Article publicat en EL PERIÓDICO DE CATALUNYA diumenge 25 d'octubre del 2009
La reposició de Vint anys de cançons,
producció televisiva dedicada a La Trinca, em va trasbalsar. Per un costat, em
va retornar a la dècada dels setanta, o sigui a la meva joventut, però per un
altre, i sobretot, em va posar davant l'amarga evidència que el català era la
llengua que es parlava quan la gent parlava català. Totes les gravacions
rescatades per al programa de La Trinca mostren persones diverses compartint una
sintaxi i un sistema fonètic que ja sonen a raresa. És extraordinari, perquè
només han passat trenta anys. I trenta anys de pretesa normalització
lingüística, a més.
D'ençà del restabliment de la democràcia i de la
recuperació d'una certa autonomia política, a final dels setanta, el català s'ha
consolidat com a llengua institucional i de cultura, però ha reculat molt com a
llengua del carrer. Per això Joan Capri, La Trinca o sèries televisives
com Les Teresines han esdevingut arqueologia sociolingüística en només
vint anys. També per això és cada cop més difícil que la població immigrada
adopti el català com a llengua de comunicació, al revés del que passava abans de
la guerra o fins i tot durant el franquisme: aleshores l'aprenien perquè,
perseguida o no, era la llengua vehicular que sentien a tot arreu. Ara serveix
per a fer instàncies, llegir llibres o veure teatre.
Agafo l'AVE i per la
megafonia sento una llengua vagament recognoscible, una mena de català parlat
per esquimals. Hem guanyat presència oficial, hem perdut el sentit de l'idioma.
Avui, en català es poden llegir excel·lents traduccions dels clàssics grecs
(gràcies, Fundació Bernat Metge) o de Marcel Proust (gràcies, enyorats
Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany), però no es poden
sentir converses radiofòniques o entre adolescents metropolitans, perquè et cau
l'ànima als peus. Quan als anys cinquanta estava prohibit ensenyar en català,
tots els nens el parlàvem. Ara l'aprenen quasi com una llengua estrangera. I amb
l'accent de la dominant, naturalment.
Correcció
El
català del segle XIII era diferent del català del segle XVI i el del segle XVIII
diferia del català del segle XIX. Però el segle XXI no ens està oferint un
català distint del del segle XX, sinó un no-català, una llengua deteriorada,
empobrida i aculturada. No ens enganyem, l'evolució ha estat suplantada per la
degeneració, que és una altra cosa. Els canvis culturals no tenen res a veure
amb les aculturacions, que són el desplaçament d'una forma cultural per una
altra, no la seva transformació en el temps conduïda per dinàmiques pròpies. Una
cosa és incorporar informació al·lòctona i una altra veure reemplaçat el codi
genètic.
Altrament, la llengua políticament correcta ha decapitat la llengua
comunicativament vigorosa. A sobre, això. L'humor és transgressor –i d'aquí el
sentit de la sàtira o del sarcasme–, però actualment no es pot fer broma amb el
feminisme, el racisme o l'homosexualitat, per exemple. Una mena de restrenyiment
mental, que els més joves ja assimilen a rectitud ètica, obliga a ser
políticament correcte fins amb els usos jocosos de la parla. Podent dir «tothom»
hem de dir «totes i tots», que és una expressió que fa riure.
Cantava La
Trinca: «M'alteren les neurones les dones rodones tirant a bacones». Ara seria
mal vist. I, a més, pocs ja saben què vol dir «bacó». Malament rai.
http://www.youtube.com/watch?v=iqhQrreOWuk&feature=player_embedded
Defensem el català a TV3
Com a administradors del grup “Defensem el català a TV3” i, degut a l'èxit de la nostra campanya, et voldríem demanar ajut per seguir amb els nostres projectes. Rodar i produir els vídeos-paròdia requereix un esforç considerable, necessitem, per tant, persones compromeses que puguin dedicar una estona del seu lleure a donar-nos un cop de mà.
De segur que hi ha alguna cosa que tu hi puguis fer i, si no pots, potser alguna persona del teu entorn hi estaria interessada. Necessitem, això sí, un compromís en ferm per tal de seguir creixent.
Hem elaborat una llista del tipus d'ajut que busquem. Si et sembla que pots col·laborar en algun d'aquests camps, fes-nos-ho saber a la nostra adreça de lanostratelevisio@gmail.com
1/ Si hi ha un programa que veus habitualment, digues quin és i et podríem adjudicar la vigilància de l'esmentat programa per tal d'anotar les errades que s'hi produeixin. Perquè aquestes errades es puguin fer servir en les paròdies, és del tot necessari que s'anoti el dia i el nom del programa en què s'han produït.
2/ Filòlegs o lingüistes. Ens calen més experts en aquesta matèria que confirmin que les suposades errades rebudes per part dels col·laboradors es poden considerar com a tals. Haurien també de corregir guions i notes de premsa.
3/ Oferiment d'espais per rodatge. Llevat de casos molt concrets, necessitaríem tenir assegurat un o uns espais on poder rodar: una oficina, una nau, una masia, una sala etc.
4/ Actors i actrius: amateurs o professionals.
5/ Tècnic d'il·luminació
6/ Ajudant de
direcció i script (control de continuïtat de les seqüències)
7/ Responsable de càtering. Normalment, els rodatges impliquen tot un dia de feina i és necessari portar el menjar i les begudes. S'informaria a l'esmentat director de càtering de les persones que participaran en el rodatge perquè es faci càrrec del menjar que cal i del pressupost que s'hi inverteix.
8/ Promoció de les nostres paròdies. En aquest cas et
comprometries a enviar una nota amb l'enllaç de la paròdia en qüestió a uns
quants grups de Facebook (dels que ja et facilitaríem el llistat) i, si tens la
capacitat d'escriure un article o una nota de premsa, podries posar-te en
contacte amb als diaris digitals i de paper o amb persones rellevants
sensibilitzades amb la nostra temàtica. (també en aquest cas te'n facilitaríem
els noms).
9/ Responsable de finançament i comptabilitat.
10/ Finançament. Persones que facin una aportació econòmica
per poder cobrir les despeses de les nostres paròdies. Pots finançar els nostres
treballs audiovisuals amb 1 euro o més.
Gràcies a persones com tu el grup ha crescut molt i, per tant, ara és necessària la col·laboració de més persones per tal de mantenir ben alta la qualitat de les nostres activitats. Cal, doncs, un petit gest per part de cadascú de vosaltres. Aquest gest, per petit que et pugui semblar, ens ajudaria molt a continuar i a millorar.
Molt agraïts
La direcció de "Defensem el català a
TV3"
Mark Abley (1955) ha viatjat per tot el món a la recerca de llengües en perill d'extinció i n'ha localitzat algunes amb només un parell o tres de parlants. És autor de diversos llibres sobre el futur dels idiomes al món (n'ha comptabilitzat uns sis mil i calcula que a finals de segle en quedaran menys de la meitat), entre els quals destaca Spoken here, del qual no existeix traducció al català i que en castellà ha publicat RBA sota el títol Aquí se habla. De les sis mil llengües que hi ha al planeta, l'entrevista ha estat feta en anglès, sens dubte la que actualment presenta menys perill d'extinció.
La desproporció que hi ha entre l'exhibició de pel·lícules en castellà i en
català és tan alta que clama al cel de la normalitat. En un país on la llengua
catalana, més enllà del que indica la llei pel que fa a la seva oficialitat, té
una notable presència als mitjans de comunicació i en les activitats lúdiques de
la població, es dóna el cas singular d'un cine que parla en un 90% en castellà.
La situació és del tot anòmala i respon a múltiples factors: la falta de
sensibilitat de les majors o distribuïdores americanes; la tradició de
cine doblat heretada del franquisme; o el poc interès dels exhibidors, escudats
en la, segons ells, poca audiència que pot arribar a tenir el cine en català. I
convé incidir en aquesta probabilitat perquè encara s'ha de veure i comprovar si
les versions en la llengua pròpia del país tindrien audiència o no. L'èxit dels
doblatges en català per a la televisió fa pensar tot el contrari.
Justament
això és el que pretén la llei del cine auspiciada pel Govern de la Generalitat.
Que arribin al mercat, en condicions de paritat, les mateixes còpies en un
idioma i en l'altre. I encara més: que la tendència progressiva sigui la d'un
horitzó amb pel·lícules en versió original subtitulades en català. I que
existeixi una xarxa de sales concertades perquè tot el territori s'arribi a
beneficiar de la iniciativa.
La llei, avalada per la Comissió Europea com a
exemple d'«enri-quiment de l'oferta lingüística i cultural», i amb el suport de
la legislació lingüística del 1997 i de l'Estatut, no ha de pretendre
imposicions ni sancions que en desvirtuïn l'objectiu final, que no és imposar
una determinada llengua, sinó aconseguir que en un país on es parla català sigui
normal veure cine en català.
|
AUTOR:Ernest Querol Puig i
Miquel Strubell i Trueta | |
| COL·LECCIÓ:Manuals | |
| NÚM.
COL·LECCIÓ:148 TEMA:Humanitats NÚM. PÀGINES:226 |
ISBN:978-84-9788-854-7 FORMAT:17 x 24 cm., rústica PUBLICACIÓ:10/2009 |
|
Els usos i les representacions lingüístiques no se solen relacionar amb les reivindicacions nacionals tot i que, com es demostra en aquest llibre, són imprescindibles per copsar l'entrellat sociolingüístic de la Catalunya actual. I el ressò que va provocar un avenç d'aquests resultats en la premsa n'és una bona mostra del tarannà pioner d'aquesta recerca. En aquest sentit, la troballa d'una nova variable (l'autocategorització nacional) fonamental per explicar els lligams entre els usos, les representacions lingüístiques i 5 qüestions de caire polític obre una nova via per entendre millor la societat catalana. | |