Fabra, internacional
Sembla mentida que
en trenta anys de democràcia no haguéssim pensat a fer conèixer
internacionalment una de les figures més rellevants de tota la nostra història.
No hi havia pràcticament res en llengua anglesa sobre Fabra, el seu pensament i
la seva obra. És un gran esdeveniment que finalment s'hagi cobert aquest buit. I
s'ha cobert amb la màxima dignitat. La idea i l'impuls necessari per
realitzar-la han sigut del professor Joan Costa Carreras, de
La traducció de tot el conjunt ha anat a càrrec d'Alan Yates, que al llarg de vuit pàgines explica els entrebancs (històrics, contextuals, estrictament lingüístics, sociolingüístics) que ofereix una obra d'aquesta naturalesa i les estratègies que s'han adoptat per fer assequible a un lector internacional una obra que en gran part tracta de detalls concrets del català o s'hi basa. Tot plegat, doncs, una obra rodona, simplement, i màximament satisfactòria.
En efecte, ja era fins i tot escandalós que un (socio)lingüista d'una «qualitat tècnica» de primera magnitud i que va ser «el capdavanter de més interès i més modern» en sociolingüística fos pràcticament inconegut en els fòrums internacionals d'aquesta darrera ciència. Ho diu i ho lamenta Kremnitz (un dels sociolingüistes europeus més reconeguts) en el seu pròleg erudit i clar. En el qual explica dues coses més: que Fabra participava de la idea que l'ésser humà és per naturalesa monolingüe i per tant li cal optar per una llengua; i que el nostre autor, defensor sistemàtic de la unitat de les diferents parles del català, rebutjava tanmateix la «il.lusió occitana» (prenent el títol del gran llibre d'August Rafanell, 2006) de la unió entre occità i català. L'aspecte sociolingüístic consisteix en la «convicció que els fenòmens lingüístics són també fenòmens socials» (com va recollir el títol d'un llibre de Francesc Vallverdú, 1973): l'èxit popular de les Converses és degut en gran part a aquest pensament, com ho és el compromís cívic de l'autor.
La resta d'introduccions posen el lector en coneixement dels trets històrics i lingüístics més rellevants del català. Trobo important que el llibre no s'hagi limitat a ser una antologia: mai més no hi hauria hagut una oportunitat com aquesta per difondre aquests aspectes, que són essencials per a un lector que hagi d'entrar en el temps, en l'entorn polític i civil i en la tasca de l'autor. Només formularia un lleu però a l'antologia: el fet que una de les peces més contundents, la introducció al Diccionari ortogràfic (1917), s'hagi reproduït sense els dos quadres en què Fabra compara sis llengües (llatí, cast., it., fr., angl. i cat.). Llàstima! Tirem-hi terra a sobre: la intel.ligència i la perícia amb què el traductor aclareix, amb una brevetat magistral, els detalls dels textos supleixen amb escreix qualsevol desig que pugui semblar incomplert. I totes les introduccions estan interrelacionades també de manera adequada.
Gabriel Bibiloni
En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l'anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s'ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Torteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan "denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica". Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l'escriptura separada per a.
Fabra va comprendre que l'ús de les preposicions per i per a s'havia de regular, d'acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d'una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. A la gramàtica del 18 el codificador estableix que per a serveix per a indicar l'objecte, la destinació; i per, el motiu, la causa, el mitjà, l'autor. I hi afegeix la norma que ha estat la clau del desacord actual, el famós infinitiu final: "Davant un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l'acció expressada per un verb anterior, i aquest fi o objecte és alhora el motiu d'aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare". A la darrera gramàtica del Mestre, publicada pòstumament (1956) amb la revisió de Coromines, llegim la mateixa idea: "Quan un infinitiu fa de complement de finalitat, pot ésser, naturalment, introduït amb la preposició composta per a [...] Però quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu és complement, cal [itàlica meva] emprar la preposició per en lloc de per a [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare." (pàg. 86). Ara s'ha demostrat que Fabra no va escriure cal sinó cap, i que Coromines va substituir el segon mot pel primer. És a partir d'aquest cal que la norma de l'infinitiu final es va percebre com a obligatòria, quan a la redacció original de les dues gramàtiques esmentades és presentada com una opció.
En què es basava Fabra per a establir la preferència de per sobre per a en el cas de l'infinitiu final? No es podia basar en la llengua parlada de cap lloc, perquè no hi ha cap dialecte que segueixi aquest ús. Se suposa que es recolzà en la llengua antiga, però en aquell moment el català medieval era poc conegut i ara encara, per la qual cosa no pareix una recomanació gaire sòlida. Sembla que Fabra volgué partir de la realitat d'un cert moment històric en què l'ús de la composta per a només estava en un punt determinat de la seva evolució. No hi ha tampoc cap llengua romànica que usi una preposició diferent per a l'infinitiu de destinació i per a l'infinitiu final. Al cap i a la fi, les dues nocions són molt pròximes. Tard o prest, la norma de Fabra s'havia de revisar.
El fet és que la norma que prescrivia per a amb infinitius de destinació (això servirà per a arribar a una solució) i suposadament imposava l'ús de per amb l'infinitiu final (negociarem per arribar a una solució) ha estat abominada en els darrers decennis, més que per la seva probable manca de fonament per una sempre al·legada dificultat d'utilització. Coromines, el 1971, va utilitzar la gran dificultat que representa el maneig de la norma fabriana de les dues preposicions davant infinitiu com a argument principal per a formular la seva proposta de supressió de per a davant tot infinitiu. El català light dels anys 80 i tots aquells qui s'enganxen a la via del mínim esforç es va encarregar de dur a la pràctica la proposta pertot arreu.
Coromines hauria pogut optar per l'altra possibilitat permesa per Fabra, l'ús de per a davant els infinitius de destinació i de finalitat, com fan els parlars meridionals, i això hauria simplificat la norma de manera extraordinària, alhora que aquesta passaria a basar-se en l'ús real d'una part dels catalanoparlants i es faria funcional. Però per a guarir la malaltia Coromines va decidir de matar el malalt. La mutilació corominiana es feia des d'una perspectiva centralista, barcelonista i sense gens de visió composicional de l'estàndard. Per això va ser tan ben acollida pel reduccionisme col·loquialitzador implantat a la capital del país els anys 80. Ara coexisteixen tres normes, la clàssica de Fabra, la de Coromines i la dels parlars meridionals. Una gran fragmentació és la conseqüència, en part, de la "proposta simplificadora" de Coromines.
Però la proposta Coromines no sols és dolenta perquè ha dividit els catalanoparlants en dos bàndols si fos una bona proposta li ho disculparíem, sinó perquè és perversa en si. La proposta Coromines fa que les preposicions per i per a, que haurien de ser instruments precisos per a expressar el pensament, esdevinguin en bona mesura un destorb complicador de l'existència. Les preposicions són elements que tenen un significat, no són meres partícules d'enllaç. Amb les preposicions diem una cosa o una altra. L'existència en català de les dues preposicions, per i per a, només té sentit si els parlants sabem què volem dir quan empram una preposició o l'altra, si sentim la preposició. Ara això no és així per a la majoria de catalanoparlants, que no sap emprar aquestes dues preposicions sense pensar quina és la que s'usa en espanyol; un problema que només s'arreglarà quan puguem fer allò que fan els espanyols: sentir el significat de les dues preposicions i usar-les sense pensar en cap altre idioma. Cal, doncs, reforçar en les nostres ments les idees associades a cada una de les dues preposicions. I això és el que la proposta Coromines dinamita: mentre vegem cada dia escrit als diaris 5 milions per a l'agricultura i 10 milions per millorar escoles, o diners per construir hospitals i diners per a la construcció d'hospitals no entendrem mai per què tenim un per i un per a. Si diem això és per sopar, ens constarà que després surti això és per al sopar o això és per a tu. No és estrany llavors que falli tant la preposició per a davant sintagma nominal els correctors ho saben, i que els seguidors de Coromines també recorrin al castellà quan han d'usar aquestes preposicions davant un sintagma nominal. La proposta de Coromines, llançada amb la bandera de prescindir de l'espanyol, com que buida de contingut la preposició per a, en el fons intensifica la dependència de l'idioma veí en els casos en què la dita preposició és obligatòria.
Nosaltres defensam sense cap reserva l'ús de per a davant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l'infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s'ha de basar en l'ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.
Aquest treball també posa en evidència la poca consistència de l'estigma que sempre ha tingut l'ús dels parlars meridionals, el fet de coincidir amb el castellà, cosa que no vol dir que aquest ús sigui degut a interferència espanyola. I què si coincideix amb el castella? És perfectament normal que dues llengües romàniques veïnes coincideixin en coses diverses. El problema no és la coincidència amb l'espanyol sinó el fet d'haver de recórrer a aquest idioma per a saber què hem de dir. Per a resoldre'l cal abandonar urgentment la norma Coromines i omplir de contingut en els nostres cervells les preposicions per i per a.
per Màrius
Serra
Pupuscaia?
Els noms dels cóctels sovint neixen d'un capritx. Alguns acaben lexicalitzant marques,
com el Dry Martini. Són noms sonors Mai Tai, Pisco Sour, Bloody Mary que
semblen posseir l'elegància dels seus primers consumidors. O potser va anar al
revés i els van triar per la seva sonoritat elegant, amb l'esperança que tothom
se n'empeltés. Fa de mal dir. El mateix passa amb els combinats. La revolució
cubana ens ha llegat els de rom amb coca-cola, encara dits cubalibres o cubates.
Si hi posem ginebra, el cubata pren el nom de raf, per la Royal Air Force
britànica. Anys enrere, em vaig aficionar al cacaolat amb conyac. En dèiem
lumumba, en al·lusió al líder independentista congolès Patrice Lumumba. Si el
raf remet als anys quaranta, el cubalibre i el lumumba tenen dates de naixement
molt properes: 1959 (revolució cubana) i 1960 (Congo independent). La setmana
passada vaig descobrir una particularitat lingüística d'Igualada. Quan demanen
una vodka amb taronja, no en diuen tornavís, sinó una pupuscaia. La terminació sona a la marca
de vodka Moskovskaya, però els únics pupus que conec són els aperitius
homònims a Hawaii. Quin igualadí capritxós s'ho devia
empescar?
Una proposta poc
convincent
Josep Ruaix i Vinyet
En el nostre manual
Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui / 2 (Moià
1995), dedicàvem un capítol (pp. 5-18) al problema que anomenàvem «Aplicació
precipitada de propostes infundades». Doncs bé, recentment s'ha afegit un altre
cas a aquesta sèrie, ja que comença a ser aplicada una proposta que trobem, si
no infundada, almenys poc convincent, i són d'aquest parer també altres
tractadistes amb qui n'hem parlat. Per això creiem oportú d'estudiar-ho una
mica.
Efectivament, el professor
Joan Solà que precisament ja s'havia destacat, fa anys, per defensar i divulgar
la més important d'aquelles «propostes infundades» a què al·ludim, la que afecta
la distribució de les preposicions per i per a va publicar en el
diari Avui, durant la primavera de l'any 2008 i en la seva secció
setmanal «Parlem-ne», tres articles titulats «D'aquí mig any», que van sortir a
la llum pública concretament els dies 27 de març i 3 i 10 d'abril. En aqueixos
articles –que ara resumirem, prescindint d'alguns detalls, i que reordenarem una
mica– proposava de suprimir la preposició a en la locució d'aquí a
seguida d'una expressió temporal (p.e.: mig any, mitja hora, deu anys, cent
anys, no gaire, poc temps, etc.), de manera que no s'escrivís d'aquí a
mig any sinó «d'aquí mig any», d'aquí a mitja hora sinó «d'aquí mitja
hora», d'aquí a deu anys sinó «d'aquí deu anys», d'aquí a cent
anys sinó «d'aquí cent anys», d'aquí a no gaire sinó «d'aquí no
gaire», d'aquí a poc temps sinó «d'aquí poc temps»,
etc.
Explicava que es tracta d'una
expressió que ens permet de calcular el moment en què es produirà un determinat
fet, a partir del moment actual (o, més exactament, a partir de l'acte de
parla). Així, T'ho diré d'aquí a mitja hora significa ‘T'ho diré quan
hagi passat mitja hora a partir d'ara'. Consta de l'element inicial fix
(d'aquí a o d'ací a) i d'un sintagma nominal quantificat per un
numeral (un, dos, tres..., deu, vint..., cent..., mig..., etc.) o un
quantitatiu (poc, no gaire, etc.). El nom afectat és un nom que indica
mesura temporal (segon, minut, hora, dia, setmana, mes, any, segle, estona,
lluna, etc.; també el nom genèric temps, nom que pot ser
implícit: d'aquí a poc [temps]; i també el conjunt no res: Ho acabaré
d'aquí a no res) o mesura espacial (p.e.: Has de baixar del metro d'aquí
a dues parades o estacions. D'aquí a tres cantonades ja veurem la Sagrada
Família) (1). També explica que, en la llengua oral, l'expressió en qüestió
se sol pronunciar sense la preposició a.
Després, Solà explica que hi
ha una altra construcció, semblant però distinta. És la construcció que
«delimita un període de temps»: Aquesta novel·la em durarà d'aquí al maig.
D'aquí a final de curs ens queden setze classes. D'aquí a Nadal ja haurà plogut
qui-sap-lo. I reconeix que també en aquest cas hi ha elisió, en la llengua
oral, de la preposició a. Però insisteix que aquesta altra construcció és
diferent de la primera per tres raons: 1) perquè admet la intercalació de la
preposició fins entre d'aquí i a (p.e.: D'aquí [fins] a
final de curs queden setze classes), cosa que la primera construcció no
admet (p.e.: «T'ho diré d'aquí fins a mitja hora»); 2) perquè no admet
l'anteposició de fins (p.e.: «Fins d'aquí a final de curs queden setze
classes»), cosa que la primera construcció sí que admet (p.e.: No t'ho diré
fins d'aquí a mitja hora); i 3) perquè admet el canvi del conjunt
d'aquí per una altra expressió (p.e.: Aquesta novel·la em durarà
d'aquí fins al maig > Aquesta novel·la em durarà des d'ara fins al maig),
cosa que la primera construcció no admet.
A continuació, Solà reconeix
que, en la llengua antiga, la primera construcció es troba documentada amb la
preposició a, i suposa que aquesta preposició es devia anar perdent amb
el temps. També reconeix que la preposició a és necessària quan hi ha
algun element intercalat entre els dos components (p.e.: L'examen és d'aquí a
gairebé un mes. El partit comença d'aquí a tot just una hora). Tanmateix,
conclou que la primera construcció, escrita sense a, «avui no s'ha de
considerar incorrecta o inadequada, almenys sempre». Finalment, Solà aporta
l'opinió de Coromines, segons el qual el gir d'aquí x temps és
«segurament més idiomàtic» sense a, a diferència del castellà i el
francès (2). De fet, continua Solà, en castellà aquest gir és poc usat i, en
francès, es troba algun cop sense a.
Entrats ja en l'any 2009, Joan
Solà ha tornat a tractar aquesta qüestió en un article, dins el mateix diari i
la mateixa secció, titulat «Tornem d'aquí cinc minuts» i publicat el 14 de
febrer. Encara que l'objectiu principal del seu article és condemnar, amb raó,
la substitució de la construcció d'aquí (a) per la simple preposició
en (p.e.: «Tornem en cinc minuts») (3), recorda que, com ja va explicar
anteriorment, avui és millor escriure «d'aquí cinc minuts» (i casos anàlegs,
naturalment) que no pas d'aquí a cinc minuts. I es queixa que no s'hagi
fet cas de la seva proposta (4).
Doncs bé, els responsables de
la correcció lingüística del diari Avui devien prendre bona nota
d'aquesta queixa del seu col·laborador, perquè molt aviat ja començaren a
aparèixer frases en què se suprimia la preposició a en la construcció en
qüestió. Així, per exemple, trobem: «... les eleccions ... seran d'aquí un any i
mig» (19-3-2009); «... com passarà a Barcelona d'aquí uns anys» (2-4-2009); «El
nou titular de Foment anuncia el traspàs de Rodalies d'aquí “uns mesos”»
(12-4-2009); «Vacuna antigrip, d'aquí mig any» i «La vacuna contra la grip serà
al mercat d'aquí 4-6 mesos» (2-5-2009). I podríem afegir-hi més
exemples.
Estant així les coses, doncs,
creiem que val la pena d'advertir, com diu el títol d'aquesta nostra nota, que
la proposta de Joan Solà de suprimir la preposició a en la construcció
d'aquí a (en els casos que hem vist), és poc convincent i que, per tant,
valdria més no aplicar-la. Els arguments contra la proposta en qüestió es poden
resumir en tres punts:
1) La distinció semàntica,
exposada per Solà, entre les dues construccions existeix en teoria, certament,
però és molt subtil. En la pràctica, el parlant té una idea temporal bàsica
idèntica quan diu T'ho diré d'aquí a mitja hora i quan diu Aquesta
novel·la em durarà d'aquí al maig. Aquesta idea bàsica és la d'un espai de
temps entre dos punts. Que l'acció es realitzi entre aquests dos punts temporals
o en coincidència amb el segon, és irrellevant (5). Quant a les diferents
característiques sintàctiques (possibilitat o no d'intercalar o anteposar
fins), deuen explicar-se per l'existència o no de locució fixada o bé pel
context, però creiem que no afecten la idea temporal bàsica subjacent. Per tant,
no sembla raonable fer una distinció gràfica basada en una distinció semàntica
pràcticament negligible.
2) Més important –i decisiu,
al nostre entendre– és un altre fet: que els usuaris de la llengua hi veiem, en
tots dos casos, una correlació de ... a (del tipus d'avui a demà, de
Nadal a Sant Esteve, d'aquest any a l'any vinent, de dilluns a divendres,
etc.; també, amb canvi de la preposició a per la preposició
en, en expressions com d'avui en vuit, d'avui en quinze; i encara,
en expressions locatives, d'aquesta estació a l'altra, d'aquesta cantonada a
dues més). La supressió de la preposició a en la llengua oral és un
fenomen general del català: elidim constantment els fonemes representats en
l'escriptura per les lletres a i e àtones (en contacte amb altres
vocals, a fi o a començ de mot, o entre dos mots, etc.), però continuem
escrivint-les, per coherència morfològica, sintàctica i lèxica. Si
representéssim gràficament totes les elisions (amb l'apòstrof) o simplement
deixéssim d'escriure les lletres representants de fonemes elidits, el català
tindria una escriptura incomprensible, com ja va advertir Pompeu Fabra, el qual
va establir, assenyadament, un nombre limitat d'elisions representades
gràficament (i així, per posar uns pocs exemples, no escrivim «cad'una» sinó
cada una, ni «qu'entri» sinó que entri, ni «no'l veig» sinó no
el veig, ni «pa'mb oli» sinó pa amb oli, ni «menja poc a poc» sinó
menja a poc a poc, ni «hores d'ara» sinó a hores d'ara) (6). A
més, el mateix Solà ja admet que, en el cas que ens ocupa, la fonètica no és
determinant, perquè tant afecta la primera com la segona de les construccions
per ell estudiades.
3) Hi ha una tradició
consolidada d'escriure-hi, en la construcció d'aquí a, la preposició
a, prescindint del significat que pugui tenir. Aquesta tradició és
paral·lela a la del castellà (de aquí a) i a la del francès (d'ici
à). Per fidelitat a la nostra tradició (a més de les altres raons) i per
homologació amb les llengües veïnes, faríem bé de continuar escrivint-ho com hem
fet sempre.
La conclusió, doncs, és òbvia:
no ens convenç la proposta formulada recentment per Joan Solà d'escriure «d'aquí
mig any», «d'aquí cinc minuts» i casos anàlegs, per d'aquí a mig any, d'aquí
a cinc minuts i casos anàlegs. Per tant, i coincidint amb el que pensen
altres tractadistes –i, gosaríem dir, coincidint amb el bon sentit lingüístic–,
aconsellem de no aplicar-la. (En un altre ordre de coses, aprofitem l'avinentesa
per a felicitar públicament, com ja hem fet privadament, Joan Solà pels seus
recents reconeixements, alhora que l'invitem a acceptar també esportivament les
crítiques, fetes, és clar, amb l'única intenció de servir honradament la llengua
que uns i altres tant estimem.)
(1) Marginalment, podem observar que, des d'un punt de vista lògic, els casos de «mesura espacial» haurien de ser més antics que els casos de «mesura temporal», perquè l'adverbi aquí és fonamentalment espacial. Curiosament, tanmateix, el primer exemple documentat en català aportat per Solà és de «mesura temporal»: Dats-me fusta [...] e fer-vos he jo I castell de fust d'ací a VIII jorns (Jaume I).
(2) De Joan Coromines, filòleg importantíssim, és sempre bo de conèixer l'opinió; però, com que no és pas infal·lible, no sempre cal seguir-la, aquesta opinió. En el cas que ens ocupa, la seva opinió es troba dins el DECLC, III, pp. 723-724, i l'exemple que ofereix és d'un llibre del seu pare, Pere Coromines, per qui ell tenia, com és sabut, gran devoció. Per tant, no es tracta de cap autoritat. Potser el més assenyat, sobre aquesta opinió corominiana, és retenir que, efectivament, l'elisió de la preposició a en la locució que ens ocupa és idiomàtica com a característica de la llengua oral.
(3) Cosa que ja havia fet anteriorment el nostre amic i deixeble Carles Riera, en el seu article «Expressió del termini d'una durada amb temps previ», publicat dins Llengua Nacional, núm. 61 (IV trimestre del 2007), pp. 13-15.
(4) Permeteu-nos, ací, formular també una nostra queixa: que sovint, com deia el Quixot, hem de «desfazer entuertos» causats per altri (entuertos o greuges, s'entén, a la llengua). ¿No valdria més que, en el terreny gramatical, abans de fer segons quines propostes, els autors s'hi pensessin una mica més i fessin les consultes oportunes?
(5) Com ho demostra el pas semàntic de la partícula dins (de) o dintre (de) (cf. l'article de Carles Riera citat abans), des del sentit primari de ‘ocurrència en un temps comprès entre dos moments' al sentit secundari de ‘ocurrència en un temps a partir d'un límit'. Així, la frase Hem de pagar dins de tres dies vol dir que ‘disposem de tres dies per a pagar', però també pot voler dir que ‘hem de pagar un cop passats tres dies'.
(6) Podeu veure més exemples d'elisions fonètiques dins el nostre manual Català complet / 1, Barcelona 2006, 2ª ed., pp. 79-82.
En aquest sentit, Verònica Cantó ha avançat que aquest divendres l'ens normatiu mantindrà una reunió en la qual es tractaran les activitats previstes per commemorar l'Any Enric Valor. Ara mateix s'han iniciat els contactes amb altres entitats, associacions i col·lectius a l'hora d'aconseguir la màxima implicació en els actes que recordaran l'obra del gramàtic de Castalla. D'altra banda, l'AVL continua amb els actes dedicats a Francesc Eiximenis, Escriptor de l'Any 2009, a través de l'exposició a l'edifici de la Nau i i la gira teatral «Eiximenis, el viatger de les mil paraules», que a partir del mes de gener recorrerà la Comunitat Valenciana.
-------------------
Publicat en el diari INFORMACIÓN dimecres 13 de gener del 2010
http://www.ua.es/dossierprensa/2010/01/13/9.html
Enric Valor tendrá su biblioteca a la Sede Ciudad de la UA