Publicat en la web de la Generalitat de Catalunya dimecres 16 de desembre del 2009
1.500 persones aprenen català cada dia amb els cursos de Parla.cat
"En aquest llibre me'n ric una mica de tot", deia Josep Maria Espinàs en l'empàtica entrevista que li va fer l'Eva Piquer. El repte de les entrevistes que s'han de llegir en un diari és fer arribar la frescor d'una veu a través de la lletra impresa. I això, com tot, demana tècnica. Sol ser fatal la pura transcripció. La normativa, però, també les pot perjudicar. L'Eva sabia que fent-li dir a l'Espinàs "em ric de tot" li estrafeia la veu, i ho va salvar amb l'hàbil trampeta del pleonasme: "me'n ric de tot" hauria de ser "me'n ric, de tot". La vaig animar a ser audaç: a escriure "m'enric de tot". La forma sobta i exposa a passar per ignorant. Vam negociar, ho va entendre i hi va accedir. Però li va quedar el neguit del què diran i li vaig prometre escriure aquesta terrasseta. Si la col·loquialitat desborda la norma, també ho ha de fer la lletra que la reflecteix. Enrecordar-se, enriure's, enfotre's són les formes reals col·loquials. En algun moment, l'en que era pronom l'hem percebut com a prefix i l'hem enganxat al verb. És un procés en marxa que neix als registres informals. Reflectint-lo deixem créixer la llengua. Quan en diàlegs col·loquials de sèries i films sentim "Et fots de mi?" o "No em recordo de res", hi ha un lingüista que no ha fet bé la seva feina. Seria molt trist que la llei portés el català a un munt de cines i les sales no s'omplissin. I un factor clau és que la llengua soni creïble. Hi ha mitjans per aconseguir-ho que no passen per la interferència. Per exemple fer dir al doblador s'enriu, que és paraula viva i queda més lluny de se ríe que el normatiu es riu.
Les paraules són com gots que cada llengua omple d'un líquid diferent. I és aquest líquid, sense que canviï el got, el que es pot veure alterat per alguns abocaments incontrolats. No en farem res de salvar el mots si allò de què van plens ha deixat de ser català. El perill és màxim quan als gots del castellà, als que s'assemblen i sonen iguals, no hi ha ben bé el mateix líquid. "Com es diu derrama en català?", em pregunta una amiga. La derrama és el rebre que ens toca (sumat al rebut de sempre) quan la nostra comunitat de veïns decideix canviar l'ascensor. I es diu derrama perquè el català té rams i rames, a més de branques, i el que paguem és una rama, una subdivisió del tronc, del tot. I encara que també són com branquetes d'un tot els regalims a terra del pot de llet trabucat, nosaltres no derramem sinó que vessem. I és justament amb vessar que la cosa se'ns comença a complicar. Tant vessar com verter vénen del llatí vertere, que vol dir girar, bolcar. Però verter té sovint mala fe, mentre que vessar només és un sapastre. Un petrolier pot verter o vessar part de la càrrega (és un accident) i causar una marea negra, però un empresari sense escrúpols vierte però no vessa sinó que aboca productes tòxics al riu. De la mateixa manera, si buidem l'ampolla inclinant-la, l'aigua no la vessem sinó que l'aboquem, tot i que ells la viertan. I el riu que allà vierte sus aguas al mar, aquí ni les vessa ni les aboca sinó que hi desguassa o desemboca. Quan arriben festes com Nadal ells omplen la copa a rebosar i nosaltres a vessar. Perquè allà les copes no derraman sinó que rebosan, i la mateixa gota que allà colma el vaso aquí pot acabar fent vessar el got. Porteu, doncs, les paraules, aquests gots plens de significat, amb molta cura, no les xarboteu, perquè si perdeu o barregeu líquids, la vessareu.
3)
Jornada de Taula de Filologia Valenciana
Abelard Saragossà
Una cinquantena de docents i de professionals de la llengua hem constituït l'associació Taula de Filologia Valenciana. Els objectius bàsics són aconseguir un ensenyament del valencià més eficaç i conformar un valencià culte que siga més incisiu. A més de mostrar i fer assimilar les paraules i les construccions que singularitzen el valencià davant de les llengües de l'entorn (sobretot el castellà), pensem que l'escola valenciana deu afavorir que els alumnes augmenten la consciència i la voluntat de ser valencians. En el camp del model lingüístic, hem d'intentar que siga identificador per a la majoria de valencians, assimilable i practicable en la comunicació oral pública, de manera que cada volta hi haja una interrelació més gran entre la llengua escrita i la llengua oral espontània.
Per a aconseguir els seus objectius, Taula de Filologia Valenciana organitzarà una Jornada anual sobre el valencià, dedicada tant a la pedagogia com a l'ús social i a la normativa. La I Jornada es va fer en Sueca un dissabte de novembre (el dia 28), amb el suport de l'ajuntament de la ciutat dita. S'han presentat dèsset treballs, els autors dels quals pertanyen a instituts (de Castelló, de Museros, de València, de Benidorm i de Sant Joan d'Alacant) i a universitats (tres valencianes i dos catalanes). També hi havien tècnics lingüístics d'institucions públiques (com ara de l'ajuntament d'Alzira).
Com que el millorament de l'assignatura de valencià no es pot aconseguir sense la intervenció activa dels docents de primària i de secundària, Taula de Filologia Valenciana ha instaurat dos premis de 1500 euros per als treballs que destaquen més en les aportacions fetes per docents d'escoles o d'instituts. Eixos dos premis estan sufragats per dos institucions valencianes, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Caixa Popular.
Enguany, el premi de l'AVL ha correspost a Josep Saborit (institut Josep Pascual Tirado, Castelló), que ha presentat un treball molt aplaudit pel públic, «Variacions intergeneracionals en la manera de parlar el valencià». Des d'una perspectiva lingüística, Saborit tractava la mateixa qüestió que la sociolingüista de Xàtiva Raquel Casesnoves (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona). El tema de fons és que, a pesar que ha augmentat el coneixement del valencià, ha amainat el sentiment d'identificació. Saborit apunta que un factor que podria contribuir a eixa evolució negativa és la separació innecessària entre el valencià tradicional i el model majoritari que arriba als alumnes. Per tant, caldria que hi haguera una unió més forta entre el valencià històric i el valencià escolar.
El premi de la Caixa Popular ha sigut per a una proposta sobre un tema molt important: com ensenyar el valencià als nouvinguts. U dels mitjans és la incorporació de narracions de diverses cultures, factor que apareix en el títol (»Relats interculturals»). Els autors del treball dit (que desembocarà en un llibre) són tres professors d'institut, Pilar Doménech, Jesús Huguet i Josep Lluís Doménech (membre de l'AVL). Des d'unes perspectives diferents, també tracten la docència del valencià a nouvinguts dos treballs més, u de Carme Martínez Devesa i Noèlia Soldevila (de Benidorm) i, l'altre, d'Isabel Olid (Universitat Autònoma de Barcelona).
En el camp de la llengua, s'han presentat comunicacions molt atractives, com ara quin lèxic usen els estudiants valencians (Francesc Llopis, Universitat de València); o sobre els «Dubtes en la normativa» (J. Leonardo Giménez, ajuntament d'Alzira); o «El valencià emprat a la blogosfera valenciana» (Vicent Baydal, Barcelona, CSIC).
En literatura, agradà molt la proposta de Francesc-Xavier Llorca (Universitat d'Alacant), que va mostrar els efectes tan positius que té fer que els alumnes arrepleguen contes populars. També destacaren les intervencions de Carla González (Universitat Autònoma de Barcelona) i de Marina Zaragozà (Universitat de València), la primera sobre el paper de la música en la formació escolar (»La música com a eina de creació identitària, normalització lingüística i ensenyament») i, l'altra, sobre «Aspectes didàctics en l'obra de Bernat i Baldoví».
En sociolingüística i ús del valencià, hi hagueren tres aportacions. Josep Àngel Mas (Universitat Politècnica de València) va tractar els dos camins factibles per a arribar a versions vàlides per als balears, per als valencians i per al catalans. Una filla d'emigrants valencians a Argentina (María del Carmen Alonso) va descriure l'ús del valencià en Buenos Aires. August Monzón (Universitat de València) va informar sobre un tema ben actual: «L'ús del valencià en la litúrgia. Iniciatives recents a la diòcesi de València». Per una altra banda, Josep Daniel Climent (IES Cid, València) va mostrar que el suecà Nicolau Primitiu té molta més importància de la que li hem atribuït en la segona mitat del segle XX.
Les sessions de la «I Jornada sobre el valencià» han sigut presidides per persones destacades. La primera va ser coordinada per Emili Casanova (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua). La segona va ser dirigida per un valencià que repetix la proesa que, prèviament, havien fet Antoni Maria Alcover (Palma), Joaquim Garcia Girona (Benassal), Pompeu Fabra (Barcelona), Francesc de Borja Moll (Menorca) o Enric Valor (Castalla): fer aportacions lingüístiques importants des de fora de la Universitat. No cal dir que parle d'Eugeni S. Reig. De vesprada, la primera sessió va ser presidida per Lluís Polanco (Universitat de València i Institut d'Estudis Catalans), que en 1984 va elaborar un treball pioner sobre les necessitats del valencià culte. Finalment, la darrera sessió va ser coordinada per l'organitzador de la I Jornada, el docent suecà Enric-Miquel Casado i Navarro.
La «I Jornada sobre el valencià (pedagogia, ús social i normativa)» no solament ha tingut una resposta molt positiva entre els professionals de la llengua. També cal destacar l'assistència. En una època de pocs ideals i d'escàs compromís cívic, un centenar de persones varen passar el dia 28 de novembre per la Casa de la Cultura de Sueca. A més, entre els assistents predominaven els docents valencians jóvens, molts dels quals estic segur que, en pròximes convocatòries de la Jornada, aportaran treballs.
Per una altra banda, en l'ambient hi havia il·lusió i confiança, dos sentiments que, en els nostres dies, també tenen les ales curtes. Crec que l'assistència i la satisfacció dels assistents són una conseqüència de la necessitat que hi havia de fer propostes organitzatives que potencien que els docents i els professionals de la llengua reflexionem en públic. També deu intervindre en la gestació de l'alegria i la il·lusió el fet que, en Taula de Filologia Valenciana, parlem com pensem, i per això els nostres objectius estan exposats, d'una manera detallada, en un document públic, titulat «El valencià culte contemporani. Antecedents, formació, assoliments, propostes de millora i aplicacions socials».
Una bona manera de descriure les expectatives que ha despertat la Jornada és reproduir unes paraules de l'encarregada de traduir al valencià la pàgina web del València club de futbol, Carmen Moreno: «la Jornada va ser un èxit i, els ponents i els treballs, impecables. Estic molt contenta; i tinc esperances que filòlegs, universitat, l'AVL i el poble s'unixquen per fi i trobem un camí de concili per a lluitar més i millor per la nostra llengua i per la nostra terra». Per a valorar més bé eixe crit d'il·lusió, hem de tindre en compte que els pares de Carmen són de la Manxa i parla amb ells en castellà. I és que la causa fonamental de defendre l'ús públic del valencià no està en el passat, sinó en el futur: en la voluntat de construir una societat valenciana més cohesionada, més satisfactòria i, en definitiva, més humana. Si algun lector vol tindre més informació, pot escriure a taulafilologiavalenciana@gmail.com
En el marc del desplegament de l’occità com a llengua cooficial a Catalunya, es presenta el diccionari Societat de l’informacion. Novèlas tecnologias e Internet, un projecte terminològic que s’ha dut a terme amb l’assessorament metodològic del TERMCAT i amb el suport de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. El contingut en occità ha estat redactat per Claudi Balaguer, membre del Grup de Lingüística Occitana, i validat per aquest Grup creat per donar suport a la Secretaria de Política Lingüística en l’aplicació del manament estatutari segons el qual la llengua occitana és oficial a Catalunya.
Aquest diccionari en línia és la versió occitana del diccionari Societat de la informació. Noves tecnologies i Internet. 2a ed., publicat pel TERMCAT l’any 2003. L’obra recull més de dos mil termes amb les denominacions i la definició en occità i amb els equivalents en català, castellà, francès i anglès.
Els termes del diccionari es poden consultar a partir de les denominacions en qualsevol de les llengües utilitzant els índexs alfabètics o introduint directament una denominació en l’espai de Cerca.
NOVETAT EDITORIAL
Correspondència de guerra. Manel Alonso i Català
L’editorial alacantina Aguaclara acaba de publicar el llibre de poesia Correspondència de Guerra de Manel Alonso i Català, obra que fou guardonada amb el XIII Premi de Poesia Paco Mollà que convoca l’Ajuntament de Petrer. Aquest és el cinquè llibre de poesia d’Alonso el qual des de l’aparició l’any 2002 de la seua antologia poètica Les hores rehabilitades (1986-2002) només havia donat mostres del seu quefer poètic en un pomell de llibres col·lectius.
En el pròleg del Correspondència de guerra Josep Antoni Fluixà afirma que “La veritat és que resultava inevitable, almenys per als qui coneixíem la trajectòria vital i literària de Manel Alonso. Sabíem que, tard o d’hora, havia d’arribar un llibre com aquest. És a dir, un llibre combatiu i atrevit. Combatiu, sobretot, per la temàtica, i atrevit, per no dir inusual, per la forma, perquè ens trobem davant d’un poemari d’expressió directa i clara. Una característica, per altra banda, destacada per tots els lectors i crítics que han comentat per escrit la seua poesia.”
Manel Alonso i Català va nàixer a Puçol l’any 1962, ha exercit d’editor, d’articulista, de i fins i tot de contacontes. Ha conreat diversos gèneres literaris el conte, la novel·la, la literatura infantil i juvenil i el dietarisme.
C/ Àngel
de l’Alcàsser, 14-12 46018
València Tel. 96
370 58 41 Fax: 96
370 57 55 Correu-e:
sao@arrakis.es
Butlleta de
subscripció
Nom i cognoms
___________________________________________________
Adreça
__________________________________________________________
Població
_________________ CP
_________ Correu-e
__________________
Professió
_____________________________
Tel._______________________
Em subscric a la revista SAÓ.
Faré l’abonament de l’import anual (40 €) o d’ajuda (_______ €)
Per domiciliació bancària (empleneu el full i
envieu-nos-el).
Senyor/a director/a (banc o
caixa)_____________________________________
Agència__________________________________________________________
Domicili
_________________________________________________________
Població
__________________________________CP
___________________
Entitat:_______Suc:_______DC:_____ Núm.
cte:_________________________
Vos agrairé que amb el càrrec al meu compte/llibreta atengueu el
rebut que anualment vos presentarà l’Editorial SAÓ per al pagament de la meua
subscripció a la revista.
Atentament,
(Signatura)