InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.200 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 219 (dimecres 25/11/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - Paraules que s'usen de manera impròpia
 
2) Quim Gibert - La terra del llarg núvol blanc
 
3) Rafael Roca - El centenari de la coronació de Teodor Llorente
 
4) E. Cerdán Tato - Aqueixes veus que saben a sud /  Lluís Llort - Lluís Alpera, germà del sud
 
5) Voluntaris per a ensenyar valencià
 
 
7) Jornada de Commemoració de l'Any Amades
 
8) Presentació del DICCIONARI DE TEXTOS CATALANS ANTICS
 
9) Notícies de Valencianisme.com
 
 
1)

 
 
Article publicat en l'edició digital del diari El Punt dilluns 23 de novembre del 2009

Paraules que s'usen de manera impròpia

Eugeni S. Reig
 
 
 

¿Què significa invariable? Si cerquem la paraula en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans trobem: «no variable, no subjecte a variacions». És a dir, que una cosa invariable és una cosa que no es pot variar, que és impossible aconseguir que varie. Aleshores ¿com es possible que els comentaristes esportius, de qualsevol emissora de ràdio o de qualsevol cadena de televisió, ens diguen coses com ara que en un partit de futbol el marcador continua invariable. Si el marcador és invariable no cal jugar el partit perquè, com que és impossible que varie, no hi ha cap esperança de marcar cap gol. El que volen dir –però no ho diuen perquè no usen les paraules adequades– és que el marcador continua invariat, és a dir, que encara no ha variat, que no ha sofert variació.

   Quelcom de semblant passa amb la paraula inalterable, que significa, segons llegim en el DIEC, «que no pot ésser alterat». Vaig sentir una vegada un comentarista financer que deia en la televisió que les accions de no sé quina empresa es mantenien inalterables. Caram quin miracle, unes accions que, per molt que puge o baixe la borsa, sempre mantenen la mateixa cotització, que el seu valor no pot ésser alterat. Una cosa mai vista. Si arribem a saber quines són, en comprem i ens mantenim al marge de la crisi financera. El comentarista hauria d'haver dit, evidentment, que les accions es mantenien inalterades, no inalterables.

   I també passa una cosa pareguda amb la paraula inamovible que significa: «que no pot ésser separat del lloc que ocupa». No podem dir que açò o allò “roman inamovible”, cal dir “que no s'ha mogut gens”.

   Una cosa molt curiosa és la que passa amb la paraula assequible. ¿Quin significat té aquest vocable? Segons el DIEC significa «que pot ésser obtingut». Doncs és molt corrent emprar assequible en lloc d'accessible, sobretot quan aquest darrer mot significa «de tracte fàcil». Per exemple, si per a expressar la idea que una xicota és oberta, que té bon caràcter, que és fàcil parlar amb ella, diem, “és una xicota molt assequible”, diem una barbaritat molt grossa. Eixa frase significa, literalment, “és una xicota molt fàcil d'obtindre”. Hauríem de dir: “és una xicota molt accessible” o, si ens ho estimem més, “és una xicota molt tractable”.

   Darrerament hi han moltes persones que migren des de la seua terra cap al nostre país. Aquestes persones devem anomenar-les immigrants quan immigren, és dir, quan venen, però una vegada que romanen ací d'una manera estable, permanent, que viuen i treballen a casa nostra, els hauríem d'anomenar immigrats. Hem de tindre en compte que immigrant significa “que immigra”, és a dir, “que es posa en moviment per establir-se en un país que no és el seu” mentres que immigrat significa “que ha immigrat”, és a dir, “que s'ha establit en un país diferent del seu país d'origen”.

 I acabem l'article amb la paraula singladura. Aquest vocable és un terme nàutic que, segons el DIEC, significa: «dia de navegació, camí que fa la nau en 24 hores, comptades de migdia a migdia». És un mot procedent de l'escandinau sigla 'navegar', derivat del normand antic segl 'vela', que ens ha arribat a través del francés singler 'navegar'. Nosaltres tenim el verb singlar que, segons el DIEC, significa: «una nau, navegar amb un rumb determinat». Doncs bé, és molt corrent sentir en els discursos que es fan quan una persona deixa un càrrec en l'administració pública o en una empresa privada i una altra en pren possessió coses com ara: «acaba una llarga singladura de 38 anys i en comença una altra que esperem que siga tan llarga i tan fructífera com l'anterior». Caram, quina barbaritat més grossa. Una singladura dura vint-i-quatre hores, només vint-i-quatre hores. Si volen usar un terme mariner, podrien triar, per exemple, entre travessia, travessada o periple, que no tenen una duració determinada.

 

2)

La terra del llarg núvol blanc

En l'imaginari popular d'algunes nacions d'Oceania, la balena figura com un dels símbols protectors. En concret, la tradició maorí explica que els primers pobladors de Nova Zelanda van arribar a aquestes illes enfilats en un cetaci que els havia rescatar d'un naufragi. I és que, segons aquest mite fundacional, la balena és un esperit guardià que té cura d'aquest poble insular des del mar.

 

A propòsit de l'univers llegendari dels aborígens neozelandesos, l'any 2002 Niki Caro va presentar un magnífic film intitulat Genet de balenes, inspirat en una novel·la de Witi Ihimaera. En una escena del llargmetratge, una balena queda embarrancada arran de costa. Per Koro, un els protagonistes de més edat, és un mal presagi per a la seva civilització. I és que els costums britànics, fruit de la colonització de Nova Zelanda, persisteixen per arreu de l'arxipèlag. De fet, els descendents dels anglesos tenen una majoria suficient per poder controlar el funcionament del país. La maorí ja no és una identitat perseguida però la seva vulnerabilitat fa angúnia. En aquesta línia, l'assagista Amin Maalouf denuncia aquelles polítiques que impedeixen de poder viure dignament en la llengua i cultura autòctones: «Les identitats assassines no són només les que reaccionen a través de la violència, també són aquelles identitats que obliguen les altres a reaccionar de manera violenta, o que les posen en una situació que les porta a reaccionar d'una manera violenta» (Avui, 19-3-99).

 

La progressiva invasió dels entorns naturals descentra la població que hi habita. I la desorientació és fatal per a qualsevol ésser viu. En el decurs de l'estiu austral, les balenes de l'Atlàntic Sud es desplacen cap a l'Antàrtida. A voltes, però, aquests cetacis es perden confosos pel sonar de les grans embarcacions o bé segueixen un líder amb l'oïda esgarrada que involuntàriament les mena cap al no-res. El suïcidi d'aquests animals segurament s'explica perquè no suporten un estrès tant intens i prolongat, que esdevé esgotador per a l'organisme. Tant és així, que no poder seguir la ruta ancestral va provocar que el passat març una platja de l'illot de Rei, situat al sud-est d'Austràlia, matinés amb una imatge esfereïdora: gairebé dos-cents caps d'olla, un dels tipus de balenes més apreciats, i alguns dofins molars jeien encallats. El drama ecològic es va consumar quan bona part dels exemplars no van poder ser retornats al mar. No va ser un fet aïllat. Des de finals de 2008, ja són més de 400 els cetacis que per asfíxia han tingut el mateix desenllaç fatal.

 

No passem per alt que la fragilitat dels hàbitats biològics, que inclou el marí, també repercuteix en la fragilitat dels hàbitats humans, que inclou el lingüístic. En aquells indrets del món on les espècies animals i vegetals reculen, també la llengua autòctona recula. «Escampar la boira», «espai vital», «estirar les cames», «prendre la fresca», «esbargir-se», «tenir camp per córrer»,... són expressions nostrades quan fan referència la necessitat de les persones, en particular, i dels col·lectius, en general, a disposar d'un lloc per viure, realitzar-se, lliure d'intrusismes i altres interferències destructives. I és que, tal com apunta l'escriptor Toni Cucarella, «la pèrdua crea un sentiment de desarrelament, de no tenir un lloc on morir-te» (Avui, 5-7-06). En aquest sentit, el neuròleg Robert M. Sapolsky diu que el dolor ens «informa que estem asseguts massa a prop del foc». En el fons, és el que probablement sent el vell Koro, encara que sigui un personatge cinematogràfic. I, per tant, no va mal fixat quan pressent la catàstrofe sobre Aotearoa, terra del llarg núvol blanc, nom i significat en maorí de Nova Zelanda .

 
Quim Gibert, coautor d'Identitats. Convivència o conflicte?
 
3)
 
Publicat en POSDATA, suplement cultural del diari Levante-EMV,  divendres 13 de novembre del 2009
 
 
 
El centenari de la coronació de Teodor Llorente
 
Rafael Roca
(Universitat de València)
 
La coronació de Teodor Llorente Olivares (1836-1911) com a «Poeta de València», que tingué lloc fa cent anys, el diumenge 14 de novembre de 1909, enmig de l'Exposició Regional Valenciana, comportà la finalització del moviment literari denové conegut com la Renaixença i l'entrada de les lletres valencianes en el segle XX. Tal com acrediten les fotografies i les múltiples cròniques periodístiques que n'han pervingut, aquell dia una immensa gentada –les xifres varien entre les setanta i les cent quaranta mil persones: moltíssima gent, en qualsevol cas– es llançà al carrer per a aclamar a tot un símbol social: a un poeta i periodista amb mig segle de trajectòria triomfant, i a un historiador i polític de reconegut prestigi.

Gràcies a la seua capacitat intel·lectual i al seu lideratge vocacional, Llorente havia sabut convertir-se en un líder cultural de masses, en el personatge valencià més imprescindible i representatiu de finals del segle XIX i principis del XX: en l'encarnació de l'esperit i la identitat de tot un territori, reconegut tant per aquells que compartien amb ell un mateix projecte polític com pels qui en diferien. Amb tot, en 1909 Llorente no era únicament un símbol de valenciania. Fundador i propietari des de 1866 del diari Las Provincias –empresari, per tant–, cap provincial en dues ocasions del Partit Conservador (1895-1899 i 1903) i diverses vegades diputat a Corts, havia defensat la descentralització administrativa i moral de l'Estat espanyol, feia dècades que reivindicava el protagonisme i la capacitat polítiques del territori valencià, i comptava amb nombroses i notables amistats en els cercles culturals, econòmics i polítics de Madrid i de Barcelona. És a dir, representava a aquella burgesia valenciana regionalista i regeneracionista que donà suport a l'Exposició com a impuls a les modernes relacions econòmiques i industrials. I, tractant-se d'un dels personatges més populars de l'època, la instrumentalització que de la seua coronació en realitzaren autoritats i responsables de l'Exposició –i que ell acceptà de bon grat– fou més que evident.

Per fer un poc d'història, cal dir que la idea d'honorar Llorente fou llançada en setembre de 1908 per un col·lega i deixeble seu: Vicent Calvo-Acàcio, aleshores director del periòdic El Correo de Valencia, a qui ràpidament se sumaren la resta de companys de professió, primer, i la gran majoria d'agents socials i culturals –amb la classe política al front– després. De manera que l'homenatge es portà a terme enmig d'una ingent i entusiasmada multitud procedent no només de la ciutat i municipis pròxims a València, sinó també de les dues províncies germanes; i comptà amb l'adhesió de diversos centenars d'entitats, entre ajuntaments, publicacions, societats literàries, musicals, artístiques, educatives i particulars de tota ideologia i procedència.

Fou així com l'acte de consagració i mitificació de Llorente com a tòtem espiritual valencià assolí un ressò mediàtic inaudit, i comportà notables beneficis publicitaris a l'Exposició. Fins a un total de 57 publicacions periòdiques dedicaren articles, notícies i comentaris a la coronació. Així mateix, cal assenyalar que serví per a animar i afermar els contactes entre els integrants del que hui anomenem «Eix mediterrani» o «Euroregió». De fet, no ha de ser casual que s'hi feren presents Ignasi Iglésias i Claudi Planas, en representació de l'Ajuntament de Barcelona; Jaume Massó i Torrents, de l'Ateneu Barcelonés; Ramon D. Perés, del Diario de Barcelona; i el canonge Jaume Collell, un dels més abrandats representants de la Renaixença literària catalana, que viatjava en qualitat d'ambaixador del Consistori dels Jocs Florals de Barcelona –en els quals Llorente havia participat repetidament, i fins i tot havia arribat a presidir. Com tampoc no era casual la presència de Francesc Matheu, editor del setmanari Ilustració Catalana, en què Llorente col·laborava; ni que Collell i Matheu obsequiaren l'homenatjat amb «un pergamino de la sociedad “Catalunya Vella”, un mensaje del “Orfeó Català” y ramas de laurel, plantadas por mosén Jacinto Verdaguer en su finca de “Vinyoles”». L'al·lusió a Verdaguer, màxim representant de la Renaixença catalana i del catalanisme cultural i conservador denové, amb qui Llorente havia compartit una estreta relació personal i intel·lectual, no és en absolut banal. Perquè, de fet, l'antecedent més vàlid i directe de la coronació llorentina s'ha de buscar, precisament, a Catalunya 23 anys abans, en març de 1886, durant la inauguració de les obres de restauració del monestir de Ripoll, en el moment en què mossén Verdaguer fou coronat com a «Poeta de Catalunya» en atenció al gran ressò popular que havia aconseguit la seua lírica i, ben especialment, el poema Canigó, que acabava de publicar.

Així mateix, resulta molt simptomàtic que els representants catalans foren, durant la seua estada a València, homenatjats en dues ocasions: amb un dinar organitzat per la Joventut Valencianista que tingué lloc el dimecres 17 de novembre al restaurant Miramar, i en el qual es va fer patent, tal com afirmà El Mercantil Valenciano, que «hay verdaderas corrientes de fraternidad entre los ilustres huéspedes catalanes y los poetas y escritores valencianos»; i amb una vetlada literària organitzada per Lo Rat Penat el dia 18, en què prengueren part els comissionats catalans i en què Llorente «terminó diciendo que en una sola palabra se podía sintetizar lo que sentían los valencianos por los catalanes al separarse, y que ésta era: “A reveure, quan més prompte millor”».

I és que la coronació no finalitzà amb Llorente assegut en una cadira de flors i una branca de llorer al cap, com tantes vegades s'ha donat a entendre. En realitat, aquella no fou si no la primera part –la més folklòrica i teatral, per cert– d'un homenatge que durà diverses jornades. A banda dels actes dels dies 17 i 18, l'endemà de la coronació, dilluns 15, a la Sala d'Actes de l'Exposició i organitzada per l'Ateneu Científic i Literari i per Lo Rat Penat, tingué lloc una sessió literària en honor del poeta. Davant del president de la Diputació de València, representants de l'Ajuntament de Barcelona, de l'Ateneo de Madrid i de diversos escriptors i personalitats de les lletres catalanes, es llegiren poesies, es pronunciaren discursos i s'interpretaren peces musicals. Finalment, la nit del 2 de desembre la Societat Orfeonística El Micalet dedicà a l'homenatjat una celebració que comptà amb exercicis musicals per part dels alumnes del centre i, com no, la lectura de poemes i discursos. Cosa que demostra que cap entitat ni cívica ni cultural valenciana no volgué deixar passar l'ocasió de demostrar el seu afecte i gratitud envers el venerable patriarca, impulsor i protector de tants projectes.

No és estrany, doncs, que amb una tal concentració de persones i d'interessos l'escenificació de fervor popular –en principi cultural i literària– que el 14 de novembre de 1909 tingué lloc al voltant del patriarca de les lletres valencianes finalitzara adquirint una significació política. Els esdeveniments, explicats per Miquel Duran de València i Daniel Martínez Ferrando, dos dels seus jóvens protagonistes, prenen una rellevància especial. De vesprada, una vegada finalitzats els actes oficials i de retorn a casa, una trentena de membres de la Joventut Valencianista aclamaren el poeta als crits de «Visca Llorente!» i «Visca València!». Eren el grup de jóvens escriptors que, per a sorpresa del vell patriarca, decidien prendre'n el relleu generacional. Aquella singular ovació, però, no fou ben vista per tots els presents, que, segons continua Duran, replicaren amb visques «a España» i «a Valencia española». La situació creada exemplifica, com poques, la doble lectura que en aquell moment tenia l'obra de Llorente –i per extensió de la Renaixença–, vàlida als ulls dels valencianistes i dels espanyolistes. Amb tot, i segons que assenyalen les cròniques, sembla ser que els primers aconseguiren un major protagonisme, ja que, disposats estratègicament «a un lado y otro del coche, formaban entusiasta guardia de honor los socios de Lo Rat Penat y de la Juventud Valencianista, con sus banderas desplegadas».

Al fil d'aquesta estampa, dies després, Daniel Martínez Ferrando parlà de la bandera de Lo Rat Penat com a símbol de «crepuscle», i de la de la Joventut Valencianista com a «aurora»; i, des del respecte a la tradició, sentencià: «Si nuestras ideas fueran las mismas de nuestros padres no serían continuación, sino estancamiento». De fet, segons les declaracions de Llorente –que assegurà que «las coronas que le han dedicado las lega a la juventud, a los poetas y a los escritores del porvenir»–, els jóvens saberen guanyar-se el cor d'un patriarca que, de retorn a casa, els confessà que el vertader homenatge, el que més el complaïa, era el que li havia retut la Joventut Valencianista. Així ho entengué també Antoni Igual Úbeda, que en 1959 afirmà que el més destacable de tots aquells actes i cerimònies fou el missatge líric que, sota el títol «La veu de la joventut», fou lliurat a Llorente el dia de l'homenatge. Una composició que, segons continua Igual Úbeda, «volia i creia iniciar una nova època», i en què tant Jacint Maria Mustieles, l'autor, com la trentena de jóvens que també la signaven corejaven a Llorente: «Som, Mestre digne, tos seguidors». Sens dubte, aquells novells escriptors diferien de la línia política que al llarg de la seua vida havia seguit el vell poeta. Però això no els feia perdre de vista que Llorente havia sigut «un precursor», tal com el qualificà el català Guerau de Liost, i que era necessari aprofitar el cabal lingüístic i literari que en aquell moment atresorava. Per això, per estratègia «política», el reivindicaren com a mestre i referent.

Perquè el que sembla evident és que aquell aldarull suposà la politització i culminació de la Renaixença valenciana, que havia iniciat el seu mai no fàcil trajecte mig segle enrere, amb els Jocs Florals de València de 1859, que començava a perllongar-se més del que la bona salut dels cànons estètics i artístics aconsella, i que fins a aquell moment –i per voluntat expressa de Llorente– havia pretés romandre exclusivament en el plànol apolític. D'altra banda, a més de significar el tancament d'un període, la coronació serví perquè la jove Generació literària de 1909 (integrada per Miquel Duran de València, Daniel Martínez Ferrando, Josep Maria Bayarri, Jacint Maria Mustieles, Eduard López Chavarri, Josep Maria Esteve Victòria, Santiago Cebrian Ibor, Enric Duran i Tortajada i d'altres), signara la seua partida de naixement i es donara a conéixer públicament.

Com l'Exposició, però, al llarg dels anys i de les dècades aquell homenatge –el més multitudinari que mai no haguera presenciat València– ha gaudit de diverses interpretacions, i és així que hi ha des de qui l'ha contemplat com un acte «rigorosament extraordinari» que dedicaren a Llorente «la seua ciutat i el seu país», fins a qui l'ha descrit com una mera «cerimònia de pompa i vanitat». D'aquesta manera, ha sigut destacat el fet que coronar al vell poeta amb llorer –de mans de l'alcalde de València, en la Gran Pista de l'Exposició, amb el concurs de tots els estaments i forces vives de la ciutat i amb solta de coloms inclosa–, representà una exhibició de coentor remarcable. En aquest sentit, cal assenyalar que ha col·laborat a accentuar aquest aspecte negatiu una imatge gràfica, reproduïda infinitat de vegades i no sempre ben descrita ni interpretada, en què es veu un Llorente ancià, resignat i fins a cert punt absent assegut en una cadira floral i enmig d'una multitud que, enfervorida, com si d'un sant local es tractara –com una versió laica del trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats, podríem dir–, el transporta no se sap molt bé cap a on.

Tanmateix, el que no ha sigut suficientment destacat és que ben pocs personatges de la història del poble valencià han sigut capaços de congregar una multitud que hui qualificaríem de transversal, procedent de tots els fronts polítics i classes socials, com la que fou capaç d'aunar Llorente; ja que no era gens fàcil, posem per cas, que a un mateix homenatge s'adheriren un diari republicà, anticlerical i alié –fins i tot contrari– al conreu literari del valencià, com El Pueblo, juntament amb les societats Lo Rat Penat i Joventut Valencianista. De fet, ben poques vegades degueren coincidir a lloar un mateix escriptor dos diaris tan diferents com ara l'Heraldo de Madrid –que afirmà que «la fiesta en honor de Llorente es nacional, y orgullo de la patria su musa lemosina y castellana»– i La Veu de Catalunya –que assegurà que «Catalunya'l venera i se l'estima i el té per seu. L'homenatge a don Teodor Llorente és aquí “una festa de casa”». Perquè provocar sentiments d'admiració tan rotunds i, segons com, contradictoris només estava a l'abast de personatges de la magnitud intel•lectual i la força d'adhesió i d'aglutinació social com les que, tant en vida com després de mort, acredità Teodor Llorente.
 

4)
 
Publicat en el núm. 493 de QUADERN, suplement del diari EL PAÍS, de dijous 12 de novembre del 2009
 
Aqueixes veus que saben a sud
 
 
Enrique Cerdán Tato
 
L'Aiguadolç ha dedicat un dossier a Lluís Alpera. El dossier l'han coordinat Jaume Pérez Montaner i Antoni Prats, director de la revista. I el contingut és esplèndid, precís, lúcid, un contingut aclaridor: posa cada paraula on cal posar-la, que ja és un bon encert i, encara més, una cosa sàvia, bé en la reflexió de Marc Granell o d'Emili Rodríguez-Bernabeu; bé en les crítiques d'Ángel L. Prieto de Paula i Lluís Roda, o en les d'Antoni Vidal Ferrando, Antoni Ferrer o Emili Casanova. És el número 36 de L Aiguadolç; i un d'aquests dies de tardor ens trobem Lluís i jo en una cafeteria menuda i plàcida, on m'obsequia amb un exemplar de la revista, i parlem, mentre acaricie unes pàgines que se'm descobreixen, a més, proveïdes d'amistat en els textos de Bernat Capó i de Jesús Moncho, i contemple, amb Ramon Guillem, “el voluptuós incendi de l'obra poètica” del meu interlocutor que, tan acalorat com estava, feia un glop d'aigua mineral i em somreia, entre irònic i satisfet, en una d'aqueixes sòlides trajectòries de Lluís Alpera, considerat “el màxim representant de l'estètica del realisme històric al País Valencià”, com ens recorda Josep Ballester.
I és que Lluís ha estat i és un poeta apassionadament engangeé, íntimament social, enamoradament cívic, compromesament eròtic. Això d'etiquetar ja està etiquetat i no dic com a què, però s'ho poden imaginar. Amb tants registres, amb tants recursos, amb tanta dialèctica i tanta vida, Lluís Alpera mai no ha estat una peça fàcil per als furtius ni per als envanits. Com ell mateix va afirmar, en el moment precís ha posat l'orella en l'entorn i ha tirat avant. Ho resumeix amb precisió Prieto de Paula: “En aquest territori desarborat, Lluís Alpera ha contret els ritmes de la seva primera etapa i també els de la seva maduresa barroquitzant, i les seves arestes verbals han anat arrodonint-se fins a arribar a una dicció més empastada, però també més rotunda. Sense abandonar la tensió existencial i social d'altres poemes, ni les imatges esplendoroses, ni tan sols l'exultació vitalista i finalment tràgica, el poeta ajusta tant com pot el seu llenguatge i embrida el seu expansionisme barroc, en una síntesi ètica i estètica de les seves claus, les seves maneres i els seus mons”.
 
Bon homenatge el de L'Aiguadolç a un dels nostres millors poetes en català. Lluís, i Emili Rodríguez-Bernabeu i Gaspar Jaén i Urban són, sens dubte, tres referents de la creació literària al nostre país i, consegüentment, a les comarques del sud, i a l'Alacantí, on viuen i treballen els dos primers i l'elxà Gaspar Jaén hi imparteix classes a la universitat, al campus de Sant Vicent del Raspeig. Ja feia bastant de temps que no xarràvem i ho vam fer llargament, de la nostàlgia a l'esperança, esmicolant coses d'ahir, però conscients que som ja en un altre mil·lenni i tenim altres foteses. I, de sobte, ens vam posar a inventariar els escriptors que s'expressen en valencià —en llengua catalana— a l'Alacantí, no a les altres comarques del sud, perquè, segons vam calcular, hi havia per a molt. Tot i que ja ho veurem. Així doncs, sense pretendre fer cap treball rigorós, ni acadèmic, ni estadístic, ni tan sols un padró o nòmina amb certes garanties, ens vam limitar a posar noms sobre la taula: novel·listes, doncs, Ximo Caturla i Carles Cortés, i Ximo Espinós… i l'assagista Enric Balaguer i Gràcia Jiménez, també poeta… Llavors va arribar el cambrer.
 
-----------------------------
 
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 43, dilluns 23 de novembre del 2009

Com és que ens costa tant homenatjar personalitats quan encara són vives? Sempre hi ha excepcions, com és el cas de la revista literària L'aiguadolç, editada per l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta, que en l'últim número (36) dedica un extens i erudit dossier a la figura de Lluís Alpera. Nascut a València el 1938, durant un bombardeig, Lluís Alpera és poeta, professor universitari, investigador lingüístic, animador cultural, crític literari, fundador del departament de filologia catalana de la Universitat d'Alacant... És un belluguet sempre atent al que es cou en el món intel·lectual.

Com a poeta ha guanyat molts premis; entre els seus poemaris destaquen des de primerencs com Dades de la història civil d'un valencià (1967) fins al darrer, El nou rapte d'Europa (2008), passant per títols tan agosarats com Surant enmig del naufragi final contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus (1985, reeditat el 1994 i el 2004).

A la revista hi trobareu gairebé 130 pàgines d'anàlisi repartides en 12 articles, signats per autors com ara Marc Granell, Bernat Capó, Josep Ballester, Antoni Vidal Ferrando, Emili Casanova...

Els catalans no som gaire ben vistos a València, però tradicionalment tenim germans de sang que lluiten allà on és més difícil i amb una força i convicció que ja voldríem veure aquí d'una manera més àmplia. Gràcies, Lluís Alpera.

 

5)
 
Publicat en el diari INFORMACIÓN diumnege 8 de novembre del 2009
 
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
 
REPORTAJE. VOLUNTARIADO POR EL VALENCIANO

La lengua en la calle

Escola Valenciana pone en contacto a voluntarios para enseñar y aprender el valenciano mientras comparten sus aficiones

Rosabel y Josefina se encontraron en la web de Escola Valenciana y se han hecho amigas hasta el punto de hacer juntas al Camino de Santiago "en valenciano". Una lo enseña sin cobrar y la otra lo aprende sin pagar.

A Rosabel Torregrosa le da mucha pena que su lengua materna, el valenciano, se pierda. "Una lengua se muere si no se habla y en Sant Vicent del Raspeig lo hablaban sus 5.000 habitantes cuando mis abuelos eran jóvenes pero ahora, con 50.000, siguen siendo apenas 5.000 los que lo utilizan en la calle". Así que no pierde oportunidad de reivindicarlo porque "de abuelos a padres se ha pasado la tradición pero no de los padres actuales a sus hijos y tampoco ayuda la Administración, que no cumple la ley y no asegura el bilingüismo castellano-valenciano en las aulas".
Navegando por internet encontró una forma de ir más allá en su reivindicación y se la brindó al web de Escola Valenciana, que impulsa un sistema de voluntariado por parejas lingüísticas para que compartan la lengua en su tiempo de ocio, lejos de las aulas, en la misma calle, como explica el portavoz del colectivo en la provincia de Alicante, Ismael Vicedo.
Así es como conoció a Josefina Carreño, nacida en Caravaca (Murcia) y castellano-hablante pero igualmente interesada en practicar el valenciano "porque es la cultura de donde vivo desde el año 88". Llegó a Elda y entendió que le hacía falta profesionalmente en su trabajo de maestra. Superó el mitjà pero no implica hablarlo si no se practica y el buceo por internet le llevó hasta Rosabel, la voluntaria que se ofreció a charlar con ella semanalmente para practicar el valenciano. Son una de las 3.500 parejas lingüísticas. "La primera vez quedamos en el pub Frontera porque ambas vivimos ahora en la avenida Costa Blanca de Alicante, en la playa de San Juan. Toda nuestra relación es en valenciano y me ayuda mucho porque ni siquiera en el colegio, que es de línea en valenciano, se practica fuera del aula".
Ambas coinciden en que es una lengua "desprestigiada" porque "en cuanto te ponen cara rara al hablar a alguien en valenciano se tiende a cambiar al castellano y también se le ha tachado de lengua pueblerina e inculta".
Josefina está encantada de haber encontrado con quién practicarla porque en casa sigue siendo el castellano la lengua materna aunque sus hijos estudien valenciano. "Hemos hecho amistad, compartimos afición por el senderismo, caminamos por la playa al tiempo que la practicamos y el verano pasado nos fuimos juntas a hacer el Camino de Santiago... en valenciano, todo el tiempo en valenciano. He perdido el miedo que tenía a hacer el ridículo".


 

 

La Plataforma per la Llengua llança una nova campanya massiva per prestigiar el català a la universitat catalana

 

L'entitat, amb la col·laboració dels principals sindicats d'estudiants (SEPC, PUC, AJEC, FNEC, AEP i Estudiants en Acció) edita milers de postals que repartirà per tot el país amb l'objectiu de recollir adhesions per aconseguir una universitat plenament en català. La campanya porta per títol "A la universitat en català!"

La Plataforma per la Llengua i els principals sindicats d'estudiants de les universitats catalanes -Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), Plataforma Universitària pel Català (PUC), Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC), Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), Associació d'Estudiants Progressistes (AEP) i Estudiants en Acció- llancem a partir d'avui la campanya "A la universitat en català!". Es tracta d'una acció de conscienciació i mobilització massiva que té un doble objectiu: 1) conscienciar la societat que hi ha universitats que sistemàticament eviten situar el català en el lloc que li pertoca i 2) conscienciar els responsables de les universitats i els del Govern que els seus estudiants reclamen polítiques decidides de respecte a la llengua catalana. La campanya s'articula al voltant de l'edició i distribució de milers de postals mitjançant les quals es recolliran adhesions que es lliuraran a les universitats i al Govern. La campanya també compta amb un altre mitjà de difusió, el web www.alauniversitatencatala.cat.

Les universitats catalanes s'estan intentant vendre al món per aconseguir que estudiants estrangers vinguin a fer intercanvis, graus, postgraus i màsters, i aquesta és una aspiració lícita. Però el que ja no és tan apropiat és que semblen posar més èmfasi en ampliar l'oferta d'ensenyament en anglès i castellà que en proporcionar l'ensenyament que per coherència la societat que els finança necessita, l'ensenyament en català. Els nostres professionals han de ser plenament competents professionalment també en llengua catalana i és la universitat qui ho ha de fer possible. Cal conscienciar la societat que hi ha universitats que redueixen els índexs d'ensenyament en català i en camuflen les dades. Per això, la campanya pretén tant donar a conèixer la situació que està patint el català a les universitats catalanes com sensibilitzar la ciutadania d'una situació que no es coneix. La societat pensa que la situació del català a les universitats és òptima, però aquesta situació no sempre es correspon amb la realitat.

La primera fase d'aquesta campanya ha implicat l'edició de 40.000 postals, que es distribuiran, a través dels sindicats d'estudiants, a tota la comunitat universitària, a les entitats d'arreu del territori de parla catalana i a les delegacions territorials de la Plataforma per la Llengua. Les postals inclouen deu reivindicacions bàsiques que considerem necessàries per tal que la nostra llengua tingui el paper que li pertoca a les universitats:

1.      Poder rebre l'ensenyament de tots els graus íntegrament en català.

2.      Més oferta de postgraus i màsters oficials en català.

3.      Que tot el professorat que s'incorpori a les universitats conegui suficientment la llengua catalana.

4.      Que s'anunciï i es respecti la llengua de la docència.

5.      Poder fer els exàmens, les pràctiques i els treballs en català.

6.      Que hi hagi un reconeixement oficial de la recerca feta en català.

7.      Disposar de bibliografia específica en català.

8.      Que l'estudiantat de mobilitat i intercanvi conegui el català.

9.      Que totes les universitats elaborin un reglament d'usos lingüístics i el compleixin.

10.  Que les i els futurs professionals siguin competents en llengua catalana.

A través de les postals, es recolliran adhesions que s'aniran sumant i es lliuraran a les institucions competents en l'àmbit universitari per deixar constància d'aquesta petició de la ciutadania. Les postals es trobaran en diferents punts de recollida i es podran lliurar signades a la seu de la Plataforma per la Llengua i de les totes les entitats organitzadores, i també a un apartat de correus obert expressament per a l'ocasió. També es podran fer adhesions virtuals a través del web www.alauniversitatencatala.cat, tot i que seran les adhesions en paper les que finalment es comptabilitzaran i es faran arribar a les institucions.

Ens adrecem a tota la societat civil del domini lingüístic català. Tothom pot signar la postal, ja que la universitat afecta tota la societat. Els universitaris són els futurs professionals que ens trobarem oferint serveis i gestionant la societat dels propers anys.

La campanya es complementarà amb la realització de xerrades, de paradetes informatives i d'altres actes de sensibilització i amb l'edició d'adhesius, cartells i díptics explicatius. Us adjuntem alguns dels materials de la campanya.

 

Per a més informació:

 
 
7) 
 
Emmarcada dins les commemoracions de l'Any Amades
 
Jornada de Commemoració de l'Any Amades

Dia: dissabte 28 de novembre de 2009
Hora: 6 de la tarda
Lloc: Cal Figarot (C/ del General Prim, 11, Vilafranca del Penedès)

ACTES
- Inauguració de l'exposició “Joan Amades, la memòria del poble”
- Xerrada “Els refranys a través de Joan Amades: de l'oralitat a la xarxa”, a càrrec de Víctor Pàmies i Riudor, lingüista
- Projecció del documental “Estimat Amades” de Raül Contel
 
Més informació: http://vpamies.blogspot.com/search/label/Vilafranca%20del%20Pened%C3%A8s
 
 
8) 
 
Centre de Documentació Ramon Llull
Facultat de Filologia - Universitat de Barcelona
 
Jornada acadèmica amb motiu de la presentació del DTCA
 

PRESENTACIÓ DEL

DICCIONARI DE TEXTOS CATALANS ANTICS

www.ub.edu/diccionari-dtca

 

JORNADA ACADÈMICA

30 de novembre de 2009

 Sala de professors de l'Edifici Josep Carner de la UB

(c. Aribau 2, 5è pis)


18'30 h Prof. Pietro Beltrami, director de l'Opera del Vocabolario Italiano, “Banca dati e dizionario storico: l'esempio del Tesoro della Lingua Italiana delle Origini”.

 

19'30 h Presentació del Diccionari de Textos Catalans Antics en xarxa, primera concreció del projecte de Diccionari del Català Antic. Amb la intervenció de la prof. M. Teresa Anguera, Vicerectora de Política Científica de la Universitat de Barcelona; del prof. Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans; i del prof. Joaquim Rafel, director del Diccionari del català antic.

 

Pausa

 

20'15 h Prof. José Antonio Pascual, sostdirector de la Real Academia de la Lengua Española, “Los corpus. La hora del filólogo”.

 

Sala de professors de l'Edifici Josep Carner de la UB (c. Aribau 2, 5è pis).

 

El Diccionari del Català Antic es un projecte que es desenvolupa al Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona, en col·laboració amb la Fundació Carulla, la Fundació  Noguera, l'Institut d'Estudis Catalans i la Facultat de Teologia de Catalunya. Pretén la redacció d'un diccionari digital consultable en xarxa que reculli la caracterització de les unitats lèxiques del català des dels orígens de la llengua fins al segle XVI (inclòs), des del punt de vista del seu contingut i de la seva utilització en els textos.

 

La primera concreció d'aquest projecte és el Diccionari de Textos Catalans Antics, ja disponible a la xarxa; es tracta d'un diccionari de forma-lema que posa a l'abast d'investigadors i estudiosos un cabal d'informació excepcional, ja que tots els textos que s'hi han introduït han estat lematitzats i se'n proporciona, per tant, la informació, no únicament per formes ocasionals, sinó també per lemes.

 

http://cdocllull.narpan.net/?Not%EDcies_i_activitats&id=40

 

 
9)
 
 
Notícies de Valencianisme.com
 
 

Valencianisme.com s'adherix al manifest a favor del requisit lingüístic en la funció pública

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1839&Itemid=1

 

La Xunta promocionarà la recepció de TVG en les comarques gallegoparlants d'Astúries i Castella

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1840&Itemid=1

 

Arriba una nova edició de cinema en valencià per als més "inquiets"

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1841&Itemid=1

 

El jutge rebutja l'intent de Rus d'evitar el judici per insults i amenaces al professorat

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1843&Itemid=1

 

El BLOC aposta pel requisit lingüístic per a fer front al "procés de recessió" que patix el valencià

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1842&Itemid=1

 

Un jutjat madrileny nega tornar a Vigo amb les filles perquè "l'ensenyament és en gallec"

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1844&Itemid=1

 

El BLOC de Castelló enceta una campanya per la normalització lingüística en l'àmbit municipal

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1845&Itemid=1

 

L'AVL anuncia els actes programats amb motiu de l'Any Francesc Eiximenis

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1847&Itemid=1

 

ACPV i el vicepresident de RTVV denuncien davant Camps la manca d'ús del valencià a l'ens públic

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1848&Itemid=1

 

Anuncien la publicació d'un nou manifest contra la normalització del valencià-català

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1849&Itemid=1

 

Compromís reclama la instauració del requisit lingüístic per tal de desplegar "plenament" la LUEV

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1850&Itemid=1

 

Un 22% de l'alumnat no pot estudiar en valencià, segons xifres exposades per Escola Valenciana

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1851&Itemid=1

 

Valencianisme.com, nou anys construint un nacionalisme valencià per al segle XXI

Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1852&Itemid=1
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com