Llenguatge
vampir
Tots coneixem els vampirs a través de la literatura i del
cinema. Tots sabem que aquests éssers d'ultratomba tenen la desgraciada
propietat que, quan mosseguen algú per a alimentar-se de la seua sang, fan que
la víctima es convertisca automàticament en vampir. Per sorprenent que ens
semble, el vampirisme s'encomana com les malalties víriques. La víctima
mossegada es convertix en vampir i es dedica a mossegar i a vampiritzar a tort i
a dret. I, lògicament, el nombre de vampis augmenta de manera vertiginosa. Tots
hem vist en les pel·lícules com els caçadors de vampirs, que es dediquen a
eliminar-los clavant-los en el cor una estaca de fusta, si tenen la mala sort de
ser mossegats, es tornen uns vampirs terribles i despietats i mosseguen de
seguida que poden els seus col·legues. El que probablement no deuen saber molts
lectors és que el llenguatge actua de la mateixa manera que els vampirs. Encara
que el nostre poble haja usat determinada paraula, expressió o construcció
durant segles i segles, si un bon dia es substituïda per una altra, que pot ser
un castellanisme, una forma deturpada o, simplement, una innovació, els parlants
defendran la nova paraula, expressió o construcció amb dents i ungles, a foc i a
flama, com un gat de panxa en amunt. L'antiga, la que deien els seus pares, els
seus avis, la que ha dit sempre el nostre poble des de fa centenars d'anys, no
els importa ni els interessa. La rebutgen com una cosa desfasada i antiquada i,
en no pocs casos, completament desconeguda i totalment estranya, com si fóra
xinés, sànscrit o nàuatl . Podria posar milers d'exemples, però en posaré només
dos que em resulten especialment colpidors.
Enguany és una paraula catalaníssima que la tenim documentada des
del segle xii, que s'ha usat
sempre en tota la nostra àrea idiomàtica i que actualment és encara ben viva en
tots els parlars valencians i illencs. Doncs bé, a la major part de Catalunya fa
algun temps que la paraula enguany ha estat substituïda per la locució
aquest any. Molt probablement, el canvi s'ha produït per influència del
castellà. Com que la llengua veïna usa únicament i exclusivament l'expressió
este año i fa ja molts anys que va arraconar i oblidar la paraula
hogaño, germana del nostre enguany, els catalans han imitat el
comportament dels castellanoparlants i han substituït enguany per
aquest any. Això és el que jo pense que ha passat, però encara que no
fóra així, encara que la substitució s'haguera produït per un procés evolutiu
intern de la llengua –cosa que, francament, m'estranya moltíssim– el resultat
pràctic seria exactament el mateix: els catalans ho diuen com els castellans. La
lògica més elemental ens diu que, si la paraula patrimonial catalana
enguany és encara d'ús habitual en una bona part de l'àrea lingüística,
els catalans haurien de fer l'esforç d'intentar revertir la substitució i tornar
a dir enguany. Estic segur que es podria aconseguir l'èxit en no gaire
temps. De la mateixa manera que pràcticament tothom ha aconseguit canviar
adiós per adéu, es podria aconseguir –si es volguera, naturalment–
que tothom canviara aquest any per enguany. Doncs això que seria
relativament fàcil, que sembla lògic i raonable i que faria un bé molt gran a la
llengua catalana, és completament impossible. Sempre que li he dit a algun
català que hauria de deixar de dir aquest any i que hauria de reintroduir
la paraula enguany, el resultat ha sigut el mateix: la defensa
aferrissada de la locució aquest any. Argumenten que si es diu aquest
dia, aquesta setmana i aquest segle ¿per què no es pot dir
aquest any? Doncs naturalment que es pot dir. És una construcció
totalment legítima en català, però si usem aquest any condemnem a mort la
paraula enguany, una de les més emblemàtiques i boniques de la nostra
llengua que no és cap antigalla, ja que encara és ben viva en la parla
quotidiana de molts catalanoparlants. Usant el mateix raonament, qualsevol dia
–i em fa l'efecte que no gaire llunyà– tothom dirà el dia següent en lloc
de l'endemà, una altra paraula patrimonial catalana amb una forta
personalitat. I de la mateixa manera que matem enguany, matarem
endemà. I a poc a poc ens acostarem més i més al castellà fins que
convertirem la nostra llengua en un castellà mal parlat, en un patués ridícul i
menyspreable.
Tocar ferro és l'expressió que tradicionalment, des de l'edat mitjana,
hem usat els catalanoparlants per a conjurar la malaurança. Actualment, per
influència del castellà, cada volta es diu més tocar fusta. He explicat
en diversos llocs l'origen i l'abast de les dues locucions i també per quins
motius considere que hem d'usar únicament tocar ferro i eradicar, tant
del català parlat com de l'escrit, tocar fusta. Tot inútil. Fins i tot el
DIEC arreplega tocar fusta, cosa que considere que no hauria
d'haver fet mai. Els tocafusters argumenten que en la immensa majoria de
llengües del món es toca fusta i no ferro. Un molt bon amic meu,
tocafuster de mena, ha arribat a dir-me que, per a ell, tocar ferro porta
mala sort i que mai de la vida ho faria. Doncs, mira, a tocar el que toquen els
castellans, que és el que toca. ¿Què voleu que li fem? Cadascú té el que es
guanya a pols i cull allò que sembra.
No cal dir res més. Els vampirs no tenen la culpa de
ser-ho. Ho són i punt. I mosseguen i fan més vampirs. I així anem anant cap a
l'abisme. I tant contents.
I Jornada de Taula de Filologia Valenciana
Una cinquantena de docents i de professionals de la llengua hem constituït l'associació Taula de Filologia Valenciana. Els objectius bàsics són aconseguir un ensenyament del valencià més eficaç i conformar un valencià culte que siga més incisiu. A més de mostrar i fer assimilar les paraules i les construccions que singularitzen el valencià davant de les llengües de l'entorn (sobretot el castellà), pensem que l'escola valenciana deu afavorir que els alumnes augmenten la consciència i la voluntat de ser valencians. En el camp del model lingüístic, hem d'intentar que siga identificador per a la majoria de valencians, assimilable i practicable en la comunicació pública, de manera que cada volta hi haja una interrelació més gran entre la llengua escrita i la llengua oral espontània.
Per a aconseguir els seus objectius, Taula de
Filologia Valenciana organitzarà una Jornada anual sobre el valencià,
dedicada tant a la pedagogia com a l'ús social i a la normativa. La I Jornada es
va fer en Sueca un dissabte de novembre (el dia 28), amb el suport de
l'ajuntament de la ciutat dita. S'han presentat dèsset treballs, els autors de
les quals pertanyen a instituts (de Castelló, de Museros, de València, de
Benidorm i de Sant Joan d'Alacant) i a universitats (tres valencianes i dos
catalanes). També hi havien tècnics lingüístics d'institucions públiques (com
ara de l'ajuntament d'Alzira).
Com que el millorament de l'assignatura de valencià no es pot aconseguir sense la intervenció activa dels docents de primària i de secundària, Taula de Filologia Valenciana ha instaurat dos premis de 1500 euros per als treballs que destaquen més en les aportacions fetes per docents d'escoles o d'instituts. Eixos dos premis estan sufragats per dos institucions valencianes, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Caixa Popular.
Enguany, el premi de l'AVL ha correspost a Josep Saborit (institut Josep Pascual Tirado, Castelló), que ha presentat un treball molt aplaudit pel públic, «Variacions intergeneracionals en la manera de parlar el valencià». Des d'una perspectiva lingüística, Saborit tractava la mateixa qüestió que la sociolingüista de Xàtiva Raquel Casesnoves (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona). El tema de fons és que, a pesar que ha augmentat el coneixement del valencià, ha amainat el sentiment d'identificació. Saborit apunta que un factor que podria contribuir a eixa evolució negativa és la separació innecessària entre el valencià tradicional i el model majoritari que arriba als alumnes. Per tant, caldria que hi haguera una unió més forta entre el valencià històric i el valencià escolar.
El premi de la Caixa Popular ha sigut per a una proposta sobre un tema molt important: com ensenyar el valencià als nouvinguts. U dels mitjans és la incorporació de narracions de diverses cultures, factor que apareix en el títol («Relats interculturals»). Els autors del treball dit (que desembocarà en un llibre) són tres professors d'institut, Pilar Doménech, Jesús Huguet i Josep Lluís Doménech (membre de l'AVL). Des d'unes perspectives diferents, també tracten la docència del valencià a nouvinguts dos treballs més, u de Carme Martínez Devesa i Noèlia Soldevila (de Benidorm) i, l'altre, d'Isabel Olid (Universitat Autònoma de Barcelona).
En el camp de la llengua, s'han presentat comunicacions molt atractives, com ara quin lèxic usen els estudiants valencians (Francesc Llopis, Universitat de València); o sobre els «Dubtes en la normativa» (J. Leonardo Giménez, ajuntament d'Alzira); o «El valencià emprat a la blogosfera valenciana» (Vicent Baydal, Barcelona, CSIC).
En literatura, agradà molt la proposta de Francesc-Xavier Llorca (Universitat d'Alacant), que va mostrar els efectes tan positius que té fer que els alumnes arrepleguen contes populars. També destacaren les intervencions de Carla González (Universitat Autònoma, Barcelona) i de Marina Zaragozà (Universitat de València), la primera sobre el paper de la música en la formació escolar («La música com a eina de creació identitària, normalització lingüística i ensenyament») i, l'altra, sobre «Aspectes didàctics en l'obra de Bernat i Baldoví».
En sociolingüística i ús del valencià, hi hagueren tres aportacions. Josep Àngel Mas (Universitat Politècnica de València) va tractar els dos camins factibles per a arribar a versions vàlides per als balears, per als valencians i per al catalans. Una filla d'emigrants valencians a Argentina (María del Carmen Alonso) va descriure l'ús del valencià en Buenos Aires. August Monzón (Universitat de València) va informar sobre un tema ben actual: «L'ús del valencià en la litúrgia. Iniciatives recents a la diòcesi de València». Per una altra banda, Josep Daniel Climent (IES Cid, València) va mostrar que el suecà Nicolau Primitiu té molta més importància de la que li hem atribuït en la segona mitat del segle XX.
Les sessions de la «I Jornada sobre el valencià» han
sigut presidides per persones destacades. La primera va ser coordinada per Emili
Casanova (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua). La
segona va ser dirigida per un valencià que repetix la proesa que, prèviament,
havien fet Antoni Maria Alcover (Palma), Garcia Girona (Benassal), Pompeu Fabra
(Barcelona), Francesc de Borja Moll (Menorca) o Enric Valor (Castalla): fer
aportacions lingüístiques importants des de fora de la Universitat. No cal dir
que parle d'
La «I Jornada sobre el valencià (pedagogia, ús social i normativa)» no solament ha tingut una resposta molt positiva entre els professionals de la llengua. També cal destacar l'assistència. En una època de pocs ideals i d'escàs compromís cívic, un centenar de persones varen passar el dia 28 de novembre per la Casa de la Cultura de Sueca. A més, entre els assistents predominaven els docents valencians jóvens, molts dels quals estic segur que, en pròximes convocatòries de la Jornada, aportaran treballs.
Per una altra banda, en l'ambient hi havia il·lusió i confiança, dos sentiments que en els nostres dies també tenen les ales curtes. Crec que l'assistència i la satisfacció dels assistents són una conseqüència de la necessitat que hi havia de fer propostes organitzatives que potencien que els docents i els professionals de la llengua reflexionem en públic. També deu intervindre en la gestació de l'alegria i la il·lusió el fet que, en Taula de Filologia Valenciana, parlem com pensem, i per això els nostres objectius estan exposats, d'una manera detallada, en un document públic, titulat «El valencià culte contemporani. Antecedents, formació, assoliments, propostes de millora i aplicacions socials».
Una bona manera de descriure les perspectives que ha despertat la Jornada és reproduir unes paraules de l'encarregada de traduir al valencià la pàgina web del València club de futbol, Carmen Moreno: «la Jornada va ser un èxit i, els ponents i els treballs, impecables. Estic molt contenta i tinc esperances que filòlegs, universitat, l'AVL i el poble s'unixquen per fi i trobem un camí de concili per a lluitar més i millor per la nostra llengua i per la nostra terra». Per a valorar més eixe crit d'il·lusió, hem de tindre en compte que els pares de Carmen són de la Manxa i parla amb ells en castellà. I és que la causa fonamental de defendre l'ús públic del valencià no està en el passat, sinó en el futur: en la voluntat de construir una societat valenciana més cohesionada, més satisfactòria i, en definitiva, més humana.
Abelard Saragossà (president de Taula de Taula de Filologia Valenciana; Universitat de València)
Softcatalà presenta la traducció al català de la versió 3.1 del VirtualBox, un programa lliure que permet virtualitzar sistemes operatius.
Aquesta nova versió s'ha centrat en millorar el funcionament i l'estabilitat del programa tot afegint algunes noves característiques per facilitar el treball amb les màquines virtuals: ara és possible canviar paràmetres de les màquines virtuals quan s'estan executant, s'ha millorat la migració de màquines virtuals així com el rendiment en màquines de 64bits. La resta de novetats es poden consultar a la pàgina de canvis del projecte.
VirtualBox és multiplataforma, existeixen versions per a Windows, GNU/Linux i Mac OSX. En el cas de GNU/Linux es presenten paquets precompilats per a diferents distribucions a més de permetre afegir repositoris per a les distribucions basades en sistemes Debian com l'Ubuntu.
Existeixen dues versions del VirtualBox segons la seua llicència. L'única diferència notable entre ambdues versions és que la versió completament lliure no té suport per a usb. La versió completa (amb suport usb) és gratuïta per a ús personal. Per a entorns empresarials cal pagar una llicència o descarregar-se la versió lliure. Per a més informació i descàrrega en tots els sistemes operatius visiteu el seu lloc web.
Podeu baixar-vos el VirtualBox 3.1 en català (versió completa amb suport usb per a ús personal) al rebost de programes de Softcatalà.
Quant a Softcatalà
Softcatalà és una associació sense afany de lucre que treballa per la normalització de la llengua catalana en el sector informàtic relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació sobre els programes que aquesta associació ha traduït al català, podeu consultar el seu lloc web a http://www.softcatala.org.
El TERMCAT publica els seus criteris de redacció de definicions
S'acaba de publicar La definició terminològica, una obra que presenta els criteris que aplica el Centre de Terminologia en la redacció de definicions. El llibre ha estat elaborat pel TERMCAT, que l'ha coeditat amb Eumo, l'editorial de la Universitat de Vic.
En un diccionari, la definició és cabdal per a donar eines a l'usuari que li permetin interpretar un discurs, gràcies a la caracterització precisa de cada unitat. A més, però, també li pot servir per a acostar-se al camp en qüestió (a partir de les relacions existents amb altres unitats lèxiques) o per a generar un discurs amb aquella unitat (a partir de la informació sobre les característiques de l'estructura sintàctica en què s'insereix).
Amb l'objectiu de proposar un model que ofereixi aquests valors, La definició terminològica presenta els criteris que el Termcat pren en consideració per a la redacció de definicions. Es tracta d'una obra, doncs, adreçada als professionals que elaboren definicions (terminològiques, lexicogràfiques i, en part, enciclopèdiques), als estudiants d'aquests àmbits i també als usuaris de diccionaris en general, perquè puguin extreure'n tota la informació que una definició proporciona.
Com que la finalitat del llibre és eminentment aplicada, s'ha segmentat molt l'exposició teòrica, s'hi ha intercalat un gran nombre d'exemples reals i s'ha afegit, al final, un capítol de resum de tots els criteris desenvolupats al llarg de l'obra, a tall de manual independent de consulta.
Aquest llibre és el setè volum de la col·lecció En Primer Terme, amb la qual el TERMCAT fa públics aspectes metodològics d'interès general i comparteix l'experiència de més de vint anys d'activitat, amb la voluntat d'estimular i facilitar la col·laboració de tothom que pugui estar interessat en el desenvolupament de la terminologia en llengua catalana.
Publicat en Tribuna Mallorca dimarts 1 de desembre del 2009
http://www.tribunamallorca.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=118543
L'Ajuntament de Palma va iniciar ahir el procés per declarar Josep Maria Llompart de la Peña "Fill Il·lustre" de la ciutat. Així, setze anys després de la desaparició de l'insigne intel·lectual, poeta, assagista i activista cultural, la ciutat li otorgarà la distinció oficial que feia massa temps que mereixia.
Josep Maria Llompart (Palma, 1925-1993), fill de militars, es llicencià en Dret per la Universitat de Barcelona. Juntament amb Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover, integra l'anomenada Generació dels 50. Més enllà de la seva poesia, Llompart també destacà pels seus estudis de crítica literària, i pel seu activisme cultural. Col·laborà amb la revista Papeles de Son Armadans, impulsada per Camilo José Cela (1956-1961), i amb l'Editorial Moll a partir del 61. La seva defensa de la llengua el dugué a ser un dels representants de la societat civil més destacats durant el tardofranquisme i la transició. Fou president de l'Obra Cultural Balear entre 1978 i 1986, i president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana entre 1983 i 1987. El 1982 li fou concedida la Creu de Sant Jordi i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. L'any 1985, entrà a formar part de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1992 se li reteren moltíssims homenatges; un any després, moria a Palma d'un infart.
L'OCB, que cada any
entrega un premi amb el seu nom, ha expressat ja la seva satisfacció per la
decisió dels regidors de Cort. I és que Llompart va ser sempre, per la seva
immensa talla humana i intel·lectual, un fill il·lustre de la ciutat de Palma.
Ara, a la fi, també ho serà formalment.
La campanya de publicitat també ha arribat a COMRàdio i a la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya, i en breu s'estrenarà a IB3.
Els actes on es continuarà en la recollida de signatures són l'actuació de Xavi Castillo a l'Institut Tirant lo Blanch de Torrent el proper dijous 10 de desembre; a la marxa reivindicativa contra el tancament del repetidor de Perenxisa el dissabte 12 de desembre on actuarà Pep Gimeno “Botifarra” i al referèndum que se celebrarà a més de 200 municipis de Catalunya el 13-D.