L’arc de sant Martí

 Eugeni S. Reig

Amb el sintagma nominal arc de sant Martí anomenem, en la nostra llengua, el fenomen meteorològic consistent en l’aparició d’un arc lluminós, format per bandes concèntriques dels diferents colors de l’espectre, produït per la descomposició de la llum solar al refractar-se, reflectir-se i difractar-se en gotes d’aigua molt menudes, degudes a la pluja, la boira o el polsim d’una cascada.

L’espectre electromagnètic de l'arc de sant Martí és continu i, per tant, hi ha una quantitat infinita de colors diferents. No obstant això, tradicionalment s’ha considerat –perquè així ho va decidir en el seu moment Isaac Newton– que l’arc té set colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat. En bona lògica, s’haurien d’haver considerat només els tres colors bàsics (vermell, groc i blau) i tres de secundaris (taronja, verd i morat). Newton va forçar la inclusió de l’indi o anyil a fi que el nombre de colors fóra set perquè el número set és un número màgic en les cultures antigues –les de l’antiga Mesopotàmia, la grega, la romana– que són la base de la nostra: els set dies de la setmana, els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set mars, els set continents, les set edats de l’home, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma. La causa és que en aquella època llunyana només era possible veure en el cel set cossos celestes –el sol, la lluna i cinc planetes– que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits. Això del número set és una qüestió històrica que tenim molt arrelada.

La denominació arc de sant Martí és comuna a tota la nostra àrea idiomàtica i és la més usada. També s’empren en tot el domini lingüístic, encara que no tant, les denominacions arc del cel, arc iris o, simplement, iris. Antigament se l’anomenava també arc de pluja, però eixa denominació avui en dia pràcticament no s’usa. També hi han diverses denominacions emprades només en zones concretes, com ara corona de santa Eulàlia (el Maresme), arc de Berà (el Tarragonès), colobra de sant Martí (la Terra Alta), pont de sant Martí (Andorra, la Seu d’Urgell) o, simplement, arc (el Baix Vinalopó). En el valencià tradicional d’Alcoi, el que jo vaig heretar dels meu pares, hi ha la denominació rall de sant Martí. La paraula rall –variant formal de raig– és l’única que s’usa en el parlar d’Alcoi i en tot el valencià nord-meridional –i en molts altres parlars valencians també– per a expressar la idea de “resplendor que emet un cos lluminós”. Podem dir, per exemple: “és un pis molt trist; no li entra ni un rallet de sol”. Evidentment, el fenomen descrit és un raig de llum i, per tant, la denominació rall de sant Martí és adequada, com també ho és arc de sant Martí, perquè el raig de llum en qüestió té forma d’arc. Però ¿per quin motiu “de sant Martí”? És, que jo sàpia, una denominació que el català compartix només amb l’occità, la nostra llengua bessona, i que no trobem en cap altra llengua del món, excepte en una part del castellà de la Regió de Múrcia i en alguns parlars del nord d’Itàlia. Sembla que l’origen és una llegenda molt antiga segons la qual el dimoni i sant Martí es varen desafiar a veure qui dels dos feia un arc més bonic i sant Martí va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. Diu la llegenda que sant Martí va emprar el cristall de roca per a aconseguir l’arc multicolor mentres que el dimoni va utilitzar gel, que, com que se li desfeia, mai aconseguia un arc tan bonic i tan estable com el del seu competidor. Per això, quan apareixen dos arcs simultàniament, l’arc principal s’anomena de sant Martí i el secundari del dimoni. Sant Martí de Tours, l’autor segons la llegenda del bellíssim arc del cel, va nàixer a Pannònia (avui Hongria) l’any 316 i va morir a Candes (França) l’any 397.

Hi han altres llegendes relacionades amb l’arc de sant Martí, com la que diu que l’arc beu aigua del mar, d’un riu, d’un llac o d’un ullal i, després, l’aboca, sovint barrejada amb peixos i granotes. A Reggio Calabria, capital de Calàbria, regió situada a l’extrem sud-occidental de la península italiana, en la primera meitat del segle xx encara es conservava per a l’arc de sant Martí la denominació tira l’acqua, que significa ‘xupla l’aigua’. En algunes llengües li donen noms que signifiquen 'bevedor', com passa amb la denominació popular en llengua àrab masà-n ruà que significa 'el que beu aigua'. En algunes zones marítimes hi ha la creença supersticiosa que l’arc de sant Martí xupla l’aigua de la mar per a alimentar els núvols i aquesta cau després als camps de cultiu, fent-los malbé. Per a evitar això s’usen diversos conjurs, com aquest de la zona occidental d’Astúries (en llengua eonaviega o gallec-asturià):

En valencià hi ha la dita:

Que vol dir que, si mires el rall de sant Martí, l’endemà et despertaràs enjorn sense que calga posar cap rellotge que t’avise. És un mètode infal·lible per arribar tard a qualsevol lloc.

 La denominació arc iris du el nom de la deessa Iris, que, en la mitologia grega, era la missatgera dels déus i la representaven amb ales i coberta amb un vel mol tènue que, quan li pegava la llum del sol, la descomponia en els diferents colors de l’espectre. En la mitologia grega, l’arc iris era considerat el símbol de la unió del cel i la terra. El nom d’aquest arc en grec clàssic és íris, el mateix nom de la deessa, hel·lenisme que s’ha introduït en altres llengües per via culta. Molt probablement va ser la deessa la que va prendre el nom de l’arc i no al revés. L’associació de l’arc del cel amb la deessa Iris el trobem en els clàssics grecs i també en els llatins (Sèneca, Ovidi).

La Bíblia ens diu que l’arc del cel va aparéixer després del Diluvi Universal i els jueus el consideraven –i el consideren– un signe de l’aliança de Déu amb els hòmens. En hebreu s’usa la denominació késhet (en grafia hebrea קשת) que significa, simplement, 'arc'. A voltes, segons el context, s’empra késhet be-anan (en grafia hebrea קשת בענן) que vol dir 'arc dins del núvol'. La denominació hebrea la trobem en el Gènesi, IX:13-15: «Posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meua aliança amb la terra. Quan jo cobrisca de núvols la terra i entre els núvols aparegua el meu arc recordaré l'aliança que he fet amb vosaltres i amb tots els sers vius; i les aigües del diluvi no tornaran a destruir ningú.» (Text de la Bíblia Valenciana Interconfessional).

L’indalo, pintura rupestre del neolític tardà trobada en la Cova dels Rètols, en el municipi de Vélez-Blanco (Andalusia), és una figura humana amb els braços estesos i un arc sobre les mans. S’especula sobre si eixe arc és, precisament, l’arc que ens ocupa. És possible.

¿Com anomenen l’arc de sant Martí en altres llengües? En castellà, les denominacions normatives, les que trobem en el Diccionario de la Real Academia Española,  són arco iris, arco del cielo i arco de San Martín, que porta la marca de col·loquial i diu que és propi de Múrcia. Però, a banda d’aquestes, n’hi han moltes més que s’empren tan sols en zones concretes, com ara arco de la vieja (a les Illes Canàries), arco de Noé, arco de san Juan (a l’Aragó), arco de san Marcos, arco de san Roque, arco de Santiago, arco del Señor (a Castella, Extremadura i part d’Andalusia), arco del sol, arco nuevo, cinta de san Juan, faja de Dios (al nord de Navarra), puente de san Juan (al Baix Aragó), etc. En alguns llocs d’Andalusia l’anomenen, simplement, arco, habitualment amb l’article definit davant: el arco. En occità l’anomenen arc de sant Martin, arcolan, arquet i arcanèl. Hi ha el proverbi l'arquet de la matinada tira lo boièr de la laurada  que significa “l'arc de sant Martí a la matinada, trau [expulsa] el bover de la llaurada”. En gallec s’anomena arco da vella i també arco de colores, arco do trono, arco das novas, arco do ceo 'arc del cel' i arco de lúas 'arc de llunes'. En asturià arcu la vieya ('arc de la vella', amb pèrdua de la preposició de per caiguda de la d intervocàlica). En gallec-asturià o llengua eonaviega (parlar asturià a l’oest del riu Nàvia) arcu de vieya. En aragonés arco de san Chuan i barra de san Chuan. En francés arc-en-ciel. En anglés rainbow, que significa 'arc de la pluja' –tots hem sentit alguna volta la cançó “over de rainbow” que canta Judy Garland en la pel·lícula “The Wizard of Oz” (El mag d’Oz)–. En alemany es diu Regenbogen, en neerlandés regenboog, en afrikaans reënboog, en islandés regnbogi, en suec regnbåge, en danés –i també en noruec bokmål– regnbue i en noruec nynorsk regnboge, vocables molt semblants tant en la grafia com en la pronúncia i que tenen exactament el mateix significat que la denominació anglesa, és a dir, 'arc de la pluja'. En italià l’anomenen arcobaleno que significa 'arc de la balena' (no 'arc del llamp', com es pensa habitualment) i també iride (pronunciat 'íride'). En sicilià arcu di Nuvè 'arc de Noé'. En portugués, a més d’arco-íris, empren també arco-da-chuva, és a dir 'arc de la pluja', arco celeste, arco-da-velha 'arc de la vella', arco-da-aliança 'arc de l’aliança' i arco-de-Deus 'arc de Déu'. En romanés es diu curcubeu. En euskera ostadar i ortzadar, entre altres moltes. En rus радуга (pronunciat 'raduga'). En grec modern ουράνιο τόξο (pronunciat 'urànio tocso') 'arc celestial'. En galés bwa y wrach 'arc de la vella'. En bretó kanevedenn. En gaèlic escocés bogha-frois. En gaèlic irlandés tuar ceatha, bogha báistí i tuar báistí. En lituà dangaus josta 'cinturó del cel'. En esperanto ĉielarko 'arc del cel'. En llatí arcus cælestis 'arc del cel' o, simplement, arcus. En maltés qawsalla (pronunciat 'causàl·la') 'arc de Déu'. En àrab clàssic قوس قزح 'qaws quzah' (pronunciat, aproximadament, 'càus cuzah', amb la h aspirada) que podríem traduir per 'arc iris', encara que seria més adequat emprar la denominació 'arc quzah', ja que Quzah era una divinitat aràbiga preislàmica. Quan es varen fer les traduccions d’obres científiques del grec a l’àrab es va fer equivaldre la deessa grega Iris a la deessa aràbiga preislàmica Quzah, però no eren la mateixa divinitat.

Les denominacions que s’usen en diversos indrets (Portugal, Galícia, Astúries, Gales, Illes Canàries, etc.) que signifiquen 'arc de la vella' ¿a quina vella es referixen? Plaute (Titus Maccius Plautus) personifica l’arc en una vella que beu amb plaer. En la seua obra Curculio 'el corcó' (acte 1er, escena 2a) escriu “bibit arcus, pluet hodie” (beu l’arc, plou hui). L’arc és una vella que beu i que porta la pluja. Hi ha la dita asturiana «Cuando llueve y fai sol, anden les vieyes alredor». Nosaltres tenim la cançoneta popular: «Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol». Aquesta idea d’un ésser fabulós femení relacionat amb els fenòmens meteorològics és molt antiga i està àmpliament estesa per Europa des de fa molts segles. És possible que s’origine en les creences religioses de pobles antics que s’endinsen en el neolític, com els celtes, que en l’antiguitat van ocupar la major part d’Europa, encara que també es possible que la paraula vella es referisca a la vella aliança establida entre Déu i el seu poble després del Diluvi Universal. Ací tenen els lingüistes i els antropòlegs una tasca molt interessant a realitzar.

NOTA.- Done les gràcies a Conxita Bou i Vilalta, Víctor Iñurria Montero, Antoni López Quiles, Xavier Marí Tresserras, Vicenç Mengual i Casellas, Jordi Minguell i Roselló i Jesús de Prado Plumed per la seua ajuda.