Al País Valencià hi ha mots que –fins i tot entre els qui parlen de la
unitat de la llengua catalana– no són considerats plenament valencians per
molt que tinguen tradició clàssica valenciana, tradició contemporània valenciana
i –a més a més– facen la viu-viu en alguna comarca ignota
valenciana allunyada de València i de les comarques centrals valencianes.
N'hi ha un bon grapat i podríem tornar-hi quan la nostra gran passió filològica
i l'enyor migjornenc ens amere les nits de tendresa i
d'oblit.
Si un valencià empra aquest lèxic català tabú que pertany a la seva
tradició oral serà mirat amb desconfiança i recel, especialment si és un
mot perifèric d'alguna comarca allunyada al centre del país. Algun filòleg
il·lustre de tournée pel teu
camp t'arribarà a dir que això t'ho has inventat o que t'has contaminat de TV3
–¿és millor haver-te contaminat de Canal Nou?–; fins i tot renegarà la
pobra àvia que no sabrà ben bé per quin motiu aquest professor tan
groguilló, dessucat i afable s'enutja amb ella per un mot massa
catalanesc quan el qui pregunta com es diu una caria –cadira– és ell . Ningú va
pel món preguntant-li al qui parla la seva mateixa llengua com es diu una caria. Ho he vist de mos ulls! Una
octogenària respectable em digué si volien demostrar que caduquejava per
tancar-la en algun asil i deixar-la sense els seus béns! Si no sé
dir caria deu ser que tinc una
folia –follia en elxà– digué la
pobra dona.
Un cas ben curiós és petit, totalment bandejat, si no per la
normativa i el diccionari –aquests acadèmics es guareixen la nafra (nafra és elxà viu) perquè han d'anar a
congressos de romanística–, sí pels usos tinguts per valencians amb l'ajut
de les formes preferents
recomanades pels mateixos acadèmics. La cosa ha donat lloc a expressions tan
exòtiques com la Xicoteta i Mitjana
Empresa i, de vegades, la
Menuda i Mitjana
Empresa. A Elx hauríem de dir, és clar, La Xequica i Mitjana Empresa. És com si
en castellà es digués la Chiquita y Mediana
Empresa o la Menuda y Mediana
Empresa. És com si els parlants anglesos empressen el simpàtic
escocisme wee –xicotet/menudet–
anglès, una forma familiar afectuosa de small –petit– que ha fet fortuna de
Glasgow a Auckland i de Winnipeg fins a Johanesburg sense oblidar-nos de
Bombai o l'illa Pitcairn on
es parla encara un híbrid anglo-polinèsic d'ençà que hi arribaren els amotinats
del Bounty amb unes quantes illenques del Pacífic Sud de corbes sinuoses i alta
fertilitat. El més patètic de tot és que fa trenta anys que els xiquets
valencians aprenen a cantar el Joan Petit quan balla en totes les escoletes
infantils del país, fins i tot les que fan la línia en
castellà.
La cosa del petit és
valenciana i clàssica i tan sols citaré el vers conegut d'Ausiàs Marc: no em pren així com el petit vailet.
Ni petit ni vailet serien valencians actuals ni
tampoc els hauríem de poder emprar ni
sisquera com a llicència poètica. El motiu no és altre que
catalans i balears encara els diuen. El cas de petit és curiós perquè encara es viu
–especialitzat semànticament– a Alcoi on petit significa penis o al Fondó de les Neus, on una petiua és un bancal de dimensions
reduïdes.
A Elx una petita és una
raça de gallina nana. Quan és mascle es masculinitza en petito. De fet hi ha una família curta d'alçada i guenya a la
Baia (Camp d'Elx) coneguts com els Petigüenyos. És el seu malnom. En
valencià no es pot dir ni petit
ni guenyo perquè els valencians
dirien: visco (bizco en castellà). Els d'Elx no fem un
castellanisme sinó un híbrid italo-castellà: diem visgüenyos de tota la vida perquè
visco és castellà però el
català guegno és italià.
Fixeu-vos que els elxans, fins i tot, trenquem el diftong. Pel que fa a ma
sogra guardava els ous de
petita per a la seua néta: ma filla na
Triuetes.
No hi haurà, però, cap mot tingut per tan català principatí com noi. La veritat és que noia s'introduí en el parlar d'Elx
mitjançant una cançó tinguda per elxaníssima pels vells elxans de noranta
anys i recollida com a elxana tradicional a les cançonetes de fil i cotó elxanes
publicades i enregistrades els anys 80 per Ràdio Elx. Comença així: baixant de la font del gat/ una nòiò una nòiò,
ba(i)xant de la font del gat/ una nòiò i un soldat. Deixe les
assimilacions vocàliques per demostrar fins quin punt ha estat nativitzada. La
cançó deu haver-se cantat al llarg de tot el segle XX i ara el XXI. Cinc
generacions d'elxans! De fet hi ha un afegitó plenament elxà a la cançó que s'ha
de quedar en dialectal per copsar tot el seu sabor i ve després de la cosa
aquella de Marieta vull tocà-te el cul i
del calla dimoni que io no vull. Diu així: no sé quin gust trobeu/ de tocà-li.l cul as dones/ no
se quin gust trobeu/ que ca ú se toque el seu; se toque el seu, se toque el seu
(bis). El nom de la cançó elxana és Marieta vull tocà-te el cul i res de
Baixant de la Font del Gat. Comprendreu que
el vers clau de la cançó és el que dóna nom a la versió elxana malgrat que es
tracte de la coneguda cançó anomenada per una Font del Gat a Montjuïc, a
Barcelona mateix. Si hi ha una cosa que supera la malfiança catalana a València
és la malfiança barcelonina. Els lleidatans no molesten ni la meitat: de fet hi
hauria la llegenda de les tres-centes donzelles de Lleida que repoblaren l'antic
regne. Ja en parlà l'historiador valencià Pere Antoni Beuter el 1538 en la seva Història de
València.
Un dels mots característics del parlar d'Elx i que tot elxà tradicional
empra o coneix és sanoi.
Sanoi és molt anterior a
la nòiò de la cançó. Sanoi fa segles que es diu a Elx i
apareix a la premsa dialectal elxana del XIX i és un mot encara força
viu.
La Baia i Asprella és terra de magraners. Mengeu magranes que estem en
temporada. De fet, correspon a l'activitat familiar. Entreviste na Maria Vicente
i Agulló, nascuda el
-Maria tinc un. a(l)tra flor i ia sé que la cone(i)xem es dos péro vull que m'hu diga (v)osté en es seues paraules. Qué és un sanòi?
Ma sogra sempre parla dels
meus mots recercats com a flors. I quina flor vols preguntà-me ara? No em digueu que això no és
bellíssim. Respon així:
- (...)Un sanoi és una persona de poc
pes que i(g)ual li pega a l'ase que a l'albarda i que sens.arribar a ser bajoca
li falta una petxinà. És un "que no està llimpio".
Una persona de poc pes és una persona de poc seny o
trellat. És una persona que no et fa el pes: que no t'apanya, vaja! No
parlem ara ni de prims ni de flacs sinó de la ment. Ma sogra és d'una lucidesa
absoluta i malgrat no haver fet més de dos cursos de primària a l'escola
que hi havia a Lo d'Almo, rodal
elxà asprellenc –i caldria descomptar el temps d'alguna collita– s'explica
com els àngels. En llenguatge psicològic actual l'explicació de na Maria
correspondria al que diríem una persona
d'intel·ligència limitada o llindar.
Evidentment, hi ha qui naix sent un
sanoi amb aquesta dificultat de per vida però s'empra molt davant de
comportaments passatgers i erràtics : estàs
fet un sanoi! , i quin
sanoi! Curiosament, no té femení i no hi ha sanòies. Tan sols s'empra en masculí.
Avui he estat víctima d'un sanoi sense eixir d'Elx.
Aquest sanoi elxà no ha
estat descobert ni estudiat per cap dels nostres grans lingüistes catalans.
Elx sempre ha quedat fora de la xarxa dialectològica fins fa uns anys. Una cosa
semblant passa amb l'Alcoi del meu admirat
Segons el DCVB
el mot noi no apareix en català antic. La
primera notícia és de 1696 i per tant, força tardana, gairebé contemporània. Pel
que fa a l'etimologia diu:
Etim.: potser del llatí *nŏvius,
‘novell' (etimologia acceptada per Ronjat en RLR, xlviii, 416, per Griera en
BDC, ix, 99, i per Amado Alonso en RFE, xiii, 229). Meyer-Lübke preferia un
altre ètim llatí *novinus (REW 5972), i Spitzer Lexik. 131 proposà fer venir noi
d'una reducció de ninoi, derivat de nin.
¿D'on pot venir l'elxà sanoi amb un aire de família tan fort -a priori- amb el català principatí noi?
En català tenim sà del llatí sanus. La cosa faria referència, doncs, a la salut mental de qui naix lleugerament per sota del que seria una intel·ligència normal. L'acabament en oi seria afectuós no sense recança com potser passe amb ninoi. El sanoi seria el qui té poca salut mental. Es tractaria, doncs, d'un eufemisme.
Aquesta hipòtesi
queda plenament ratificada en llegir l'article sobre bif al
DCVB:
1. BIF, BIFA m. i f.
1. Que té el llavi inferior més sortit que el
superior (Reus, Menorca, Santanyí); cast. befo.
2. Que té el llavi superior més sortit que
l'inferior (Mall. en general).
3. Que té la barra molt prominent i la boca
enfonyada per falta de dents (Mall.). Sa meua musa veya y bifa, Aguiló Poes.
178.
4. Espiga bifa: una
espiga plena d'un costat i buida de l'altre per efecte d'una picada d'insectes
(Sineu, St. Joan, Sencelles, ap. Rokseth Cult. cér. 82).
5. Curt d'enteniment (Ciutadella); cast.
tonto, torpe. «Tros de bif»: qui obra
irracionalment.
Fon.: bíf (or., bal.).
Etim.: V.
bifi.
Queda demostrat, de bell nou, la gran
errada històrica de deixar fora, de les enquestes dels atles lingüístics
principals del segle XX, tant Elx com Alcoi amb una població
catalanoparlant ininterrompuda des de fa almenys sis segles, la qual cosa
significa que no s'hi ha produït l'anivellament en cap d'aquestes dues
ciutats d'altres zones de cruïlla, recatalanitzades tardanament després
l'expulsió dels moriscs amb repobladors de procedències diverses o amb una
barreja important com és el cas d'Alacant. Aquestes dues ciutats són úniques en
aquest sentit pel que fa a tot el terç sud del País
Valencià.
Aquest sufix oi ha estat ben estudiat en la Gramàtica Històrica Catalana de Francesc de Borja Moll (1952). Ens quedem, però, amb aquesta dada que ens parla d'una iodització primerenca que es retroba en els mots elxà i alcoià i que hauria de ser, exclusivament, balèarica i catalanooriental.
La ll de oll- olla s'ha reduït a (j) (oi-oia) en el baleàric i en gran part del dialecte oriental; potser per aquest dialectalisme s'explica la grafia -oi d'una sèrie de mots usats literàriament, com ara alzinoi, alegroi, bonicoi, caminoi, frescoi, margaridoia, mansoi, micoia, tristoi, xicoi. La terminació oi és en català diminutiva o més aviat afectuosa; pàgina 261.
Hi afegim, pel seu interés, la cita següent del gran lingüista Joan Veny, català de Campos (Mallorca).
Pense haver demostrat a bastament la procedència tant del sanoi elxà
com del bifoi alcoià, dos mots que no han estat estudiats
conjuntament mai i que han passat gairebé despareguts fins ara. Demostren la
unitat pregona del català medieval a l'hora de crear mots.
Una subnormalitat lleugera havia de ser,
forçosament, tractada afectuosament amb un sufix com ara oi. Ara,
no puc remediar pensar que el sufix oi té també una connotació
jocosa o lleugerament irreverent o de burlesca que és com ho diríem encara a
Elx. Dir un caminoi no deu ser ben bé la mateixa cosa que dir un
caminet. Hi deu haver alguna petita especialització semàntica que crec
haver exhumat de l'oblit. Una altra possibilitat, la de fer venir sanoi
d'un sanoia salada i masculinitzada, em sembla totalment descartada per
molt que l'aire de família s'hi preste.
Així i tot, el que no és cap conjectura és l'abundor de cognoms
elxans catalano-orientals originaris d'una franja catalana on se salava
força més a l'Edat Mitjana que no pas ara. Ja se sap que a una part de la Costa
Brava encara empren els articles es i sa procedents del
llatí ipse/ipsa que són encara generals als parlars balears. Ara,
si sanoi no ve del salat la iodització sí que ens
indica d'on venen el sanoi elxà i el bifoi alcoià en dues
ciutats on no s'ha ioditzat gens tradicionalment. ¿D'on, sinó, són els
nombrosos Girona, Ripoll, Manresa, Blanes, Selva, Barceló, Mollà (Moià),
Massanet, Llobregat i altres que tant abunden encara a Elx i a tota
l'antiga Governació d'Oriola? També hi ha el segon cognom de mon pare, Osona,
amb capital de comarca a Vic.
Tan sols afegir un avís a navegants il·lustrats atès el lloc triat per a publicar aquest article: un BLOG personal i el butlletí InfoMigjorn per a espant de l'escola més clàssica i conservadora. Mentre no es publique en paper recordarem que el que es publica a la INTERNET, segons totes les normes internacionals, té els mateixos drets d'autoria i l'autor ha de ser citat com qualsevol altra bibliografia universitària impresa. Aquest article és de qui l'ha fet tant si és bogeria com si és inspiració divina, atesa la condició extra-gremial de qui l'escriu. Faig aquesta informació pública per a tothom perquè som a l'era de les noves teconologies i el saber s'ha de compartir i no s'ha de patrimonialitzar ni és puntuar el seu objectiu primer. Així i tot, espere arredonir aquest article amb les aportacions més doctes i més saberudes.
2)
Baltasar Porcel (1/3)
Fa un parell de setmanes
Des d'un punt de vista estilístic
(en sentit segurament ampli), el lector observa tot d'una (Porcel escriu totduna, d'acord amb la seva vivència
baleàrica) diversos detalls característics de la voluntat de l'escriptor de ser
original, de treballar la forma. Un dels més rellevants és la construcció
paratàctica o desproveïda de signes gramaticals de relació (o, alguna vegada,
amb puntuació no típica, com en diversos dels casos que els transcriuré).
Observem: «caminant per la carretera dels alts xiprers rotunds cap als edificis
deserts, clausurada presència»,
«[...] he preguntat, el cor estret, a
Donat Consolí [...]», «Està abandonat [...] ¾ha respost immutable
Consolí», «
Els comentaristes han destacat que moltes novel.les de Porcel graten, grufen (com diu ell) en la infància o en les vivències de l'autor, que obsessivament cerca de comprendre la seva vida o la dels altres, de retrobar el temps que s'ha escolat, com Proust. Així, alhora que descriu o narra els fets, qüestiona la realitat, la judica: «a la fi, una martellada brutal descarregada precisament entre les seves precioses banyes alades, acabà per decret amb la vida dels rens. La noble mansuetud condemnada únicament per ésser el que era. Les tragèdies humils, perdudes...» (E). O bé es qüestiona allò que ell mateix afirma o suposa, tret molt freqüent a C i E: «I torno a demanar-li que m'excusi [...]. Però, ¿pot fer-ho?», «hi ha igualment una altra raó més fonda: ¿qui som?, es preguntava Alòdia», «Sabent que no sabrem mai el que veritablement som, Gérard de Fleury va creure que [...]», «Això podria ésser una clau que donés sentit a un personatge tan... tan... ¾he callat: ¿tan què?», «Toco la carta d'Alòdia, existeix. ¿La toco, existeix?», «una gent que des de la innocència anònima fórem llançats a... ¿a on? No ho he sabut mai. I per ventura a causa d'això escric».
Em plau d'acabar amb aquesta última frase, que és aplicable a la majoria de gent que escrivim.
Joan Solà
Gabriel Bibiloni
En espanyol hi ha el sufix -uno, que serveix per a formar adjectius i que és bastant productiu. Molt aplicat a arrels de paraules que designen animals, però també a altres arrels. Hi ha caballuno, conejuno, gatuno, lobuno, ovejuno, perruno i moltes més, i també frailuno, hembruno, hombruno, machuno i moruno. Òbviament, també vacuno (ganado vacuno). El català no té aquest sufix (ni cap altra llengua romànica), i l'únic mot del diccionari que el porta (morú) és un simple castellanisme. Així, doncs, si algú diu bestiar vacú utilitza un castellanisme que, a més, no és als diccionaris. Els adjectius corresponents a aquesta espècie animal són vaccí (del llatí vaccinus, derivat de vacca), que s'usa molt poc, i boví, que és el que s'usa normalment en el llenguatge de la ramaderia.
El DIEC inclou l'adjectiu vacum (bestiar vacum), que crec que és un error i una mala còpia de ganado vacuno. Vacum és un substantiu, no un adjectiu, que vol dir 'un conjunt de vaques'. Aquí hi ha un sufix (-um), moderadament productiu en català, que forma noms col·lectius, referits a animals o a altres éssers amb valor despectiu: vacum, cabrum, patatum, greixum, pixum, capellanum, frarum o forasterum. Però no és aconsellable dir bestiar vacum per bestiar boví.
Ja podeu suposar que la paraula vacuna és un gran castellanisme, i que en lloc seu caldria dir vaccí. Ja ho va defensar amb arguments clars Lluís Marquet en un article a Serra d'Or l'octubre de 1991. Vegem-ho. Hi ha una malaltia infecciosa dels bòvids i dels èquids que en anglès es diu cow-pox o horse-pox respectivament (en francès vaccine, en espanyol viruela bovina), el virus de la qual, semblant al de la pigota o verola humana, produeix un vaccí que immunitza l'home contra aquesta darrera malaltia. El 1798 el científic anglès Edward Jenner, experimentador amb aquestes pràctiques, va publicar An Inquiry into the Cause and Effects of the Variolae Vaccinae, on encunyava el terme científic variola vaccina (variola o verola de les vaques) per a referir-se al cow-pox. D'aquí va sortir el terme vaccí, aplicat inicialment a la substància que immunitzava contra la pigota, que es difongué ràpidament en les diverses llengües europees (anglès vaccine, francès vaccin, italià vaccino, portuguès amb el gallec oficial vacina, romanès vaccin, neerlandès vaccin, noruec vaksine, esperanto vakcino, etc.). Només l'espanyol s'aparta d'aquesta pràctica, atès que aquest idioma disposa, com hem dit, de l'adjectiu peculiar vacuno, que, convertit en substantiu i en forma femenina, va ser adoptat com a terme científic en lloc de l'universal vaccí.
De vaccí surt el verb vaccinar, també present en la majoria de llengües europees (angl. to vaccinate, francès vacciner, italià vaccinare, portuguès vacinar, etc.); i el nom vaccinació (anglès i francès vaccination, italià vaccinazione, portuguès vacinação, etc.). L'espanyol, en canvi, diu vacunar i vacunación.
Fabra va cometre l'error d'incloure en el seu diccionari vacuna, vacunar i vacunació com a mots principals i considerar vaccí, vaccinar i vaccinació com a sinònims secundaris. El DIEC ha invertit la preferència, cosa que és una passa endavant. Però cal demanar-se com s'explica que, si els mots preferents són els genuïns i universals, els mitjans de comunicació i les institucions facin servir de manera pràcticament exclusiva les formes castellanitzants? Vacuna, vacunar i vacunació són castellanismes vergonyosos, com tants d'hispanismes del mateix calibre, marca de l'esclau que mostra la nostra profunda subordinació lingüística i cultural. De fet, hauríem de dir que és una vergonya que aquestes paraules siguin als diccionaris i que la majoria dels correctors no les eliminin sense contemplacions.
per Màrius
Serra
Eutròfics?
El poeta Josep Pedrals ja fa temps que canta els seus versos, i no pas com un cantautor tamboretaire (de tamboret i guitarra en bandolera), sinó acompanyat de músics ben sonants i sonats com el gran Pau Guillamet, àlies Guillamino, amb qui compartia En/doll. Ara té banda estable, en el sentit més net del terme, i acaba de treure disc. L'una es diu Els nens eutròfics; l'altre, ben recomanable, porta per títol Esquitxos ultralleugers. Com que l'eutròfia és l'estat de nutrició correcte d'un teixit, un òrgan o un ésser viu, uns nens eutròfics seran sempre mainada ben alimentada, sense els excessos que menen a l'obesitat. La fixació del verbívor Pedrals per la columna dreta, presidida pel mot eutanàsia, de la pàgina 749 del DIEC (2ª edició) resulta espectacular. En el seu celebrat llibrot El Furgatori (Labreu edicions, 2006) destacava un sermó sobre l'aristotèlica eutrapèlia, la virtut que modera els divertiments. Es dóna la circumstància que eutrapèlia i eutròfia són termes consecutius al DIEC. Just abans, però, hi trobem l'eutèxia (solidificació d'una solució) i l'eutòcia (evolució normal del part espontani). Hi fixarà Pedrals la seva mirada artística, també?
Joan Melià
Sovint hem de sentir a dir que la gent que defensa
la llengua catalana és tancada i excloent. Si un ho mira sense prejudicis previs
arriba necessàriament a la conclusió que, en general, aquesta atribució està
mancada de fonament i capgira la realitat. Si fos com diuen, com hauríem de
qualificar l'actitud dels qui reclamen l'exigència de coneixement i ús d'una
altra llengua fora del seu territori històric. Promoure la difusió del
coneixement del català entre les persones que s'instal·len a les Illes Balears
no és una actitud excloent, sinó més aviat inclusiva ja que, feta aquesta passa,
la integració esdevé sòlida. El català no es proposa com a instrument de
separació, sinó precisament d'unió; no és una barrera, sinó un pont, encara que
n'hi hagi que el vulguin presentar com a intransitable.
Un exemple nítid
d'aquest resultat integrador es pot extreure d'una informació de diumenge en
aquest diari. Es tracta de la notícia de la celebració a Calvià, tot i les
adversitats, de la festa d'inici de curs de les activitats de Joves per
Mallorca. S'hi informava que els nous portaveus eren Clara Kellner, Antoni
Oliver i Carme Sánchez; una triple combinació de llinatges autòctons i
immigrants que, ni feta a posta, en mostraria millor el caràcter inclusiu i
integrador. La procedència immigrant (estrangera i espanyola) de les joves que
duen els llinatges Kellner i Sánchez, no sé si és immediata (com la de la
presentadora de l'acte, Cathy Sweeney) o llunyana, ni si els aparellen amb
cognoms autòctons, però és igual; en qualsevol cas la imatge és la mateixa i és
igual si ha estat en la seva la generació que s'ha produït la integració o en la
del pare o del padrí. Són exemples que gent d'origen forà ha sabut trobar vies
d'integració lingüística. Perquè existeixin aquestes vies és necessari una
combinació adequada del comportament dels ciutadans, el model lingüístic escolar
i la regulació de l'acollida dels nouvinguts i dels drets i deures lingüístics
de la societat en general.
Una de les vies que facilita la integració és
una oferta suficient de formació lingüística per als adults immigrats. Perquè
una llengua s'usi socialment és necessari que n'hi hagi un coneixement ampli
entre la població. Ningú parla una llengua si no en sap; però, a més, en casos
de minorització, poca gent la parla si l'interlocutor, tot i que l'entengui, no
la sap parlar bé. En el nostre cas, a més, cal suplir les necessitats de la
població autòctona que, per les circumstàncies sociolingüístiques i polítiques
conegudes, en té un coneixement acadèmic baix. Recompondre una destrossa sempre
és més complex, lent i costós que provocar-la; també en
sociolingüística.
Contràriament al que pot semblar, en les etapes de
crisi econòmica la demanda de formació creix. També la demanda de formació
lingüística; ja sigui perquè n'hi ha que disposen de temps per fer una formació
que abans no podien o perquè veuen que amb aquesta formació tenen més
possibilitats laborals. Actualment la demanda de formació en llengua catalana
per a adults satura l'oferta i sembla que, per la crisi, en lloc d'ampliació hi
haurà retalls dels recursos que s'hi destinen. La crisi, però, no n'és la causa
profunda. L'escandalós dèficit fiscal amb l'Estat és el que impedeix, entre
moltes altres coses, respondre adequadament a una necessitat tan bàsica com la
d'integrar els nouvinguts i alfabetitzar en la llengua pròpia els adults
autòctons. Però, a part d'això, seria lamentable que el govern d'ara no fes
evident que percep aquesta prioritat i l'oportunitat que suposa la conjuntura
actual...
Que ens reprimim és
l'objectiu
Eliette Abécassis, filòsofa, sosté que la indústria cosmètica i paramèdica, des de cirurgians plàstics a massatgistes, s'enriqueixen de l'angoixa de les dones: «les revistes femenines convencen que les corbes naturals són un greu problema (...) fan sentir la dona culpable de ser el que és: de tenir saludables i belles reserves calòriques» (La Vanguardia, 30-1-09). Per raons similars, l'Estat espanyol (i els confidents mediàtics, comercials, intel·lectuals) treu partit de l'angoixa dels catalans. Sobretot, davant de situacions de conflicte lingüístic, arran de les quals ens fan sentir problemàtics i intransigents. Aquest malestar és tan feixuc que explica, tot i que no justifica, que ens reprimim a l'hora d'expressar-nos espontàniament en català. Consegüentment, passar-nos al castellà s'ha convertit en una pràctica molt estesa, que ja gairebé mai percebem com a coactiva. Però, llavors, el procés de substitució del català en favor de la llengua castellana queda accelerat. Canviem de llengua perquè expressar-nos en català ens transmet inseguretat davant de desconeguts o de castellanoparlants (encara que et puguin entendre en català i fins i tot parlar-te'l). És públic i notori que els parlants que se senten segurs, en matèria lingüística, són els que poden viure les 24 hores en la llengua autòctona. És a dir, els parlants de societats normalitzades lingüísticament. La nostra manca de lleialtat lingüística és una conducta induïda per l'status quo, atès que la llengua de les emocions dels catalans, aquella que flueix amb més naturalitat, és el català.
Els cànons de bellesa que dicta subtilment i impecable la moda expliquen que el cos femení s'hagi convertit en l'enemic de moltes dones. També és cert que hi ha catalans que viuen la seva identitat lingüística com un inconvenient. Si a causa d'aquestes percepcions negatives, la salut corporal és castigada amb dietes i tractaments regeneradors, la llengua és castigada parlant-la malament, fent-ne escarnis, incentivant prejudicis lingüístics...
En aquesta línia, tant Quim Monzó com Jordi Pujol, en un acte organitzat fa uns mesos, es lamentaven de la poca qualitat lingüística del català que ara es parla. Ambdós coincidiren a atribuir-ho a l'escassa implicació de TV3 i Catalunya Ràdio. Per Pujol, part de la professionalitat d'un periodista es mesura parlant i escrivint bé la llengua que utilitza. Monzó va dir que parlar malament el català ha quedat associat a ser cosmopolita: «han convertit en mèrit el ser un ignorant en el domini de la llengua» (La Vanguardia, 23-1-09). A propòsit d'aquest cosmopolitisme, que algú ha qualificat de cosmopolitisme tifa, l'analista polític Francesc Codina afirma que «el fet més greu no és pas l'exhibició de pífies de molts comunicadors, sinó la nul·la voluntat d'esmena que manifesten (...) Rebutgen qualsevol crítica amb l'argument polític que no són de la ceba ni de la crosta. Simplement, es limiten a propagar sense manies la seva incúria verbal, i fan que cada dia més gent els imiti» (Avui, 23-1-09). I és que embrutar allò propi és una tendència destructiva que calma l'angoixa, molt habitual entre els parlants de llengües maltractades. Al capdavall, del que es tracta és que la feina bruta la facin aquells catalans a qui ronden sentiments de culpabilitat per ser qui són o tenen un enorme desig de castellanitzar-se. I d'aquesta manera, haurem estat nosaltres mateixos els responsables de la degradació i posterior extinció del català.
Més enllà del món globalitzat, hi ha vida. La nostra singularitat, com totes les altres, és una contribució única que enriqueix la diversitat.
En aquest sentit, ACPV recorda que ja hi ha hagut uns quant pronunciaments
favorables de la justícia "i que, per tant, en aquest afer hi ha sentències
discrepants".
ACPV critica que el tribunal autoritzi el govern a entrar
al centre emissor basant-se "en l'execució d'una disposició administrativa" i
'sense entrar al fons de la qüestió'. Així, Acció Cultural diu que discuteix "la
competència legal de la Generalitat valenciana per a actuar sobre una televisió
pública que és emesa per un canal de TDT la titularitat del qual no és
autonòmic" i adverteix que "el tancament d'una televisió implica un exercici de
censura, per molt que aquesta decisió fos suposadament revocable per una
sentència posterior".
Cal recordar que romanen obert els expedients
administratius contra ACPV i les multes imposades a l'entitat. "Amb aquesta
sentència, el tancament del repetidor que cobreix l'àrea més poblada del País
Valencià pot ser imminent, i depèn en exclusiva de l'arbitrarietat política i
l'interès partidista de l'actual govern". En aquest sentit, ACPV fa una crida
perquè la gent se sumi a la campanya d'Iniciativa Legislativa Popular Televisió sense fronteres,
perquè "és evident que només per aquesta via aconseguirem aturar aquest intent
de censura". Justament, ahir va
començar a Girona la recollida de signatures de la ILP perquè es pugui veure
TV3 a tot el país.
La sentència, que ha estat emesa per la secció 5a de la sala contenciosa administrativa del TSJPV, és la resolució d'un recurs d'apel·lació que va interposar la Generalitat valenciana contra la inicial negativa judicial a permetre el tancament del repetidor.
L'entitat Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que és la gestora del repetidor, destaca que la sentència no tracta el fons de la qüestió -la reemissió de TV3 a l'àrea geogràfica esmentada- en establir que "no procedeix controlar la conformitat o la disconformitat de la resolució que es pretén executar".
És per això que ACPV considera que la sala que ha emès la sentència ha aplicat el principi de presumpció de legalitat de les actuacions de les administracions públiques.
Davant la sentència, que s'afegeix al rosari d'accions judicials i extrajudicials de signe contraposat que han tingut lloc des que el govern valencià va decidir emprendre la croada contra la presència de les emissions de TV3 al País Valencià -amb tres repetidors que ja han quedat fora de servei-, Acció Cultural es referma en la convicció que la Generalitat valenciana no té competència legal "per actuar sobre una televisió pública que és emesa per un canal de TDT la titularitat del qual no és autonòmic".
A més, l'entitat avança que "l'aplicació de la presumpció de legalitat de les actuacions de les administracions públiques en aquet cas pot provocar un dany major perquè el tancament d'una televisió implica un exercici de censura".
En un comunicat, Acció Cultural denuncia "la insistència de l'actual govern valencià en la seua voluntat de tancament del conjunt de la xarxa de TV3 al País Valencià".
La sentència fa que el tancament del repetidor que cobreix l'àrea més poblada del País Valencià pugui produir-se en qualsevol moment.
Notícia als mitjans de comunicació: Vilaweb; El Punt; Levante-EMV; Las Provincias; Avui ; El País ; El Triangle Diari ; Qué.es ; Espai País Valencià ; Diario Crítico C.V. ; El singular digital ; Catalunya ràdio ; Media.cat ; Tribuna.cat ; Racó Català
Segons Sánchez de León, el múltiplex permetrà la reciprocitat de les emissions de televisions «d'unes altres comunitats dins del marc de la legalitat».
La consellera no ha aclarit si executarà el tancament del repetidor de València. «A la vista d'aquestes actuacions i de la contestació que una vegada més ens done el govern [espanyol], haurem de prendre les mesures que hi calguen», ha manifestat.
València, 23 d'octubre de 2009
ACCIÓ
CULTURAL AFIRMA QUE L'ÚNIC CULPABLE DE
Davant les
declaracions de la portaveu del Govern valencià, Paula Sánchez de Leon, en les
que afirma que la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià depenen
de la concessió d'un tercer canal multiplex al Govern valencià i que, per tant,
la responsabilitat de la situació de precarietat i progressiu tancament de la
xarxa de TV3 és responsabilitat del Govern espanyol, Acció Cultural del País
Valencià (ACPV) vol fer fer públiques les següents
consideracions:
1ª.-
No és cert que siga necessària la concessió
d'un tercer canal multiplex al Govern valencià per a que siga possible veure
legalment TV3 al País Valencià. El Govern valencià té actualment
concedits 2 canals multiplex. Pel primer passen els tres canals autonòmics
(Canal 9, Punt
3ª.-
Acció Cultural demana públicament al Govern
espanyol que no concedesca un tercer canal multiplex al Govern
valencià, perquè
a)
no és necessari tècnicament per a fer
possible la recepció de TV3 al País Valencià
b)
el Govern valencià el faria servir per a
amplir el número de concessions a “televisions amigues” i així garantir el
control de la televisió per TDT al País Valencià durant els propers anys, amb un
greu prejudici a la llibertat d'informació i a la pluralitat
d'opinions
4ª.-
Acció Cultural exigeix al Govern valencià que
deixe de fer afirmacions que no es corresponen amb la realitat i pose
fi a la censura de TV3 i a la persecució econòmica i política contra la nostra
entitat. I fer-ho depén només d'ell, simplement amb l'arxiu dels expedients
administratius i les multes contra ACPV, la reobertura dels tres repetidors
tancats i l'emissió de TV3 per un dels canals del segon multiplex que té
concedit i que està totalment lliure.
5ª.-
Finalment, Acció Cultural es
reafirma en que l'única via de solució passa per
Més
informació:
L'occitanisme cultural i polític es van mobilitzar ahir amb èxit a
Carcassona per a reclamar un major foment i protecció institucionals de la
llengua. Entre 12.000 i 14.000 manifestants segons la policia, i més de 20.000
segons els organitzadors, van reclamar la creació d'un sistema públic
d'ensenyament bilingüe i d'un canal de televisió exclusivament en
occità.
La manifestació Anem Òc! d'ahir a Carcassona per a la defensa de la llengua occitana fou tot un èxit. Prop de trenta mil manifestants, arribats de tots els territoris de parla occitana, com l'estat francès, la Vall d'Aran i l'estat italià, i de parla catalana, sobretot de Catalunya Nord, van recórrer els carrers i acabaren entrant a la Ciutat Vella de Carcassona. Van reclamar que l'occità esdevingui oficial, s'ensenyi a les escoles i sigui present als mitjans de comunicació.
Aquesta era la segona manifestació a favor de la llengua occitana que es feia
a Carcassona, i va ser encara més multitudinària que l'anterior, al 2005, que va aplegar deu mil
manifestants. Entre els participants, hi havia Jean-Claude Pérez, batlle de
Carcassona; el síndic de la Vall d'Aran, Francesc Boya; el president de la
Federació d'Entitats de Catalunya Nord, Hervé Pi.
La manifestació havia
estat convocada per l'Institut d'Estudis
Occitans, Felibrege, FELCO, Calandreta i Òc-Bi amb la finalitat que el govern francès
adapti la legislació a les reclamacions occitanes (manifest
en pdf).
La mobilització també va tenir una vessant festiva, atès que
van organitzar-se tot d'activitats, com ara un mercat de productes occitans i un
festival de música, amb la participació de Joan-Francès Tisnèr, Claudi Martí,
Eric Fraj, Lo Pagalhós.