Club 17
Només per la xifra
«17» ja val la pena de cridar l'atenció sobre el fet. La sigla Club vol dir Col.loqui Lingüístic de
Deixant de banda fins i tot el progrés que les reunions d'investigadors provoquen en la matèria afectada, els congressos són beneficiosos en altres aspectes. Primer, proporcionen als professors una imprescindible sensació de col·lectivitat, de no estar sols. Molt sovint el professor ¾i encara més l'investigador, que sovint coincideix amb aquell, però no sempre¾ es passa llargues temporades en la més absoluta soledat: desxifrant lentament un text antic, analitzant una estructura fosca; i els congressos li permeten d'esponjar-se, d'animar-se: la feina de tots val la pena, fa avançar la ciència. Segon, el fet d'haver de parlar en un congrés et proporciona un estímul imprescindible: una cosa és explicar les teves coses davant uns alumnes que, per definició, necessiten poca cosa i saben menys que tu, i una altra és trobar-te (també en solitari) en una sala inhabitual davant professionals atents i assabentats de l'estat de la matèria. I això és el que et fa créixer, sentir-te útil, saber que ets algú. La diferència entre un professional universitari i un de no universitari és que el primer viu immergit en la ciència que fan entre tots, que discuteixen entre tots, que es consulten l'un a l'altre; i pateix per estar al dia, per trobar un article recent d'un col.lega, per integrar en la seva feina les noves teories i les noves tecnologies.
Vaig assistir a
una part del Club, i d'aquesta part els parlaré. Joan Veny i Àngels Massip van
explicar el seu projecte anomenat Scripta, que consisteix a informatitzar
llargues quantitats de textos de diferents parles i èpoques i a estudiar-los.
Els fruits són ja prou palesos. Basant-se en textos eivissencs, van fer veure
com algun fenomen es pot delimitar avui amb més exactitud, com ara la qüestió
dels llatinismes (clero, modo), o
l'evolució de dues/dos per al femení
al simple dos de l'eivissenc (a
Mallorca, en canvi, s'ha imposat dues), o la cronologia de la iodització
(vull/vui), o la qüestió de l'ús de
l'article salat ("molt escàs" en els dits textos eivissencs). Xavier Luna va
estudiar
Josep Martines portava una impressionant documentació de dos problemes ben vius: l'ús de l'article masculí amb valor d'abstracte ("lo vi és fallit al millor del dinar: en gran congoixa stà lo nóvio" 1497; al bo i millor, Matarranya 1995) i l'ús distintiu de les construccions "al / en + infinitiu" (els qui tenen les dues construccions distingeixen entre Al morir li va dir la veritat 'mentre moria...' i En morir son pare, va haver d'anar a jornal 'quan va morir, un cop mort'). Josep Moran va fer un resum de la teoria clàssica que explica les innombrables variants morfològiques dels verbs: per a la persona 3 del present de subjuntiu de batre hi ha no menys de dotze formes: bati, bato, bàtiga, bata, batga... Resum ben útil per a qui vulgui contraposar-hi explicacions més recents.
Joan Solà
Amb bones paraules
Gabriel Bibiloni
Veí és una paraula que pot ser adjectiu o substantiu. Com a adjectiu significa 'pròxim, que és a prop', i avui s'aplica a entitats físiques (estats veïns, cases veïnes), però antigament s'aplicava a qualsevol cosa, material i immaterial («la mort ab gran pena me era vehina», és a dir, pròxima, diu el Tirant). Com a substantiu, veí significa o bé la persona que viu molt a prop, sovint al costat («val més un bon veí que un mal parent»), o bé la persona que habita en una determinada vila, llogaret o àrea urbana (els veïns de Petra, l'associació de veïns).
Veí procedeix del llatí vecinus, dissimilació de vicinus, i aquest és un derivat de vicus (poble, llogaret). El llatí vicinus també era alhora un adjectiu i un nom, amb els mateixos valors que els del català actual. L'adjectiu, amb el significat de 'pròxim' en general, es conserva en l'italià vicino («la casa è molto vicina al mare»).
Vicinus, o vecinus, dóna en català dues formes: la que avui és general, veí, i una forma en què es conserva la c llatina transformada, vesí, avui viva a part de les Balears i en alguna comarca del Principat. Sembla que en català antic hi havia les dues formes, i a partir d'aquí veí anà ocupant la major part de l'espai i vesí restà com a minoritària. Pel que fa a Mallorca, ja al principi de l'època catalana veiem un Llull que escriu veí (o vehí) i un Turmeda que escriu vesí. Sembla, però, que la forma vesí és la que va quedar com a predominant. Avui és la que usen normalment a Menorca i a les Pitiüses. A Mallorca, un temps enrere també era general l'ús de vesí, paraula que encara es pot sentir en alguns pobles. El que ha passat a Mallorca és que veïnat ha ocupat usurpat diu Coromines el lloc de vesí. Per què i com?
En la llengua general ja se sap que veïnat significa el conjunt de veïns d'un poble, barri o carrer («Amb aquests crits despertaràs tot el veïnat»), o bé un conjunt de cases que formen una petita entitat de població. Aquesta paraula ve del llatí vicinatus, amb el mateix significat i, òbviament, derivat de vicinus. Em fa la impressió que el veïnat mallorquí ('veí') ha vingut per una altra via: sembla que de l'adjectiu veïnat, relacionat amb el verb veïnar, 'tenir relacions de veïnatge'. La substitució hauria començat per aquest ús adjectiu (una casa veïnada, una possessió veïnada), i després l'adjectiu hauria passat al valor substantiu, primer aplicat als veïns pròxims (els meus veïnats) i després als veïns com a conjunt de residents (l'associació de veïnats). De fet, hi ha llocs on només s'empra veïnat en el primer sentit i es conserva vesins per al segon. El diccionari d'Antoni Figuera (1840) interessant pel caràcter descriptiu del català mallorquí de l'època, registra vesí (amb tots els sentits) i veynâd (definit com a 'immediat, prop, al costat'), alhora que consigna vehí en un apèndix "de termes mallorquins antiquats ... per a entendre el poeta llemosí Ausias March". També inclou els castellanismes vesindari i vesindat, que el lexicògraf percebia com a paraules catalanes normals.
Naturalment, qui vulgui que digui veïnat amb el significat de 'veí', però una altra cosa hem de propugnar per als registres formals i neutres, de tipus informatiu o expositiu, dels mitjans de comunicació i àmbits semblants. Aquests àmbits han d'aspirar a construir una llengua basada en la voluntat d'unitat i confluència de les diferents varietats territorials, objectiu que s'assoleix renunciant cadascú a les alteracions que hagin separat el propi parlar dels usos generals. Una llengua, a més, clara i precisa, en què hi hagi les mínimes possibilitats de confusió i dreçada amb la idea que el destinatari potencial del missatge és tota la comunitat lingüística. Aquí els veïns són els veïns, i el veïnat és el conjunt de veïns.
per Màrius
Serra
Crac?
Una de les expressions més enganxadisses del mestre
Puyal no surt mai per antena. No és ni xut ni flèquic ni míster ni orsai ni matx
ni córner ni refli ni driblar ni hems ni linier ni esprint ni aut ni líder ni
penal, ni tampoc allò tan famós d'escapolir-se de l'escomesa del contrari.
L'expressió que Joaquim Maria Puyal i Ortiga fa anar en privat és crac. Acostuma
a saludar així, amb un hola crac o com va crac o què tal crac. La primera vegada
que t'ho diu reps una fuetada de satisfacció d'una potència similar a les faltes
de Zlatan. Després t'adones que ho diu a molta gent, de manera que et desinfles
una mica, però la satisfacció per l'elogi del mestre mai no desapareix del tot.
Fins que llegeixes la definició del DIEC: “m. [LC] (per lèxic comú) Persona d'escassa vàlua
en un concepte o altre.” Carai amb el lèxic comú! El diccionari encara recull
una segona accepció de crac: el soroll d'una cosa que es trenca o una fallida
econòmica. ¿Com és que els nostres il·lustres lexicògrafs no han recollit encara
el sentit de crac com a professional destacat si aquest és el seu ús més comú?
¿Qui pretenen que accepti que Messi, o el mateix Puyal, no són uns
cracs?
Quan parlar és més que parlar
El psiquiatre Boris Cyrulnik diu que atribuïm sentit a les coses perquè el nostre és un món viu, que es mou a cavall de la memòria i els somnis. A fi i efecte d'exemplificar-ho, Cyrulnik ens relata una historieta d'un pare feinejant en el jardí mentre la mainada guaita la televisió en el menjador. Quan el pare entra un moment a casa el sorprèn veure la cara de terror que la pel·lícula desvetlla en els seus fills. En la pantalla, un home és a punt de prendre's una tassa de te. Una estona abans, algú ha ficat cianur en el te, però el pare, com que era en el jardí, no pot lligar caps i troba exagerada la reacció dels fills. I és que la canalla dedueix que el risc que corre l'home és mortal. Simultàniament una mateixa escena esfereeix aquells que han seguit fil per randa el film i deixa indiferent a qui contempla una imatge aïllada. Per la mainada, la tassa de te representa més que una tassa de te, atès que tenen ben enregistrada la seqüència anterior, la del cianur. I, en conseqüència, el possible desenllaç fatal que es pot desencadenar en una seqüència posterior. És a dir, el present que observen els vailets ha quedat impregnat per un passat recent, fet que provoca angoixa tan sols de pensar en un futur immediat. Només qui va seguint la pel·lícula disposa d'una panoràmica del que s'esdevé. Això explica el contrast emocional que es produeix entre la canalla i el pare.
Aquest relat és extrapolable a l'àmbit dels usos lingüístics. I és que quan els catalanoparlants ens passem sistemàticament al castellà és probablement perquè ens estem massa hores en el jardí, que vindria a representar un espai d'evasió. Veure el film sencer des del menjador, que vindria a representar un espai proper a la nostra realitat sociolingüística, és un patiment gens exagerat. Bàsicament perquè la realitat sociolingüística del català va de mal borràs, salvant les excepcions que vulgueu. Aquest dolor de llengua, que diria el magnífic escriptor Enric Larreula, no és entès per qui tot d'una entra des del jardí. Senzillament perquè el fragment televisiu que pugui contemplar en aquell incís no li transmet cap dada significativa.
Arran de la fragilitat en què es mou el català, sobretot a l'hora de fer-lo servir, parlar castellà representa molt més que parlar castellà: representa arraconar progressivament els usos lingüístics interpersonals del català, amb la qual cosa la llengua corre el risc d'extingir-se. I ens agradi o no, en som còmplices.
Sentir el forner parlant en castellà a un client mentre esperem el torn, no implica que el forner no sigui competent en català (o que ens pugui entendre). Ser capaços d'encetar converses en català sovint depèn de nosaltres. És una qüestió de voler-ho. Tant com persistir malgrat que ens responguin en castellà, perquè en més d'un cas l'interlocutor s'acaba passant al català. En aquest sentit, Cathy Sweeny, una filòloga irlandesa que des de 1969 viu a Mallorca, diu «tenc per norma avançar-me a saludar jo primera i adreçar-me a l'interlocutor en català per així establir la llengua de comunicació». De fet, parlar en català representa molt més que parlar en català: representa revitalitzar, en hores baixes, la nostra principal senya d'identitat. Per Francesc Ferrer i Gironès, polític i escriptor, amb una sola actuació en tindríem prou: «Seria que els catalans mai no abandonéssim la llengua, en cap cas (...) Si tots sempre parléssim en català, sense renunciar-hi mai, ja seria suficient. Cal saber que jurídicament no tenim cap obligació de parlar en cap més altra llengua que la nostra». I és que la màxima de Ferrer Gironès era: «Qui estima la llengua, la fa servir».
Fem una tasca, socialment necessària, solidària i desinteressada: donem acollida als nouvinguts, tot ajudant-los a formar part de la societat, mitjançant l'adopció de la llengua i la cultura pròpia del pais que ens acull. Perquè creiem que aquesta és la manera més lògica d'esdevenir un català més, de sentir-se membre i ser vist com a membre de la societat en la que vivim. Per assolir aquest objectiu realitzem diverses activitats com, grups de conversa en català, sortides lúdico-culturals, que poden ser una bona manera de conèixer-nos, tot realitzant una visita guiada a un museu, una excursió per la muntanya... També participem en xerrades, editem material, fem articles i, en general, creem discurs a favor de la llengua, des del punt de vista dels nouvinguts i, defensem la llengua i la cultura del país, contra la gran diversitat d'agresions que rep dia a dia, sovint utlilitzant com a excusa la falsa defensa dels interessos dels nouvinguts.
Després d'anys difícils la nostra entitat comença a obtenir bons resultats i això ens anima a voler continuar creixent, assolir nous objectius i poder arribar, cada dia, a més persones, però per fer això ens calen nous socis, homes i dones que ens vulguin donar (per petit que sigui) el seu suport, una petita part del seu temps i/o el seu suport econòmic.
Es per tot això que et volem demanar que et facis soci de Veu Pròpia i així ajudar-nos a fer més feina per la difusió de la llengua i cultura catalanes entre tots aquells que estan fent o volen fer el pas d'adoptar la llengua i cultura del país.
Per si vols fer el pas t'adjuntem la butlleta i la fitxa de soci, un cop omplertes les pots fer arribar a: veupropia@gmail.com , si no es així t'animem a que continuïs participant de les nostres activitats i a continuar informat a traves de la nostra web: http://www.veupropia.info/
El català et necessita. És una llengua plena de vida, però li cal la teva protecció.
Us informam que acabam de publicar els 6 primers CDs de les
El podeu trobar a la vostra llibreria habitual o a www.editorialmoll.cat.
Les rondaies gravades en aquests CDs formen part del gran Aplec de rondaies mallorquines d'en Jordi des Racó, que va escriure Antoni M. Alcover. Durant més de cent anys els mallorquins hi han vist reflectida fidelment l'anima del poble en la seva prosa riquíssima.
L'any 1959, gràcies a Ràdio Popular, les Rondaies... cobraren una nova
vida, a través d'un equip de locutors dirigits pel filòleg Francesc de Borja
Moll, que les féu arribar als oïdors amb un grandíssim èxit. Pràcticament
exhaurida la darrera edició dels cassets que se'n va fer, hem cregut convenient
masteritzar digitalment el material radiofònic original --que comprèn algunes
gravacions no editades en casset-- i oferir-lo en 24 CDs d'una qualitat de so
impecable.
El primer lliurament d'aquesta col·lecció consta dels volums 1, 2, 3, 4 ,5 i 6.
Volum 1: En Pere Gri, Es metge Guinyot, La fada Morgana i S'hermosura del
món. D.L: B-46.443-2009
Volum 2: En Toni Mig Dimoni i ets estudiants de sa
cova de Sineu i Es raïm del rei moro amb set pams de morro. D.L:
B-46.444-2009
Volum 3: Es pou de sa lluna i Sa coeta de na Marieta. D.L:
B-46.445-2009
Volum 4: Sa llantia meravellosa. D.L: B-46.446-2009
Volum 5:
En Joanet de sa gerra, S'aucellet, Un pare i quatre fills i Una madona que
enganà el dimoni. D.L: B-46.447-2009
Volum 6: En Salom i es batle, Es tres
mantells d'or i La reina banyuda. D.L: B-46.448-2009
Format: 12,50 x 14 cm
Distribució: 17-12-09
Preu: 10 euros/unitat (Iva inclòs)
Amb les veus de Francesc de B. Moll, Dolors Corbella, Magdalena Pons, Isabel Moll, Assumpció Elegido, Isabel Haro, Manuel Santolària, Joaquim M. Domènech, Joan Segura, Miquel Bennàsser, Lluís Pons.