Deia que les novel.les de Porcel analitzades (Solnegre [S], El cor del senglar [C] i L'Emperador o L'ull del vent [E]) estan
desequilibrades en l'aspecte normatiu: l'autor no controla gaire aquest aspecte
o bé, segurament, se'n desentén; o, pitjor, arriba a usar alguna forma
intolerable. Cosa que a mi em sembla impròpia d'un professional de l'escriptura.
Però això revela també un altre fet que avui ja comença a ser greu: la poca
competència de molts correctors.
Vora la riquesa lèxica
i fraseològica que hem vist, topem amb castellanismes (i algun gal.licisme)
gratuïts com ara abarcar, demoledor,
disfrutar, dormit 'adormit' («havent perdut tots ells a la fi el coneixement o
havent quedat dormits talment com un soc» E), frapar
(«La coincidència m'ha frapat per excessiva»
E), tragar,
sombra, a rel
de 'arran
de', en busca de i fins tot Crist 'tothom'!! (¿potser per evitar
el totcristo de Joan Fuster?). O amb
negligències com tant s'hi val (E) i
amb alguna moda que avui s'escampa: mentre per mentrestant («reclama [...] una càrrega de barrals d'oli [...]; mentre, jura no haver posat mai les mans
damunt la majordoma» C). I ja és intolerable, a Solnegre, l'ús constant i gairebé
exclusiu de sens per sense («quedaven [...] sens saber què
fer», «sens interès per a res»).
A la vora de l'ús exclusiu de «en + infinitiu» temporal o condicional,
tan genuí, conservat en baleàric («Mai no heu de tenir dubtes, por, pietat, mandra,
històries: en tenir-les penseu en
l'Emperador» E), hi trobem potineries no infreqüents com ara «el perill rau en què et vegin»,
«fou a causa de
què Gérard simplement els havia abandonat»
(E).
L'autor no controla tampoc els relatius, ni l'hi ajuda
el pigall de l'editorial, com veiem en el primer i en el segon exemples
següents, respectivament: «la
investigació [...] es trobava davant un mur el qual ara hem pogut saltar» (E,
construcció bastant abundant), «ha passat una àguila immensa, reflex taumatúrgic
de l'Emperador el qual vetlla per
nosaltres» (E), «Gérard de Fleury es recloïa en el vector de l'Imperi, el vector
ocult d'on n'emanava la força, i en rebia els eflubis impulsors» (E), «I
passen dues coses: una, que [...]; dues, que qui enganxa
Porcel no esquiva tampoc la
influència de trets forasters o de relaxacions que avui són moda (constin o no
en algun diccionari): desangelat, pal
(per garrot o bastó), escoltar 'sentir' («Tothom a Andratx,
estant encara al llit, de sobte havia escoltat el descomunal soroll» C), d'una tacada («a París hi havia
seixanta-tres periòdics. I ell, d'una tacada, en va prohibir seixanta» E); o sopar, etc., fets transitius («Havíem
sopat un rostit de pollastre» C; al costat, però, de «cada vespre volia sopar de
sopes amb verdura» S).
Diguem-ho tot. Solnegre és realment una obra molt mal
acabada, per culpa de l'autor o de l'empresa o de tots dos. Però els defectes de
les altres dues obres passaran gairebé desapercebuts als lectors no pertanyents
al reduït clos dels especialistes, i crec que els compensen i els superen de
llarg les qualitats que hi llueixen.
Acabem amb una altra consideració.
Diversos gramàtics o comentaristes de la normativa o l'estàndard han recorregut
als exemples dels autors que ells anomenen o consideren implícitament canònics, concepte que sovint és sinònim
de «els autors que a mi em van impressionar quan em formava en la llengua», i
per tant és poc objectiu o fins perillós. Serien canònics Calders, Riba, Carner,
Fabra..., però potser ja no Pedrolo, Segarra... ¿I Quim Monzó,
Gabriel Bibiloni
La genuïnitat de la paraula hola és un afer polèmic. Els dos diccionaris etimològics de referència en donen una informació molt reduïda i contradictòria. L'Alcover-Moll indica que el mot ve del castellà hola, i aquest, de l'àrab wa-Allāh ‘per Déu!'. Coromines (DECLC) reacciona contra les dues afirmacions i considera que hola és paraula genuïna i una "creació purament romànica", sense cap relació amb l'àrab. Amb tot, l'espai i l'atenció que Coromines dedica a aquest mot són realment esquifits. El diccionari Fabra (1932) inclou la paraula, amb la definició de "interjecció usada com a salutació familiar i denotant estranyesa", definició que es manté en el DIEC. Amb aquest fet i la justificació de Coromines, hola és un mot usat sense fer-ne cap problema, especialment entre els més afectes a la llengua "del carrer".
És molt possible que Coromines tingui raó en la desvinculació de l'àrab. Hola és una paraula que pertany al món de les interjeccions i a la creació expressiva. Món on trobam els castellans hola, hala, ole i olé, el francès holà i allo, l'anglès hello, el portuguès olá, etc. Però aquestes paraules, llevat d'algun cas particular de transferència d'una llengua a una altra, van molt per camins separats.
En francès hi ha holà, una exclamació sense cap funció de salutació, que s'empra per a cridar algú i sobretot per a interrompre-li alguna acció. Sembla que està compost de ho (l'exclamació oh!) i de là (que, entre altres coses, vol dir 'per allà', del llatí illac). Res no té a veure amb aquesta paraula la interjecció allo, emprada per a establir contacte en converses telefòniques, que procedeix de l'anglès hello. Aquest, amb les variants hello, hollo, halloo i hallo, és inicialment un mot del camp de la caça, que, segons alguns, es relaciona amb el verb to hallow 'caçar amb crits', que deriva de l'anglonormand halloer (igualment 'caçar amb crits'). També podria ser, però, de formació expressiva. De l'ús cinegètic passà a ser un mot per a expressar sorpresa i per a saludar, i quan a França arribaren els primers telèfons procedents dels Estats Units, s'introduí la convenció allo, allo per a indicar a un abonat que podia entrar en correspondència amb el telèfon sol·licitat. En francès, i en occità, no hi ha, doncs, un equivalent de l'espanyol hola per a saludar: la salutació equivalent, de to col·loquial, és salut. Tampoc en italià, en què es diu ciao.
En espanyol, d'acord amb Coromines, hola sembla una veu expressiva paral·lela a hala. Coromines dóna com a primera documentació per a l'espanyol la data de 1552, però n'hi ha d'anteriors. En un principi seria una mera paraula exclamativa. "Hola, hola, hola, / que no tengo de dormir sola, / hala, hala, hala,/ que no estoy para vos guardada." (Cancionero de Ana Yáñez, 1548). El primer diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola (1734) dóna a hola dos significats: "modo vulgar de hablar usado para llamar à otro que es inferiór" i "algunas veces se usa desta voz como de admiración, quando se oye alguna cosa que hace novedad". Com que trobar una persona inesperadament hace novedad i pot causar admiració, és comprensible que amb el temps hola esdevingués un ritual de salutació. En un principi amb càrrega d'admiració o sorpresa i al final sense cap de les dues coses, com quan ens diu hola la caixera de l'hipermercat quan ens hi acostam per a pagar. El primer diccionari de l'Acadèmia que recull aquest significat salutació és el de 1884 ("Interjección que se usa para denotar extrañeza placentera ó desagradable, para llamar a los inferiores ó á modo de salutación familiar").
La qüestió que més ens interessa és si hola ha entrat a la nostra llengua per interferència del castellà. Primer de tot cal dir alguna cosa sobre la primera documentació del mot en català (c. 1400 segons Coromines). La primera documentació coneguda, fornida per l'Alcover-Moll, correspon a la Dansa de la Mort, peça teatral desenvolupada a Europa entre els segles XIV i XVI procedent de França. A la versió catalana de Pere Miquel Carbonell trobam els versos "Sus ola vos En Jovencell / qui Gaspar Nadal vos dieu ", en què no sabem si cal llegir ola o olà. La versió de Carbonell és de 1497, però el vers que ens interessa correspon a un afegit posterior, segur que del segle XVI, fet per Gaspar Nadal. Entre el "c. 1400" de Coromines i el segle XVI hi ha un bon tret. Però cal relativitzar la importància de les primeres documentacions. Caldria veure quin és l'ús de l'exclamació ola o hola en els segles XVI, XVII i XVIII, i crec que en tenim molt poca informació. Una aparició isolada, si fos el cas, i més tractant-se d'una exclamació, seria un fet irrellevant. En canvi, el CORDE (Corpus Diacrónico del Español, base de dades que documenta l'ús de les paraules des dels orígens de la llengua) ens forneix exemples d'ús de hola des de 1535 fins ara, de manera ininterrompuda. Dir, com fa Coromines, que el mot és més antic en català que en castellà, i treure'n conclusions és molt arriscat.
La interferència és un fet molt complex, que sovint, més que en la introducció d'una paraula un bon dia, consisteix en fenòmens d'imitació de processos seculars, de seguiment mimètic en una llengua d'un procés que s'esdevé en una altra durant un lapse gran de temps. Això és el que va passar amb l'extensió del tractament de vostè, i sembla que això és el que ha passat amb la paraula hola. Durant la primera etapa, en què hola era una mera paraula exclamativa, com hala, els hola que hi pugui haver en català poden ser deguts a interferència, encara que tampoc no hauria de ser cap problema admetre que podrien respondre a una dinàmica interna. I hauríem de veure el grau de difusió de la paraula i com seria pronunciada. En aquesta època és molt freqüent en textos castellans la repetició del mot: "hola, hola, qué es esto?", com si diguéssim "vaja, vaja, què és això?", i el mateix valor té la paraula en l'expressió "hola, hola, señora mujer". Les dues frases són de textos de mitjan XVI, però aquesta fórmula repetitiva és altament freqüent fins al segle XX.
L'adopció de hola com a costum de salutació primer amb admiració i després sense sí que sembla que respon més clarament als processos d'imitació de què parlava. Els diccionaris del XIX ens mostren aquesta evolució, dependent de l'evolució espanyola. El d'Esteve, Belvitges i Juglà (1803) només diu "hola interj. hola". El de Magí Ferrer (1839) diu exactament el mateix. El d'Una Societat de Catalans (1839) copia la definició del diccionari de l'Acadèmia espanyola ("interj. que servex comunamènt pera cridar á altre que es inferiòr [...] Se usa també pera manifestar la estranyesa ó novedat que causa alguna cosa no esperada"). El Labèrnia (1839) defineix hola com "interjecció que denota novetat i estranyesa, adverbi de cridar", definició que es manté a l'edició de 1864. El Figuera (1840), com "interjecció que servèix de cridar á algú qui denóta la sorpresa, la admiració". El de Josep Escrig (1851) no du la paraula hola. El primer diccionari que defineix hola com a "salutació familiar" és el Fabra (el primer diccionari acadèmic espanyol que ho fa és, com hem dit, el de 1884).
Significativament, hola és paraula inexistent a la Catalunya del Nord, on la salutació en situacions de confiança és adiu, com en occità. A la resta del país l'extensió de la paraula s'ha fet amb ritmes diferents a les diverses àrees. A Mallorca la salutació hola s'ha estès en temps molt recent. És o era inusitada entre la generació dels meus pares (gent de la vuitantena) i no diguem dels meus avis. La pronúncia completament castellana del mot a l'illa, amb la vocal final sense reduir a neutra, és un indici més que evident del seu caràcter foraster. I el fet que a l'àrea del català central es pronunciï amb o oberta i neutra final tampoc no demostra res. En aquesta àrea els castellanismes s'adapten de manera regular. Com la interjecció ojo!, amb o oberta i u final.
per Màrius
Serra
Noètica?
Sí, noètica. Ja s'hi poden anar acostumant, perquè Dan
Brown s'hi refereix sovint en la seva última novel·la, El símbol perdut. Després d'explorar les
possibilitats comercials dels secrets vaticans Àngels i dimonis i d'explotar les
germandats cristianes amb uns resultats multimilionaris El codi da Vinci, ara Brown travessa
l'Atlàntic per concentrar-se en els secrets de la maçoneria. Del vell món al
nou, de Roma o París a Washington, de la religió a la filosofia. I aquí és on
entra el terme dels trons, que el DIEC defineix així: “Part de la
gnoseologia que estudia les lleis del pensament”. En realitat, la noètica, com
la gnosi o la noesi, prové del verb grec noein (veure tot discernint), just el
punt de partida intuïtiu d'on deriva l'acte mateix de pensar. L'ús actiu de
l'intel·lecte, doncs, conforma la intel·ligència i desemboca en aquell
enteniment moral que tan sovint ens reclamaven els avis. Brown utilitza la
noètica per donar-li una pàtina intel·lectual a la seva novel·la d'acció, però
resulta sarcàstic que el seu llançament coincideixi amb el coneixement d'un munt
d'escàndols que demostren una manca absoluta d'ètica. Vivim a l'era de la
no-ètica.
Jordi Pujol, que darrerament està molt eloqüent (i perdó per la rima) va dir-li l'altre dia a Josep Cuní, en una entrevista a Els matins, que no li agrada que la ciutadania faci servir la paraula gilipollas. No pas perquè sigui un insult, sinó perquè en la llengua de Verdaguer hi ha moltes paraules que vénen a significar el mateix. Jo, modestament, en proposo una (tot i que també és d'origen estranger). Forat de cul (traducció de l'anglès asshole) em sembla preciós, potser per la cançó de Frank Zappa Broken hearts are for assholes, que a TV3, doncs, traduiríem com Els cors trencats són per als gilipollas. I a casa de Jordi Pujol Els cors trencats són per als saltamarges.
M'emociona que el president es preocupi per la salut de la llengua ara que ja no està en actiu. Llàstima que durant les dècades que va presidir-nos no demostrés la mateixa ànsia. Recordo aquelles campanyes on et deien que parlar el català "depèn de tu", una manera esplèndida de treure's les puces del damunt. I no posem cap multa, ni forcem els elaboradors de productes de la terra a etiquetar en català, no fos cas que caiguessin malament a Madrid.
També recordo els magnífics negadors de males notícies a sou del govern, que cobraven per dir que tot era fantàstic i que la llengua tenia una salut de ferro. Ara ja és tard. Abans en un bar quan demanaves un gintònic (paraula que no es diu gaire diferent en català que en castellà que en anglès) potser sí que et deien que no t'entenien per molestar-te. Ara ja és veritat que no t'entenen.
I suposo que ja queda clar que no estic dient que amb el president Maragall i el president Montilla la cosa hagi anat millor. És que d'ells mai no n'he esperat res. El problema de la llengua catalana és que diem gilipollas. Deixem de dir gilipollas i tot tornarà a anar tan bé com sempre.
Depenent del grau ideològic del mitjà, ens podem trobar diverses gradacions en aquests atacs, ja que fins i tot podem trobar acusacions d'aquests tipus en mitjans suposadament “progressistes” si bé amb un lèxic més suau. També és cert que és en els mitjans situats més a la dreta on aquestes acusacions poden arribar al súmmum de la paranoia. Si les escoltés una persona que no visqués a Catalunya podria arribar a pensar que les persones castellanoparlants són empaitades i agredides al carrer pels Mossos d'Esquadra, que als patis de les escoles els professors i professores es dediquen a perseguir i reprimir a la canalla que no parli en català i que una legió de funcionaris va pels carrers buscant rètols de comerços no escrits en català per sancionar-los econòmicament.
Evidentment, qualsevol persona que visqui aquí veurà com la realitat és ben diferent i que un catalanoparlant, en segons quins territoris, es trobarà amb més problemes en el seu dia a dia que un castellanoparlant. I a més, té més riscos de sofrir veritables agressions lingüístiques, fins i tot aquelles que sobrepassen una mera intimidació verbal. Moltes d'aquestes agressions les practiquen les forces d'ordre públic. Posaré uns exemples recents:
El passat 7 d'Agost, a l'aeroport de Palma, un jove va ser agredit físicament per la Guàrdia Civil per haver-se adreçat a ells en català. El jove va ser tancat en una habitació on es va perpetrar l'agressió davant la impotència de la seva parella. A sobre, com sol passar en aquests casos, tots dos van ser denunciats per “alteració de l'ordre públic”.
El 10 de setembre, una dona d'origen sud-americà va ser detinguda a una comissaria de la Policia Nacional de Barcelona pel simple fet de parlar amb el seu marit pel mòbil en català mentre tramitava el seu DNI. En aquest cas, segurament, hi havia a més un agreujant: el racisme i el fet de veure com una persona que fa poc que ha arribat és capaç de parlar la llengua del país mentre d'altres que porten molts anys (Policia Nacional i Guàrdia Civil) no han tingut, en moltes ocasions, la voluntat ni l'obligació de fer-ho.
Personalment recordo com al 1999 em van fer fora d'una comissaria de la Policia Nacional de Badalona pel simple fet de parlar en català i negar-me a canviar d'idioma:“a mi me hablas español porque estás en una comisaria de la policia nacional i no de los Mossos d'Esquadra” em van dir. Sort que només em van fer fora sense cap agressió física. En un judici posterior, pel fet de testificar en català, va haver d'ajornar-se quatre mesos ja que “no hi havia intèrpret a la sala”. No em van sorprendre aquests fets doncs jo en aquella època ja sabia el que hi havia. Em va sobtar més que els meus companys sindicalistes del judici, castellanoparlants i que ja coneixien la meva voluntat de fer servir sempre el català fora de l'àmbit familiar (érem tres persones les acusades) i l'advocat després em demanessin que per què no els havia avisat que testificaria en català.
Lamentablement aquests fets no són puntuals. Hi ha territoris on les agressions al català encara compten amb una major impunitat com és al País Valencià on molts grups d'ultradreta campen a la seva fent agressions físiques contra persones i entitats davant la passivitat de les autoritats. Ara bé, tranquils, que aquestes agressions no sortiran habitualment pels mèdia que tanta obsessió tenen en mostrar-nos les “agressions” al castellà. Només faltaria!!