Basltasar Porcel (2/3)
Vegem uns quants detalls de les característiques lingüístiques de les tres novel.les de Porcel esmentades l'altre dia: Solnegre [S], El cor del senglar [C] i L'Emperador o L'ull del vent [E].
Algú s'ha preguntat si Porcel usa un llenguatge gaire carregat de trets baleàrics. A mi m'ha semblat que Solnegre conté força més ambient lingüístic de la terra de l'autor que les altres dues. Totes tres tenen molt de lèxic local: encirat, esbucar-se, horabaixa, nin, al.lot, esvergar...; i fraseologia: per ventura, a rompre 'abundantment' («la vella Vaca devia beure aigua a rompre»), a voler. En morfologia verbal, a Solnegre trobem amb naturalitat la primera persona del present d'indicatiu sense desinència: estim, pens, record, trob; amb naturalitat però alhora de manera incoherent, a la vora de la terminació més general, fins en la mateixa pàgina o línia: «I em trob amb les mans buides. He de fer, necessito quelcom», «miro enfront i ho trob tot buit». Altres formes verbals: vengueren, tornàs, etc. Les altres obres eliminen gairebé totalment aquesta part de l'«ambient». En sintaxi, ensopego a Solnegre una construcció típica de les Balears, la tercera persona del plural amb valor d'impersonal com la construcció amb es: «Des de ca meva es veu el cementiri [...]. Van al cementiri per una costa molt empinada»; i en totes tres obres hi ha d'altres característiques baleàriques com ara les locucions prepositives a devers, per devers 'devers' («Tot Solnegre era a [...] Sant Tem [...] a devers una hora del poble» S; «Degueres néixer per devers l'any quaranta» C) i de cap a 'cap a' («si el que congries de cap a mi és odi no m'hi trobaràs» E); o la construcció de les preposicions damunt, davant... amb pronom fort (vora tu, davant mi, devora ell) o bé amb nom i sense el de més habitual en altres parles: damunt un roc; o els relatius tot quant i així com («creia que el món era així com el definia» C). En canvi, no hi ha (o hi deu ser molt poquet) el verb tornar seguit d'infinitiu sense la a més general: «em fitaven i tornaven a encauar-se» (C). A Solnegre hi ha l'ús gairebé exclusiu, xocant, de l'infinitiu ésser (¿per què no, si de cas, el baleàric esser?), que després s'abandona en gran part. Tot fa pensar que Solnegre va tenir un mal corrector i/o que l'autor era encara inexpert o poruc. O totes dues coses.
La voluntat estilística de l'autor es manifesta en un tret singular: fa transitiu tal o tal verb intransitiu. Vegem-ne algun cas: «badocar aquell quadre gris» (S), «badocava les aus» (C); «les torxes que fumejaven giravolts d'ennuvolada tonalitat taronja» (E). D'altra banda, aquestes obres tenen una gran riquesa de mots derivats, que sovint reforcen la vivència personal dels fets narrats: ancam, banyam, costellam, cuixam, femellam, fustam, pedram, velam (sufix molt abundant); «la joiosa morassa que els vendria pel nord d'Àfrica» (E, col.lectiu: 'els moros'), ensagnassat, homenatxo, bufeteig, cordellí, torricó, paperim, ratim («Amb les rates [...]: estols de ratots peluts, geperuts, ronyosos [...]. Fins que una tarda i a l'uníson el ratim s'havia llançat de sobte a l'aigua [...]. Però també una gavina que menjava engelosida [...] de sobte era atacada per un flotó de ratim que la cobria, la rosegava» E, col.lectiu i despectiu alhora), ullons, cuinó («l'ampla cambra de què disposo, el cuinó, els armaris» E), pedrolins, menjua, menjussa, tavernutxo; sovint menys comuns: rebostejar 'tafanejar', matrimoniar («un altre [germà] havia matrimoniat Conxita»), plorinyar («recorda i plorinya el món perdut» C).
Voluntat estilística desequilibrada, però, en diversos punts pel problema que dic de corrector i de poc control personal de la normativa, com exemplificaré dijous vinent.
Joan Solà
Gabriel Bibiloni
En català medieval haver significava tenir (haver dues cases). Haver nom Joan, és a dir, tenir (per) nom Joan era una manera d'expressar que Joan era el nom d'algú. A Mallorca, una frase com aquesta dona ha nom Maria, per la seva alta freqüència d'ús, tendí a debilitar la forma verbal ha i a esdevenir aquesta dona nom Maria, en què nom és reinterpretat com una forma verbal de tercera persona. O a partir de la qüestió què ha nom aquest nin?, pronunciat qu'ha nom i desprès què nom, es produí el fenomen. I automàticament sortí l'infinitiu nòmer (o nombre) i tota la conjugació: nomia, nomerà o nombrà, nomi, només, etc. Es tracta d'un fenomen de creació d'una nova unitat lèxica a partir de diversos elements lingüístics, per una qüestió de recategorització d'aquests elements. A Mallorca nòmer és la forma tradicional d'expressar el fet de tenir un o un altre nom. Què noms? es demana a alguna persona de qui no es coneix el nom. Darrerament, què noms? s'ha travessat amb el castellà cómo te llamas? i ha sortit el monstret com te noms? que diuen totes les criatures i altres de no tan criatures. Hi ha altres maneres d'expressar la pròpia denominació de cadascú. També hi ha la fórmula amb el verb dir, ja sigui em diuen Joan, com et diuen?, o la variant d'aparença reflexiva i general en el Principat em dic Anna, com et dius? Aquesta deu ser forma antiga. Recordem el vers del poeta: "jo só aquest que em dic Ausiàs March".
Un cas semblant és el que ja succeït amb el verb usar. La forma pronominal de tercera persona, s'usa, a Mallorca acabà fonent els dos elements i esdevenint un susa en què es perd la consciència del pronom. I apareix el verb susar, que significa 'portar-se una cosa' o 'ser d'ús corrent alguna cosa'. "Ara no susa nòmer Pixedis, però per ventura tornarà susar". O, fent balanç a final d'any, es diu "enguany ha susat molt el color negre". I l'àvia diu tota amoïnada "amb aquest jovent que ara susa estam ben arreglats". La nova lexicalització del conjunt de verb i pronom s'ha produït coincidint amb la substitució del verb usar pel castellanisme emplear, cosa que reforça la nova paraula: "Ara ja no susa emplear pells de moix per fer ximbombes".
Aquests fenòmens de transformació lingüística, sobretot quan són locals, com els assenyalats, han de rebre un tractament adequat. Igual que l'omnipresent sisplau, que també és una fixació semblant a les esmentades i també és un fet regional. A l'hora de valorar aquestes formes cal tenir en compte la realitat de la fixació però cal no perdre de vista la perspectiva global de la llengua i el pes de la tradició culta. L'Alcover-Moll diu que susar és incorrecte. Jo no diria tant: pot ser útil en alguns contextos, igual que nòmer i altres casos semblants (si es vol reflectir fidelment un tipus de llengua no hi ha més remei que escriure torna susar; la forma es torna a usar és una altra cosa), però el llenguatge de to neutre i general ha d'allunyar-se d'aquestes construccions.
per Màrius
Serra
Proa publica una nova traducció al català d'Il Gattpardo, la gran novel·la de Tomaso
di Lampedusa. Llorenç Villalonga, tan proper a l'obra del sicilià des de tots
els punts de vista, ja la va traduir ara fa cinquanta anys, però a Proa han
considerat que calia actualitzar-la. Calia? Doncs no sé si cada generació, com
se sol dir, ha de tornar a traduir els clàssics, però en aquest cas l'operació
és un encert. És a dir, que calia. Si més no, la traducció de Pau Vidal llisca
d'una manera magnífica, sense que això impliqui abaixar el llistó de
l'exigència. Un exemple molt cridaner és la solució adoptada per Vidal a l'hora
de traduir un mot omnipresent al text, en boca del jove Tancredi quan s'adreça
al seu oncle Fabrizio Salina. I ho fa sovint. Per exemple, quan li deixa anar la
frase més citada de la novel·la: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot
canviï”. La familiaritat entre els dos protagonistes és tan intensa que el nebot
l'anomena zione. Zione, augmentatiu de zio. Com dir-ne en català? Onclàs?
Tiarro? No és una decisió senzilla. Vidal opta per un contundent onclarro. I Villalonga? Doncs tria una
solució menys convincent i quasi nadalenca: tiot.
Els escriptors d'ara han d'aprendre molt de la música per tal d'entendre cap a on anirà el seu futur, perquè El futur de la literatura (títol de la taula rodona amb què es va tancar divendres la trobada d'escriptors dels XXXVIII premis Octubre) ha d'observar la crisi i el ressorgiment que s'ha derivat del món de les partitures. Aquest és un dels aspectes que va ressaltar Vicent Partal, fundador de Vilaweb, que va explicar que "la lectura per pantalla serà normal i quotidiana" i que els intermediaris entre els escriptors i els lectors perdran valor i hauran de canviar d'estil.
La reconversió proposada per Partal és que els editors es convertiran més en editors de continguts i treballaran el manuscrit amb l'autor. D'altra banda, les llibreries es reconvertiran en grans centres culturals. En aquest sentit, va explicar que "els escriptors han d'entendre que el món s'acaba però que en neix un altre que no sabem com serà".
Partal va estar acompanyat a la taula per Xavier Badosa, creador de badosa.com; per Javier Celaya, agent cultural vinculat a l'empresa Dosdoce, i per Damià Gallardo, de la llibreria Laie. La professora de la UB Laura Borràs, coordinadora del congrés, en va fer de moderadora. Tots varen coincidir que en el futur allò més important no serà el debat sobre el suport -ahir se'n varen poder veure alguns de diferents sobre la taula- sinó sobre com s'abaixaran els continguts i com es descarregaran i compraran els llibres nous. Celaya ho va explicar de manera molt gràfica referint-se a la revolució que hi ha hagut en el camp de la telefonia mòbil. Així, digué que "les dades són les que són i cada dia es creen en el món 7 milions de pàgines web". Cal tenir en compte que en català s'editen 7.000 llibres cada any per comparar.
Gallardo, responsable de la llibreria Laie del CCCB, va explicar que "nosaltres continuarem essent un espai de mediació, però hem de recordar que ara per ara hi ha una cosa important que cal tenir en compte: la fractura digital. No hi ha gaire fons digitalitzat i dubt que moltes de les petites editorials ho facin ràpidament, tot i que n'hi ha alguna que ja disposa de plataforma pròpia". Allò que sembla clar és que el futur de les llibreries depèn d'Internet 2.0: tenir pàgines web pròpies que permetin les descàrregues de les obres que elaboren les editorials, posseir un bloc actiu i ben promocionat que serveixi com a eina de recomanació i ser present a les diferents xarxes socials, com ara el Facebook, per tal de promocionar llibres, actes i esdeveniments. "Això serà difícil per a moltes llibreries petites que tot just se'n surten amb els programes de gestió d'obres", hi afegí amb rotunditat.
El titular del diari deia: "El puzle va encaixant". El correu del lector diu: "De petit, dels puzles en dèiem trencaclosques. Quina llàstima que col·laboreu en l'assassinat de les nostres paraules. Era aquest l'objectiu fundacional de l'AVUI?". A la RAE hi trobo puzle i rompecabezas, en francès tenen puzzle i casse-tête, al DIEC hi ha puzle (posats a catalanitzar potser era millor pusle) i trencaclosques. De petit jugava amb trencaclosques, que eren daus, i de gran amb puzles, que eren peces planes. Un problema difícil de resoldre és un trencaclosques, un puzle és només un joc. "Les nostres paraules" són les que, entre tots, fem i desfem per comunicar-nos. De vegades n'agafem una d'estrangera per omplir un forat, per expressar un matís que amb les peces que teníem quedava sense dir. L'agafem, l'adaptem en so, grafia i significat, i la fem encaixar al nostre puzle. La llengua que no ho fa esdevé una bonica peça de museu. Una llengua viva és un puzle que es refà cada dia. No la convertim en un mosaic.
De candidats a ser peça del puzle n'hi ha pertot. Em retreu Eugeni S. Reig, un incansable treballador per la llengua, que aboni xivato, recollit al D62, si ja tenim llepó. Tota llengua té en algun racó un mot que, en teoria, podria estalviar un estrangerisme. Per xivato n'hi ha uns quants: llepó, portaplatets, espieta... És bo saber-ho i posar-los al mercat. I si triomfen, endavant! Però és impossible imposar-los quan els diu tan poca gent que sobten o desconcerten, quan no són moneda de canvi. Potser llepó no ho és perquè s'associa a adulador, o perquè de xivato fem xivar i de llepó no podem fer llepar? Creure que l'immens cabal lèxic del territori serà estàndard quan el toqui la vareta màgica del filòleg, és creure en les fades. Un mot en desplaça un altre quan la gent s'hi sent millor, li va més bé; no només perquè sona o és més català.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, dissabte 24 d'octubre
del 2009
Les interjeccions són formes del col·loquial que expressen emocions i equivalen a una oració. La clienta explica un viatge i la carnissera hi intercala, quan pot, uns esclar!, sisplau! i deunidó! que s'omplen de significat per l'art de l'entonació. Les grafies esclar i sisplau (Joan Solà les justifica al seu darrer llibre) no semblen conflictives. Vacil·lem, en canvi, entre déu n'hi do, déu-n'hi-do i deunidó. Al D62 i al GDLC hi ha també déu n'hi doret, amb la raresa que un diminutiu s'adjunti al que era un verb. Tot sembla abonar l'aglutinació, però deunidó té un problema: pot induir a neutralitzar la e, a fer un deu igual que el de deuré. Posar-hi guionets (ho fa Coromines) resol el problema i continua reflectint la unitat lèxica, però afegeix complexitat gràfica. Això, sumat al fort rebuig inicial que provoca tot canvi, explica que la norma mantingui déu n'hi do. El mal és que aquesta escriptura fa perdre consciència que és una unitat lèxica i ajuda a perpetuar el que sembla un clar excés de Fabra. Una cosa és canviar el n'hi del dialecte central actual pel li'n normatiu (forma antiga i valenciana) quan és la combinació de dos pronoms en una frase (una norma que avui els grans mitjans del Principat ja no segueixen) i una altra de molt diferent extirpar el n'hi d'una unitat lèxica i implantar-hi el li'n. Seria com canviar adéu-siau per adéu-sigueu o déu vos guard per déu us guardi. Però és que, a més, l'expressió no existeix al País Valencià, com deixa veure l'Alcover-Moll. Allà, amb un sentit semblant, diuen ausades, que prové del verb osar (gosar). Així doncs, aquest Déu li'n do! interjectiu que el DIEC i el GDLC recullen com a forma principal no és, ras i curt, una forma del català. L'únic Déu li'n do real és l'històric, el de la famosa frase del XVII "Puix parla català Déu li'n do glòria". Sí que són ben catalans, en canvi, els sisplau o esclar que amb tanta gràcia deixa anar la meva carnissera i que esperem que ben aviat trobin un lloc al diccionari normatiu.
Les frases fetes són píndoles de significat ideals per al periodisme. Quan entren al mercat informatiu ja és tard per prescindir-ne. Si algú diu "estirar la manta", ¿pot un diari canviar-ho per una expressió més genuïna sabent que ràdios i teles aniran emetent el tall de veu? Estirar la manta és un calc del castellà. L'ideal, en casos així, és trobar un equivalent genuí. Ara bé: qui posa el dic en un marc bilingüe? El primer dia li fas dir destapar-ho tot, a l'editorial de l'endemà te'n surts amb engegar el ventilador però arriba el diumenge i l'opinador estrella, sense pietat, titula La manta i, esclar, o l'estires o has de fer un article nou. El castellà cau com pluja fina que cala. L'únic paraigua que no traspassa és crear, posar al mercat gènere més fresc i gustós, i esperar que les veus públiques el tastin i el facin seu.
I avui us en serviré un tall. Sentim sovint l'expressió echarse al monte. Prové del bandolerisme i té ressonàncies del maquis. Avui es diu de qui trenca amb el sistema i busca solucions fora dels marcs establerts, arrossegat pel que alguns consideren rauxa i d'altres coratge. S'ha dit d'Ibarretxe i es diu, per exemple, de Carretero o Uriel Bertran. Doncs bé, abans que prosperi una cosa tan bucòlica i burgesa com anar a la muntanya, que ja he sentit i he vist publicat més d'un cop, deixeu-me que us proposi agafar el trabuc. Expressa prou bé l'esperit de rebel·lió individualista i té aquella èpica romàntica i una mica anacrònica que si no vigiles et por fer fer el ridícul més espantós.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina
56, dissabte 31 d'octubre del 2009
Els polítics necessiten parlar sense dir res i fer veure que fan quan no fan. D'un temps ençà, els plans, les reformes, les estratègies i fins i tot els somnis els implementen. Tothom pot fer, realitzar o dur a terme; per implementar s'ha de ser polític. Implementar ve de l'anglès implement. D'origen vol dir eina o utensili, però ha acabat significant dur a la pràctica el que s'ha decidit o dissenyat. El Termcat, el D62 i el GDLC, que en desconfien, l'han restringit a l'àmbit informàtic, però el DIEC, imitant la RAE, l'ha deixat campar. Té implementar un aire cosmopolita i il·lustrat que li obre moltes portes. És el típic fantasma que ho sap fer tot. Com a nivell de, arrasa entre mandrosos i petulants, i omple de vent les insubstancialitats. Esquiveu-lo tant com pugueu, resistiu el seu encant arribista i impostor, però teniu-lo a mà, que mai se sap. No l'ús sinó l'abús n'heu d'evitar. Per mantenir-lo a ratlla, només cal parlar clar i català.
Si alguna cosa vol un polític és "presentar el que fa ressaltant-ne les qualitats" i "treure profit del que no rendeix". Això vol dir posar en valor, un gal·licisme (mettre en valeur) que via castellà ens assetja des de tota mena de revistes d'autobombo pagades amb diner públic. Si d'un pis diem que guanya molt pintat o d'un quadre que llueix més a la sala, per què de les ruïnes diem que es posen en valor quan s'enjardina la zona? Si en col·loquial sona ridícul i pedant, què fa que sigui tan atractiu per a un gabinet de premsa? Que, com implementar, vesteix i té l'atàvic prestigi del que no s'acaba d'entendre. El D62 li obre una porta -és l'únic- i potser un dia ens sonarà tan bé com posar en escena o posar en qüestió (tot i que el DIEC el qüestiona) i l'haurem d'acceptar. A mi, ara per ara, em provoca aquell rebuig defensiu de quan algú et vol vendre una moto.
La Generalitat Valenciana ha notificat avui a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) que disposava de deu dies hàbils per a tancar el repetidor que té a Perenxisa, al municipi de Xiva, i que fa arribar el senyal de TV3 en TDT a la ciutat de València i a les comarques de l'Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i la Ribera Baixa. Passat aquest termini, el govern pot tancar forçosament el repetidor.
Acció Cultural ha explicat a VilaWeb que no havia volgut recollir la
notificació i que no pensava fer-ne cas. Per tant, quan hagin passat els deu
dies hàbils, la Generalitat podrà tancar el repetidor, perquè té l'autorització
del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (sentència, en
pdf). Ara, és possible que el govern no tanqui el repetidor l'onzè dia i que
s'esperi a fer-ho en el moment que políticament més li convingui. En el cas dels
repetidors d'Alginet i de Llosa de Ranes, la Generalitat hauria pogut tancar-los
l'estiu del 2008 i no ho va fer fins al mes de novembre, just la vigília de la
manifestació contra la política del conseller Alejandro Font de Mora.
Acció Cultural considera que el govern valencià no ha tingut mai
intenció de signar cap acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya.
'L'única intenció del govern valencià és aconseguir del govern espanyol un
tercer multiplex amb la falsa coartada que el necessitava per fer arribar
l'emissió de TV3 al País Valencià, quant aquesta podia passar per qualsevol dels
canals lliures que la Generalitat Valenciana té en el segon multiplex concedit',
diu Acció Cultural en un comunicat emès avui. I afegeix: 'Els fets demostren que
l'única possibilitat d'aturar el tancament de la xarxa de TV3 al País Valencià
és aconseguir les 500.000 signatures de la Iniciativa Legislativa Popular
Televisió sense Fronteres que faran possible el projecte de llei estatal que
done cobertura a aquestes emissions'.
Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha rebut aquest mateix matí l'ordre de cessament de les emissions, de la mà d'un funcionari de la Generalitat Valenciana, que s'ha presentat a la seua seu central. L'entitat ha manifestat que el tancament és una «agressió contra la llibertat d'informació, la llibertat d'expressió i la llengua i la cultura catalanes» i ha acusat el govern valencià de no haver tingut mai cap intenció de reciprocitat amb el govern català. «L'única intenció és aconseguir un tercer multiplex amb la falsa coartada que el necessita per a fer arribar l'emissió de TV3 al País Valencià», ha expressat.
Segons ACPV, «els fets demostren» que «l'única possibilitat» d'aturar el tancament de la xarxa de TV3 al País Valencià és aconseguir les 500.000 signatures de la Iniciativa Legislativa Popular Televisió sense Fronteres per a un projecte de llei estatal que done cobertura a les emissions.
Les dues administracions estan disposades a accelerar els tràmits, de fet, Sánchez de León i Tresserras s'han compromès a reunir-se novament en el termini d'un mes per valorar els avanços en la matèria. Els governs català i valencià demanaran a Indústria que faça servir la fórmula legal més ràpida a l'efecte.
Sobre la qüestió del tancament del repetidor propietat d'Acció Cultural del País Valencià que permet veure TV3 a València i les comarques limítrofs en l'actualitat –i sobre el qual pesa una ordre de clausura en el termini de 10 dies hàbils–, Sánchez de León va subratllar que no té res a veure amb l'acord de reciprocitat. «Tenim l'obligació de tallar les emissions il·legals», va assenyalar la valenciana que, no obstant això, va deixar una porta oberta a què el tancament definitiu de l'emissor no es produïsca abans que es puga formalitzar la concessió d'un tercer múltiplex i, per tant, la recepció normalitzada de TV3 al País Valencià i Canal 9 a Catalunya.
«Si la cobertura legal arriba a bon terme, evidentment deixarà d'emetre's a través de l'entitat per la qual s'emet ara, perquè ja hi haurà una emissió legal i oficial. Els procediments judicials no són curts sinó llargs, per això és possible que no es deixe d'emetre en digital en la ciutat de València, encara que tampoc estic segura. En tot cas, nosaltres hem iniciat un procediment que anem a continuar, com no pot ser d'una altra manera i, en paral·lel, estem treballant», ha declarat Sánchez de León.
En principi, l'acord de reciprocitat només contempla la visió dels primers programes de cada cadena, ni Punt 2, ni Canal 33, ni cap altra.
El govern català i el valencià han acordat avui de demanar una reunió amb el ministre d'Indústria espanyol, Miguel Sebastián, per parlar de la reciprocitat entre TV3 i Canal 9. Així ho han decidit el conseller Joan Manuel Tresserras i la portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, després d'una reunió avui a València, la primera entre ambdós executius per tractar aquest tema. Tot amb tot, el govern valencià manté la intenció de tancar els repetidors de TV3 que té Acció Cultural.
Per a Sánchez de León el tancament dels repetidors i la negociació per a la
reciprocitat són dos processos paral·lels. Ara, també ha deixat la porta oberta
a la possibilitat que el tancament no es faci abans de la concessió del tercer
múltiplex, que permetria la recepció normalitzada de TV3 al País Valencià.
Televisió de Catalunya emet Canal 9 des del mes d'agost de 2008, però el
govern valencià no ha accedit a fer el mateix amb TV3 perquè diu que depèn del
ministeri d'Indústria espanyol que concedeixi el múltiplex que faria falta per
fer les emissions. Malgrat els contactes telefònics que el conseller Tresserras
havia mantingut amb Vicent Rambla, quan aquest era portaveu del Consell, i
malgrat aquesta reunió d'avui, les emissions de TV3 al País Valencià continuen
en perill.
Justament ahir La Generalitat Valenciana va notificar a
Acció Cultural del País Valencià (ACPV) que disposava de deu dies hàbils
per a tancar el repetidor que té a Perenxisa, al municipi de Xiva, i que fa
arribar el senyal de TV3 en TDT a la ciutat de València i a les comarques de
l'Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Ribera
Alta i la Ribera Baixa. Passat aquest termini, el govern pot tancar forçosament
el repetidor.
Acció Cultural considera que el govern valencià no ha
tingut mai intenció de signar cap acord de reciprocitat amb la Generalitat de
Catalunya. 'L'única intenció del govern valencià és aconseguir del govern
espanyol un tercer multiplex amb la falsa coartada que el necessitava per fer
arribar l'emissió de TV3 al País Valencià, quant aquesta podia passar per
qualsevol dels canals lliures que la Generalitat Valenciana té en el segon
multiplex concedit', diu Acció Cultural en un comunicat emès després de la
notificació de tancament del repetidor. I afegeix: 'Els fets demostren que
l'única possibilitat d'aturar el tancament de la xarxa de TV3 al País Valencià
és aconseguir les 500.000 signatures de la Iniciativa Legislativa Popular
Televisió sense Fronteres que faran possible el projecte de llei estatal que
done cobertura a aquestes emissions'.