SOBRE L’ADAPTACIÓ TELEVISIVA DE LES VEUS DEL PAMANO DE JAUME CABRÉ

Les nits del 16 i 17 de novembre vam gaudir de l’excel·lent versió televisiva de la novel·la de Jaume Cabré Les veus del Pamano. Aquesta obra tracta de les dificultats enormes amb què es troba un mestre arribat des de Barcelona amb la seua muller a Torena, un poble imaginari del Pallars Sobirà, durant la postguerra (1943). Torena viu sotmesa al poder de l’alcalde, dit “el Targa”, falangista i antic contrabandista, que fa i desfà sense limitacions. El mestre ha aplegat al poble sense pretensions polítiques, car només vol exercir el seu ofici i pintar, però un rastre d’esdeveniments li complicaran molt i molt la vida, tant fora de casa com dins.

No cal dir que tota adaptació televisiva suscita desafiaments lingüístics. Els assistents en eixa matèria (Daniel Arnau i Marta Llarden) possiblement han hagut de plantejar-se la disjuntiva d’una adaptació propera a la realitat geogràfica i de l’època, o optar, en canvi, per un acostament a la majoria dels espectadors. Eixos dubtes deuen ser el pa de cada dia en les televisions actuals, i ja sabem que normalment el camí triat és el darrer. Ho veiem en sèries de les televisions castellanes. Però en el cas del català no comprenem que es caiga en els mateixos errors, quan se’ns ha dit moltes vegades que, a diferencia del castellà i del francés, la nostra concepció de l’estàndard oral és policèntrica. És indiscutible que en castellà les fonètiques meridionals (el parlar andalús, murcià, extremeny, canari i fins i tot sud-americà) patixen moltes connotacions negatives. Però pareix com si es volguera que el català seguira els mateixos camins: que els seus usuaris es formaren una idea jeràrquica de les varietats dialectals, segons la qual, llevat d’una, totes les altres serien marginals i poc recomanables. Ho acceptem?

Si analitzem l’adaptació lingüística de Les veus del Pamano observem que:

1. Molts comportaments són realistes: els falangistes escriuen en castellà, i també sovint parlen en castellà entre ells, potser perquè n’hi ha algun de foraster, o per pura predilecció; el mestre i la dona vénen de Barcelona i el seu català té fonètica oriental; a l’escola, malgrat la tebior inicial del mestre, el castellà esdevé la llengua vehicular; en un cas, un alumne diu xiquets (i no nens), i fins i tot hem pogut sentir, enmig del remor de les criatures, que algú parlava amb fonètica occidental, sense neutralitzar la e posttònica (dient el mot fantasmes).

2. Però llevat d’eixes intervencions anecdòtiques i anònimes, la llengua de l’adaptació és clarament oriental, amb neutralitzacions sistemàtiques de la e posttònica (en cases, cebes, patates, vine, pessigolles, pare, passes, Fontelles, les golfes, els dos darrers casos pronunciats pel Targa), tancaments de la u àtona (vosté), pronuncies barcelonines de por (amb o tancada), tot plegat donant resultats estrambòtics, com que la tavernera de Torena, personatge que cal suposar popular i natiu, arribe a dir que l’alcalde crida el mestre perquè vol “tucà·ls cullons com sempra”.

3. El cas més desafortunat, no sabem si degut a l’autor o als adaptadors, és quan sentim açò en els dos capítols emesos: “té un bon polvo” i “una persona no és el resultat d’un polvo”. Deixem al juí dels lectors la valoració d’aquest castellanisme insistent i lleig, que  només amb cabassos d’imaginació pot situar-se, en els anys 40, en un poblet dels Pirineus.

No reivindiquem un text farcit de localismes, ni tan sols en la veu dels personatges pallaresos importants (com la senyora: no cal que diga vai per vaig, o lleit per llet), però sí que demanem que la fonètica catalana occidental –que per cert inclou la valenciana–, pròpia de milers i milers de parlants, tinga un reconeixement formal, i que no servixca en TV3 només per a les humorades de Lo Cartanyà.

Joaquim Juan-Mompó Rovira