb la difícil situació econòmica per la qual passa el sector, tindrà efectes catastròfics.
L'estudi d'Oriol Amat, presentat un mes i mig abans, igualment retrata la difícil situació de l'exhibició cinematogràfica (fortes pèrdues d'espectadors des del 2003, tancament de sales, percentatge molt baix d'ocupació...), i apunta a la pirateria com a principal causa de la baixada de les recaptacions. Un problema que, a diferència de la llei catalana del cinema, no ha provocat cap mena de protesta de distribuïdors i exhibidors.
Possibles beneficis
L'estudi d'Oriol Amat fa un càlcul de l'impacte que pot tenir la llei en la venda d'entrades. Partint de la versió anterior, que només obligava a doblar el 50% en català a partir de les 16 còpies, tindria uns efectes que poden anar de la pèrdua de 5,82 milions d'euros de taquilla (això seria l'escenari més pessimista), fins a un augment de 4,62 milions d'euros (escenari més optimista).
L'impacte de les quotes d'exhibició s'ha calculat a partir d'enquestes a 400 persones realitzades el mes de novembre del 2009, en el moment d'entrar als cinemes Cinesa Diagonal, Aribau, Heron City i Mataró Parc. A aquesta enquesta pertanyen les dades citades a l'inici d'aquest reportatge.
L'altre impacte econòmic important que destaca l'estudi d'Oriol Amat és el preu de doblar al català totes les pel·lícules que igualin o superin les 16 còpies (és a dir, que s'estrenin en 16 o més sales de cinema simultàniament). Això podria costar entre 5,72 i 7,36 milions d'euros, quantitats que podrien augmentar considerablement, ja que segons la versió de la llei aprovada pel govern, el cinema nord-americà s'haurà de doblar a partir de les dues còpies (pràcticament tot). L'estudi diu que "és altament recomanable que el cost del doblatge sigui assumit per l'administració".
El 78% o el 4%?
El Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya va argumentar, per justificar la protesta d'avui, que la baixada de la taquilla si s'obliga a doblar al català tot el cinema nord-americà seria del 78,7%. L'altre estudi, en canvi, oscil·la entre pèrdues del 4,47% de taquilla o augment del 3,55%. Aquesta diferència tan espectacular s'explica perquè en el primer cas es pressuposa que les majors no doblaran cap pel·lícula al català. Com que controlen el 71,57% del mercat (dades del 2009 ofertes pel Gremi), el resultat serà catastròfic.
Serà aquesta la posició de les majors? Els grans estudis de Hollywood, representats per Fedicine, no s'han pronunciat gaire en aquest tema. El passat mes de desembre, Luis Hernández, màxim representant de Fedicine, va deixar entreveure que el problema no són els diners que puguin perdre: "Des del punt de vista de la distribució -va afirmar-, la llei suposa un problema molt greu. Si els distribuïdors admeten les quotes, estarem perduts: les haurem d'admetre amb les altres llengües oficials d'Espanya, i a tot Europa s'obrirà la capsa de Pandora".
Aquest argument és qüestionat per la Plataforma per la Llengua, que també ha mogut peça en un camp que considera clau per a la normalització: segons un estudi que va presentar el mes passat, el català és a la cua d'Occident pel que fa a presència als cinemes i legislació que la garanteixi, i hi ha tota mena de normatives, des de Finlàndia fins al Quebec, passant per Bèlgica o els països bàltics, que protegeixen llengües minoritàries amb molts menys parlants que el català.
El Baròmetre de la Comunicació va divulgar divendres passat una altra dada relacionada directament amb aquest tema: el 82% dels catalans estan d'acord que les pel·lícules estiguin disponibles en català i castellà, segons informa l'agència Europa Press. Un 9,9% hi està més aviat en desacord, i un 2,2% hi està totalment en desacord.
La llei del cinema de Catalunya va ser aprovada pel govern el 12 de gener passat i actualment està en fase de tramitació parlamentària. La conselleria de Cultura espera que s'aprovi pel tràmit d'urgència el mes de juliol. Si Convergència i Unió, que ja va intentar aprovar una llei semblant fa onze anys, hi vota finalment a favor, la llei podria comptar amb un suport parlamentari del 87,4%.
Volem presentar-vos una forma nova d'aproximar-nos a la nostra història i al nostre patrimoni cultural. L'Ajuntament d'Alcoi, Escola Valenciana i la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià i el Comtat hem unit esforços per oferir-vos una ruta literària basada en la novel·la Els lluitadors, de Francesc Gisbert.
En primer lloc, la ruta d'Els lluitadors proposa un recorregut pels escenaris més representatius de l'Alcoi industrial i modernista, presents en la novel·la. Evocarem la vida als barris obrers; coneixereu la bellesa arquitectònica del millor modernisme dels barris burgesos, la Casa del Pavo, el Cercle Industrial, els carrers de Sant Nicolau, de Sant Llorenç, el palau Albors, la Casa d'Escaló ; recordarem el poder fabril d'El Bambú o les manufactures de la plaça de Ferràndiz i Carbonell; viatjareu a l'Edat Mitjana des del portal de Riquer i la plaça de la Vila; passejareu pels refugis de la Guerra Civil i pels escenaris de la revolució del Petroli
En segon lloc, plantegem la ruta d'Els lluitadors com una activitat lúdica, per adults i, també, per a escoles i instituts. Un matí de convivència, per aprendre una part de la nostra història, de la nostra arquitectura, de la nostra literatura, fora de les aules, en la millor escola de totes, un poble viu. Recomanem l'activitat i la lectura de la novel·la per alumnes de 1r i 2n de Batxiller, encara que la visita és programable, independentment, també per a ESO. Podeu realitzar la ruta pel vostre compte, seguint l'itinerari marcat al díptic informatiu. Els díptics són a la vostra disposició, en les pàgines web de les entitats col·laboradores. També podeu demanar-los en format imprés a la Coordinadora. Si els vostres alumnes lligen la novel·la, podem organitzar una trobada amb l'autor d'Els lluitadors, Francesc Gisbert, al vostre centre o a Alcoi, el dia de la visita, en funció de la disponibilitat.
Per a més informació o qualsevol aclariment, sobre la ruta o la visita, contacteu amb nosaltres:
Coordinadora de l'Alcoià i el Comtat pel valencià/ Escola
Valenciana
info@trobadesalcoiacomtat.cat
www.trobadesalcoiacomtat.cat
Telèfon:
675 65 55 68
Podeu descarregar els díptics de la ruta en les pàgines web de les entitats col·laboradores:
7)
Es publica un diccionari de la
indústria en català
El TERMCAT
publica el Lèxic multilingüe de la indústria, un projecte conjunt entre el
Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya i
el Centre de Terminologia, que recull la terminologia dels diversos àmbits que
abraça el teixit industrial a Catalunya.
Aquest lèxic vol ser una eina
pràctica per resoldre els dubtes terminològics més freqüents de tots els qui
treballen en el món industrial, i també dels mediadors lingüístics (periodistes,
traductors i correctors especialitzats) que han de redactar, traduir o corregir
textos d'aquest àmbit. Conté més de tretze mil entrades d'àmbits tan diversos
com l'electrònic, el tèxtil, el químic, l'alimentari o l'energètic.
Cada
article terminològic inclou, a més de la denominació catalana, els equivalents
en castellà, francès i anglès i, eventualment, notes explicatives. Tres índexs
finals permeten accedir al contingut dels articles terminològics a partir de les
denominacions castellanes, franceses o angleses. Com a complement, s'ofereix
també un índex temàtic, que amplia les opcions de
consulta.
Paral·lelament a l'edició en paper, se n'ofereix també una
versió en línia des del web del TERMCAT, en el marc de la col·lecció Diccionaris
en Línia, que aplega repertoris de terminologia específica sobre diversos àmbits
d'especialitat, com ara la Terminologia dels videojocs, el Diccionari d'esports
olímpics o el Lèxic de les Comunitats Europees.
TERMCAT, CENTRE DE
TERMINOLOGIA. Lèxic multilingüe de la indústria.
Barcelona: TERMCAT, Centre
de Terminologia, 2009. 920 p.
ISBN
978-84-393-8083-2