JA HI TORNEM A SER?

            Recentment hem llegit una novel·la, publicada enguany i guanyadora d'un important premi, i ens va sorprendre desagradablement constatar que s'hi usava sistemàticament la preposició per en lloc de per a, fins i tot davant elements nominals, de manera que aquesta última combinació (per a) no hi apareixia mai. A tall d'il·lustració, anotem els cinc primers exemples que hi surten (la cursiva és nostra): «La literatura no serveix per res, i és alhora tremendament necessària»; «Doncs perquè estava escrivint una novel·la, va dir Balaguer, i perquè per ell era vital acabar-la al mateix lloc en què l'havia començat»; «i quan Balaguer li va dir que no era qüestió de xifres, que ell era escriptor i que, per ell, el que estava escrivint passava per davant dels diners ...»; «Fet i fet, per un home que vivia enclaustrat en un pis com ell, aquella mica d'exercici no li faria gens de mal»; «Pel professor americà, la resposta afirmativa del vell representa la culminació de llargs anys d'investigacions ...».

            Recordem que la nostra revista, Llengua Nacional, precisament va sorgir, l'any 1991, com a reacció a l'aleshores anomenat «català light» (anomenat també, després, «català de rebaixes»), un model lingüístic que justament destacava, entre altres característiques, per la supressió de la distinció entre les preposicions esmentades (recordem el títol d'un dels llibres capdavanters d'aquella posició: Un model de llengua pels mitjans de comunicació, llibre d'estil del Diari de Barcelona, Barcelona 1987; com es veu, hi apareix un pels en lloc de per als). Doncs bé, sortosament, d'aleshores ençà, aquella supressió radical d'una distinció necessària (en la llengua escrita) es va anar abandonant i la crèiem ja relegada a un fet anecdòtic superat, quan, com dèiem al començament, la veiem reaparèixer, ja ben entrats en el segle XXI. Per això llancem aquest crit d'alerta: «Ja hi tornem a ser?»

            I és que caldria tenir present el que, entre altres gramàtics, va deixar clar Antoni M. Badia i Margarit (Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona 1994, p. 227): el català literari necessita, com les altres llengües de cultura del nostre entorn, la distinció entre les idees de causa (i afins) i de finalitat (i afins). No és igual «una cosa construïda per mi» que «una cosa construïda per a mi». Abandonar tal distinció equival a treure el català del conjunt de les llengües de cultura i rebaixar-lo a un dialecte, a un patuès.

            Ara bé, cal afegir que l'abandonament absolut de la distinció esmentada és conseqüència també de l'abandonament relatiu que s'ha anat observant, ja des de l'any 1971, arran de la desafortunada «proposta Coromines» (que, com se sap, consisteix a escriure sistemàticament per davant infinitiu, adverbi o conjunció). Per desgràcia, la «proposta Coromines», filològicament infundada i gramaticalment incongruent, s'ha difós molt —sense ser desautoritzada expressament, diguem-ho de passada, per l'autoritat acadèmica, la qual fins i tot, com es rumoreja, la podria admetre en la futura gramàtica oficial— i això ha comportat, no sense lògica, que hom volgués estendre-la a tots els casos. En el fons, el raonament implícit en la «proposta Coromines» i en la proposta d'aquell llibre d'estil citat és el mateix: «si una distinció resulta una mica difícil, eliminem-la, que el context ja ho aclarirà». I val a dir que Coromines no volia pas que la seva proposta s'apliqués davant elements nominals. Però ja se sap que qui sembra vents, recull tempestats.

            La conclusió és clara: hem de respectar, en la llengua escrita, la distinció entre la preposició simple per i la preposició composta per a tal com la va establir encertadament Pompeu Fabra i com han mirat de justificar-la i concretar-la els seus continuadors. És un greu atemptat contra la llengua literària suprimir tal distinció en tots els casos, però és també un error suprimir-la segons la «proposta Coromines». Ja seria hora que, rectificant vells errors, actuéssim tots científicament, assenyadament, patriòticament.