Nadal
S'acosta el període Nadal-Cap d'Any-Reis, una època màgica
per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment
que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals
convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició
cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten
Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de
la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres
besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s'han
barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament
anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se'ns presenten envoltats
d'una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la
mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les
innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels
reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra
cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la
globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha
tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics
dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals
que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món. Fem una ullada ràpida
a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar
del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d'anys, la
nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es
celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el
castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que
només es diferenciava del d'una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es
menjava fruita seca, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces,
figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un
sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al
dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans
s'anomenaven tarongetes perquè tenen,
aproximadament, la forma i la grandària d'una taronja petita. L'alcoià Josep
Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell
recordava haver sentit en l'Alcoi de primeries del segle xx: Passen bones festes, festes de Nadal; bones tarongetes i un conill ben gran. Actualment, a Alcoi, ja no s'usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen
al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per
exemple, no es diu de cap altra manera. A partir dels anys seixanta del segle xx va començar a entrar la televisió en
les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts
d'Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi,
amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit
i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i,
¡hala!, bona fartada per a sopar. I l'endemà, dia de Nadal, com no volem
renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l'olla de Nadal amb pilotes, el
torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en
què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de
canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a
l'ambulatori a buscar ajuda per a combatre l'enfit. I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant
anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner
en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que, molt
encertadament, ha reeditat l'Acadèmia Valenciana de De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem
uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc tot
seguit la lletra de Pastoret ¿a on
vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec
d'Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l'he sentida cantar a persones de
la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb
variants molt lleugeres, en diversos llocs de la nostra àrea idiomàtica, com ara
Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l'Ebre, l'illa de
Mallorca i diverses poblacions valencianes. Desitge un molt bon Nadal a
tothom. PASTORET ¿A ON
VAS? Pastoret ¿a on vas? A la muntanya, a la
muntanya. Pastoret ¿d'a on véns? De la muntanya de vore el
temps. ¿Quin temps fa? Plou i neva, plou i neva. ¿Quin temps fa? Plou i neva i nevarà. Pastorets que en aquella
muntanya, en aquella cabanya, estaven
sopant. Baixa un àngel que els
allumenava i els encaminava als peus de
l'infant. Pastorets que en aquella
muntanya, en aquella cabanya, estaven
sopant. Baixa un àngel que els
allumenava i els encaminava als peus de
l'infant. Pastoret ¿què fas? Feixos de llenya, feixos de
llenya. Pastoret ¿per què? Per a calfar-me que fa molt de
fred. ¿Vas molt llunt? A un pesebre, a un
pesebre. ¿Vas molt llunt? A on el bon Déu ha nascut. Pastorets que en aquella
muntanya, en aquella cabanya, estaven
sopant. Baixa un àngel que els
allumenava i els encaminava als peus de
l'infant. Pastorets que en aquella
muntanya, en aquella cabanya, estaven
sopant. Baixa un àngel que els
allumenava i els encaminava als peus de
l'infant. Pastoret ¿a on vas? A la muntanya, a la
muntanya. Pastoret ¿d'a on vens? De la muntanya de vore el
temps. ¿Quin temps fa? Plou i neva, plou i neva. ¿Quin temps fa? Plou i neva i nevarà. Pastorets que en aquella
muntanya, en aquella cabanya, estaven
sopant. Baixa un àngel que els
allumenava i els encaminava als peus de
l'infant. Pastorets que en aquella
muntanya, en aquella cabanya, estaven
sopant. Baixa un àngel que els
allumenava i els encaminava als peus de
l'infant.
Universitat Politècnica de
València
Bases del II Premi Carles
Salvador de poesia en
valencià
1. En
aquest certamen poden participar autors de qualsevol procedència, amb una única
obra de poesia original, escrita en valencià, que no haja sigut premiada en
altres concursos ni publicada anteriorment. El tema, la mètrica i la rima són
lliures.
2. El
jurat qualificador d'aquesta edició està format per Vicent Berenguer, Francesc
Calafat, Marc Granell, Àngels Gregori, Manel Rodríguez-Castelló i Josep Cortés,
que actuarà amb veu però sense vot.
3. L'obra
guanyadora serà publicada per Editorial Denes en la col·lecció «Edicions de
4. La
dotació per a la persona guanyadora d'aquest certamen és de tres mil euros, en
concepte de drets d'autor per una primera edició de mil
exemplars.
5. Les
obres hauran de presentar-se sota lema o pseudònim i tenir una extensió entre 40
i 60 poemes, o entre 500 i 700 versos o línies. Es presentaran enquadernades o
cosides, per sextuplicat, dactilografiades, bé per una sola cara o per dues.
S'haurà d'adjuntar un sobre tancat amb la indicació «II Premi Carles Salvador» i
un lema. Al seu interior s'inclourà un document amb el mateix lema o pseudònim,
el nom i els cognoms de l'autor o autora, l'adreça postal i un telèfon de
contacte. La persona que resulte guanyadora es compromet a lliurar la seua obra
en format electrònic.
6. El
termini de presentació de les obres finalitzarà el dia 15 de febrer de 2010. Les
obres hauran d'estar adreçades a l'Àrea de Promoció i Normalització Lingüística
–Vicerectorat de Cultura, Comunicació i Imatge Institucional–, i han de
remetre's o presentar-se al Registre General de
7. El
lliurament del premi i la presentació de l'obra guanyadora es realitzarà durant
8.
Després del veredicte del jurat, i durant el termini d'un mes, els originals no
premiats podran recollir-se a l'Àrea de Promoció i Normalització Lingüística,
Universitat Politècnica de València, camí de Vera, s/n, 46022 València. Una
vegada finalitzat el període esmentat seran
destruïts.
9. En cas
que el jurat declare desert el premi, la seua dotació no s'acumularà a la
següent edició.
10. La
participació en el certamen obliga a l'acceptació de les seues bases, i
qualsevol dubte generat per aquestes serà resolt pel jurat, el veredicte del
qual és inapel·lable.
València, novembre de
2009
Més informació:
www.upv.es/apnl
Novetats al blog de RENT, literatura religiosa en valencià
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 19, dimecres 16 de desembre del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/180193/cinema/catala.html
Ens en sortirem? L'avantprojecte de llei del cinema que s'ha de discutir al Parlament de Catalunya determina que el 50% de les còpies de les pel·lícules s'han de projectar doblades al català o, en cas de que es projectin en versió original subtitulada, ho estiguin en aquest idioma en el mateix percentatge. La resposta de les majors ha estat contundent i alhora ofensiva. Ofereixen que en comptes de la meitat sigui un ridícul 6,8%. Principal raó per a la seva resistència a la llei: altres llengües oficials a Espanya i Europa també podrien reclamar el mateix.
Com de costum, Catalunya esdevé pionera en drets i deures. Si els catalans no haguéssim reivindicat un Estatut d'Autonomia des de finals del franquisme fins als inicis de la Transició, el senyor Adolfo Suárez no s'hauria tret de la màniga un descafeïnat Estat de les autonomies; si més tard Catalunya no hagués volgut reformar el seu Estatut, cap altra autonomia hauria pujat al carro i obtingut així tants avantatges com ara se li neguen a un Estatut que està pendent de la resolució del Tribunal Constitucional. Ser capdavanters comporta aquests reptes, i alhora unes decepcions a les quals cal posar fre.
Però el que dèiem, els distribuïdors es mofen de la Generalitat en proposar que hi hagi 53 sales a tot el país per exhibir en català. A part de representar una misèria, hi ha una altra qüestió, molt important. On i com? ¿Com a Barcelona, on les pel·lícules doblades al català mai es projecten als locals més cèntrics? Llavors es diu que congreguen poc públic. I jo contraposo, si TV3 és líder en audiència a Catalunya significa que la gent escolta el català sense cap problema. Per tant, també aniria als cinemes cèntrics, a veure les pel·lícules d'èxit, amb independència de l'idioma en què es projectessin.
Sóc llega en la matèria, i potser per això goso preguntar: si TV3 dobla al català les pel·lícules que programa, per què no dobla per endavant les que després adquirirà? Ja estarien doblades per al cinema i més tard passarien a la televisió. Feina feta no destorba. Si el que acabo d'exposar no té lògica, o no és possible, demano disculpes. Però també m'agradaria que els experts expliquessin quelcom a aquest respecte. Per allò que, qui no pregunta, no sap.
Eliseu Climent, editor de 3 i 4 i reconegut activista cultural valencià, va organitzar ahir la presentació conjunta a Barcelona de les quatre obres premiades (de tres valencians i un català) en les diferents categories dels darrers premis Octubre: Vicent Sanchis va guanyar el d'assaig per Franco contra Flash Gordon; Manuel Molins, el de teatre per Dones, dones, dones; Lluís Calvo (català de Saragossa), el de poesia per Col·lisions, i Rafa Gomar, el de narrativa per Andròmines.
Per ordre d'aparició, Vicent Sanchis (a qui li va fallar el presentador a última hora) va donar les claus del seu assaig, en què demostra que la seva passió de col·leccionisme de còmics també té un complement de documentació històrica extensa i rigorosa. "És un passeig pel franquisme en què mostro com la censura va repercutir en els tebeos", explica el periodista, que ha omplert el buit que encara existia de la censura en aquest gènere.
L'assaig, que afegeix comparacions entre pàgines de còmic abans i després de passar pels censors, repassa la història de la castració de continguts des de la Restauració i la República fins fins al 1977.
Francesc Foguet va ser l'encarregat de presentar Dones, dones, dones, de Manuel Molins, "un autor incòmode a Barcelona, on domina una dramatúrgia liquada i asexuada; la de Molins és ideològicament compromesa", va manifestar. L'autor va descriure la seva obra de teatre com "un casament narrat d'una manera no tradicional, explicat a través dels pensaments interiors dels sis personatges". Hi apareixen temes com ara la servitud, la immigració, la sexualitat i el jo múltiple, afirma Molins, que sempre ha "pensat els Països Catalans a través de la mirada fusteriana".
El rei dels alexandrins
Pere Ballart es va desfer en elogis cap a Calvo d'una manera convincent. "Poca gent escriu alexandrins com ell; creu en la forma del vers ben construït, sòlid i consistent", són algunes de les flors que li va dedicar. "Escriu poesia lírica, però amb un fort component narratiu", va reblar. I és que, a Col·lisions, Lluís Calvo no mostra "la realitat a l'ús" i utilitza "el llenguatge per provocar col·lisions en el lector". La imaginació i l'audàcia són motors d'un poemari, dividit en cinc parts, "bigarrat i ple de les contradiccions" que fascinen l'autor, que ha aplicat "diferents solucions formals".
Finalment va ser el torn de Simona ?krabec, que va explicar que Andròmines, de Rafa Gomar, "qüestiona l'entorn en què vivim i reflexiona sobre la solitud i l'art". Per Gomar, la seva novel·la, que narra com afrontar la viudetat recent per part d'un periodista a través dels records que li transmeten els objectes personals, "està dins d'un realisme quotidià". La novel·la, que formalment combina cartes, articles i narració, "per tenir la composició absoluta del personatge", és "un homenatge a les ciutats, en concret a València, i a la generació dels anys 50 i 60".