Expolangues, CSLC
“Cada mot, un món amb camins i noies”, feia
dir a Martí Pol Albert Moragues, el representant del Govern Balear, una de les
sis institucions de
Doncs dijous passat tots aquests representants nostres van signar solemnement a l'Institut d'Estudis Catalans, davant focus televisius i llibretes de periodistes, un document de presentació per a Expolangues. Ja ho devien veure als mitjans de comunicacio, lectors. “Jornada històrica”, va reblar Carod-Rovira; que a París significarà una pluja de cartells, teatre, conferències, un vídeo i 200 aparicions d'un espot televisiu del nostre ídol allà, Sergi López: a veure si els francesos s'assabenten d'una vegada que el francès no és l'única llengua de l'Hexàgon, va dir el representant dels Pirineus Orientals.
L'esmentat document està
redactat sempre en positiu ¾un bon encert¾, des del títol: “El català, llengua de 10 milions
d'europeus”; més parlada que d'altres que són oficials a
¿I què demanem? Home, ¿cal dir-ho?: que d'una vegada es reflecteixi “la diversitat profunda de les societats europees”, i no pas només la diversitat dels Estats; que el català “adquireixi el rang de plena oficialitat lingüística en el marc europeu” i que “la comunitat internacional [ ] incorpori aquesta llengua en les estratègies de multilingüisme en l'àmbit del consum”, amb els avantatges que li corresponguin.
I resulta que el mateix dia
el Consell Social de
La cançó de l'enfadós, sí
senyor: és que, ¿saben, senyors d'Europa, senyors de Madrid?, nosaltres no
pararem, no podem parar fins que ho aconseguirem; no per res, mirin: simplement
perquè ens hi va la vida. Doncs, au, lectors, a meditar i
a votar per
l'autodeterminació.
Joan Solà
Deia Joan Solà no fa gaire que la poca competència d'alguns correctors era un fet preocupant. Molts de textos publicats, passats per les mans d'un corrector, fan una mica de pena. També és cert que la culpa no és sempre dels correctors, als quals sovint algú sense criteri els imposa criteris que ells no comparteixen. Però, així i tot, no seria de més que féssim els qui ho hem de fer un poc de reflexió pel nivell que tenen alguns llicenciats en Filologia Catalana quan surten de la universitat, encara que això no es pugui separar d'una problemàtica general i profunda del nostre sistema educatiu. Als assessors lingüístics, correctors i altres professionals de la llengua els hem d'exigir una gran competència professional, impensable si els qui passen per la universitat no abandonen un hàbit que hi és estès i augmenta de manera preocupant: no llegir. I, deixada la universitat, un professional hauria de llegir tot allò que es publica sobre la seva especialitat. Fins i tot arribaria a l'extrem de recomanar que els nostres correctors, inclosos els del Diari de Balears, es decidissin a llegir aquests articlets que el nostre estimat diari té la gentilesa d'acollir. Disculpau el preàmbul dolgut. Dolgut perquè el català dels nostres mitjans de comunicació no va com hauria d'anar.
Posarem un exemple. Aquests dies a tots els mitjans de Mallorca en català Diari de Balears, IB3, Televisió de Mallorca, els digitals Tribuna Mallorca i La Veu de Mallorca, etc. hem vist escrit profusament i unànimement Son Bordoy (1). No s'ha de ser molt sagaç per a saber que en català no s'utilitza la y (fora del dígraf ny), i que ha plogut molt d'ençà que escrivíem Deyà o torrent de Pareys. Un corrector ha de saber què és un antropotopònim (un topònim format a partir d'un nom de persona, per als profans) i que els cognoms que s'integren en un topònim s'escriuen amb grafia normalitzada, és a dir subjectant-se a les regles bàsiques de l'ortografia vigent (per exemple, inexistència de y fora del dígraf ny) i a l'etimologia quan aquesta és ben coneguda.
Aquells cognoms que tradicionalment s'han escrit amb y (una grafia normal abans de la normativa actual) quan apareixen en un topònim consolidat s'han d'escriure amb i: Eloi (tradicionalment Aloy), Gaià, Maians, Moià, Morei (que no s'ha de confondre amb Morell), Reiners (tradicionalment Reynés), etc.
Quan la i (o y) és una conseqüència del fenomen de la iodització, cal escriure ll si l'etimologia és clara. No hi ha cap dubte que ha de ser així quan el cognom s'identifica amb un nom comú: Fillol, Mallol (vinya novella), Palleres (plural de pallera, 'munt de palla', escrit normalment Payeras), Trullol o Trullols (diminutiu de trull, 'molí de fer oli'), etc. També quan el cognom s'identifica amb un topònim de grafia consolidada, com Brull (del topònim el Brull, municipi d'Osona, que alhora surt del nom comú brull, el brotet tendre del cereal que comença a créixer), que a Mallorca es pronuncia Brui (Son Brull, abans Son Bruy, a la zona de la Plaça de Toros).
Hi ha alguns casos en què l'etimologia és dubtosa, i aquí cal actuar amb prudència. El cognom Bordoi és probable que vingui del topònim Bardoll, que era un poblet, si no vaig errat, del municipi d'Orellà, a la comarca del Conflent. El cognom té, entre altres, la variant Bardoll, perfectament viva a molts de llocs. És possible, doncs, que acabem escrivint Bordoll. Però també pot ser que el cognom sigui un derivat de bord, amb el sufix -oi (com Mudoi és un diminutiu de Mut). Escriure Son Bordoll és arriscat, i potser convé no prendre la decisió fins que n'estiguem ben segurs. Però només hi ha dues opcions acceptables: Son Bordoll i Son Bordoi. Si no ens decidim per la primera, haurem d'emprar indefectiblement la segona, però de cap manera Son Bordoy.
Hi ha algun altre cognom similar, d'etimologia no segura, com Caldentei, que possiblement és una reducció de Casal d'en Tell, i Tell és un nom propi tret de tell (pronunciat tei, amb vocal neutra), nom de l'arbre del gènere tilia.
Altres cognoms pronunciats amb i, a causa del mateix fenomen de la iodització, ja s'han escrit tradicionalment amb ll (Fenollar, Perelló, Rosselló, Torelló, etc.), igual que s'hi escriuen els topònims corresponents, i, fins i tot, la forma escrita ha arrossegat la pronúncia cap a la desiodització.
(1) Son Bordoi és una possessió del terme de Palma amb un projecte d'urbanització, cosa que ha provocat una polèmica.
Amagar, escondir, celar
per Màrius
Serra
Espill?
Joan-Lluís Lluís acaba de publicar un llibre ben
singular que és una veritable festa per al lector. Porta per títol Xocolata
desfeta (La Magrana, 2010) i hi
afegeix un subtítol aclaridor: Exercicis d'espill. Aclaridor perquè indica que Joan-Lluís Lluís
s'acull a la tradició dels Exercices de style (Gallimard, 1947) de Raymond Queneau, un llibre
molt influent que explica de noranta-nou maneres diferents un petit episodi
succeït dalt d'un autobús. L'autor de Perpinyà va més enllà. El seu espill
reflecteix de cent vint-i-tres maneres diferents un fet de sang relacionat amb
Cassà de la Selva que s'esdevé en una granja del carrer de Petritxol. Lluís
compon un extraordinària simfonia verbal que demostra l'amplíssima gamma de tons
que permet el català. Hi practica l'escriptura condicionada per la morfologia
(acrònims, anagrames, bananes, contrapets, lipogrames...), el gènere (melodrama,
telenovel·la, gospel, rap, telenotícies, SMS...), el lèxic (filosòfic, militar,
eròtic, comercial...) o l'homenatge (March, Salvat-Papasseit, Foix, Pla,
Casasses, Miró, Chagall...) L'espill de Joan-Lluís Lluís refecteix un mirall
miraculós dins del qual encara n'hi ha d'altres.
La nostra llengua nacional en greu
perill
Ricard
Lobo
Club d'Opinió Arnau de Vilanova
És un fet fora de
discusió que la llengua catalana es troba
en un estat de retrocés preocupant. Per diverses causes de caràcter històric, polític i
social que tots coneixem. Malgrat que des del retorn de la democràcia i de les
nostres institucions, l'ús social de la llengua s'ha anat recuperant,
darrerament les esquestes demostren
una situació alarmant. Així ho revela la darrera estadística “Usos ligüístics de la població
Davant d'aquesta situació, ha estat molt celebrat el recent atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Dr. Joan Solà, un dels homes que no sols excel.leix en el nivell científic de la lingüística catalana, sinó també en els advertiments que ha divulgat i ha mantingut amb valentia pel que fa als perills que amenacen la llengua. Ho va resumir molt bé en l'acte d'atorgament d'aquell Premi, al Palau de la Música. També en ocasió del fet insòlit que, per voluntat del Parlament, el guardonat fos sol.licitat a adreçar-se al Ple de la Cambra. Hi advertia: “la llengua catalana no està bé de salut política, ni de salut social, ni de salut filològica”. L'ús de la llengua està sotmesa a una desigualtat per part dels qui pretenen que es converteixi en llengua subordinada a una altra de dominant, i a la vegada contaminada per aquella, de manera que està amenaçada també en les seves estructures fonètiques, sintàctiques i lèxiques: una veritable intoxicació i corrupció lingüística contra la qual han de reaccionar també els mitjans de comunicació, sobretot les ràdios i les televisions del país que, amb alguns dels seus locutors i tertulians, difonen un català castellanitzat en gramàtica i pronunciació, el conegut com a “catanyol”.
Davant d'aquests advertiments del Dr. Solà, el periodista Antoni Puigverd, després de destacar els grans mèrits del lingüista, qualificava (La Vanguardia 15.06.09) d' “emocionals” i “romàntics” els platejaments del Dr.Solà, i considerava que la fórmula “llengua=pàtria” equival a situar el català davant d'un desastre pel fet que Solà condicioni la supervivència del català a “trencar la dependència política de l“Estat espanyol”. Segons Puigverd, aixó “acabarà suscitant un moviment antagònic” que “enfonsaria la llengua més dèbil”. I pel que fa a la relació llengua-pàtria, no és coherent, com fa Puigverd, enaltir el Dr. Solà situant-lo en continuïtat amb lingüistes eminents com Fabra, Coromines i Badia, ignorant que també aquests van establir aquella relació i lligam entre llengua i pàtria. Com a síntesi d'aquesta tesi, aplicada a Fabra, escrivia Antoni Rovira i Virgili: “Pompeu Fabra és per a nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria”. Si el català (i no cap altra), és la nostra llengua nacional, és la llengua de la nostra nació i, per tant, de la nostra pàtria.
Puigverd és dels qui en nom del “plurilingüisme” i de la “pluralitat” de la societat pot semblar que refredi el toc d'atenció davant del perill de desaparició del català si seguim en la davallada. Doncs bé: hi ha llengües que no han de témer aquest perill, sobretot les més potents i que, a més, s'han exportat o implantat o mantingut a d'altres països i continents, com és el castellà a Sudamèrica; l'anglès al Canadà i Estats Units; el francès a Suïssa, a Bèlgica o al Quebec; i l'alemany a Àustria i Suïssa. En tots els casos amb Estats potents al darrera i amb cap perill de desaparició de les seves llengües respectives. Però el català només ens té a nosaltres i als països anomenats de parla catalana. I com que no tenim encara Estat propi, hem d'apel.lar al lligam entre llengua i pàtria, a la responsabilitat dels ciutadans i de les institucions, i a l'exigència del compliment de la llei i del dret, coses que no tenen res de “visió herderiana o romàntica de la llengua” com creu l'esmentat periodista.
Avui sabem que de les més de 5.000 llengües conegudes, el 95% estan en
perill d'extinció. El lingüista i crític George Steiner ha escrit: “quan mor una
llengua, desapareix un món”. Cada vegada que això es produeix, desapareix un
tresor irrecuperable, una cultura, un sistema de pensament, de comunicació, un
imaginari, una visió del món. Que això no passi amb el català, depèn sobretot de
nosaltres. Potser no passaria si aquell 35% de catalanoparlants habituals,
sempre, a tot arreu i a tothom parléssin en la nostra llengua
originària, la qual només podrà
salvar-se de la imposició d'una altra, no nascuda en el nostres territoris, quan
Catalunya disposi de la força d'un Estat sobirà propi.
Fes-te del color de la terra on vius
Un dels encants de Bath són les termes restaurades del seu passat romà. Aquest llegat històric explica que l'esmentada ciutat anglesa tingui un nom que parli per si sol. I és que Bath traduït al català no vol dir altra cosa que «bany». A Anglaterra passa el mateix amb Cambridge (Pont del riu Cam), Newcastle (Castell Nou), Plymouth (Desembocadura del riu Ply)... En conseqüència, sovint hi ha topònims que ens aporten dades del lloc.
El Port de les Aromes és una novel·la de John Lanchester que parla de Hong Kong. Precisament Hong Kong vol dir «el port de les aromes» en cantonès, la llengua autòctona de l'indret. Aquesta antiga colònia va dependre de la Gran Bretanya entre 1841 i 1997. Al llarg d'aquest segle i mig s'hi va establir gent d'origen britànic. Ningú gosaria dir, però, que l'anglès sigui també la llengua pròpia de Hong Kong. El mateix passa amb Malta, arxipèlag sota domini anglès entre 1800 i 1964. A hores d'ara l'anglès comparteix la cooficialitat amb el maltès, llengua d'arrels àrabs i romàniques. Així i tot, no hi ha dubte que la llengua del territori és el maltès. També seria bastant retorçat defensar que el portuguès, l'anglès, el francès, etc. són llengües africanes. Tot i que fruit de la colonització en molts punts d'aquest continent romanen descendents de famílies occidentals així com els noms europeus posats per la metròpoli (Sao Tomé, Freetown, Brazzaville, Johannesburg, Cape Town, Libreville...). En algun cas s'explica perquè els colons foren els fundadors d'aquestes ciutats.
Allà on l'anglès o altres llengües han desplaçat l'autòctona s'han produït veritables catàstrofes ecolingüístiques. És com fer llenya de les palmeres d'un oasi a fi i efecte de combatre les gèlides nits del desert. Potser no passaràs fred durant un temps, però la vida d'aquest oasi tindrà els dies comptats. En aquesta mateixa línia, Carme Junyent explica en les seves conferències el cas d'una illa d'Oceania que vivia sobretot de la pesca. Els seus habitants sabien quan podien pescar i quan no perquè els dies de la setmana ho duien implícit en el seu nom. Amb l'arribada de nouvinguts aquesta indicació tan natural que regulava el modus vivendi illenc no es va tenir en compte. A partir del moment que es va començar a pescar diàriament, els peixos d'aquell litoral no van tardar a extingir-se. Coneixent la llengua dels nadius també aprens a conèixer l'entorn. Per la filòloga de Masquefa «les llengües són elements indestriables i imprescindibles de l'ecosistema» (dins el llibre La diversitat lingüística). L'orografia de Montserrat també explica que no és cap casualitat el seu nom. Així com tampoc la dels municipis d'El Campell, La Garriga, S'Arenal, El Puig, Prada, El Torricó, Figueres, El Putxet, La Bisbal, Aiguafreda... Tots donen informació de com havia estat o de com és part de la contrada. De vegades el nom de lloc és tan genuí que esdevé difícilment traduïble. I és que si de la plaça lleidatana del Clot de les Granotes en diem el Hoyo de las Ranas, ningú sabrà on és.
Amb tot, hi ha alguna excepció. Com en el cas de l'antic mas de la Torre del Pla a Elx, reconvertit en la barriada de Torrellano: «simplement han traduït segons la lògica hispànica (...) comprovo que la Gran Enciclopèdia Catalana dóna com a bo -i únic- el topònim oficial, i el subdivideix en Torrellano Alt i Torrellano Baix», matisa Eugeni Casanova (dins el llibre Viatge a les entranyes de la llengua). En aquest sentit, Junyent ha detectat la necessitat d'apropiar-se la llengua del colonitzador «per transformar-la i, així, descolonitzar-la». Acceptant la naturalització de la llengua al·loctòna, passa inadvertida l'aculturació. És una forma de fer més tolerable una situació de domini.
Dies enrere un volcà de l'illa de Java estossegava. És el Merapi, que per a la gent d'aquelles latituds vol dir «muntanya de foc». El nom no pot ser més explícit.
BEQUES TREBALLS D'INVESTIGACIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL VALENCIÀ
Resolució de la Presidència de l'AVL, per la qual es convoquen beques per a la realització de treballs d'investigació lingüística sobre el valencià.
http://www.docv.gva.es/portal/portal/2010/01/28/pdf/2010_438.pdf
La referència bíblica no és gratuïta: "Apocalypse now", deia Camilo Tarrazón, el president del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya ahir al matí, invocant també l'obra mestra de Francis Ford Coppola. I va anunciar el tancament de 74 cinemes (un total de 525 pantalles) a tot Catalunya el proper 1 de febrer, coincidint amb el lliurament dels premis Gaudí, com a protesta pel projecte de llei del cinema de Catalunya. Un text que ja ha estat aprovat pel govern i s'ha de debatre al Parlament, i que, si es compleixen els pronòstics del gremi, tindrà uns efectes catastròfics. Just el contrari del que defensa la conselleria de Cultura.
La referència a l'apocalipsi es va produir just després que el professor d'economia de la Universitat de Barcelona José M. Gay de Liébana presentés un estudi amb un subtítol igualment catastrofista: Sentència de mort per al cinema? Argumenta que les empreses exhibidores han fet un gran esforç inversor, sense ajudes ni subvencions, i que la Generalitat, "no pot in promptu trencar l'escenari a través de la llei del cinema". Augura que "les inversions no es recuperaran, les pèrdues dels cinemes seran una cascada incessant i l'erm o desertització del sector serà una altra tragèdia econòmica a afegir a la comunitat autònoma amb els pitjors registres econòmics de tot Espanya". Les conclusions no s'acaben aquí: "Tancaments de sales, persianes abaixades, treballadors que deixaran els seus llocs, fonts d'economia sostenible com són els cinemes que s'assequen...". En un altre apartat conclou: "Sembla que es firma el que serà la sentència de mort" del cinema català.
José M. Gay de Liébana es va mostrar emfàtic i vehement en la presentació d'aquest estudi: "Els empresaris de cinema han capitalitzat el sector -va afirmar-, a pesar que s'han perdut més de 25 milions d'euros durant els darrers quatre anys". "El que no es pot fer -afegeix- és entrar com un cavall desbocat en un sector delicat que està fent un esforç".
Després d'aquest panorama, presentat en una roda de premsa al Col·legi de Periodistes de Catalunya, el president del Gremi d'Empresaris de Cinemes va explicar les dades de l'exercici del 2009, amb una recaptació de 130 milions d'euros i 20 milions d'espectadors a Catalunya, i va presentar un càlcul de les conseqüències de l'aplicació de la llei: la recaptació baixaria a 27,7 milions i els espectadors a 3,8 milions. Aquestes estimacions parteixen de la base que les majors, que el 2009 es van endur el 71,6% de la taquilla, no doblen o subtitulen cap pel·lícula al català. També pressuposa que no s'estrena cap producció no comunitària ni americana, i que el cinema comunitari perd el 50% d'espectadors. Fedicine, juntament amb el mateix Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya, va presentar el mes passat un altre estudi segons el qual els efectes de la llei van des de pèrdues de 5,82 milions d'euros fins a un augment de la taquilla de 4,62 milions. Segons un estudi encarregat per la Generalitat, la forquilla va des de 3,14 milions de pèrdues fins a l'augment de 2,49 milions d'euros.
Camilo Tarrazón assegura que la nova llei provocarà que hi hagi "menys pel·lícules, menys espectadors, més sales tancades i més atur". "La nostra indignació és màxima -assegura-. El nostre objectiu és canviar radicalment la llei, i que les prohibicions, quotes i sancions desapareguin". Amb aquest propòsit, han convocat el tancament de sales de dilluns que ve, coincidint amb la gala dels premis Gaudí. "De cap manera s'ha d'interpretar que no donem suport als premis i la indústria, però entenem que la millor manera d'ajudar el cinema català és canviar aquesta llei". Joel Joan, president de l'Acadèmia del Cinema Català, que atorga els premis Gaudí, es va mostrar "sorprès i satisfet" per la notícia, perquè els "honra" que triïn el mateix dia. Això demostra la rellevància que ja tenen aquests guardons, però també va manifestar que "no és la nostra guerra" i "esperem que no afecti la cerimònia ni la festa del cinema català". El Gremi d'Empresaris de Cinema també iniciarà una campanya informativa per explicar la seva posició als espectadors de cinema, que té com a lema "Català i feina, sí! Quotes i atur, no! Pel futur del cinema".
Silenci de Cultura
La conselleria de Cultura ha estat consultada per l'AVUI, però no ha volgut pronunciar-se sobre les opinions i mesures anunciades ahir. Enric Pérez, propietari dels cinemes Verdi, va aplicar fa poc una possible via de consens, allunyada de la guerra a què semblen abocats exhibidors i majors contra la Generalitat: la doble subtitulació en català i castellà. "Ens vam mobilitzar amb imaginació i ens ha anat molt bé", diu l'empresari, que és partidari d'una sortida conciliadora.
--------------------------
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 48, divendres 29 de gener del 2010
http://paper.avui.cat/article/ultima/183457/no/hem/veure/cinema/catala.html
"El cinema en català el van a veure quatre gats", ha dit un dels empresaris de sales cinematogràfiques, per justificar que resulta antieconòmic subtitular o doblar les pel·lícules a la llengua de Verdaguer.
D'acord. Oblidem-nos de la llei del cinema en català, doncs. (Una llei que es posa en pràctica a tot arreu del món excepte aquí, i que consisteix a fer possible que els habitants d'un país vegin pel·lícules en la seva llengua materna.) Ho veig bé, sobretot de cara als fills dels quatre gats, que siguin menors de tres anys. Aquests menors de tres anys encara no entenen cap altra llengua que la dels seus pèrfids pares. Per això serà educatiu dur-los a veure pel·lícules de dibuixos en una llengua (de moment) desconeguda. Així comprendran, de ben petitets, que són una anormalitat. I també comprendran que hi ha poques coses més terrorífiques que veure una pel·lícula de dibuixos doblada per Emilio Aragón.
Ara bé. Fins ara a mi m'havien dit que les minories amenaçades s'havien de preservar. (Les quatre balenes que queden, els quatre gats aborígens de l'Amazones que encara no beuen coca-cola ni han estat adoptats per l'Sting o la monarquia). Però seria incongruent que es preservessin totes les minories a punt de desaparèixer del món excepte la dels que volíem cinema en català. Si s'ha d'acabar el cinema en català que també s'acabin les balenes. I, sobretot, que no ens tornin a fer anuncis que ens convencin d'anar a veure cinema espanyol i no cinema americà, "perquè el cinema americà té més quota de mercat". Home. Si les pel·lícules espanyoles que hem d'anar a veure són tan emocionants com Los amantes del círculo polar, no m'estranya.
Vull dir que, posats a deixar que la meva cultura sigui engolida per una altra cultura més gran, jo vull ser engolida per la guai: l'americana.