Fonemes afegits i lletres
afegides
Un fonema afegit és un so no etimològic que agreguem a un
vocable quan el pronunciem, generalment per comoditat articulatòria. Si quan
escrivim el vocable en qüestió reflectim en la grafia el fonema afegit, la
lletra que el representa és una lletra afegida. Jo, personalment, considere que
les lletres afegides s'haurien d'acceptar en l'ortografia d'una llengua
únicament quan el fonema corresponent és pronunciat per la totalitat de parlants
de la citada llengua. Si hi ha una part de la població –encara que siga una part
important– que pronuncia un mot determinat amb un fonema afegit, i una altra
part de la població que pronuncia el mateix mot sense el citat fonema, considere
que aquest no s'hauria de reflectir mai en la grafia del mot.
En lingüística, quan el so no etimològic –i la lletra que
el representa– s'afig en l'interior de la paraula, s'anomena epentètic,
que significa 'intercalat'. Si s'afig al començament, rep el nom de
protètic. I si s'afig al final s'anomena
epitètic.
Tot seguit escriuré uns quants vocables amb dues grafies,
la primera és la que correspon a l'etimologia del mot, la segona inclou una
lletra afegida que representa la pronúncia d'una part de la població del nostre
domini lingüístic.
a) Les
grafies amb lletra afegida d'aquest grup no són acceptades per la llengua culta en cap cas, són
considerades vulgarismes inadmissibles: api / àpit, bellota / abellota, bonegar /
abonegar, botar foc / abotar foc, canvi / cànvit, compte / cónter, escriure /
escríurer, fartar / afartar, fesol / fresol, foto / afoto, geni / gènit, llar /
allar, moto / amoto, ploure / plóurer, premi / prèmit,
ràdio / arràdio, raïl / arraïl, rifar / arrifar, tindre / tíndrer, traure /
tràurer, travessar / atravessar, vendre / véndrer, vindre / víndrer, xeringa /
aixeringa (o eixeringa).
b) Les
grafies amb lletra afegida d'aquest grup són acceptades per la llengua culta, ja
que són les usades per pràcticament tots els valencians, però únicament les
arrepleguen els diccionaris valencians (DVal, SALT3, DOPV) i no
els catalans (Fabra, DIEC, GDLC): remullar / arremullar, ruixar / arruixar. Açò significa que
les formes arremullar i arruixar són formes normatives només per
als valencians. Per als catalans no ho són
pas.
c) Les
grafies amb lletra afegida d'aquest grup són acceptades per la llengua culta
perquè el fonema que representa la lletra dita s'afig en els parlars catalans
orientals, especialment el parlar de Barcelona, però no en els parlars
valencians. En alguns casos el vocable amb lletra afegida és la forma
principal i en altres casos és l'única forma, ja que la
variant formal etimològica, sense lletra afegida, ni tan sols l'arrepleguen els
diccionaris: alfàbega / afàbrega, cartó / cartró, gla / aglà, hui /
avui, murta / murtra, orde / ordre, rel / arrel, síndia / síndria. Els estudiem
per separat.
Alfàbega / afàbrega. El Fabra i el DIEC arrepleguen
alfàbrega amb r epentètica, però no recullen alfàbega, que
és la forma etimològica i la que usem tots els valencians (el parlar valencià de
l'extrem sud tanca la e fins a
convertir-la en una i). El
GDLC recull alfàbrega com a forma principal i alfàbega com
a secundària, però la marca com a dialectal. El DVal, el
diccionari del SALT3 i el DOPV
de L'AVL recullen alfàbega com a forma principal
i alfàbrega com a secundària.
Cartó / cartró. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el
DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen cartó com a
forma principal i cartró com a
secundària.
Gla / aglà. El Fabra, el DIEC i el GDLC
arrepleguen gla com a forma principal i aglà com a secundària. El
DIEC i el GDLC arrepleguen també la paraula bellota, que és
la que usem tots els valencians, que remet a gla, però el Fabra no la
recull. En el DVal i en el diccionari del SALT3 trobem la paraula
bellota com a principal i gla i aglà remeten a ella. Cap
d'aquests diccionaris recull la variant formal abellota, emprada per una
part dels valencians. El DOPV
arreplega gla, aglà, bellota i abellota com a entrades independents. No
remeten les unes a les altres.
Hui / avui. El Fabra, el DIEC i el GDLC
arrepleguen avui com a forma principal i hui com a secundària. La
primera edició del Diccionari General de
la Llengua Catalana de Pompeu Fabra (Barcelona,1932) no recollia la paraula
hui, però la quarta edició (Barcelona,1966) ja la incloïa per decisió de
la Secció Filològica de l'IEC. El DVal i el diccionari del SALT3
arrepleguen hui com a forma principal i avui com a secundària. El
DOPV arreplega hui i avui com a entrades
independents.
Murta / murtra. El Fabra arreplega únicament murtra, amb
r epentètica. El DIEC, el GDLC, el DVal, el
diccionari del SALT3 i el DOPV
recullen murta com a forma principal i murtra com a
secundària.
Orde / ordre. El DIEC i el DVal arrepleguen ordre
com a forma principal i orde com a secundària. El Fabra i el
GDLC arrepleguen únicament ordre, amb r epentètica. El
diccionari del SALT3 i el DOPV
arrepleguen orde com a forma principal i ordre com a
secundària.
Cal aclarir que tots els diccionaris tenen l'entrada
orde amb el significat de ‘societat de
religiosos'.
Rel / arrel. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el
DVal i el diccionari del SALT3 arrepleguen arrel com a forma
principal i rel com a secundària. El DVal i el diccionari del
SALT3 entren també la paraula raïl, més etimològica i àmpliament usada
pels valencians, que remet a arrel. Cap d'aquests diccionaris recull la
variant formal arraïl, emprada per una part dels valencians. El DOPV de L'AVL arreplega arrel i raïl com a entrades independents i arraïl i rel que remeten a arrel.
Síndia / síndria. El Fabra, el DIEC, el GDLC, el
DVal, el diccionari del SALT3 i el DOPV arrepleguen únicament la forma síndria, amb r epentètica.
La forma síndia –que he
tingut ocasió d'oir més d'una vegada i que és l'etimològica, ja que aquest
fruit és originari del país de
Sind, al Pakistan– no la recull cap diccionari.
Publicat en e diari AVUI, pàgina 22, dimarts 10 de novembre del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/1236/la/ruina/dos/traductors.html
Ahir, mentre els focus apuntaven cap a Cruyff i la seva negativa a "violar" el català, al Parlament esclatava un altre conflicte. Es veu que llogar dos intèrprets unes horetes pot portar la cambra a la ruïna: així ho veuen Rafael Luna (PP) i Lluís Postigo (ICV) (tu quoque, Lluís?), que van esgrimir la crisi contra la traducció en una trobada amb una delegació nicaragüenca.
El causant de l'enrabiada transversal -el PSC també va protestar- era el secretari de Cooperació, David Minoves (ERC), entestat a parlar en català davant els nicaragüencs.
El socialista Joan Ferran remugava que "els idiomes oficials no s'han de traduir si tothom els entén". Perdoni: els nicaragüencs no entenen el català i, en un acte institucional, la solució no és apartar la llengua de la institució i tirar de l'idioma imposat que tinguem més a mà, en aquest cas el castellà imposat per Espanya -a Catalunya i Centreamèrica- quan podia fer-ho.
El més preocupant, però, és l'acomplexament de Postigo. Encara que es visqui en una bombolla lingüística com les comarques gironines, no es pot ignorar el risc en què es troba el català en altres territoris. Tot suma (o tot resta), i no es pot sucumbir a la comoditat de mantenir errors enquistats pintats de progressia. Sap greu, sobretot, quan ho fa bona gent.
-----------------
Publicat en el diari digital VILAWEB dimarts 10 de novembre del 2009
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3653913
El secretari de Cooperació i Solidaritat, David Minoves, ha estat objecte de crítiques per part de PSC, PP, ICV i Ciutadans per haver contractat un servei de traducció simultània del català a l'espanyol en la visita que van fer ahir al parlament unes delegacions de la Regió Autònoma de l'Atlàntic Nord i de l'Atlàntic Sud, a Nicaragua. En una entrevista amb VilaWeb, Minoves es mostra sorprès per les crítiques. 'No actuem amb normalitat amb allò que hem aconseguit', s'ha queixat.
Els arguments dels crítics contra la contractació
dels traductors són que es podien haver estalviat diners, en un context de crisi
econòmica, tenint en compte que tothom entén l'espanyol i, per tant, la visita
s'hauria pogut fer en aquesta llengua.
Què pensa d'aquestes
crítiques?
Em semblen increïbles, sobretot perquè treballem
internacionalment per l'enfortiment de les llengües i de les cultures pròpies i
per la institucionalització dels governs comunitaris i autònoms i per a
realitats nacionals diferents. Em sorprèn que no actuem amb normalitat amb allò
que ens ha costat tant d'aconseguir i que tinguem tan poca memòria sobre això.
La visita d'aquestes delegacions era per veure avenços en
autogovern?
La costa del Carib de Nicaragua és l'única zona del país
on hi ha estatuts d'autonomia que responen a les realitats històriques de les
diferents nacions que hi ha. Nosaltres, juntament amb l'ONU, els acompanyem per
l'enfortiment d'aquestes institucions, de la cultura i de la llengua que tenen.
Per això han vingut aquí, per veure les nostres experiències en àmbits com els
governs locals i la normalització lingüística.
Què sabien del nostre
autogovern els membres de les delegacions abans de la visita?
Els
havíem explicat que al Parlament de Catalunya s'hi parlava en català amb
normalitat i això era part del sentit que tenia el viatge que feien. Vaig sentir
vergonya de veure que posàvem en dubte els avenços que nosaltres havíem fet en
aquest sentit.
Les crítiques incideixen en el cost dels
traductors?
Els arguments per criticar l'ús de traductors,
referint-se a la crisi econòmica, van semblar fora de lloc als membres de la
delegació. Un d'aquests membres em va dir després de la visita que havia sentit
que hi havia hagut queixes per la traducció simultània, i se'n va estranyar.
Se'm fa difícil explicar aquesta contradicció, que hi hagi partits que no
defensin prou la realitat plurilingüística aconseguida ni la normalitat del
català a Catalunya.
Li han estranyat a vostè especialment les
crítiques fetes des d'algun partit en concret?
M'han estranyat
especialment les crítiques d'Iniciativa.
------------------------------
Publicat en el diari digital VILAWEB dimecres 11 de novembre del 2009
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3654095
Vicent
Partal
La Vanguardia és l'excepció a Barcelona. És l'únic diari monolingüe castellà de la ciutat i la seua militància persistent en aquest sentit fa temps que crida notablement l'atenció. Però, malgrat això, el director, José Antich, es permetia ahir de donar lliçons de saviesa lingüística qualificant de 'ridícul' que el Parlament de Catalunya posara traductors de català a espanyol i viceversa per atendre degudament la visita d'una delegació nicarangüenca. La veritat és que el seu argument feia feredat.
El director de La Vanguardia diu, en la llengua en què escriu en públic cada dia, que 'no sembla la cosa més edificant' que els nicaragüencs escoltaren amb 'els auriculars posats' els discursos dels diputats catalans. No gosa dir-ho claret, però diu, i per això fa feredat, que el Parlament de Catalunya hauria d'haver renunciat a la llengua pròpia, no sé si en aquest cas o amb qualsevol excusa. No ho diu clar, però s'entén fàcilment que el senyor Antich vol dir que ell hauria desitjat que els diputats hagueren parlat directament en castellà, com fa el seu diari cada dia. Perquè, encara que no ho diga tampoc, interprete que el senyor Antich deu comptar que els nicaragüencs no entenen d'entrada el català, de manera que, havien de ser els diputats catalans els qui havien de canviar de llengua, per caure en el 'ridícul'.
Per sort, no ho van fer. Començant per David Minoves, secretari de Cooperació i Solidaritat del govern, que no va perdre gens de vista que les institucions també tenen obligacions envers la pròpia dignitat, perquè no són únicament una col·lecció d'individus, ans representen un país, amb les obligacions que això implica. Parlar en una seu parlamentària no és parlar en un bar, i això exigeix una correcció, un protocol i un respecte de les formes. Respecte que inclou, al Parlament de Catalunya i en qualsevol parlament del món, uns usos lingüístics també simbòlics; també. Que al cap i a la fi, és per això que el president Sarkozy no parla mai en anglès en una seu parlamentària i sí que ho fa, si cal, en una entrevista televisiva. O que la cancellera Merkel s'adreça sempre, en públic, en alemany al president Medvèdev, per més que parle molt bé el rus. O que Juan Carlos de Borbón parla en espanyol en les cimeres internacionals encara que els seus interlocutors sàpiguen tots anglès, llengua que, segons que diuen, practica a casa cada dia.
-----------------------
Article publicat en e diari AVUI, pàgina 3, divendres 13 de novembre del 2009
http://paper.avui.cat/article/opinio/1434/parlar/castella/permet/estalviar.html
Parlar castellà permet estalviar
El Congrés de Diputats ha convocat un concurs públic per adjudicar la prestació dels serveis d'interpretació de la reunió de la Conferència d'Òrgans Especialitzats en Afers Comunitaris i europeus dels Parlaments de la Unió Europea (COSAC) que ha de celebrar-se els dies 31 de maig i 1 de juny de l'any que ve en el marc de la presidència espanyola de la UE. Entre les condicions per guanyar el concurs s'especifica que el cost del servei, per a dos dies, no pot superar els 175.000 euros.
Malgrat que estem en temps de crisi, no ha saltat cap diputat de cap partit polític demanant prescindir dels serveis d'interpretació, tot i que previsiblement tots els assistents, experts europeistes amb sòlida formació, es deuen expressar correctament en anglès. Tampoc consta oficialment que hagi arribat cap protesta formal dels diputats del Parlament de Catalunya que aquesta setmana s'han queixat iradament per la contractació d'un servei d'interpretació a la cambra catalana per atendre una delegació estrangera. Espanya és un país normal i els seus diputats troben lògic que si es celebra un esdeveniment internacional al Congrés hi hagi traducció simultània. A Catalunya, en canvi, encara hi ha diputats amb prou autoodi com per organitzar una polèmica política absurda sobre aquesta qüestió. És igual si la delegació és nicaragüenca o lapona: el servei ha d'existir perquè els diputats o els membres del govern han de tenir garantit el dret d'expressar-se al Parlament en qualsevol de les dues llengües oficials de Catalunya. Estem parlant d'una despesa de només 1.000 euros, però el problema no és econòmic ni de competència lingüística, sinó polític: l'excusa de la crisi econòmica només és la coartada per justificar la marginació del català de l'espai públic. Si volen estalviar, per què no demanen la supressió del ministeri de Cultura o el tancament de TVE?
Català a la Terrasseta. Totes les
tardes
David Paloma
En un forn de la Terrasseta, molt a prop de les escoles, hi penja un
rètol de fa temps que diu “Totes les tardes, pa calent”. Efectivament, els
clients hi entren perquè els interessa tenir pa calent, acabat de fer, cada
tarda. Tothom entén el rètol, per bé que el llevat lingüístic del text (la
seqüència “totes les tardes”) s'ha barrejat de manera estranya amb la massa del
pa. La frase no és correcta, si es vol que “totes les tardes” equivalgui a “cada
tarda”. Diré per què.
Durant molts anys les gramàtiques han dit que “tot” era un indefinit: no
sabem quantes tardes són “totes les tardes”: cinc?, set?, catorze?... No se sap:
és indefinit. Per això és estrany que hi hagi pa calent “totes les tardes”,
fent-ne una interpretació de grup. Que diferent és dir “hi assistiran tots els
representants”: tampoc no sabem quants seran, però vindran tots (i quan arribin,
per exemple, començarà l'acte). És com si diguéssim: quan arribin “totes les
tardes”, tindrem pa calent. Uf, això sí que és estrany.
Per motius semàntics i també sintàctics, la Gramàtica del català contemporani tracta
el “tot” no com un indefinit sinó com un quantificador. Això permet explicar que
el llevat lingüístic, en aquest cas, ha de tenir una interpretació distributiva:
a cada tarda, el pa que li pertoca. Caldrà escriure, doncs, “Cada tarda, pa
calent”. O “Pa calent cada tarda”. O simplement “Pa calent a la tarda”.
En un altre forn, més a prop de l'estació dels Catalans, hi penja un
altre rètol que anuncia el mateix amb altres paraules: “Tenim pa calent de la
tarda”. També els clients hi entren si els interessa tenir pa calent, acabat de
fer, cada tarda. I cada tarda entenen que han tret el pa calent.
En un tercer forn de la Terrasseta, que fins i tot tenen obert els diumenges a la tarda, hi venen “parissines” (calentes?). Un dia els vaig demanar una “parisenca”, sense entrar en detalls, però a ells els devia semblar que les dues esses feien més català.
EL FONS CAMBÓ DE PARÍS:HISTÒRIA, DESCRIPCIÓ I
CATÀLEG
Francesc Bernat i Baltrons, Universitat de Barcelona
Publicat en el diari electrònic VILAWEB dimarts 10 de novembre del 2009
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3653522
Xulio Ricardo Trigo acaba de publicar 'El somni de Tàrraco' (Ed. 62). A fi de promocionar-lo ha obert una web molt completa. És una pràctica habitual en autors de països com els Estats Units, però s'usa poc encara entre els escriptors d'aquí. Però Trigo té una relació llarga amb les eines d'internet: aquests dies celebra el cinquè aniversari del seu bloc, 'El violinista celest'. L'autor reflexiona sobre la relació d'internet amb la literatura.
El contacte amb els lectors
A la web de 'El somni de Tàrraco'
s'expliquen curiositats, s'ofereix el primer capítol en pdf, s'apleguen les
entrevistes, les ressenyes i comentaris... Diu Xulio Ricardo Trigo: 'Les
novel·les formen part d'una realitat paral·lela, han de ser autosuficients, però
aquest fet no nega que els lectors i lectores siguin ments curioses. Jo mateix
gaudeixo molt amb aquest tipus d'informació suplementària que es pot donar a
internet, que no deu aspirar a completar un llibre, però sí a complementar-lo.'
Continua: 'Internet pot arribar a ser fascinant per un escriptor per les
relacions que estableixes amb els lectors. Abans te'ls trobaves en una
presentació, en una fira del llibre o per la intervenció d'algun amic comú. Ara
els lectors es troben on line i et comenten les seves lectures. Mitjans com els
blocs, el Facebook i altres xarxes socials, així com les pàgines web et permeten
un contacte directe i de vegades immediat. És una feinada respondre a tothom,
però ho intento dins del possible. Penso també que és una bona oportunitat per
al lector, que de cop i volta té molt a dir en el procés d'intercanvi entre
autor i lector que s'estableix a través de la literatura.'
L'evolució
del bloc
Xulio Ricardo Trigo ja fa cinc anys que va obrir un bloc:
'Em penso que el primer objectiu era experimentar. Va començar sent una mena de
dietari molt personal, però ben aviat vaig entendre que la xarxa permetia
enriquir aquesta idea tradicional del dietari amb més coses. A poc a poc vaig
anar afegint seccions noves, com ara comentaris sobre literatura o el recent
cicle sobre novel·la “Negra i escandinava”, però també entrevistes,
col·laboracions externes, traduccions... Ben aviat inclouré avançaments
editorials. El dietari personal ha donat pas doncs a una publicació digital més
diversa i plural i el nombre de lectors em sorprèn cada dia.'
Estableix
algun tipus de relació entre el bloc i la seva producció literària? O són
calaixos estancs? Respon: 'La relació és diversa i molt saludable. D'una banda,
el bloc et permet estar en contacte amb lectors i lectores de la meva obra;
d'una altra serveix sovint de laboratori d'idees. Penso que 'El violinista
celest' pot arribar a ser un complement interessant per aquells que s'acostin a
la meva literatura. És mentida, com pensen alguns, que un bloc estigui marcat
necessàriament per la urgència. Hi pots penjar coses que responguin a la
immediatesa de l'actualitat, però també treballs de fons.'
La
Catalunya romana
A 'El somni de Tàrraco', l'emperador Octavi August
s'instal·la a la ciutat l'any 27 abans de Crist i aviat trastocarà el ritme
tranquil d'aquest enclavament. Les obres que encarrega Octavi August convertiran
Tarraco en la ciutat més esplendorosa de la Mediterrània. Però el cost serà alt:
Crims, traïcions, amor, revoltes, conspiracions per les ànsies de riquesa i
poder.
'De sempre m'han interessat les novel·les que parlen de
l'antiguitat clàssica, però també el cinema', explica l'autor. 'Sobretot, com a
escriptor, m'interessa la tasca de reconstrucció necessària perquè el lector
reconegui l'època, l'entorn on actuen els personatges. És una tasca difícil i,
potser per això, ens trobem sovint amb històries que podrien passar ara mateix.
En una novel·la històrica el rerefons ha de ser realista i creïble, versemblant.
El novel·lista, però, pot jugar amb els personatges, amb la trama.'
'Es
pensa sovint que l'origen de Catalunya és a la seva Edat Mitjana, amb les seves
institucions, els seus reis i les seves cròniques, tan valuoses per altra banda.
Però també hi va haver una Catalunya Romana que mereix la nostra atenció. També
venim dels romans. I aquest fet és molt important en algunes de les ciutats on
passa 'El somni de Tàrraco', que, a més de l'esmentada al títol, són Ilerda
(Lleida) o Ausa (Vic).'
Diu: ''El somni de Tàrraco' és una novel·la
històrica amb les seves dosis d'intriga. Vol reconstruir una època fonamental
per la Catalunya Romana. El seu fil conductor és la necessitat que té Roma d'oli
–a partir d'un moment concret el de la Bètica no era suficient- i com s'intenta
transformar Tàrraco en productora d'aquest preuat producte que els romans feien
servir per moltíssimes coses, entre altres com a cosmètic i com a aliment. Però
també és una història d'amor i intenta aprofundir en la vida de l'època que va
entre el 27 a.C. i el 44 d.C.'
En la fase comarcal, els guanyadors aconseguiran lots de llibres o material educatiu. Entre tots els guanyadors de les competicions comarcals es repartiran tres premis més: el primer, de 600 euros; el segon, de 400 euros i el tercer de 200 euros. A Catalunya, el premi l'organitza Òmnium Cultural. El Sambori va nàixer en 1998, amb el suport de l'Associació d'Editors del País Valencià, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, el gremi de llibreters i Escola Valenciana. El primer any en què es van atorgar els guardons van participar 7.775 alumnes i 196 centres.