El cine no fabrica només somnis, també crea llenguatge. Sobretot als 40 i 50, quan, sense teles ni ordinadors, els somnis de Hollywood feien del món un veïnatge emocional. El 1940 Joan Fontaine posava de moda les jaquetes de punt cordades per davant en el debut americà de Hitchcock, Rebeca. Què faríem ara les nits fresques d'estiu sense una rebequeta? El 1944 Charles Boyer torturava Ingrid Bergman fent-li creure que es tornava a boja a Llum de gas. Per això quan algú ens fa dubtar del que ens sembla veure clar, li diem que no ens faci llum de gas. Eren thrillers, films de suspens. Als 70 en deien d'enjòlit, un nom que ara pocs entenen i que, recollit a temps, hauria enriquit la llengua. L'enjòlit adverbi del diccionari, en canvi, no fa servei a ningú. L'IEC ha trigat 67 anys a entrar rebeca. [L'entra el 2007 amb el DIEC2.] De vegades triga tant que ja combrega un mort.
La RAE fa més de 20 anys que admet rebeca; i hacer luz de gas és al diccionari Clave des del 1997. Mentre que la creació de noves formes
en castellà raja a doll, la nostra és un rajolí, però d'aquest rajolí en depèn
la vitalitat de
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 60, divendres 20 de novembre del 2009
Tothom parla de brots verds i no falten els que veuen en verd una redundància que només s'explica pel calc de l'original anglès green shoots, on shoot vol dir massa coses per poder prescindir de green. Els diaris van plens de grip A i no falten experts que ens recorden que A no identifica res, que moltes grips són A. Però, des d'un punt de vista comunicatiu, brots verds i grip A són dues etiquetes curtes i clares de sentit inequívoc. Brots verds ho associem a signes de recuperació al final d'una crisi i grip A a la que provoca la soca S-OIV del virus A/H1N1. Això últim no hi cap, en un títol de diari, i seria feixuc anar-ho repetint dins un article. És un principi lingüístic universal que les paraules (els significants), per raons d'economia, canvien de significat segons el context, i l'actualitat és un context.
És subtil i vacil·lant l'ús de les conjuncions i i o en una enumeració no exhaustiva, que solem introduir amb com, com (és) ara, com són, per exemple. Una altra opció és enumerar primer i dir al final entre d'altres. Mai no hem de fer totes dues coses. D'aquestes enumeracions n'hi ha de dues menes. Puc dir que Guardiola vol per al Barça jugadors com Villa, Torres o Robinho, perquè la llista no és ni exhaustiva ni inclusiva (és a dir, ni són els únics jugadors que vol ni els vol tots tres), però fa més estrany dir que a la festa hi van assistir polítics com Carod, Mas o Montilla, perquè, tot i que hi havia més polítics, hi eren tots tres (i jo aquí prefereixo i). En tot cas, hem de tenir clar que o en català no és forçosament excloent. Si diem "Vindrà en Pere o en Joan", podem voler dir que vindran: o l'un, o l'altre o tots dos.
El BLOC de Castelló de la Plana presenta el web
'Castelló en valencià'
Es pot consultar a:
http://www.castellóenvalencià.cat
És un nou web sobre normalització lingüística centrat a la ciutat de
Castelló de la Plana i rodalia.
http://www.bloccastello.net/2009/11/el-bloc-presenta-www-castelloenvalencia-cat-nova-web-sobre-normalitzacio-linguistica/
Ali
Brancal (BLOC): “Els nombrosíssims incompliments del Reglament de Normalització
Lingüística i de la Llei d'Ús per part de l'Ajuntament de Castelló mereixen un
portal específic on informar-se i traslladar les queixes”.
La Secretària
Local del BLOC a la ciutat de Castelló de la Plana ha anunciat que “hem posat en
marxa una nova pàgina web, www.castellóenvalencià.cat (sí,
amb accents), una web sobre normalització lingüística a la ciutat de
Castelló”.
Brancal ha explicat que “des del BLOC tenim una especial
preocupació pels incompliments sistemàtics del Reglament Municipal de
Normalització Lingüística i de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià per
l'Ajuntament de Castelló, i d'ací la pàgina nova pàgina web que hem engegat.
Volem donar l'oportunitat a la ciutadania d'expressar les seues queixes, de
conéixer amb detall els seus drets lingüístics i d'estar informats puntualment
de tot allò que s'esdevé relacionat amb el valencià a la nostra ciutat. Tot açò
plantejat interactivament, de
manera que permeta traslladar inquietuds de la
ciutadania i, a més, informar la gent de les nostres activitats”.
Brancal
ha comentat que “en la web hi ha una secció de notícies relacionades amb el
valencià, una de legislació lingüística, una amb les actuacions de l'Ajuntament
en matèria lingüística –especialment el que fa malament, que és molt– i una
altra amb les propostes del BLOC; a més a més, hi ha una altra secció per
traslladar les queixes ciutadanes a l'Ajuntament o a l'administració
corresponent. Tot plegat, una eina per denunciar i, també, per millorar la
situació lingüística de Castelló”.
La xarxa d'escoles catalanes La Bressola, de la Catalunya Nord, i
l'Associació d'Amics de La Bressola presenten els seus nous
webs.
Es poden visitar a:
http://www.bressola.cat/
http://www.amicsbressola.cat/
Un valencianista extraordinari
Castelló recorda Gaetà Huguet, mecenes de
la cultura i de la llengua, mort fa cinquanta anys
Vicent Pitarch
Ahir, 11 de novembre, feia cinquanta anys que havia mort, a la
seua ciutat de Castelló de la Plana, Gaetà Huguet i Segarra, un líder del
valencianisme polític durant la República i mecenes del
valencianisme
cultural. Definitivament, la seua obra va deixar un impacte considerable dins el
segle XX valencià, un impacte que es projectaria, després de la mort, a través
de la Fundació Huguet que ell mateix havia instituït per decisió testamentària
uns mesos abans de morir. Així doncs, som davant de la confluència de dos
cinquantenaris que bé mereixen ser evocats amb la màxima diligència,
això és,
la mort del personatge irrepetible i, alhora, la creació de la seua fundació,
d'un pes notori en la cultura valenciana durant el franquisme. Per això, amb
l'objectiu de recuperar la memòria d'un valencianista extraordinari, la fundació
que ell mateix va instituir ha declarat el 2009 Any Huguet.
Per a vergonya col·lectiva, avui el nom de Gaetà Huguet resulta
massa opac a les generacions joves i velles de la nostra gent. En tot cas, a la
ciutat de Castelló de la Plana dues institucions públiques, un poliesportiu i un
col·legi totes dues sota la titularitat de Gaetà Huguet, perpetuen el nom d'un
personatge la identitat del qual circula entre la mateixa societat castellonenca
amb uns perfils massa borrosos. Ben mirat, els Gaetà Huguet foren dos, pare i
fill, tots dos poderosos líders del valencianisme i titulars del col·legi i el
poliesportiu Gaetà Huguet de la seua ciutat. El pare, Gaetà Huguet Breva, fins i
tot va gaudir d'un carrer que va dedicar-li, l'any 1932, l'ajuntament de la
ciutat de València, però aquesta mostra d'homenatge esdevindria escassament
duradora, perquè aviat acabà esborrada pel franquisme. Tots dos, així mateix i
en condicions semblants, resten escandalosament ignorats per la societat que
tant els deu, malgrat l'atenció que els han prestat els professors Ferran
Archilés i Manuel Martí i els seus deixebles Josep L. Herráiz i Pilar Redó,
autors de publicacions pioneres
sobre la vida i l'època dels dos
personatges.
La curta saga castellonenca dels Gaetà Huguet pertanyia a una
família de grans propietaris rurals i comerciants d'empenta. El pare, Huguet
Breva (1848-1926), unit amb llaços d'amistat amb Constantí Llombart, va ser un
republicà singular, federalista convençut i gran valedor dels ingredients
interclassistes que van afaiçonar el republicanisme valencià. Ocupà un lloc
preeminent entre els impulsors
principals dels projectes de desenvolupament
que va plantejar la burgesia, a cavall dels segles XIX i XX, per a modernitzar
Castelló de la Plana, en primer lloc la construcció del port. Paga la pena
remarcar que concebia el progrés econòmic inseparable d'un canvi radical en
l'educació i de la promoció social de la llengua dels valencians. Diputat
provincial republicà (1890) i regidor de Castelló (1906), va fundar les
organitzacions Joventut Regionalista (1909) i Nostra Terra (1913), així com el
setmanari La Veu de la Plana (1916). També va publicar Notes valencianistes
(1902), un text reelaborat en Orientacions valencianes. Dedicat a la joventut
(1915). En definitiva, va liderar el valencianisme castellonenc fins a la
dictadura de Primo de Rivera.
Per la seua banda, Gaetà Huguet Segarra (1882-1959) va continuar
l'obra paterna de dirigir el valencianisme al nord valencià, per bé que amb una
ideologia nacionalista més ben definida. Fou un dels impulsors de l'Estatut
valencià durant la República i element clau d'Acció Republicana de Castelló
(1930), EsquerraRepublicana del País Valencià (1934), Esquerra Republicana
(1936) i EsquerraValenciana. De la seua amistat amb Adolf Pizcueta i Carles
Salvador, per exemple, se'n van derivar rèdits magnífics. En efecte, va donar
suport moral i econòmic a l'ambiciós programa
cultural que dissenyava el
mestre de Benassal. I amb ell i Adolf Pizcueta va constituir la palanca de
llançament definitiva del procés venturós que va dur a les Normes de Castelló.
Recordem, així mateix, que va exercir un mecenatge notori en iniciatives
culturals diverses, com ara la Colònia Valencianista, de Sant Pau, d'Albocàsser
(1933), el setmanari valencianista El Camí (del qual fou també col·laborador i
promotor) o bé Proa (Consell de Cultura iRelacionsValencianes) (1935). Compromés
amb l'eradicació de l'analfabetisme de la societat valenciana, va redactar,
d'entrada com a text
de lectura, Valencians de secà, una col·lecció
d'estampes de la masoveria amb un valor etnològic i històric ben elevat que fou
editada pòstumament el 1969 i reeditada el 2003.
I tot seguint les petjades del seu pare, va instituir la Fundació
Huguet, amb la comesa expressa de protegir la literatura catalana i d'organitzar
cursos de valencià (en sintonia amb els que dirigia Carles Salvador des de Lo
Rat Penat) per tot el país, i de prestar suport a manifestacions culturals i
cíviques valencianes i, en concret, als centres excursionistes.
Em plau de constatar que el Gaetà Huguet pare ha estat vindicat
pels reductes del blaverismelocal castellonencquet ambé n'hi ha, els quals,
però, no s'estan d'amagar la formidable fidelitat lingüística amb què el nostre
curiós republicà va captenir-se tot al llarg de la seua vida; també, per
descomptat, en les relacions que va mantenir amb els segments de la seua classe
social que aleshores experimentaven els primers símptomes de castellanització.
En oposició oberta als nous rics trànsfugues de l'idioma, el prohom Huguet, per
la seua banda, convocava a elevar la llengua i la cultura dels valencians al
prestigi assolit per les llengües dels pobles més pròspers del món, el mercat
dels quals havien de guanyar els nostres comerciants amb el suport de la llengua
de casa: “Aspirem a que l'educació i cultura del poble valencià vagen orientades
cap a les nacions més avançades d'Europa i Amèrica que consumixen los nostres
productes”, sentenciava.
Definitivament, els Gaetà Huguet il·luminen la història valenciana del segle XX, de la qual constitueixen un parell de fites cabdals. Aquesta és una ocasió oportuna per a reclamar les biografies completes que tenim pendents dels dos colossos valencianistes castellonencs. Mentrestant, la proclamació de l'Any Huguet hauria de constituir l'impuls eficaç d'una operació planificada perquè la societat valenciana acabe redimint de l'oblit dos dels seus personatges d'excel·lència de l'actualitat recent.
LA IMPORTÀNCIA
DE DIR-SE PUÇOL
Benvolguda Junta de govern del Museu
escolar de "Pusol":
Des del Casal Jaume I d'Elx volem felicitar i donar
l'enhorabona públicament a Fernando García per impulsar el Museu escolar de
Puçol, al qual la Unesco ha inclós recentment al "Registre de Pràctiques
Excel·lents en matèria de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial", i a
què el proppassat 9 d'Octubre, el Consell ha lliurat l'Alta Distinció de la
Generalitat en l'apartat cultural.
Aquesta felicitació, però, contrasta amb
el desacord públic a què ens ha obligat la senyora Lola Peiró, membre de la
Junta de govern del Museu, a qui volem expressar el nostre desacord i refús més
palés per la seua actitud castellanista i contrària a la normalització de la
llengua del nostre poble.
El passat 2 de novembre, el senyor Vicent
Ripoll explicava en una carta al director els motius lingüístics pels quals cal
escriure Puçol, no pas “Pusol” com vosté s'entesta a utilitzar. I gràcies a la
seua Tribuna del 4 de novembre ara ja sabem que vosté no atén a motius
científics, però és que, a més a més, vosté és una insubmisa a les lleis. De
quina altra manera podem definir la paròdia de referèndum que explica al seu
text per a decidir si escriure Puçol (en valencià) o “Pusol” (en castellà)?
Així, per exemple, diu que els vots es van desar a una capsa de sabates que feia
d'urna: Ens podria explicar com s'assegurava la confidencialitat del vot? O si
van ser convocats a votar tots els veïns de Puçol o només ho van fer els que
eren presents en aquell moment a la sala? O si es va celebrar alguna mena de
"campanya electoral" en què defensors de cada postura pogueren defensar el seu
punt de vista? La resposta a totes aquestes preguntes és negativa, així que la
votació que vosté dóna com a argument no és lícita en absolut. Però és que
tampoc és legal, puix va ser realitzada per tal d'actuar en contra de la "Llei
d'ús i ensenyament del valencià"!
Haurem de recordar-li que aqueixa llei
és vigent, així com l'acord de l'Ajuntament d'Elx per a usar exclusivament la
toponímia menor, on és inclós Puçol. Però ens sap greu suposar que tot això, a
vosté no li importa gens. Ni a vosté ni a la resta de membres de la Junta de
govern del Museu escolar de "Pusol", és clar. Com tenen la barra de dir que
regenten un (i citem literalment) "Centro de Cultura Tradicional"? Tradicional
de Puçol o d'algun poble on és parle únicament la llengua castellana? Amb la
seua actitud, senyora Peiró, vosté està bandejant la llengua tradicional de
Puçol i està col·laborant a substituir-la per la castellana. Als escolars que
visiten el seu museu, els explica vosté la repressió i prohibició que ha patit
la nostra llengua durant segles? Hem de suposar que no, ja que vosté hi està
prenent part activa.
Un dels motius més patètics que vosté dóna per a,
il·legalment i il·lícitament, escriure "Pusol" és que aquesta grafia, que vosté
reconeix que és un error ortografic, s'empra "desde el cono oscuro de los
tiempos". Potser li haurem de donar una lliçó d'història: Aqueixa suposada
antiguitat que ara vol fosilitzar com a inamovible té una data molt concreta,
l'any 1707, quan el rei borbó Felip V, després de conquerir a sang i fetge el
Regne de València, va promugar-hi el Decret de Nova Planta pel qual abolia totes
les lleis i institucions polítiques que ens eren pròpies amb el propòsit
d'implantar les castellanes, tot prohibint l'ús i ensenyament de la llengua
autòctona. I tres-cents anys després vosté continua amb aqueixa
actitud.
Un exemple recent d'aquest intent de silenciament és la
repressió de la dictadura feixista, en què els "maestros nacionales" del
franquisme castigaven tot xiquet que cometera l'error de parlar en valencià. En
el seu escrit la senyora Peiró es vanta de l'autoritat que la seua posició de
mestra tenia sobre els veïns de Puçol per tal d'imposar el seu punt de vista en
la votació, així com tants altres "maestros nacionales" ensenyaven una història
deformada i un nacionalisme castellà excloent. D'aquest genocidi cultural
formava part la traducció al castellà dels topònims en altres llengües de
l'Estat. Per això cal insistir en què la manera correcta d'escriure el nom de la
partida és Puçol. Tenint en compte que la senyora Peiró era mestra: És
casualitat que el Col·legi públic d'infantil i primària no s'anomene "de Puçol",
sinó amb l'asèptic i impersonal "nº 49"?
D'això en diem silenciament, i
això és el que està fent el Museu: Callar, ignorar i esborrar qualsevol signe de
valencianitat, de la cultura tradicional de Puçol, i ho fan castellanitzant
("Pusol") o ignorant ("nº49") el topònim valencià. De la mateixa manera que la
seua pàgina web només es pot consultar en "Español" i en "English". És oblit o
menyspreu?
És per tot això que hem de preguntar a la senyora Peiró si sap
que existeix el valencià. O potser és que no li agrada. Però en tot cas,
l'efecte és el mateix: Un boicoteig actiu i persistent a la tasca de
normalització lingüística que el Casal Jaume I d'Elx i tants altres col·lectius
duem a terme.
Portem més de tres-cents anys de rentat de cervell
castellanista, més de tres-cents anys d'atacs directes i subliminals a la nostra
llengua i la nostra cultura, per això ens dol que persones cultes en càrrecs de
responsabilitat facen mal, de manera conscient o inconscient, al llegat cultural
i tradicional que fa d'Elx un poble orgullós de les seues arrels. Per això el
Misteri d'Elx, Patrimoni de la Humanitat, no s'ha traduït al castellà, malgrat
que algun il·luminat castellanista ja ho va proposar. I per això mateix el nom
de la partida és Puçol. Des del Casal Jaume I d'Elx treballem des de fa onze
anys per a dignificar i promoure la llengua tradicional de Puçol i d'Elx: El
nostre valencià, el català de tots.
Agustí Agulló i
Marcos
(Coordinador Casal Jaume I d'Elx)
La primera és per
a commemorar els 400 anys de l'expulsió del moriscos de les nostres terres, que
anirà a càrrec de Josep Antoni Gisbert, director del Museu Arqueològic de Dénia,
el qual aportarà les dades referents al poble de
I, la segona, serà
i presentació i xarrada sobre el llibre “La ruta dels lladres. Bandolerisme als
voltants de Mostalla”, de Manel Arcos (Oliva), investigador historiador i
periodista Tracta del bandolerisme
entre el anys 1806-1836 i alguns personatges i fets que van tindre a veure amb
el nostre poble.