Publicat en EL PUNT dilluns 14 de desembre del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/115781-el-catala-com-un-gos-pelat.html
Quan, a França, hi ha algun problema real o fantasmàtic amb l'estranger, quan es té la sensació, real o masturbatòria, que alguna cosa perilla a l'interior de les fronteres, sempre qui acaba pagant una part dels plats trencats són les llengües dites regionals. Com el gos pelat i artrític a qui l'amo dóna una coça per venjar-se de les males relacions que té amb els veïns o amb la dona.
Va passar ja als anys noranta, quan es va retocar la Constitució perquè digui que «la llengua de la República és el francès» i quan es va votar una llei sobre l'ús de la llengua francesa. En aquell moment, l'enemic del qual calia protegir-se era la llengua anglesa però, a la pràctica, ningú no ha pogut fer res contra l'anglès; en canvi, aquesta esmena a la Constitució i les lleis següents han estat utilitzades a bastament per hordes de funcionaris meticulosos per impedir l'ús de les llengües dites regionals... És clar, el 2008, es va produir una mena de miracle laic: una altra esmena a la Constitució va permetre de fer palès que «les llengües regionals fan part del patrimoni de França». No n'hi havia per cantar «Olelé, olalà, ser francès és el millor que hi ha...» però era un avenç gairebé impensable. Cal recordar que en els 60 anys precedents hi havia hagut una seixantena d'intents frustrats d'introduir una esmena d'aquest tipus a la Constitució... Avui, però, les coses han tornat a canviar perquè l'enemic torna a ensumar les fronteres. Una de les prioritats del govern actual és la lluita contra la immigració clandestina i, per tal de dotar aquesta lluita dels mitjans morals necessaris perquè sigui acceptada per la població, s'ha creat un ministeri de la Identitat Nacional, encarregat de definir què és ser francès, què implica i fins on es pot anar en la generositat de cara als immigrats. Sobretot els immigrats no blancs, de fet. El ministre encarregat de dur a terme aquesta definició, un antic socialista convertit a la dreta dura, Eric Besson, no té estats d'ànima i promou la vigilància policíaca i cívica envers aquells que podrien presentar un perill per a l'essència francesa. I, doncs, no ha tingut ni un segon i mig d'hesitació quan li ha calgut anunciar a l'Assemblea Nacional que, contràriament a la promesa de Nicolas Sarkozy, l'esmena a la Constitució per fer-hi entrar les llengües dites regionals no serà seguida de cap llei d'aplicació. Una esmena morta. Morta perquè, segons el ministre, fer entrar les llengües dites regionals a l'espai públic seria «perillós» per a la indivisibilitat de la República i per a la cohesió nacional. Una altra patacada al gos ronyós, per desfogar-se de tants problemes amb els àrabs que no volen tornar a ca seva. El català, a França, continuarà doncs marginat, menyspreat i encoratjat a desaparèixer. Olelé, olalà...
Un false friend és un mot estranger que, perquè s'assembla a un de nostre, ens creiem, erròniament, que vol dir el mateix. Un anglès que està constipated, per exemple, no necessita clínexs, ha de menjar prunes. De vegades el false friend només clava l'empenta justa al mot d'aquí per portar-lo al seu terreny. És el cas de tribute, tributo, tribut. Tinc al davant el cedé Més raons de pes, el tribut a Umpah-pah. El mercat del disc, tan anglès ell, ha forçat tributo a significar, com tribute, "muestra de respeto o admiración". I el nostre tribut, de retruc, se'ns ha tornat devot i simpàtic. Però tants anys de pagar els tributs renegant no hi ajuden gens. Se'ns fa molt difícil associar tribut, tributar i tributació a sentiments d'admiració i agraïment. Si jo fos dels Umpah-pah, com a mostra d'amistat verdadera, hauria preferit el clàssic homenatge.
Em diuen alguns lectors que no saben quan han d'escriure el contrari o al contrari. "Va passar (tot) el contrari del que preveien", "No l'odio, (ben) al contrari". Tot sol reforçar el sintagma nominal el contrari, en què el és article neutre. Ben sol reforçar la locució adverbial al contrari, que vol dir al revés, contràriament. El mal és que tot també pot reforçar al contrari (de fet un francès diu més tout au contraire que bien au contraire) i que todo lo contrario tant pot voler dir tot el contrari com tot al contrari. Per evitar confusions us recomano cenyir-vos a l'ús que us he dit primer: ben i tot ajuden a crear una distinció que una vocal neutra no pot marcar. I per tancar aquest capítol dels contraris, no em puc estar de recordar-vos que de lo contrario no és mai en català del contrari sinó si no, altrament o en cas contrari, i que por lo contrario no és mai pel contrari sinó per contra, en canvi o contràriament. Apa, bon Nadal!
La nit de Nadal era anit o serà anit? La màgia de Nadal capgira el sentit del temps. De l'ordre dia-nit passem al nit-dia: ens passa per Nadal i també per Cap d'Any i Reis. I algú diu, d'acord, però "Anit no pot ser la nit que ve!". I tant que ho pot ser! El nostre anit és anoche i tonight, dolç record i espera il·lusionada; tot depèn del temps verbal. Molts això no ho tenim gens viu i, per no confondre'ns, diem ahir a la nit i aquesta nit, però d'altres, com ahir Sebastià Alzamora, ens insten a sentir la Sibil·la en un anit que encara ha de venir. I, si hi pot haver confusió, diuen anit passada. Viatgers del temps, vivim emparedats entre el passat i el futur. "A dos dies de les eleccions", hem votat o hem de votar? Jo, per ser clar, prenc sempre de referent el futur, i dic per al passat "Dos dies després de...". Val més mirar cap al futur i esperar que, com passa per les festes de Nadal, després de la nit vindrà el dia.
Així de poc creix el dia quan tot just en fa quatre que hem passat la nit més llarga. Ara bé: què és un pardal? És una au? És un ocell? És un moixó? En alguns dialectes, pardal no és que sigui un ocell, és que vol dir ocell. I és en aquest sentit genèric que alguns tenen pardals al cap o maten dos pardals d'un tret. Però el pardal estàndard és un moixó, és a dir, un ocell petit. I dic ocell petit perquè tot i que ocell ve d'avicellum, que és el diminutiu de la paraula llatina avis, els ocells en català poden ser tan grans com vulguis, i si aquella águila seva tan sinistra no és cap pájaro sinó una ave, la nostra tant pot ser au com ocell. En el cas dels nostres ocells, la mida no és important. I sí, pardal també vol dir això que ara us ha vingut al cap.
Per la llibertat d'expressió, per la nostra llengua, per la
pluralitat informativa, per la nostra dignitat, perquè ningú t'impose què pots
veure i què no...!
Fes-te
fedatari
Sols has d'omplir el qüestionari que trobaràs
més avall i enviar-lo juntament amb una fotocòpia del carnet d'identitat
a:
Oficina de Coordinació de
Carrer de Sant Ferran, núm.
12
46001- València
Més informació:
http://televisiosensefronteres.cat