Noms casolans i noms internacionals
La setmana passada el Termcat va
organitzar a
Glòria Fontova, moderadora de la teula, formulava la doble pregunta clau: quina variació geolectal tenim i si ens cal triar un dels termes, quan n'hi ha més d'un, per a la nostra vida de relació.
Abans Ramon Sistac havia insinuat que la variació lèxica podia no ser gaire rellevant per a la identificació dels parlants. Els tres ponents van matisar ràpidament la insinuació: la variació és precisament notable, i no pas irrellevant. Lleonart, referint-se als peixos, centrava la qüestió de "l'interès" dels noms en el fet que depèn en quin "registre" ens expressem: científic, gastronòmic, popular, periodístic o bé oficial. Marí ho expressà amb mirada "global": depèn si tenim necessitats "internes" (per a zones determinades de l'àmbit lingüístic) o bé més àmplies (comunicació internacional). ¿Oi, lector, que ja comença a veure la fondària del cas?
Si el blat no té gaires problemes, en canvi el blat de moro compta amb nombroses variants, la majoria prou vives: dacsa, panís, moresc, blat dindi, panís de l'Índia, millot, milloc, etc. Si entrem a la teranyina dels peixos, el seitó és també aladroc, boqueró (aquest, barbarisme) i anxova (potser impròpiament, diu Lleonart); i els escamarlancs entren en col.lisió amb les cigales, l'emperador amb al peix espasa i la bruixa amb l'aranya. En geografia, el puig del Principat i de les Illes és l'entranyable tossal dels valencians, i l'espadat, l'esllavissada, el tarter compten amb diferents noms, com tenim torrent i barranc, sorra i arena i diversos matisos d'albufera. Només en botànica, diu Vallès, per a uns 6000 tàxons (entitas distingides en el sistema classificatori), tenim uns 25.000 noms populars.
¿I doncs? ¿Què ha de fer un
professor, un assessor d'una empresa comercial o d'un departament de
l'administració (i tinguem en compte que la realitat ens dóna diferents
administracions locals)? Veny resumeix: els usuaris viuen en un ambient
determinat afaiçonat per un complex conjunt de factors (polítics, sentimentals,
d'interferència d'altres llengües, de barreja de parlants), i el nostre model composicional (de col·laboració entre
les diferents parles) ens dóna prou bons resultats, enfortits pels criteris d'un
estàndard quan cal. Vallès i Lleonart
hi coincideixen plenament: hem de
respectar aquesta riquesa, que sovint és inevitable (diferència entre un mercat
de Tortosa i un de l'Empordà). Rosselló, en canvi, se sentiria més còmode
aproximant-nos més a una confluència ("Els científics ens hem d'entendre", diu;
però ara faci, lector, un cop d'ull als registres de Lleonart). Marí distingeix
les necessitats internes (això dels mercats, per entendre'ns) i de les
necessitats més globals, internacionals (dels científics, dels mitjans de
comunicació, del turisme, de l'ensenyament de llengües, dels textos de
Joan Solà
Gabriel Bibiloni
Dèiem a un altre article que a la nostra parla hi ha paraules que també tindríem sense la interferència del castellà, però que amb tota seguretat tindríem amb una altra forma. Són els castellanismes de forma. Paraules d'orígens diversos que ens han arribat no directament d'aquests orígens sinó passant pel castellà, que és una llengua interposada entre la nostra i la resta de llengües del món. En el seu pas pel castellà sofreixen alguna alteració de forma i aquesta afaiçona la paraula catalana. La majoria d'aquestes paraules defectuoses han estat tractades adequadament pels diccionaris (mòbil, olfacte, vertigen, medul·la, atmosfera, xandall, formatar, Bolonya, Moscou, etc., han substituït amb succés mòvil, olfat, vèrtig, mèdul·la, atmòsfera, xàndal, formatejar, Bolònia, Moscú, etc.). Però n'hi ha un bon caramull que també tenen defectes de forma que els codificadors del lèxic es veu que no han detectat. O si els han detectats, no els volen esmenar. Avui parlam de la paraula billar.
Si volem saber l'etimologia de la paraula billar i anam a l'Alcover-Moll, trobarem "del francès billard". Però el més mínim bon sentit lingüístic ens diu que del francès billard només pot venir un mot català que ha de ser billard. No hi ha cap raó perquè en el pas del francès al català es perdi la -d del final de la paraula, igual que no la perden les paraules bulevard, estendard, guepard o petard. Billar ve de l'espanyol billar.
En efecte, billard és una paraula francesa derivada de bille (bolla), antiga paraula germànica, amb el sufix -ard. Del mateix ètim de bille tenim la paraula catalana bitlla, vinguda probablement a través del mot francès. El joc del billard, tot i haver-hi precedents diversos, va ser inventat pels francesos en els darrers segles de l'Edat Mitjana, i en els segles XV o XVI apareixen les taules fetes expressament per a aquest joc que lluïen a la cort i palaus de França. De França el joc i la paraula van passar a la resta del món. En anglès es diu billiards, en alemany Billard, en italià biliardo, en romanès biliard, en neerlandès biljart, en suec i noruec biljard, etc. A Espanya sembla que els billards arriben en el segle XVIII, primer als ambients cortesans. El Diccionario de Autoridades de la Reial Acadèmia espanyola (1739) curiosament registra villar, una grafia que es manté fins al 1832 (9 diccionaris). A partir de 1837 surt, ja per sempre, billar. Atesa la impossibilitat de l'espanyol de tenir paraules acabades en el grup consonàntic -rd, l'adaptació del mot francès es podia fer de dues maneres, o afegint una vocal (billardo) o suprimint la dental (billar), la mateixa adaptació que s'ha fet més modernament de l'anglicisme standard (espanyol estándar). Diguem també que en portuguès es diu bilhar, amb la mateixa adaptació que ha fet l'espanyol. Possiblement la paraula arribà als lusitans a través del castellà.
Els diccionaris catalans del XIX presenten una curiosa fluctuació. Alguns no duen la paraula, altres ben encaminats registren billart, com el Diccionari castellà-català-llatí-francès-italià per Una Societat de Catalans (1839), o billard, com el Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí d'Antoni Febrer i Cardona; i altres recullen el billar que venia de París passant per Madrid. En el Labèrnia (1840) billar remet a villar, que és la paraula definida. Aquest diccionari s'até a la grafia espanyola no sols pel que fa a la terminació sinó també a la primera consonant., una v durant els primer terç del segle XIX. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, a partir de 1835 apareix un caramull de billars i un solitari i heroic billart al seu costat.
Billar és un error que Fabra no degué veure. I així ha quedat.
per Màrius
Serra
Informes?
L'ecosistema polític català intenta passar la
ITV. El vehicle ja té una edat i les darreres atzagaiades aconsellen una bona
analítica. Un dels primers resultats que ha trascendit és la informitat
administrativa. Definim-la: consisteix en la proliferació d'informes inútils
encarregats per les diverses administracions a amics, coneguts i saludats. En
alguns casos, la inanitat dels (pressumptes) treballs és tan flagrant com
algunes de les pintures de Doris Malfeito que reposen a les golfes de molts
empresaris. Un mer pretext subvencionador. Primer van sortir a la llum alguns
informes patètics en diversos departaments de la Generalitat. Després,
l'Ajuntament de Barcelona n'ha agafat el relleu. Des del punt de vista verbal
resulta fascinador observar com la tossuda realitat s'encarrega de donar
coherència als usos lingüístics del terme informe. El substantiu, entre d'altres
sentits similars, designa una “exposició ordenada sobre un afer”. Però quan informe és un adjectiu, les dues
accepcions que recull el DIEC
confirmen les pràctiques fraudulentes de la informitat administrativa: “1. De
forma mal determinada, imprecisa. 2. Que no té la forma que li correspon.”
Només el 34 % dels joves que estudien 4t d'ESO (2006) afirmen que parlen sempre o molt en català amb les seves amistats, mentre que el 55,3 % afirma que no el parla mai o poc, i el 10% diu que “tant català com castellà”. Unes dades que ens indiquen que –amb els matisos que calgui– estem arribant al llindar a partir del qual els experts diuen que un procés de substitució lingüístic esdevé irreversible. ¿Quin paper hi juga l'escola catalana en aquesta realitat? ¿Estem d'acord en què hi ha de jugar un paper, si no determinant, sí clarament positiu?
D'entrada, ja és complex respondre quina és la situació de la llengua a
l'ensenyament perquè a cada territori la situació és prou diferent: al
Principat, des de les autoritats educatives i polítiques (tant en l'època de CiU
com amb els tripartits) se suposa que s'impulsa amb força –amb èxit relatiu i
sovint discutit– (1)
l'ensenyament en català; mentre que al País Valencià les autoritats polítiques
practiquen una autèntica política de contraplanificació lingüística destinada a
ofegar progressivament la presència del català, en un intent de genocidi
lingüístico-cultural. Escola Valenciana diu en un informe que l'oferta
d'ensenyament en català que enguany tolera la Conselleria d'Educació és 12 punts
inferior a la demanda dels pares i això provoca que uns cent mil alumnes perdin
el dret a estudiar en català. Sense comptar els milers d'alumnes que ja no tenen
aquesta opció fruit de la pressió constant que el regnat del PP provoca al País
Valencià. A les Illes Balears l'alternança de governs (PP de baixa
intensitat/Pactes de Progrés multipartits) no permet estabilitzar la situació i
el jovent cada cop parla menys en català, (2)
a la Catalunya Nord es resisteix a base de la immersió de La Bressola i amb
l'esforç d'Arrels amb una presència limitada del català a l'escola pública; a la
Franja de Ponent, encara sense llei de llengües, no es va més enllà de les dues
horetes de català. L'Alguer amb La Costura i altres projectes tot just inicia el
procés d'introducció del català a l'escola.
Si parlem de primària, cal dir
que fa dos cursos va haver-se d'iniciar un pla de reintroducció de la
metodologia d'immersió lingüística perquè des dels inicis dels noranta la
immersió va deixar de ser viva i operativa. (3)
Però mentre que a primària la gran majoria de classes de la major part de les
escoles del Principat es fan encara en català, a secundària –en la qual mai s'ha
gosat adoptar mesures clares de normalització idiomàtica–, segons dades de 2006,
més d'una tercera part dels professors de 4t d'ESO no fan sempre les classes en
català: (4)
segons la percepció de l'alumnat quan el professor parla a tot el grup ho fa
sempre en català el 63,6 %, mentre que el 10,2 % el parla “molt”, el 13,8 % ho
fa tant en català com en castellà, l'1,9 % el parla “poc” i el 10,5 % mai ho fa
en català. És a dir, que molts centenars de professors no fan les classes en
català o barregen català i castellà; hi ha centres de l'àrea metropolitana on la
meitat o més de la meitat de les classes no es fan en català malgrat la
inspecció educativa o uns Projectes Lingüístics de Centre multilingües
impecables que sovint esdevenen només paper o, en el millor dels casos, bones
intencions per a un futur millor. I a aquest terç de professorat que no acaba
d'impartir les classes en català hi hauríem d'afegir tota la problemàtica
actitudinal de submissió que tendeix a la deslleialtat lingüística relegant el
català a les situacions més formals i acadèmiques, mentre que el castellà
gaudeix dels usos més empàtics, simpàtics, fora de l'aula, quan hi ha més
proximitat entre professor i alumne, quan es parla de temes de la vida que més
interessen a l'alumnat, etc. Els mateixos alumnes de 4t perceben en l'enquesta
esmentada que només parlen a les classes amb el professor en català “sempre” el
55,9 %; “molt”, el 8,6 %; tant català com castellà, l'11,4 %; poc, el 9,7 %; i
mai, el 14,4 %. Sense comptar els desusos del català entre el professorat amb
presència dels alumnes, quan es fan sortides. Així, l'ús exclusiu del català en
les “activitats complementàries” es redueix al 46,5 %. Amb el professorat fora
de l'aula el percentatge del “sempre” es redueix al 47,9 %; i amb les amistats
del centre la davallada arriba fins al 30,9 %. Sabem que una part significativa
del professorat de secundària que fins fa deu o quinze anys ho feia tot en
català es troben en l'actualitat tan cansats de batallar en aquest tema que
comencen a passar-se al castellà fins i tot en barris de Barcelona on hi ha una
major proporció de catalanoparlants. (5)
En els barris i poblacions amb menys presència del català, la por d'usar el
català forma part de l'experiència quotidiana d'una part del professorat tot i
que encara no ho hagin detectat les enquestes. Una por difusa i poc conscient
però por real que no ha estat detectada per cap alta autoritat educativa. (6)
Mentrestant, fins i tot el coneixement del català dels escolars continua a la
baixa. (7)
Amb
l'arribada de la nova immigració han arribat a la nostra escola més de 70
llengües diferents i un sector important d'alumnat no té ni el català ni el
castellà com a llengua d'ús familiar, amb la qual cosa tenim l'oportunitat de
treballar l'educació intercultural fent del català la llengua comuna, però
sovint no hi ha continuïtat entre la tasca positiva que es fa a les aules
d'acollida i el pas a l'aula ordinària d'aquest alumnat: amb prou feina han
tingut temps d'aprendre català i ja es troben que se'ls adrecen en castellà al
carrer i a l'escola.
Em pregunto si és possible que es produeixi un canvi
significatiu en positiu amb relació a tot aquest seguit de dades negatives de la
realitat sociolingüística. La meva resposta és que no es podrà anar gaire més
enllà del que hem assolit els darrers trenta anys en un context de clara
subordinació política a Espanya com el que patim i continuarem patint i que cap
LEC no farà desaparèixer per art de màgia. La tercera hora de castellà que ens
imposa el marc estatal espanyol i la progressiva reducció d'hores de català a
batxillerat que ens autoimposem és només una anècdota simbòlica de l'enorme
poder de l'Estat. Et suïcides lentament o et matem continua sent la doble
alternativa d'un Estat espanyol que ja té llengua pròpia imperial i al qual tota
la resta li fa nosa.
Encara que la comunitat subordinada inventi mil eines
diferents per impulsar l'ús del català amb el suport de la gran majoria del
Parlament català elegit democràticament, la dialèctica estatal va fent camí i
tots els projectes ensopeguen amb la pedra de l'Estat. Ja no n'hi ha prou amb
resistir, cal avançar, cal disposar de capacitat decisòria. I cal parlar clar:
sense la magnífica tradició pedagògica catalana, sense l'escola catalana que hem
inventat, sense la immersió lingüística i l'entusiasme de milers de mestres i
professors d'arreu del país, avui Catalunya seria un país molt dividit, més
derrotat i el català encara estaria molt més arraconat, però també cal dir que
ni la societat civil ni l'escola tota sola ja no poden anar més enllà. Si estem
d'acord en què l'escola catalana ha de jugar un paper clarament positiu en el
procés cap a la normalitat de l'ús del català, la gent del món de l'ensenyament
necessitem les estructures d'un Estat propi per repensar l'educació, l'escola
catalana i per posar les eines mínimes per promoure sense limitacions l'única
llengua que només és pròpia dels Països Catalans. La llengua que no és la pròpia
de cap altre indret del planeta. És la nostra responsabilitat i tenim dret a
decidir.
NOTES
1. ¿“El català és l'idioma de
l'aula i el castellà del pati? Aquest és un tòpic que va dir l'ara secretari de
Política Lingüística Bernat Joan fa uns anys, però no és cert. El castellà és la
llengua de l'aula i del pati i no només a l'àrea metropolitana. En tot cas, en
els instituts on el català és la llengua de l'aula també ho és del pati i a
l'inrevés” Entrevista a Carme Junyent, L'Escletxa, 20, primavera
2009.
2. J.Solé i
Camardons, Realitat i vitalitat de la llengua catalana, Edicions 96,
2009.
3. Joan Badia,
“Immersió i escola”, Avui, 7-3-2007.
4. Estudi sociodemogràfic i lingüístic de
l'alumnat de 4t d'ESO de Catalunya, Consell Superior d'Avaluació del Sistema
Educatiu, Informes d'Avaluació 11, Generalitat de Catalunya,
2008.
5. Ho comentava
una directora d'un institut de Gràcia en la taula rodona de la jornada de
presentació de l'estudi sociodemogràfic esmentat. A la revista de les
Associacions de pares i mares de les escoles publiques de l'Eixample “L'Eixample
escolar” Miquel Costabella, membre del Consell Escolar publica l'article “Als
instituts NO s'acompleix la llei” (3r trimestre 2009) denunciant el poc ús del
català als instituts.
6. Més aviat tot el contrari, en l'entrevista “La política lingüística de
Catalunya és un fracàs” el recent Premi d'Honor Joan Solà afirma: “una alta
jerarquia de la Generalitat va dir que el castellà necessitava un reforç a
Catalunya. Això és el sarcasme més intolerable que es pot fer... el problema és
l'odi secular al català...” El Periódico, 10-5-2009.
7. Com ho mostren les proves de
competències bàsiques 2009 a alumnes de 6è: suspenen un de cada 4 alumnes, el
25,3 %; suspenen el català, i el 44,3 % dels alumnes de nivells socieconòmics
més baixos.
Jordi Solé i Camardons és assessor LIC, professor i
escriptor
José Ignacio Pastor, vicepresident del Consell
d'Administració de RTVV, i Mercè Teodoro, cap del servei jurídic d'ACPV,
presenten un recurs d'alçada davant el President de
Els fets ocorregueren el passat 16 d'octubre quan José Ignacio Pastor rebé una notificació del consell del què és membre, només en castellà.
Pastor va presentar una sol·licitud al President del Consell –la primera reunió a la que assistia José Lopez Jaraba com a president- en la qual demanava, “de la mateixa manera que ho havia fet abans en nombrosíssimes ocasions, que tant la convocatòria com la documentació annexa estigués disponible per als membres del Consell d'Administració i en particular, per a mi en tant que membre i vicepresident d'aquest òrgan, íntegrament en valencià”.
Igualment demanava al President del Consell d'Administració de RTVV la desconvocatòria de la reunió i una nova convocatòria en temps i forma que permetera els consellers tenir la documentació completa en valencià amb l'antelació que marca la llei.
Aquesta sol·licitud no fou contestada per part del Consell i la reunió se celebrà igualment. José Ignacio Pastor es negà a votar en la reunió i anuncià que la impugnaria adhuint:
- La no utilització del valencià sent com és llengua oficial i pròpia de la administració valenciana.
- La violació dels seus drets lingüístics com a ciutadà valencià.
El vicepresident del Consell d'Administració de RTVV s'adreçà a l'assessoria jurídica d'ACPV i han presentat un recurs demanant la nul·litat de tots els acords als que s'arribaren en dita reunió, pels següents motius:
- L'Estatut d'Autonomia valencià estableix que, dins el territori d'aquesta comunitat autònoma, el valencià, juntament amb el castellà, és llengua oficial.
-
L'oficialitat del valencià, el fet que
siga a més a més la llengua pròpia de les administracions valencianes, el deure
de promoció, protecció i no discriminació lingüística del valencià atorgat
estatutàriament a
Pastor declarà que és inconcebible que s'haja de presentar un recurs d'alçada per a fer complir la llei, quan el Consell d'Administració de RTVV hauria de servir d'exemple a la resta de consells del País Valencià.
Avui, dijous 19 de novembre José Ignacio Pastor i Mercè Teodoro han
acudit
Aquesta incidència serà oportunament recorreguda i ja us donarem compte.
Contacte
96 315 77 99