InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.200 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 213 (dilluns 16/11/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
2) Joan Solà - Parelles lingüístiques
 
3) Gabriel Bibiloni - Una d'indis
 
4) Ramon Solsona - Castellanismes mentals
 
5) Antoni Llull Martí - Besades i petons
 
6) Màrius Serra - Territori?
 
7) Quim Gibert - Massa hores de sofà
 
8) Ferran Suay - El bilingüisme trampós
 
9) Simposis sobre clàssics (medievals i contemporanis) valencians
 
10) Novetats de la Xarxa CRUSCAT
 
 
1)

 

Publicat en el diari digital Pàgina26 dissabte 14 de novembre del 2009

http://www.pagina26.com/tendencies/9752-els-premis-ciutat-dalzira-ja-tenen-guanyadors.html

 
 
 
El menorquí Joan Pons s'ha emportat el guardó de novel·la, dotat amb 18.000 euros per l'Ajuntament de la capital de la Ribera Alta. «La casa de gel» és una història en la qual el protagonista descobreix per quina raó son pare, que va lluitar a Rússia durant la Segona Guerra Mundial, va construir una casa de gel quan va tornar a casa. Pons és lllicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i ha escrit una desena de novel·les. «Sorra a les sabates» fou considerada pel jurat del Premi Salambó com un dels tres millors títols de 2005. «Una revolución en miniatura. Nanotecnología y disciplinas convergentes», d'Amador Menéndez, ha estat l'obra guardonada amb el XV Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, dotat amb 18.000 euros per la Universitat de València. Amador Menéndez és doctor en Química per la Universitat d'Oviedo. En l'actualitat, investiga en l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT).

Abelard Saragossà ha aconseguit el XI Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, amb «El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic». El llibre explica el model lingüístic de l'autor de Sueca i  la funció que la llengua havia de tindre en la nostra societat segons Baldoví. Abelard Saragossà és professor de la Universitat de València i autor de «Gramàtica  valenciana raonada i popular» o de «Reivindicació del valencià». Antoni Prats, amb «La joia», ha obtingut el IV Premi de Poesia Ibn Jafadja, patrocinat amb 6.000 euros per la UNED. Prats és professor de secundària i amb «L'esfinx» va guanyar l'Alfons el Magnànim de poesia.

D'altra banda, hi ha tres categories dels Ciutat d'Alzira 2009 els veredictes de les quals ja s'han fet públics dies arrere. El IV Premi de Teatre Ciutat d'Alzira Palanca i Roca -dotat amb 8.000 euros per l'Ajuntament d'Alzira- ha estat per a «Mans quietes!», de Piti Español. Maria Carme Roca s'ha emportat amb «Fantasfrizyel» el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil que l'entitat patrocina amb 18.000 euros i Pep Castellano ha estat amb «Bernat, un científic enamorat» el guanyador del XIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, que Edicions Bromera dota amb 4.000 euros.

L'acte del tradicional sopar de lliurament dels premis, al qual van assistir 900 persones, ha estat presentat per l'actor Sergio Caballero, amb l'acompanyament musical de Rumbau Grup de Metalls. En el lliurament han estat presents, entre d'altres, el delegat del govern a la Comunitat Valenciana, Ricardo Peralta; Ascensió Figueres, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua; Silvia Caballer, directora general del Llibre, Arxius i Biblioteques, i Francisco Tomás, rector de la Universitat de València.

--------------------------------------
Publicat a El Punt Barcelona 14-11-2009 Pàgina 31 i a El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 14-11-2009 Pàgina 31
 

El menorquí Joan Pons guanya el XXI Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

Bromera també premia el lingüista Abelard Saragossà i el poeta Antoni Prats

 
La casa del gel és una història d'amor amb tocs de realisme màgic i el transfons d'un secret familiar terrible vinculat a la Guerra Civil i s'ha alçat com a guanyadora dels Ciutat d'Alzira en la categoria de novel·la. El seu autor, Joan Pons, va rebre el guardó anit junt als guanyadors de les altres modalitats: Abelard Saragossà en assaig; Antoni Prats en poesia; Piti Español en teatre; M. Carme Roca en narrativa juvenil; Pep Castellano en narrativa infantil, i Amador Menéndez en divulgació científica.

L'atractiu de la dotació dels premis –82.000 euros en global– i una reputació cada vegada més consolidada, han confirmat els Ciutat d'Alzira, convocats per l'editorial Bromera, com una de les grans fites culturals del País Valencià. Vora 900 persones del món de la política, la cultura, l'educació i l'economia valenciana es van aplegar ahir a la nit en el sopar del lliurament dels guardons, als quals s'hi havien presentat 115 originals en total.

El XXI Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira –dotat amb 18.000 euros– va ser per a l'escriptor Joan Pons, per La casa de gel. En aquesta obra es narra la «rebel·lió» del protagonista, que durant l'escriptura d'una novel·la que transcorre paral·lela a l'amor que sent per una seductora peixatera, investiga el terrible secret que ha turmentat el seu pare, un veterà de la divisió blava que, de tornada a Menorca, va construir una simbòlica casa de gel per protegir la seua dona i el seu fill dels fets que va protagonitzar a la Mola, durant les darreries de la Guerra Civil. «El missatge és clar pel que fa a la memòria històrica: s'ha de conèixer el passat i lluitar contra els constructors de la casa de gel que pretenen protegir-nos de la veritat», va declarar Pons.

El premi de poesia el va guanyar el valencià Antoni Prats, amb La joia. El d'assaig va correspondre a l'obra El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic, d'Abelard Sagarossà; i el de divulgació científica va ser per a l'asturià Amador Menéndez per Una revolución en miniatura. Nanotecnología y disciplinas convergentes. Els guanyadors de les altres modalitats ja s'havien fet públics anteriorment. Piti Español va guanyar el de teatre per Mans quietes!; M. Carme Roca el de novel·la juvenil per Fantasfrizy, i Pep Castellano el de novel·la infantil amb l'obra Bernat, un científic enamorat.

 
 
2)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 12 de novembre del 2009
 
 

Parelles lingüístiques

 

 

Les parelles lingüístiques són un dels invents més simpàtics i positius de què disposem per col.laborar a mantenir i transmetre el català. Vostè, catalanoparlant (i no li cal cap més títol), es presenta a l'organització i li assignen una persona que vol practicar aquesta llengua, generalment quan ja va a classe per aprendre-la: vostè i la parella es troben un cop setmanal i parlen durant una hora. Aquest és el compromís. Si, a més a més, volen tenir més hores de conversa o altres tipus de relació (per exemple, apuntar-se a un grup d'excursionistes, etc.), vostès mateixos. Es tracta d'ajudar els nouvinguts a practicar l'ús oral de la llengua, que tan fàcilment abandonem nosaltres, potser sense acabar d'entendre que així impedim que els altres l'aprenguin i la practiquin: l'ideal fóra aconseguir que el català fos la llengua d'acollida i de relació. Les persones que demanen aquest servei no tenen el llast històric i polític que ens condiciona a nosaltres i no poden entendre la nostra actitud de desídia o la polèmica nominalista entre valencià i català. Doncs bé: em consta que la iniciativa produeix casos de veritable enamorament.

 

Per exemple, el de Salvador Pardo, un home d'una gran sensibilitat lingüística que, un cop jubilat de l'Ajuntament de Faura (que ell ha normalitzat lingüísticament), té 34 parelles entre Faura i València: no sap com ni quan dir prou, perquè l'activitat li representa una nova vida i unes noves il.lusions. Em parlava emocionat, ara fa un any, de Dariana, una romanesa de 38 anys, que encomana l'entusiasme lingüístic pertot arreu on passa; d'una jove russa, Tània, «que em demana més d'un encontre setmanal fins i tot per  Nadal. Admirable»; de Folker, alemany professor d'anglès; o de Latà, índia de 39 anys, informàtica i professora d'anglès. La il.lusió el compensa de les amargors que els valencians han de suportar, com ara el menyspreu de la Generalitat i l'Ajuntament de la capital envers aquesta iniciativa (i si només fos menyspreu rai!, dic jo); però, en canvi, hi col.laboren l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Bancaixa, la Fundació La Caixa i una llarga pila d'ajuntaments. Diu Pardo que a veure si al final seran els nouvinguts els qui ens salvaran la llengua...

 

Un altre exemple, l'Adelaida: també un cop jubilada (de magisteri), va trobar que l'activitat li encaixava i la compensava. La seva parella és Ximena, una arquitecta colombiana culta i simpàtica que ha vingut amb el seu marit. Com que totes dues són amants de l'arquitectura, d'embadalir-se pels aparadors, de contemplar els carrers i la gent que va i ve, doncs conversen tot descobrint Barcelona, observant que allà dalt hi ha uns jardins penjats o que una façana acaba amb una galeria d'arquets; entren a una exposició; o, si hi ha sort, visiten la Sagrada Família amb un grup petit guiat per un arquitecte de l'equip, Jordi Faulí, que els descobreix els detalls amagats de la història de l'empresa, les contínues descobertes tècniques de Gaudí, la conjunció admirable entre bellesa plàstica i bellesa matemàtica, la singular ramificació de les columnes d'aquesta meravella de l'enginy i del gust. He sigut testimoni de la llarga emoció (de quatre hores) de la visita. No es pot demanar més d'aquesta iniciativa: la llengua és per fer-la servir plenament en qualsevol activitat de la vida diària. És així que ens guanyarem les persones que ens visiten o que vénen a viure aquí.

 

(A propòsit de la Sagrada Família, no aixecaré el crit des d'aquí contra l'extremament arriscada operació de l'AVE ¾no és el lloc ni el moment de fer-ho¾, però sí que demanaré als polítics responsables que parin aquest monumental disbarat que fa perillar una de les joies de la humanitat i del nostre patrimoni.)

 

Joan Solà

 

 

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
3)
 
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 7 de novembre del 2009
 
Amb bones paraules
Gabriel Bibiloni

Per a denominar els habitants de l'Índia tenim dues paraules. Una és hindú, derivada del persa hindū (i aquest del sànscrit sindhu), ço és, el nom del riu Indus. Del nom del riu, Indus, ve el nom del país, Índia. L'altra paraula és d'arrel llatina i amb un ètim de dues variants, la forma llatina clàssica indicus -a -um, que dóna l'espanyol i el portuguès indio, i la forma llatina més moderna indianus, que dóna el francès indien, l'italià i portuguès indiano, l'anglès indian i el català indià. A partir de la pràctica de l'anglès, modernament (cap a final del XVIII) s'ha fet una especialització entre hindú (sentit religiós) i indià (habitant de l'Índia), que alguns troben desencertada. Heus ací, en tot cas, per què tenim les paraules Índia i indià, sense hac, i hindú i hindi (la llengua) amb hac.

En català medieval als habitants i a les coses de l'Índia els corresponia l'adjectiu indià, no indi. Indi (del llatí indicus) era només el nom d'un colorant blavós i de la planta de què s'extreu, que en espanyol, portuguès, francès, anglès i moltes altres llengües es diu índigo (sense accent fora de les dues primeres) i en italià indaco (cf. sindicus > sindaco).

Quan els europeus van descobrir Amèrica, una sonada confusió va crear un gran problema lèxic. Pensant que havien arribat a l'Índia, les terres descobertes es digueren les Índies, i els seus habitants foren designats amb les mateixes paraules que hem vist en els paràgrafs precedents. En espanyol, indios, en portuguès, també indios (amb la qual cosa en aquest idioma es diferencien dels indianos de l'Índia), en francès, indiens, en italià, indiani i en anglès, indians. Els catalans hauríem d'haver dit indians, i potser ho vam fer així al principi. És significatiu que el Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria (1696), el gran diccionari del XVII, defineix indi com "certa droga de la India pera fer color de purpura", i res més; i dins l'entrada India trobam "indià, lo que pertany à la India ò à les Indies". Però la supeditació a l'espanyol anava fent la seva via, i a la llengua parlada dels segles de més subordinació sembla que no hi ha altra cosa que índio (no indi), i així és com ho hem sentit sempre abans de la tímida normalització lingüística dels darrers temps, i així encara ho diu una gran part de la nostra gent. Per a acabar-ho d'adobar, l'espanyol, que en un principi també coneixia la forma indiano, va fer una especialització i va diferenciar indio (indígena) i indiano (el natiu però no originari d'Amèrica i sobretot aquell europeu que en torna ric). I els catalans vam seguir mimèticament aquesta distinció: a la llengua parlada, els índios i els indianos. Talment.

La catalanització per la porta falsa de la paraula índio en indi no la va fer, però, Pompeu Fabra. La fan en major o menor mesura la llengua culta i els diccionaris del XIX. Algun d'aquells diccionaris enregistra com a sinònims indi i índio (com el de Josep Escrig, 1851) i algun altre, només índio i indiano (com el d'Antoni Figuera, 1840). El de Labèrnia, el millor de la centúria, defineix indi com a 'natural de Índia' i indià com a 'natural de y lo pertanyent a Indias", amb el sinònim índio. Fabra ho va resoldre seguint la línia dels diccionaris vuitcentistes i espanyols: indi per un costat (habitant de l'Índia o de les Índies) i indià (natural però no aborigen de les Índies, etc.). Segurament els diccionaris esmentats i l'existència de indià amb el significat espanyol el van condicionar. Però indi és una mala adaptació del castellà indio, un castellanisme camuflat, com altres que s'han catalanitzat amb el pobre procediment de suprimir la o final (plàtan, tram, casc, etc.).

Coromines, a l'entrada indi del seu gran diccionari, parla molt de les indianes (peces de roba) i dels indiots, però no diu un mot sobre l'afer indi/indià. Amb aquests condicionants i mancances s'han fet els diccionaris actuals. Tant el DIEC com el diccionari d'Enciclopèdia Catalana consideren que els aborígens d'Amèrica i els ciutadans de l'Índia són indis, i defineixen indià només com "natural però no aborigen d'Amèrica del Sud". Pura còpia de l'espanyol. És la trista herència d'uns quants segles de subordinació.

 

4)
 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 29, diumenge, 15 de novembre del 2009

http://paper.avui.cat/article/dialeg/1629/castellanismes/mentals.html

 

Castellanismes mentals

Ramon Solsona / Escriptor

Manllevo a Eugeni S. Reig el concepte prou transparent de castellanisme mental. Reig, fill d'Alcoi i autor del valuós Valencià en perill d'extinció, impulsa la revista electrònica InfoMigjorn, que aplega articles i notícies relacionades amb la llengua catalana. Un article del mateix Eugeni S. Reig lamenta que paraules com acostar o afanyar-se se substitueixin per apropar i apressar-se. Les primeres estan ja documentades a l'Edat Mitjana, mentre que les altres, correctes totes dues, són del segle XIX. Diu Reig: "Apressar-se és un neologisme format a partir del substantiu pressa i que, en el fons, no és més que una mala còpia del castellà apresurarse". I també diu: "Com que el castellà de cerca fa acercar, acercamiento i cercano, nosaltres copiem el mecanisme i de prop fem apropar, apropament i proper". Ho rebla així: "Apropar, apropament i proper són castellanismes mentals".

Explicacions com aquestes són tan útils com frustrants. Perquè no ens adonem dels processos de substitució lingüística que s'estan produint a dins del nostre cervell fins que no ens ho fan veure. Aquesta setmana s'ha parlat del Mur de Berlín, de la guerra freda i del teló d'acer. En totes les llengües se segueix el patró original anglès iron curtain (teló de ferro, com el dels teatres per evitar que es propagui el foc), excepte en espanyol (telón de acero, vés a saber per què) i, per subordinació periodística, en gallec, basc i català.

La llengua, amb castellanismes o sense, és sempre una qüestió mental. I és també sovint, cal destacar-ho, un procés inconscient. Aquesta és la mare dels ous. No sabem què diem, ens malfiem de nosaltres mateixos, estem tan desorientats que agraïm les ensenyances dels filòlegs i lingüistes. Però potser és demanar molt a la gent que no solament faci servir un vocabulari i una fraseologia correctes, sinó que, a més a més, siguin patrimonials. En canvi no cal ser filòleg ni lingüista per evitar el castellanisme mental que consisteix a usar l'espanyol com a llengua de relació espontània amb desconeguts i fer que sigui la llengua de referència per als idiomes estrangers. Com a parlant, el primer que faig, abans de triar les paraules, és decidir en quina llengua m'expresso.

5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 105 )
 
 
Besades i petons
 
Antoni Llull Martí

Joan Coromines, amb relació a petó despotricava «contra la mania de les precioses i preciosos mallorquins, que condemnaven l'ús del terme popular amb el pretext que era un derivat de pet (!)» (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VI, p. 492). No sé d'on l'eminentíssim lingüista es va treure això, qui l'hi degué dir. Amb tot, és ben creïble que la semblança de petó amb pet hagi produït un cert rebuig envers aquest mot en alguns escriptors mallorquins, però jo crec que la causa principal de no usar-lo en els seus escrits és que petó no ha estat mai usual a l'illa, mentre que ho ha estat besada, mot ben antic i suau i que té l'avantatge de no semblar-se a cap paraula malsonant. En el segle passat es va fer molt popular el barbarisme beso, que segueix essent molt usat, però inadmissible fins i tot en el parlar col•loquial més descurat.

Però mirau per on, a França, el mot baiser, germà del nostre besar, i que en temps no massa antic significava ‘besar' i també ‘besada', amb un sentit del tot innocent, per una d'aquelles coses rares que de vegades ocorren amb els mots, ha passat a tenir una significació considerada obscena, la de la realització de l'acte sexual. I puix que els francesos no tenien cap sinònim per substituir aqueix mot
tan injustament degradat o deshonorat, n'agafaren un altre que no significava la mateixa cosa, però que en certa manera hi estava associat, el de embrassement ‘abraçada', i embrasser passà a significar ‘besar'. D'aquí sortiren expressions tan sorprenents per a un mallorquí aprenent de francès com embrasser sur la joue, que, literalment traduït és ‘abraçar damunt la galta', però que significa ‘donar una besada a la galta'. Embrassement continuà significant també ‘abraçada', però alguns, per posar les coses més clares, començaren a usar en el seu lloc el mot étreinte ‘estreta' per expressar l'acció de ‘estrènyer qualcú entre els braços'.+
 
Tornant al principi, petó, antigament potó, segons Coromines és un mot de creació expressiva, molt antic i germà de les formes occitanes pòt, poutoun i poutet (llegiu putun i putet). Formes semblants s'usen en altres llengües europees, però en molts de casos no es troben als diccionaris normatius, i molt menys als bilingües.

 
6)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 12 de novembre del 2009
 

Motacions

per Màrius Serra

 

Territori?

 

Els polítics reben, aquests dies de temença i desafecció, un munt d'acusacions que només són justes per a un percentatge reduït del col·lectiu. Tot i això, el sistema està carregat de disfuncions greus que aconsellen una exploració a fons. Cal fer proves clíniques, i no pas una simple analítica demoscòpica, sinó una endoscòpia, per més dolorosa que resulti. Però la magnitud de la corruptivitis no ens ha de fer negligir altres mals. Per exemple, la corrupció general del llenguatge de què és responsable la classe política en pes. L'enèsima absurditat és l'ús generalitzat del terme territori per referir-se, només, a una part del país: la que resulta d'excloure'n l'anomenada àrea metropolitana. Per eludir el menyspreu implícit que comportava la capitalina expressió anar a comarques, ara quan els candidats viatgen pel país diuen que van a visitar el territori, no sigui cas que algú els acusi de massa nacionalistes si en diuen país. Es passen el dia territori amunt, territori avall... llevat de quan són a Barcelona, l'Hospitalet o Cornellà. Llavors fan silenci territorial. I jo em pregunto: el meu barri d'Horta, pertany o no pertany al territori nacional català?

 

 
7)
 
 

Massa hores de sofà

 

Víctor Alexandre, el periodista que va vendre més de 25.000 exemplars amb el llibre d'entrevistes Jo no sóc espanyol, és ara l'entrevistat a Víctor Alexandre. L'independentisme desacomplexat de Jordi Sedó (Editorial Malhivern, 2009). Tant la interessant trajectòria com el tarannà afable d'Alexandre, expliquen que hagi estat motiu d'un llibre, en forma de conversa dividida per temes (identitat nacional, llengua, independència de Catalunya, autoestima col·lectiva,...).

 

Alexandre detecta entre els catalans un dèficit d'autoconfiança, una manca d'amor propi, un complex d'insignificança: «Anem pel món amb el cos encongit (...) és la suma de molts anys de subordinació». Precisament per això, en els seus assaigs (Despullant Espanya, Senyor President, La paraula contra el mur, El cas Carod, TV3 a traïció...) procura desmuntar tòpics anticatalans de forma argumentada i raonada. És del parer que la reflexió permet fer reaccionar els grups inferioritzats i, de retruc, elevar l'autoestima: «Crec que tot escriptor mínimament compromès amb el seu poble hi està obligat». També pensa que un dels secrets que perpetua la nostra subordinació a Espanya és que desconeixem les nostres pròpies forces. Consegüentment, pel poder dominant és cabdal que el subordinat se senti feble, insegur, indefens, atès que d'aquesta forma cap col·lectiu es rebel·la contra allò que l'oprimeix.

 

Alexandre constata que el veritable problema és que no volem ser-ne conscients. Un dels exemples més explícits va ser la reacció de gran part dels veïns de La Gornal quan l'estació de trens va quedar potes enlaire l'octubre de 2007 arran de l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona. I és que, pocs dies més tard, J. L. Rodríguez Zapatero, màxim responsable del desgavell ferroviari, va rebre un bany de masses en aquesta barriada de l'Hospitalet de Llobregat. Tot i que durant mesos van ser molts els veïns que van sortir mal parats del caos de Rodalies, el vot socialista va créixer el 2008 en aquestes ciutats-dormitori de l'entorn del cap i casal. En aquest sentit, hi ha catalans que per evitar ser crítics amb Madrid i, aleshores, passar per nacionalistes, independentistes... no els fa res anar en contra de la seva identitat, encara que sigui injust el tracte de rebem com a poble. Tot fent un símil, Emilio Calatayud, jutge de menors, sosté que per por a semblar fatxes molts pares no s'han atrevit a posar límits als fills: «Volent ser els seus col·legues... els han deixat orfes» (La Vanguardia, 7-6-07).

 

També explica aquest fenomen alienador la negació d'un altre món possible (un Estat català, poder viure en la nostra llengua...). I això es plasma colonitzant l'imaginari de la nació sotmesa. Segons l'escriptor tuareg Mahmoudan Hawad el control de les emocions i de l'imaginari és més greu que la colonització de terres: «He vist africans que travessen el Sàhara a peu per poder arribar a l'altra banda del Mediterrani, a Europa. Aquesta gent ja només usen el 50% del vocabulari de la llengua africana i la resta estranger. Encara que la paraula existeixi, no són capaços de dir-la en la seva llengua i fan servir l'estrangera. Cada dia que passa, la gent abandona el vocabulari perquè l'imaginari està colonitzat i els han dit que la seva llengua no té futur» (Avui, 29-4-09). En aquesta línia, Alexandre diu que Espanya és el centre de l'univers dels altaveus mediàtics catalans: «Tots els referents que ens arriben són espanyols i és en funció d'ells que ens emmirallem amb el món».

 

«La casa és la tomba dels vius» és una dita de la cultura nòmada de Hawad.  Allò que enterra en vida als catalans d'avui és «continuar asseguts en el sofà» en lloc de plantar-nos i mobilitzar-nos per fer possible un altre món.

 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països Catalans.
 
 
8) 
 
Publicat en el blog DE L'HORTA ESTANT dimecres 4 de novembre del 2009
http://hortaestant.blogspot.com/2009/11/el-bilinguisme-trampos.html
 
Publicat en el diari digital Pàgina26 dilluns 9 de novembre del 2009
 
Publicat en el diari Levante-EMV dimarts 10 de novembre del 2209
http://www.levante-emv.com/opinion/2009/11/10/bilinguisme-trampos/649682.html

El bilingüisme trampós

Ferran Suay
 
Ras i curt: el bilingüisme trampós és el que s'aplica per tal que tot allò que està escrit en valencià, ho estiga també en castellà, però no viceversa. És el que apliquen les autoritats responsables del trànsit, quan els panells lluminosos diuen, per exemple: "Per pas inferior a Castelló, Teruel", i un moment després: "Por paso inferior a Castellón, Teruel". En primer lloc, podríem qüestionar-nos la necessitat de traduir al castellà locucions tan complicades com ara "per pas inferior" (no fos cas que algun pobre desconeixedor de l' idioma d'Ausiàs Marc poguera pensar que significa "gireu a la dreta immediatament i sense mirar"). L'aspecte més interessant, però, és que mentre que el topònim Castelló sí que es tradueix al castellà, per Castellón (de nou, no fos cas que algú pensara que Castelló vol dir Sant Petersburg), mentre que Teruel és Teruel, i no Terol, tant en castellà com en valencià. Conclusió evident: els noms castellans no es tradueixen al valencià; els noms valencians sí que es tradueixen al castellà.

El mateix curiós fenomen podem observar-lo en l'estació de metro de l'Avinguda d'Aragó, que es diu "Aragón", o en la de l'Albereda, que es diu "Alameda", i indica una eixida cap al passeig de la "Ciudadela". Es veu que els valencians, abans de la castellanització, no teníem paraules per a dir Aragó, Albereda o Ciutadella, i així, cada vegada que ens hi havíem de referir, fèiem un piiiiit, com quan, a la televisió, pronuncien alguna paraula malsonant.

El bilingüisme trampós és també el que fa que un representant polític de Massalfassar demane a l'Associació de Mares i Pares d'Alumnes (AMPA) que facen els comunicats adreçats a les famílies en bilingüe, i no en valencià, com s'havia fet, amb tota normalitat, fins ara. Els bilingüistes tramposos, senzillament, no poden suportar que hi haja coses escrites només en valencià. I el trampós de Massalfassar, en concret, es veu que reivindica el dret dels pares i les mares d'alumnes escolaritzats en valencià, a ignorar violentament la llengua en què estudien els seus fills. D'eixa llengua, no en volen tindre ni el coneixement mínim que cal per a entendre un senzill comunicat. No en parlem ja, d'ajudar-los amb les tasques escolars! Jo diria que ignorar l' idioma en què estudien els teus fill no és una gran idea. No ho sé. Potser estic enganyat, i en realitat és una magnífica estratègia per a garantir l'èxit escolar dels seus fills.

En tot cas, el bilingüista trampós de Massalfassar no pretén que tots els comunicats siguen bilingües. Només faltaria això! Només els que escriuen les persones que opten per expressar-se en valencià han de ser-ho. Les altres, les que prefereixen fer-ho en castellà, tenen tot el seu suport per a seguir fent-ho en estricte règim monolingüista.

El bilingüista trampós tampoc no està gens preocupat perquè l'ajuntament del poble faça tots els seus escrits en un radical monolingüisme castellà, o perquè les superfícies comercials  instal·lades al voltant marginen brutalment el valencià. Això no és important per a ell. Sobretot perquè això implicaria enfrontar-se amb institucions que tenen poder, i el bilingüista trampós prefereix  mil vegades carregar contra les persones que, de manera desinteressada i voluntarista, gestionen l'AMPA del col·legi públic tan bé com saben i poden, i ho fan en la llengua del poble on viuen. El seu esforç bilingüista es concentra, exclusivament, a impedir que hi haja coses escrites únicament en valencià. Totes les altres, la immensa majoria, les que estan escrites només en castellà, no li susciten cap escrúpol ètic.

I per si això fóra poc, el bilingüista trampós es considera tot un campió de la democràcia. Creu  fermament que facilitar que algunes persones puguen viure al poble completament d'esquena a la llengua i la cultura pròpies, és una gran contribució al pluralisme i a la convivència ciutadana. Ell no vol que tots siguem bilingües. Només vol que ho siguem els valencians, per tal que els altres puguen -si volen- continuar sent plenament monolingües. Segurament ni tan sols ha pensat que, amb això, converteix en forasters eterns aquelles persones que arriben a Massalfassar amb la impertorbable convicció -més pròpia dels colonitzadors- que és la gent del poble qui ha de canviar  hàbits, costums, i llengua -si cal- per tal d'adaptar-se als seus  gustos i a les seues limitacions idiomàtiques.

No hi ha dubte que la facultat més desenvolupada dels humans -i això inclou el bilingüista trampós- és la d'autoenganyar-se. El problema és que massa sovint, de passada, n'enganyen uns quants més, amb la seua demagògia manipuladora, basada en  omplir-se la boca de paraules bensonants com ara 'democràcia', 'pluralisme' o 'bilingüisme',  per a -al remat- acabar posant-se, sistemàticament, a favor del més fort. En el nostre cas, sempre a favor de la imposició sistemàtica del castellà.
 
9) 

Simposis sobre clàssics (medievals i contemporanis) valencians
 
 Informació completa al web del projecte IVITRA http://www.ivitra.ua.es

Medieval Valencian literature and Its Heritage
Jornades d'Estudis Valencians: clàssics valencians i la seua pervivència
 
 
Se celebrarà al King's College de Londres, organitzat per King's College i IVITRA-Projecte Digicotracam [Prometeu-2009-042], amb la col·laboració de l'AVL i l'Ambaixada d'Espanya davant el Regne Unit.
 
Dies 19-20 de novembre. Ausiàs March, Tirant lo Blanch, Curial e Güelfa, Raimon cantant Ausiàs March, la llengua dels clàssics valencians de la Corona d'Aragó...
Ponents de les Universitats de: Cambridge, Sussex, Liverpool, King's COllege, Barcelona, València i Alacant, i membres de l'AVL i de l'IEC.

Giornate di Studi Valenciani: Classici Medievali e Contemporanei
 
Se celebrarà a la Università di Bari, organitzat per la Università di Bari  i IVITRA-Projecte Digicotracam [Prometeu-2009-042], amb la col·laboració de l'AVL i l'Ambaixada d'Espanya davant el Regne Unit.
 
Dies 24-25 de novembre.
Ponents de les Universitats de: Roma, Pisa, Florència, Venècia, Nàpols-Federico II, Bari, Jaume I, València i Alacant, i membres de l'AVL i de l'IEC.
Aquestes Giornate arreceren la presentació de l'excel·lent traducció a l'italià (feta per la Professora Alfonsina Di Benedetto, Univ. di Bari) de la magnífica novel·la Borja Papa de Joan Francesc Mira.
 
Esperem oferir una bona presentació i difusió de clàssics medievals i contemporanis valencians.

http://www.ivitra.ua.es      
 
 
10)
 
Novetats de la Xarxa CRUSCAT
 
«Els reptes de les comunitats lingüístiques mitjanes en el segle XXI», amb la participació d'investigadors de diferents comunitats lingüístiques mitjanes (hebreu, eslovè i txec) i el suport de la Xarxa CRUSCAT, a Barcelona, el 3 de desembre. [+]
 
Xarxa CRUSCAT: presència pública
  • «Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya. Evolució de les habilitats, dels usos i de la transmissió lingüística (1977-2008)», a càrrec de Miquel Strubell i Ernest Querol, a Barcelona, el 24 de novembre de 2009 a les 19 hores. [+]
  • Bretxa, Vanessa (2009). «El salt a secundària: els preadolescents, consum cultural i llengua», dins Zeitschrift für Katalanistik / Revista d'Estudis Catalans, vol. 22, pàg. 171 [+]
  • Baldaquí, Josep M. (2009). «Inseguretat lingüística o consciència normativa? Inseguretat i ús de la llengua entre els joves valencians», dins Zeitschrift für Katalanistik / Revista d'Estudis Catalans, vol. 22, pàg. 71 [+]
  • Marí, Isidor (2008). «La voluntat de comunicar com a objectiu primordial en l'aprenentatge d'una L2», dins Caplletra, vol. 45, pàg. 229. [+]
  • Dins Escola Catalana, núm. 460, hi ha articles de diferents membres de la Xarxa CRUSCAT?IEC. [+]
    • Comajoan, Llorenç; Gomàriz, Eva «Això de les actituds (lingüístiques), ¿de què va?»
    • Torres, Joaquim «Ús familiar de les llengües i transmissió lingüística intergeneracional als territoris de llengua catalana»
    • Galindo, Mireia «Les llengües a l'hora del pati. Usos lingüístics informals a les escoles de primària».
    • Pradilla, Miquel-Àngel «Les competències lingüístiques. Un replantejament urgent».
  • Recerca i dades
  • Zeitschrift für Katalanistik / Revista d'Estudis Catalans, vol. 22 [+]Dossier: «Llengua i joves als Països Catalans».
  • Serra, Josep M.; Perera, Santiago; Siquès, Carina; Mayans, Pere, i Canals, Imma (2008). «Adaptació escolar, actituds i aprenentatge del català en l'alumnat de les aules d'acollida de primària i secundària a Catalunya (Curs 2005-06)», dins Caplletra, vol. 45, pàg. 153. [+]
  • Vila, Ignasi; Oller, Judith, i Fresquet, Montserrat (2008). «Una anàlisi comparativa del coneixement del català de l'alumnat castellanoparlant autòcton i l'alumnat hispà en finalitzar l'educació infantil a Catalunya», dins Caplletra, vol. 45, pàg. 203. [+]
  • Frekko, Susan E. (2009). «“Normal” in Catalonia: Standard language, enregisterment and the imagination of a national public», dins Language in Society, núm. 38, pàg. 71-93. [+]
  • «El Prat té més rètols en anglès que en català». Avui, 29 d'octubre, pàgina 23. [+]
  • Vann, Robert (2009). Materials for the Sociolinguistic Description and Corpus-Based Study of Spanish in Barcelona: Toward a Documentation of Colloquial Spanish in Naturally Occurring Groups. Ed. The Edwin Mellen Press.
  • Notícies
  • «El Partit Popular presenta un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei d'Educació de Catalunya (LEC)». [+] [+] [+]
  • «Microsoft publica el pedaç del Windows 7 en català». Vilaweb, 28 d'octubre de 2009. [+]
  • El professorat ja pot bloquejar el castellà als llibres digitals». Avui, 1 de novembre de 2009.[+]
  • «Els perills del bilingüisme», per Joan Melià. Diari de Balears, 29 d'octubre de 2009. [+]
  •  
    Congressos
  • «XII Congrés espanyol de Sociologia: trenta anys de societat, trenta anys de sociologia», a la Universitat de Navarra, Pamplona, els dies 1, 2 i 3 de juliol de 2010. [+]
    Cursos, conferències i premis
  • Vídeo de la conferència a càrrec de John Edwards organitzada el 19 d'octubre per la Càtedra multilingüísme Linguamón-UOC, «Gestió de la diversitat lingüística a l'aula: el que els ensenyants (i altres) han de saber». [+]
  • «IV Seminari de Terminologia: «Ortotipografia del llenguatge científic i tècnic», a Barcelona, el dia 11 de novembre de 2009, a les 18 hores. [+]
  • «Terminologia i variació geolingüística», a Barcelona, el 12 de novembre de 2009. [+]
  • «Introducció als processos de normalització lingüística i la necessitat d'una legislació que els done suport», a càrrec de Bernat Joan i Marí, a València, el dia 18 de novembre de 2009, a les 19 hores. [+]
  • «Jornades: Llengua i Acollida. Responsabilitat social a tres bandes: administració, empresa i agents socials», a Barcelona, els dies 20 i 27 de novembre i 20 de desembre. [+]
  • «La independència de Lituània i el procés de normalització lingüística estatal», a càrrec de Jolanta Zabarskaite, a València, el 25 de novembre. [+]
  • «V Jornada de l'Observatori de la Llengua: Hi ha límits en política lingüística?», a Barcelona, el 27 de novembre de 2009. [+]
  • «La independència de Letònia i el procés de normalització lingüística als Països Bàltics», a càrrec de Daina Teters, a València, el 2 de desembre de 2009. [+]
  • Curs: «Fonts de dades per a la investigació social», a Barcelona, del 10 al 24 de novembre [+]
  •  
    -----------------------------
     
    InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
    – Retalls de notícies de premsa.
    – Articles, publicats o inèdits.
    – Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
    – Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
    Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
     
    Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
     
    Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
    Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com